Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou

Aquest és el títol del llibre publicat per Eumo Editorial que us vull recomanar, Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou. Està coordinat per una prestigiosa sociolingüista, Carme Junyent, molt coneguda últimament perquè els seus estudis sobre l’ús del català han fet sonar l’alarma sobre la seva devallada. En el cas del llibre que ens ocupa vol queixar-se, protestar, però també, sobretot, aclarir conceptes per mirar de frenar els desdoblaments. En l’àmbit del discurs lingüístic, són aquelles paraules referents a persones que es diuen en gènere masculí i a continuación en femení —l’ordre de precedència pot variar— per tal d’evitar els noms genèrics en masculí, propis de la llengua catalana, castellana i moltes d’altres (amics i amigues, nenes i nens, encantadores i encantadors, etc.). L’anglès no té tant problema. No hi ha gèneres, excepte en els pronoms personals (she/he, ‘ella/ell`).

Carme Junyent (1955)

Som moltes, diu el títol entre altres coses. Tantes autores són les coordinades, que es fa difícil de recensionar el llibre. Així que m’atreveixo a afegir-m’hi, com una més. Més que res, per no diluir els arguments principals, tot proposant-me la màxima claretat. Durant nou anys vaig ser redactora de lèxic a editorials i la resta de la vida, professora de castellà, d’institut i a la UNED. Així que permeteu-me que em posi didàctica. Poser massa didáctica.

Com neix aquesta forma lingüística?
Des dels anys 70 del segle passat autores individuals i grups feministes van començar a fer crítica del llenguatge “masculinitzat”. No és fins a principis d’aquest segle que alguns paÏsos es plantegen el problema com a mostra d’implicació en l’empoderament de les dones. Per quins set sous el genèric de ‘dona-home’ ha de ser ‘home’?
Les lingüistes, en general, diuen que mai cap paraula ha canviat una realitat, que allò important és que les dones siguin a les institucions i impulsin polítiques d’empoderament de les dones, no canviar paraules ni formes gramaticals.

Quin és el paper de la lingüística en tot això?
La lingüística té multitud d’especialitzacions, però es poden dividir en dos grans grups: les descriptives i les normatives.
Les decriptives estudien els sons, les formes, les funcions i l’evolució de les paraules d’una llengua. També les varietats geogràfiques, socials, històriques…
Les normatives recullen les paraules assentades per l’ús i les defineixen en diccionaris de diversos tipus, confeccionen les gramàtiques normatives, estableixen la forma unificada d’escrire les paraules —l’ortografia— i de redactar —els estudis del discurs—. Les normatives serveixen per no disgregar una llengua, per enfortir-la de manera que no es deixi substituir amb facilitat per una altra.
Els desdoblaments de les paraules que tenen dos gèneres xoquen amb la norma de les llengües amb les paraules genèriques o inclusives dels dos gèneres, majoritariament però no totes, en masculí.

Qui té la missió de vetllar pel bon ús de la llengua?
El català s’encomana a l’Institut d’Estudis Catalans. L’espanyol, a la Reial Acadèmia Espanyola (més a les Acadèmies de la Llengua de cada país on es parla espanyol). El francés té “l’Académie” —va ser la primera llengüa a tenir aquesta institució—, però n’hi ha d’altres, com l’anglès, que s’encomana al seu diccionari més prestigiós, l’Oxford, vinculat a la Universitat del mateix nom. I les que ho fan d’altres maneres.
Els polítics solen dictar normes per tal d’adaptar la llengua administrativa als temps que corren, o més aviat a les ideologies que ells defensen. El que no està tant clar és que ho facin sense encomenar-se a la institució lingüística corresponent, cosa que afavoreix la ideologització subtil, en general de mal record. Mentrestant l’Institut d’Estudis Catalans calla. Espera amb prudència descriptiva a veure si es consoliden les noves formes. Potser hauria de donar orientacions.

Quins problemes tenen els desdoblaments?
—Són farregosos.
Imagineu la frase “Els cosins van jugar amb els nens veïns i van tornar encantats, la mar de contents”. En front de “Els cosins i cosines van jugar amb els nens veïns i les nenes veïnes i van tornar encantats i encantades, la mar de contents i contentes”. Per sort la gent no parla així. Els autors de ficció són en general respectats. Els que ho tenen pitxor són els escriptors de no ficció.
M’ha vingut a les mans un text d’economia en castellà: “Llegados a este punto es posible que se halle tentada, se halle tentado, a emitir un juicio de valor sobre el Sistema Capitalista”. I un altre de botànica en català d’un catedràtic emèrit de la UB sobre els pollancres gavatxos [es veu que aquest arbre va entrar a Catalunya per França]: “Val a dir que algunes obres modernes li canvien aquest nom tradicional pel de pollancre italià [l’arbre és d’origen italià], potser per evitar un adjectiu que té connotacions racistes o pejoratives per les castes orelles (i els castos pàmpols) dels lectors (i les lectores) políticament correctes (i correctos)”. El Dr. Josep Vigo i Bonada apunta no sols contra els desdoblaments, sinó també contra la correcció moral (gavatxos), posa en evidència l’arbitrarietat pròpia dels gèneres (l’orella/els pàmpols) i embogeig irònicament desdoblant quan no existeix la possibilitat (correctos).
No tothom té tant d’humor o té l’humor d’enfrontar-se als excessos del moment. Hi ha qui opta per anar alternant el genèric en femení amb el genèric en masculí o els desdoblaments amb el genèric en masculí, com qui amaneix: una mica de sal i una mica de pebre.
—Són inconstants.
Per la raó anterior, els autors que s’acullen als desdoblaments no els poden mantenir en tots els casos que pertocarien. I els animalistes, què? També haurien de protestar per falta de respecte a les famelles quan es parla d’ocells o escarbats i de falta de respecte als mascles quan es parla de les oques, les balenes, les formigues, les serps, etc. Per no dir res de les pobres famelles sabates i els pobres mitjons mascles, què hi pinten?

Judith Butler (1956)

Les ideologies no haurien de deixar petge?
Esclar que sí que en deixen. Tots els modes de vida i de pensament en deixen, però solen romandre algunes de les paraules que no atempten contra l’estètica, i de les formes que no entortolliguen el discurs. Per exemple, Karl Marx va deixar termes com “alienació” en el sentit del ‘fet d’assumir valors polítics i morals que van contra els pròpis interessos o identitat i plegar-se als valors dominants’.
El feminisme és una ideología important i es pot dir que ja ha deixat el terme gènere en el sentit de ‘identificació psicológica de pertenència a un sexe independentment que l’individu sigui portador d’aquest mateix sexe’. En canvi, la paraula sexe queda més restringida a ‘òrgan sexual’. Judith Butler ha sigut una de les feministes que més ha elaborat teòricament aquesta paraula manllevada de la gramática. Potser tindrà el mateix èxit que Marx amb el seu terme. No ha sigut ella la primera en usar la paraula en aquest sentit, però sí en definir-la amb claretat. No és extrany que les precedents fossin també angloparlants (per l’única diferenciació de gènere she i he en la seva llengua, que coincideix amb la diferenciació sexual) i un pèl puritanes perquè així evitaven parlar de sexe. En aquest ordre de fenòmens, s’ha creat la paraula acrònima LGTB pels que no se sentien identificats amb cap dels dos gèneres, però aquesta ha topat amb més problemes: l’acròmim es fa difícil de dir i a més a més hi ha formes de sexualitat que no s’hi senten recollides (els totalment asexuals, per exemple) i afegint’hi lletres potser sempre es quedarà curta.
Per més feminista que una persona sigui, no seria sensat, com diu la Carme Junyent, partir del principi que cada individu ha de ser acceptat tal com és? No forcem el discurs, que volent ser tan correctes, l’estrafem.

Mercè Romaní

Paraules, paraules…

Ensenya’m la llengua. El passat 13 de maig de 2012, diumenge, a la plaça de la Vila de Santa Coloma, sota el lema “Ensenya’m la llengua”, es va celebrar la XVI Diada de l’Ensenyament, organitzada com cada any pel Casal del Mestre. Com altres escoles i instituts de la ciutat, el nostre institut també hi era amb una mostra dels treballs sobre “Dones i literatura” (capsetes pintades, tests amb plantes i poemes, fitxes biogràfiques d’escriptores, etc.), les titelles dels alumnes de 1r d’ESO i  un vídeo fet expressament per a aquesta ocasió.

Com que el lema de la diada era un bon motiu per fer visibles (a més del català i el castellà) algunes de les altres llengües de Santa Coloma, a cada paradeta se li havien entregat fitxes d’una llengua diferent (concretament, a la paradeta del nostre institut ens havia tocat l’armeni). El públic interessat podia reunir un petit àlbum de fitxes de colors sobre les diferents llengües: el requisit era demanar la fitxa corresponent a cada paradeta després de dir alguna paraula de benvinguda o salutació en la llengua respectivament assignada. [El projecte d’aquesta col·lecció havia estat coordinat per Elvira Ruiz i Josep Miquel Lacasta i el disseny l’havia fet David Campillo.]

Ara, perquè les persones que no hi eren puguin fer-se’n una idea, direm quines llengües hi eren representades:
1. Aimara (llengua amerindia, l’utlitzen de forma habitual uns 2,5 milions de persones, sobretot a Bolívia i Perú). Què com es diu hola en aimara? Kamisaraki.
2. Guaraní (llengua amerindia que parlen uns 6 milions de persones, sobretot a Paraguai i Bolívia). En guarani, hola es diu mba’eichapa.
3. Quitxua (llengua amerindia molt estesa per Perú, Bolivia i Xile, és parlada per uns 10 milions de persones). Una paraula en quitxua: allinchayamuy (benvingut).
4. Xinès mandarí (llengua sinotibetana, té més de 1200 milions de parlants; a Santa Coloma la parlen unes 6000 persones). Que com es diu hola en xinès? Ni hao.
5. Amazic (llengua afroasiàtica, té uns 20 milions de parlants, sobretot a Marroc i Algèria). Benvingut es diu tahhab zakom.
6. Àrab (llengua afroasiàtica, semítica; a Santa Coloma hi ha més de 5000 persones que la parlen). Una paraula: marhaba (benvingut).
7. Francès (llengua romànica parlada per més de 200 milions de persones). Una paraula: bonjour (hola, bon dia).
8. Portuguès (llengua romànica amb uns 240 milions de parlants). Una paraula: benvindo (benvingut).
9. Romanès (llengua romànica parlada per uns 26 milions de persones). Buna ziua (hola).
10. Rus (llengua eslava, parlada per uns 180 milions de persones; el rus s’escriu amb l’alfabet cirilic, composat per 33 lletres). Una paraula: zdrástvujti (hola).
11. Ucraïnès (llengua eslava, que té uns 40 milions de parlants; l’ucrainés també usa l’alfabet ciríl·lic). Una paraula: vitayu (hola).
12. Fang (llengua nigerocongolesa, bantú, parlada per unes 850.000 persones, sobretot a la Guinea Equatorial). Una paraula: mbolo (hola).
13. Wòlof (llengua nigerocongolesa, atlàntica; té uns uns 13 milions de parlants, sobretot a Senegal). Una paraula wòlof: nagalef (hola).
14. Soninké (llengua nigerocongolesa, mandé, parlada a Mali i a Senegal per un milió i mig de persones). Una paraula: ammoxo (hola).
15. Armeni (llengua indoeuropea que parlen més de 6 milions de parlants i que té un alfabet propi de 36 lletres). Una paraula: barev (hola).
16. Urdú (llengua indoeuropea, indoirànica, parlada a l’Índia i al Pakistan). A urdú, hola es diu assalam alaykum.
17. Hindi (llengua indoeuropea, indoirànica, parlada a l’Índia, és la segona llengua amb més parlants del món). Una paraula: namasté (hola).
18. Bengalí (llengua indoeuropea, indoirànica, té més de 200 milions de parlants, a Bangla Desh i a l’estat de Bengala a l’India). Hola es diu namaskar.
19. Panjabi (llengua indoeuropea, indoirànica, parlada per uns 120 milions de persones a l’Índia i Pakistan). Que com es diu hola en panjabi? Sat sri akaal.

Com es pot veure per aquest recull, les paraules de benvinguda són universals i fàcilment traduïbles a les altres llengües, cosa que no podria dir-se de totes les paraules.

Paraules difícils de traduir. A l’estiu del 2004, diferents mitjans de comunicació van recollir el resultat d’una enquesta que s’havia fet entre més de mil traductors professionals anglesos sobre les paraules més difícils de traduir de les diverses llengües. Segons aquesta enquesta, la paraula més difícil de traduir és ilunga, una paraula de l’idioma tshiluba, una llengua que parlen més de 6 milions de persones a la República Democràtica del Congo. Aquesta paraula vol dir “persona capaç de perdonar un abús u ofensa per primera vegada, de tolerar-lo una segona vegada, però mai una tercera”. Segons aquesta mateixa enquesta, la segona paraula més difícil de traduir a altres llengües és shlimazl, una paraula yiddish que es refereix a les persones que són desgràciades crònicament, no permanentment. [Veure la resta de paraules més difícils de traduir.]
Paraules maques del castellà. L’enquesta sobre les paraules difícils de traduir va originar altres enquestes semblants, per exemple, sobre les paraules més maques de cada llengua. Així, per exemple, l’Escuela de Escritores de Madrid, a l’abril de 2006, per celebrar el Dia del Llibre, va fer una enquesta (¿Cuál es la palabra más bella del castellano?) entre internautes per veure quines eren les paraules més maques del castellà. Nomès es posaven dues condicions: no dir cap nom propi i que la paraula estigués recollida als diccionaris.  Durant 21 dies, 41.022 internautes van enviar 7.130 paraules diferents explicant per què les consideraven les més maques. El resultat de l’enquesta va donar la paraula amor, amb 3.364 vots, com la paraula més maca del castellà, seguida per libertad, paz, vida, azahar, esperanza, madre, mamá, amistad, libélula… Aquí teniu la llista i els vots de cada paraula:

  • amor: 3.364 vots
  • libertad: 1.551 vots
  • paz: 1.181 vots
  • vida: 1.100 vots
  • azahar: 900 vots
  • esperanza: 899 vots
  • madre: 847 vots
  • mamá: 826 vots
  • amistad: 728 vots
  • libélula: 544 vots
  • amanecer: 522 vots
  • alegría: 480 vots
  • felicidad: 406 vots
  • armonía: 390 vots
  • albahaca: 362 vots
  • susurro: 352 vots
  • sonrisa: 339 vots
  • agua: 331 vots
  • azul: 322 vots
  • luz: 320 vots
  • mar: 318 vots
  • solidaridad: 313 vots
  • pasión: 293 vots
  • lapislázuli: 291 vots
  • mandarina: 281 vots

Més tard, a l’any 2011, l’Institut Cervantes va plantejar una enquesta semblant, però, per evitar la dispersió del vot, va proposar una llista de paraules entre les quals els internautes havien de votar la més bella. Hi van intervenir 33.000 persones i van triar com la paraula més bella Querétaro (el nom d’una ciutat mexicana), paraula que havia proposat l’actor Gael García Bernal i que vol dir “isla de las salamandras azules”. Les paraules següents en vots eren:

  • Gracias
  • Sueño
  • Libertad
  • Amor
  • Jesús
  • Murmullo
  • Alma
  • Meliflua

Paraules maques del català. Al web, hem trobat un blog (No feu soroll…!) que ha recollit vots sobre algunes paraules maques del català atenent a la seva sonoritat o per ser poc conegudes:

  • Pitof: “Embriac”.
  • Reguitzell: “Llarga sèrie de coses”.
  • Llampó: “Llampec del qual hom no sent el tro”.
  • Xerinola: “Gresca”.
  • Guisofi: “Guisat dolent, mal fet”.
  • Llampurna: “Espurna. (o llampurneig)”.
  • Rucó: “Racó”.
  • Atzur: “Color blau celeste”.
  • Quòniam: “Mot emprat en l’expressió tros de quòniam: talòs, beneitot”.
  • Manyaga: “Carícia”.
  • Moixaina: “Carícia feta, especialment, a la cara”.
  • Carantoines: “Afalacs, moixaines”.
  • Borrissol: “Pelussa que fa la llana, el cotó, etc. Pèl moixí”.
  • Aixopluc: “Lloc on hom pot posar-se a cobert de la pluja”.
  • Pòtol: “Vagabund, sense ofici ni benefici, que no treballa i viu d’allò que capta o roba”.
  • Xàldiga: “Espurna”.
  • Titola: “Penis”.
  • Lletraferit: “Amant de conrear les lletres”.
  • Bufanúvol: “Home envanit, presumptuós”.

Dues paraules maques fàcilment traduïbles: pau i amor. Sembla ser que la majoria de persones de tot el món acostuma a triar entre les més maques de la llengua respectiva les paraules que es refereixen als conceptes d’amor i pau, que són paraules, a més, fàcilment traduïbles a les altres llengües perquè designen aspiracions universals.

A l’any 2003, per exemple, per tractar d’aturar la guerra contra Irak, milers i milers de persones, per carrers i places, per ciutats i pobles, vam demanar la pau  en totes les llengües del món: salaam, peace, paix, shi-de, vrede, waki qiwebis, lapé, fred, wetaskiwin, kev sib haum xeeb, pokój, barish, rój, malu, béke, damai, rukun, udo, wolakota, taika, paci, pax, fride, pace, pasch, amani, sidi, baris, sholem, alaafia, uxolo, eirni, shalom, eirene, salam, patz, jam, selam, frieden, rauha, lumna, chibanda, tentram, ashti, kiba kiba, pasch, kimia, rongo, diakatra, shanti, vrede, baké, heiwa, enh taiwain, pesca, laly, nabd, paquilisli, mír, kutula, wowanwa, emirembe, kalilintad, amn, hoa binh, ukuthula, der friede, hau, paz, pau…

Amor. A la plaça Abesses, al barri de Montmartre, a Paris, hi ha un mur cobert de rajoles blaves amb les paraules t’estimo/ te quiero en centenars del llengües: je t’aime (francès), minä rakastan sinua (finès), ich liebe dich (alemany), ég elska pig (islandès), jeg elsker dig (danès), mi amas vin (esperanto), unë të dua (albanès), ma armastan sind (estonià), sakam te (macedònic), I love you (anglès), Ik hou van je (neerlandès), rohayhu (guaraní), aní ohev otakh (dit a una dona, en hebreu), aní ohèvet otkhà (dit a un home, en hebreu), liubia te (búlgar), amo-te (portuguès), ttirigh-em (dit a una dona, en amazic), ttirigh-ec (dit a u home, en amazic), uhibbuki (dit a una dona, en àrab), uhibbuka (dit a un home, en àrab), t’estimi (aranès), maite zaitut (basc), me da gar (bretó), ti tengu cara (dit a una dona, en cors), ti tengu caru (dit a un home, en cors), rwy’n dy garu di (gal·lès), s’agapó ( σε αγαπώ, grec), szeretlek (hongarès), ti amo (italià), ai shiteru (愛してる, japonès), es tevi milu (letò), muliuy tave (lituà), amo te (llatí), jeg elsker deg (noruec), te iubesc (romanès), ia tebià liublíú (rus), ja älskar dig (suec), seni seviyorum (turc), kocham cie (polonès), te amo (llatí), mahal kita (tagal)… [Algunes d’aquestes paraules han estat tretes del llibre Digues t’estimo en les llengües d’Europa, a cura d’Ignasi Badia, Barcelona, 2004.]

Paraules que ens agraden més i paraules que ens agraden menys. Després d’aquestes anotacions sobre paraules maques, tothom (si és que hi ha algú que hagi arribat llegint fins aquí) haurà anat pensant en les seves paraules preferides…  I tothom que vulgui, sense ànim d’establir cap rànking, només per amor a les paraules, podrà contestar aquest breu qüestionari, :

1. Paraules que m’agraden més del català (i per quina raó: per com sonen, pel seu significat, per les coses que ens recorden…):
2. Paraules que m’agraden més del castellà (i per quina raó: per com sonen, pel seu significat, per les coses que ens recorden…):
3. Paraules que m’agraden més de ……………………….. (l’anglès, francès, xinès, rus, hindi, urdu, etc.) i per quina raó (per com sonen, pel seu significat, per les coses que ens recorden…):
4. Paraules que m’agraden menys del català (i per quina raó: per com sonen, pel seu significat, per les coses que ens recorden…):
5. Paraules que m’agraden menys del castellà (i per quina raó: per com sonen, pel seu significat, per les coses que ens recorden…):
6. Paraules que m’agraden menys de………………………….. (l’anglès, francès, xinès, rus, hindi, urdu, etc.) i per quina raó (per com sonen, pel seu significat, per les coses que ens recorden…):