Plataforma d’Afectats per la hipoteca a la gala del Català de l’Any

La dació de pagament és una vindicació de la Plataforma contra el desnonament, de les persones que formen part del col·lectiu premiat que apareix en aquestes imatges, i de molts altres moviments socials crítics de les estratègies i, en alguns casos, estafes del sistema financer espanyol (i català).

Es demana, bàsicament, que si una família no pot pagar la seva hipoteca -en alguns casos perquè algunes persones del grup estan a l’atur, i no per voluntat pròpia sinó perquè han estat acomiadades, amb forta disminució dels seus ingressos anteriors- la cesió de la casa a la entitat financera, al banc que els hi va concedir el prèstec en la majoria dels casos, sigui suficient per cancel·lar el deute pendent. De fet, tot el que fins llavors hagi pagat la persona implicada, ha anat per sempre més a les arques de l’entitat bancària que els hi va deixar els diners, tant el capital com els importants interessos abonats durant el període. En molts països del nostre entorn, aquesta és la pràctica habitual: donar la casa hipotecada al banc, cancel·lar el deute i no quedar res pendent, no com a Espanya (i a Catalunya) fins ara: després d’entregar la casa, encara queden diners per retornar.

La iniciativa popular legislativa de la que es parla al vídeo necessita recollir 500 mil firmes en tot l’Estat -no és impossible!- perquè aquest  canvi de legislació arribi a les Cortes per ser discutit. Una altra cosa, és clar, és que sigui acceptada en el Congrès i en el Senat. De fet, en algun moment, algun grup parlamentari ja ha proposat aquest canvi de legislació. Les firmes de la ciutadania donarien més força a la proposta.

Salvador L. Arnal, professor d’Informàtica

Paraules, paraules…

Ensenya’m la llengua. El passat 13 de maig de 2012, diumenge, a la plaça de la Vila de Santa Coloma, sota el lema “Ensenya’m la llengua”, es va celebrar la XVI Diada de l’Ensenyament, organitzada com cada any pel Casal del Mestre. Com altres escoles i instituts de la ciutat, el nostre institut també hi era amb una mostra dels treballs sobre “Dones i literatura” (capsetes pintades, tests amb plantes i poemes, fitxes biogràfiques d’escriptores, etc.), les titelles dels alumnes de 1r d’ESO i  un vídeo fet expressament per a aquesta ocasió.

Com que el lema de la diada era un bon motiu per fer visibles (a més del català i el castellà) algunes de les altres llengües de Santa Coloma, a cada paradeta se li havien entregat fitxes d’una llengua diferent (concretament, a la paradeta del nostre institut ens havia tocat l’armeni). El públic interessat podia reunir un petit àlbum de fitxes de colors sobre les diferents llengües: el requisit era demanar la fitxa corresponent a cada paradeta després de dir alguna paraula de benvinguda o salutació en la llengua respectivament assignada. [El projecte d’aquesta col·lecció havia estat coordinat per Elvira Ruiz i Josep Miquel Lacasta i el disseny l’havia fet David Campillo.]

Ara, perquè les persones que no hi eren puguin fer-se’n una idea, direm quines llengües hi eren representades:
1. Aimara (llengua amerindia, l’utlitzen de forma habitual uns 2,5 milions de persones, sobretot a Bolívia i Perú). Què com es diu hola en aimara? Kamisaraki.
2. Guaraní (llengua amerindia que parlen uns 6 milions de persones, sobretot a Paraguai i Bolívia). En guarani, hola es diu mba’eichapa.
3. Quitxua (llengua amerindia molt estesa per Perú, Bolivia i Xile, és parlada per uns 10 milions de persones). Una paraula en quitxua: allinchayamuy (benvingut).
4. Xinès mandarí (llengua sinotibetana, té més de 1200 milions de parlants; a Santa Coloma la parlen unes 6000 persones). Que com es diu hola en xinès? Ni hao.
5. Amazic (llengua afroasiàtica, té uns 20 milions de parlants, sobretot a Marroc i Algèria). Benvingut es diu tahhab zakom.
6. Àrab (llengua afroasiàtica, semítica; a Santa Coloma hi ha més de 5000 persones que la parlen). Una paraula: marhaba (benvingut).
7. Francès (llengua romànica parlada per més de 200 milions de persones). Una paraula: bonjour (hola, bon dia).
8. Portuguès (llengua romànica amb uns 240 milions de parlants). Una paraula: benvindo (benvingut).
9. Romanès (llengua romànica parlada per uns 26 milions de persones). Buna ziua (hola).
10. Rus (llengua eslava, parlada per uns 180 milions de persones; el rus s’escriu amb l’alfabet cirilic, composat per 33 lletres). Una paraula: zdrástvujti (hola).
11. Ucraïnès (llengua eslava, que té uns 40 milions de parlants; l’ucrainés també usa l’alfabet ciríl·lic). Una paraula: vitayu (hola).
12. Fang (llengua nigerocongolesa, bantú, parlada per unes 850.000 persones, sobretot a la Guinea Equatorial). Una paraula: mbolo (hola).
13. Wòlof (llengua nigerocongolesa, atlàntica; té uns uns 13 milions de parlants, sobretot a Senegal). Una paraula wòlof: nagalef (hola).
14. Soninké (llengua nigerocongolesa, mandé, parlada a Mali i a Senegal per un milió i mig de persones). Una paraula: ammoxo (hola).
15. Armeni (llengua indoeuropea que parlen més de 6 milions de parlants i que té un alfabet propi de 36 lletres). Una paraula: barev (hola).
16. Urdú (llengua indoeuropea, indoirànica, parlada a l’Índia i al Pakistan). A urdú, hola es diu assalam alaykum.
17. Hindi (llengua indoeuropea, indoirànica, parlada a l’Índia, és la segona llengua amb més parlants del món). Una paraula: namasté (hola).
18. Bengalí (llengua indoeuropea, indoirànica, té més de 200 milions de parlants, a Bangla Desh i a l’estat de Bengala a l’India). Hola es diu namaskar.
19. Panjabi (llengua indoeuropea, indoirànica, parlada per uns 120 milions de persones a l’Índia i Pakistan). Que com es diu hola en panjabi? Sat sri akaal.

Com es pot veure per aquest recull, les paraules de benvinguda són universals i fàcilment traduïbles a les altres llengües, cosa que no podria dir-se de totes les paraules.

Paraules difícils de traduir. A l’estiu del 2004, diferents mitjans de comunicació van recollir el resultat d’una enquesta que s’havia fet entre més de mil traductors professionals anglesos sobre les paraules més difícils de traduir de les diverses llengües. Segons aquesta enquesta, la paraula més difícil de traduir és ilunga, una paraula de l’idioma tshiluba, una llengua que parlen més de 6 milions de persones a la República Democràtica del Congo. Aquesta paraula vol dir “persona capaç de perdonar un abús u ofensa per primera vegada, de tolerar-lo una segona vegada, però mai una tercera”. Segons aquesta mateixa enquesta, la segona paraula més difícil de traduir a altres llengües és shlimazl, una paraula yiddish que es refereix a les persones que són desgràciades crònicament, no permanentment. [Veure la resta de paraules més difícils de traduir.]
Paraules maques del castellà. L’enquesta sobre les paraules difícils de traduir va originar altres enquestes semblants, per exemple, sobre les paraules més maques de cada llengua. Així, per exemple, l’Escuela de Escritores de Madrid, a l’abril de 2006, per celebrar el Dia del Llibre, va fer una enquesta (¿Cuál es la palabra más bella del castellano?) entre internautes per veure quines eren les paraules més maques del castellà. Nomès es posaven dues condicions: no dir cap nom propi i que la paraula estigués recollida als diccionaris.  Durant 21 dies, 41.022 internautes van enviar 7.130 paraules diferents explicant per què les consideraven les més maques. El resultat de l’enquesta va donar la paraula amor, amb 3.364 vots, com la paraula més maca del castellà, seguida per libertad, paz, vida, azahar, esperanza, madre, mamá, amistad, libélula… Aquí teniu la llista i els vots de cada paraula:

  • amor: 3.364 vots
  • libertad: 1.551 vots
  • paz: 1.181 vots
  • vida: 1.100 vots
  • azahar: 900 vots
  • esperanza: 899 vots
  • madre: 847 vots
  • mamá: 826 vots
  • amistad: 728 vots
  • libélula: 544 vots
  • amanecer: 522 vots
  • alegría: 480 vots
  • felicidad: 406 vots
  • armonía: 390 vots
  • albahaca: 362 vots
  • susurro: 352 vots
  • sonrisa: 339 vots
  • agua: 331 vots
  • azul: 322 vots
  • luz: 320 vots
  • mar: 318 vots
  • solidaridad: 313 vots
  • pasión: 293 vots
  • lapislázuli: 291 vots
  • mandarina: 281 vots

Més tard, a l’any 2011, l’Institut Cervantes va plantejar una enquesta semblant, però, per evitar la dispersió del vot, va proposar una llista de paraules entre les quals els internautes havien de votar la més bella. Hi van intervenir 33.000 persones i van triar com la paraula més bella Querétaro (el nom d’una ciutat mexicana), paraula que havia proposat l’actor Gael García Bernal i que vol dir “isla de las salamandras azules”. Les paraules següents en vots eren:

  • Gracias
  • Sueño
  • Libertad
  • Amor
  • Jesús
  • Murmullo
  • Alma
  • Meliflua

Paraules maques del català. Al web, hem trobat un blog (No feu soroll…!) que ha recollit vots sobre algunes paraules maques del català atenent a la seva sonoritat o per ser poc conegudes:

  • Pitof: “Embriac”.
  • Reguitzell: “Llarga sèrie de coses”.
  • Llampó: “Llampec del qual hom no sent el tro”.
  • Xerinola: “Gresca”.
  • Guisofi: “Guisat dolent, mal fet”.
  • Llampurna: “Espurna. (o llampurneig)”.
  • Rucó: “Racó”.
  • Atzur: “Color blau celeste”.
  • Quòniam: “Mot emprat en l’expressió tros de quòniam: talòs, beneitot”.
  • Manyaga: “Carícia”.
  • Moixaina: “Carícia feta, especialment, a la cara”.
  • Carantoines: “Afalacs, moixaines”.
  • Borrissol: “Pelussa que fa la llana, el cotó, etc. Pèl moixí”.
  • Aixopluc: “Lloc on hom pot posar-se a cobert de la pluja”.
  • Pòtol: “Vagabund, sense ofici ni benefici, que no treballa i viu d’allò que capta o roba”.
  • Xàldiga: “Espurna”.
  • Titola: “Penis”.
  • Lletraferit: “Amant de conrear les lletres”.
  • Bufanúvol: “Home envanit, presumptuós”.

Dues paraules maques fàcilment traduïbles: pau i amor. Sembla ser que la majoria de persones de tot el món acostuma a triar entre les més maques de la llengua respectiva les paraules que es refereixen als conceptes d’amor i pau, que són paraules, a més, fàcilment traduïbles a les altres llengües perquè designen aspiracions universals.

A l’any 2003, per exemple, per tractar d’aturar la guerra contra Irak, milers i milers de persones, per carrers i places, per ciutats i pobles, vam demanar la pau  en totes les llengües del món: salaam, peace, paix, shi-de, vrede, waki qiwebis, lapé, fred, wetaskiwin, kev sib haum xeeb, pokój, barish, rój, malu, béke, damai, rukun, udo, wolakota, taika, paci, pax, fride, pace, pasch, amani, sidi, baris, sholem, alaafia, uxolo, eirni, shalom, eirene, salam, patz, jam, selam, frieden, rauha, lumna, chibanda, tentram, ashti, kiba kiba, pasch, kimia, rongo, diakatra, shanti, vrede, baké, heiwa, enh taiwain, pesca, laly, nabd, paquilisli, mír, kutula, wowanwa, emirembe, kalilintad, amn, hoa binh, ukuthula, der friede, hau, paz, pau…

Amor. A la plaça Abesses, al barri de Montmartre, a Paris, hi ha un mur cobert de rajoles blaves amb les paraules t’estimo/ te quiero en centenars del llengües: je t’aime (francès), minä rakastan sinua (finès), ich liebe dich (alemany), ég elska pig (islandès), jeg elsker dig (danès), mi amas vin (esperanto), unë të dua (albanès), ma armastan sind (estonià), sakam te (macedònic), I love you (anglès), Ik hou van je (neerlandès), rohayhu (guaraní), aní ohev otakh (dit a una dona, en hebreu), aní ohèvet otkhà (dit a un home, en hebreu), liubia te (búlgar), amo-te (portuguès), ttirigh-em (dit a una dona, en amazic), ttirigh-ec (dit a u home, en amazic), uhibbuki (dit a una dona, en àrab), uhibbuka (dit a un home, en àrab), t’estimi (aranès), maite zaitut (basc), me da gar (bretó), ti tengu cara (dit a una dona, en cors), ti tengu caru (dit a un home, en cors), rwy’n dy garu di (gal·lès), s’agapó ( σε αγαπώ, grec), szeretlek (hongarès), ti amo (italià), ai shiteru (愛してる, japonès), es tevi milu (letò), muliuy tave (lituà), amo te (llatí), jeg elsker deg (noruec), te iubesc (romanès), ia tebià liublíú (rus), ja älskar dig (suec), seni seviyorum (turc), kocham cie (polonès), te amo (llatí), mahal kita (tagal)… [Algunes d’aquestes paraules han estat tretes del llibre Digues t’estimo en les llengües d’Europa, a cura d’Ignasi Badia, Barcelona, 2004.]

Paraules que ens agraden més i paraules que ens agraden menys. Després d’aquestes anotacions sobre paraules maques, tothom (si és que hi ha algú que hagi arribat llegint fins aquí) haurà anat pensant en les seves paraules preferides…  I tothom que vulgui, sense ànim d’establir cap rànking, només per amor a les paraules, podrà contestar aquest breu qüestionari, :

1. Paraules que m’agraden més del català (i per quina raó: per com sonen, pel seu significat, per les coses que ens recorden…):
2. Paraules que m’agraden més del castellà (i per quina raó: per com sonen, pel seu significat, per les coses que ens recorden…):
3. Paraules que m’agraden més de ……………………….. (l’anglès, francès, xinès, rus, hindi, urdu, etc.) i per quina raó (per com sonen, pel seu significat, per les coses que ens recorden…):
4. Paraules que m’agraden menys del català (i per quina raó: per com sonen, pel seu significat, per les coses que ens recorden…):
5. Paraules que m’agraden menys del castellà (i per quina raó: per com sonen, pel seu significat, per les coses que ens recorden…):
6. Paraules que m’agraden menys de………………………….. (l’anglès, francès, xinès, rus, hindi, urdu, etc.) i per quina raó (per com sonen, pel seu significat, per les coses que ens recorden…):

Qüestionari Proust

El famós Qüestionari Proust no era de Proust. No l’havia inventat ell, Marcel Proust (1871-1922), sinó —i és una altra curiositat en relació a aquest qüestionari— Jenny i Laura Marx, filles de Karl Marx (1818-1883), l’autor de El Capital, “com una mena de joc familiar de sobretaula”, diu Lluís Permanyer (43 respostes catalanes al qüestionari Proust, Edicions Proa, Barcelona, 1967). Que per què es diu, aleshores, Qüestionari Proust i no Qüestionari Marx? Potser perquè la versió del qüestionari que va contestar Karl Marx a Londres en anglès (no en alemany) als requeriments de les seves filles era més curta (18 preguntes) que la versió, més arrodonida (31 preguntes), que va circular després pels salons de Paris i que va contestar dues vegades (primer als catorze anys, després, per corregir algunes de les seves respostes, als vint), l’autor de A la recerca del temps perdut. Potser perquè el qüestionari s’associa més fàcilment a la imatge d’un artista francès com Proust que a la d’un filòsof alemany com Marx. O potser per la perspicàcia d’algunes de les respostes proustianes,  no se sap. En qualsevol cas, per justícia històrica, nosaltres donarem més a baix com a respostes a aquests qüestionaris totes dues, la de Karl Marx i la de Marcel Proust (recollides al llibre de Permanyer), com a mostres de dos grans personatges que van acceptar sometre’s a aquest joc. Abans, però, ens agradaria plantejar una breu reflexió sobre l’art de fer preguntes.
Fa uns anys vam assistir a una conferència d’una escriptora nord-americana a una facultat universitària de Barcelona. Al col·loqui, en acabar la conferència —que tractava sobre feminisme i el que després s’ha acabat dient estudis culturals—, una jove del públic li va plantejar una pregunta a l’autora sobre la presència de les minories ètniques a la cultura universitària dels EE.UU. i la discriminació positiva (cap als afroamericans, cap a les dones, etc.), i la conferenciant li va dir que no acostumava a respondre a les preguntes impertinents. En aquell moment algunes persones del públic vam pensar el mateix: què és més important, l’art de les preguntes o l’art de les respostes? És veritat que és un art saber fer preguntes interessants i pertinents; el repte és, però, donar una resposta intel·ligent sempre, tant a una pregunta absurda o ingènua com a un pregunta intel·ligent.
Hi ha gent que pot considerar frívoles les preguntes del Qüestionari Proust. Altres, però, consideraran que les preguntes són sempre un pretext per veure com se’n surt la persona preguntada. Les d’aquest qüestionari “són preguntes que, d’entrada, fan la impressió d’inofensives, i, si en fóssim els destinataris, ens afanyaríem a contestar-les sense pensar-nos-hi massa”, diu Joan Fuster al pròleg del llibre de Lluís Permanyer abans d’avisar-nos, però, que si contestem de qualsevol manera a les preguntes, amb la convicció d’estar jugant, correm el risc de caure en la trampa, perquè “parlant ens traïm. No importa de què parlem: per una escletxa o altra, en cada mot deixarem anar algun indici delator”. Quins indicis delators? Els indicis de com som de debò, de què pensem en el fons de la nostra consciència. Un altre escriptor francès, André Gide, deia que no hi ha res de més profund que la pell. Si això fos veritat (no ho sabem), jugant a contestar el qüestionari Proust estaríem mostrant la superfície de la nostra ànima però també el més profund del que som.

I, sense més preàmbuls, aquí teniu el qüestionari (les preguntes van en primera persona, com adreçades per un mateix a la pròpia consciència). Si no us fa nosa, copieu-lo, contesteu-lo, enganxeu-lo  i envieu-lo com a resposta d’aquesta entrada… si més no, perquè a aquest joc tothom hi guanya. Gràcies per la vostra col·laboració.

Còpia del quadern amb les respostes manuscrites de Proust

Qüestionari Proust
1. El principal tret del meu caràcter?
2. La qualitat que prefereixo en un home?
3. La qualitat que prefereixo en una dona?
4. Allò que més estimo en els meus amics?
5. El meu principal defecte?
6. La meva ocupació preferida?
7. El meu somni de benestar?
8. Quina fòra la meva pitjor desgràcia?
9. Què voldria ser?
10. On desitjaria viure?
11. Quin color prefereixo?
12. Quina flor prefereixo?
13. Quin ocell prefereixo?
14. Els meus autors preferits en prosa?
15. Els poetes preferits?
16. Els herois de ficció?
17. Les meves heroïnes de ficció favorites?
18. Els meus compositors favorits?
19. Els pintors predilectes?
20. Els meus herois de la vida real?
21. Les meves heroïnes històriques?
22. Els noms que prefereixo?
23. Què detesto més que res?
24. Quins caràcters històrics menyspreo més?
25. Quin fet militar admiro més?
26. Quina reforma admiro més?
27. Quins dons naturals voldria tenir?
28. Com m’agradaria morir?
29. Estat present del meu esperit?
30. Fets que m’inspiren més indulgència?
31. El meu lema?

Pensaments

Tots acostumem a tenir frases, pensaments (propis o dels autors, poetes o pensadors preferits), que ens il·luminen, ens animen, ens consolen o es fan de fars i guies en els moments que necessitem paraules d’estímul…

Volem que ens enviïs i comentis aquestes frases estimades que diries als teus amics o et diries a tu mateix en els moments necessaris. En cas que encara no en tinguis cap, pots consultar el llistat de pensaments, fragments i aforismes que trobaràs seguint aquest enllaç.