Aquest és el títol del llibre publicat per Eumo Editorial que us vull recomanar, Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou. Està coordinat per una prestigiosa sociolingüista, Carme Junyent, molt coneguda últimament perquè els seus estudis sobre l’ús del català han fet sonar l’alarma sobre la seva devallada. En el cas del llibre que ens ocupa vol queixar-se, protestar, però també, sobretot, aclarir conceptes per mirar de frenar els desdoblaments. En l’àmbit del discurs lingüístic, són aquelles paraules referents a persones que es diuen en gènere masculí i a continuación en femení —l’ordre de precedència pot variar— per tal d’evitar els noms genèrics en masculí, propis de la llengua catalana, castellana i moltes d’altres (amics i amigues, nenes i nens, encantadores i encantadors, etc.). L’anglès no té tant problema. No hi ha gèneres, excepte en els pronoms personals (she/he, ‘ella/ell`).
Som moltes, diu el títol entre altres coses. Tantes autores són les coordinades, que es fa difícil de recensionar el llibre. Així que m’atreveixo a afegir-m’hi, com una més. Més que res, per no diluir els arguments principals, tot proposant-me la màxima claretat. Durant nou anys vaig ser redactora de lèxic a editorials i la resta de la vida, professora de castellà, d’institut i a la UNED. Així que permeteu-me que em posi didàctica. Poser massa didáctica.
Com neix aquesta forma lingüística?
Des dels anys 70 del segle passat autores individuals i grups feministes van començar a fer crítica del llenguatge “masculinitzat”. No és fins a principis d’aquest segle que alguns paÏsos es plantegen el problema com a mostra d’implicació en l’empoderament de les dones. Per quins set sous el genèric de ‘dona-home’ ha de ser ‘home’?
Les lingüistes, en general, diuen que mai cap paraula ha canviat una realitat, que allò important és que les dones siguin a les institucions i impulsin polítiques d’empoderament de les dones, no canviar paraules ni formes gramaticals.
Quin és el paper de la lingüística en tot això?
La lingüística té multitud d’especialitzacions, però es poden dividir en dos grans grups: les descriptives i les normatives.
Les decriptives estudien els sons, les formes, les funcions i l’evolució de les paraules d’una llengua. També les varietats geogràfiques, socials, històriques…
Les normatives recullen les paraules assentades per l’ús i les defineixen en diccionaris de diversos tipus, confeccionen les gramàtiques normatives, estableixen la forma unificada d’escrire les paraules —l’ortografia— i de redactar —els estudis del discurs—. Les normatives serveixen per no disgregar una llengua, per enfortir-la de manera que no es deixi substituir amb facilitat per una altra.
Els desdoblaments de les paraules que tenen dos gèneres xoquen amb la norma de les llengües amb les paraules genèriques o inclusives dels dos gèneres, majoritariament però no totes, en masculí.
Qui té la missió de vetllar pel bon ús de la llengua?
El català s’encomana a l’Institut d’Estudis Catalans. L’espanyol, a la Reial Acadèmia Espanyola (més a les Acadèmies de la Llengua de cada país on es parla espanyol). El francés té “l’Académie” —va ser la primera llengüa a tenir aquesta institució—, però n’hi ha d’altres, com l’anglès, que s’encomana al seu diccionari més prestigiós, l’Oxford, vinculat a la Universitat del mateix nom. I les que ho fan d’altres maneres.
Els polítics solen dictar normes per tal d’adaptar la llengua administrativa als temps que corren, o més aviat a les ideologies que ells defensen. El que no està tant clar és que ho facin sense encomenar-se a la institució lingüística corresponent, cosa que afavoreix la ideologització subtil, en general de mal record. Mentrestant l’Institut d’Estudis Catalans calla. Espera amb prudència descriptiva a veure si es consoliden les noves formes. Potser hauria de donar orientacions.
Quins problemes tenen els desdoblaments?
—Són farregosos.
Imagineu la frase “Els cosins van jugar amb els nens veïns i van tornar encantats, la mar de contents”. En front de “Els cosins i cosines van jugar amb els nens veïns i les nenes veïnes i van tornar encantats i encantades, la mar de contents i contentes”. Per sort la gent no parla així. Els autors de ficció són en general respectats. Els que ho tenen pitxor són els escriptors de no ficció.
M’ha vingut a les mans un text d’economia en castellà: “Llegados a este punto es posible que se halle tentada, se halle tentado, a emitir un juicio de valor sobre el Sistema Capitalista”. I un altre de botànica en català d’un catedràtic emèrit de la UB sobre els pollancres gavatxos [es veu que aquest arbre va entrar a Catalunya per França]: “Val a dir que algunes obres modernes li canvien aquest nom tradicional pel de pollancre italià [l’arbre és d’origen italià], potser per evitar un adjectiu que té connotacions racistes o pejoratives per les castes orelles (i els castos pàmpols) dels lectors (i les lectores) políticament correctes (i correctos)”. El Dr. Josep Vigo i Bonada apunta no sols contra els desdoblaments, sinó també contra la correcció moral (gavatxos), posa en evidència l’arbitrarietat pròpia dels gèneres (l’orella/els pàmpols) i embogeig irònicament desdoblant quan no existeix la possibilitat (correctos).
No tothom té tant d’humor o té l’humor d’enfrontar-se als excessos del moment. Hi ha qui opta per anar alternant el genèric en femení amb el genèric en masculí o els desdoblaments amb el genèric en masculí, com qui amaneix: una mica de sal i una mica de pebre.
—Són inconstants.
Per la raó anterior, els autors que s’acullen als desdoblaments no els poden mantenir en tots els casos que pertocarien. I els animalistes, què? També haurien de protestar per falta de respecte a les famelles quan es parla d’ocells o escarbats i de falta de respecte als mascles quan es parla de les oques, les balenes, les formigues, les serps, etc. Per no dir res de les pobres famelles sabates i els pobres mitjons mascles, què hi pinten?
Les ideologies no haurien de deixar petge?
Esclar que sí que en deixen. Tots els modes de vida i de pensament en deixen, però solen romandre algunes de les paraules que no atempten contra l’estètica, i de les formes que no entortolliguen el discurs. Per exemple, Karl Marx va deixar termes com “alienació” en el sentit del ‘fet d’assumir valors polítics i morals que van contra els pròpis interessos o identitat i plegar-se als valors dominants’.
El feminisme és una ideología important i es pot dir que ja ha deixat el terme gènere en el sentit de ‘identificació psicológica de pertenència a un sexe independentment que l’individu sigui portador d’aquest mateix sexe’. En canvi, la paraula sexe queda més restringida a ‘òrgan sexual’. Judith Butler ha sigut una de les feministes que més ha elaborat teòricament aquesta paraula manllevada de la gramática. Potser tindrà el mateix èxit que Marx amb el seu terme. No ha sigut ella la primera en usar la paraula en aquest sentit, però sí en definir-la amb claretat. No és extrany que les precedents fossin també angloparlants (per l’única diferenciació de gènere she i he en la seva llengua, que coincideix amb la diferenciació sexual) i un pèl puritanes perquè així evitaven parlar de sexe. En aquest ordre de fenòmens, s’ha creat la paraula acrònima LGTB pels que no se sentien identificats amb cap dels dos gèneres, però aquesta ha topat amb més problemes: l’acròmim es fa difícil de dir i a més a més hi ha formes de sexualitat que no s’hi senten recollides (els totalment asexuals, per exemple) i afegint’hi lletres potser sempre es quedarà curta.
Per més feminista que una persona sigui, no seria sensat, com diu la Carme Junyent, partir del principi que cada individu ha de ser acceptat tal com és? No forcem el discurs, que volent ser tan correctes, l’estrafem.
Mercè Romaní
