Lola Carrión Cazorla, La conflictivitat laboral de Santa Coloma de Gramenet entre 1968 i 1978. Quaderns SCG. Santa Coloma de Gramenet, 2025
A la portada d’aquest llibre apareix una fotografia que representa una de les idees que el recorren: una manifestació laboral encapçalada per un grup de dones que porten una pancarta (de color violeta, encara que no es distingeixi pel blanc i negre) en què, en lletres majúscules, es llegeix: “Dret a un lloc de treball. Dones CC.OO. Santa Coloma”, i al costat, el símbol internacional del feminisme (un puny tancat a l’interior del cercle sobre la creu). Aquesta fotografia és il·lustrativa de la intenció de l’autora perquè posa en primer pla de les reivindicacions sindicals el reconeixement de la igualtat de drets de la dona.
En les conclusions, al final del llibre, Lola Carrión, l’autora, historiadora dels moviments socials, pensant en la confluència entre el feminisme, les reivindicacions veïnals i el sindicalisme a Santa Coloma al·ludeix a la pel·lícula La sal de la terra (1954), d’Herbert J. Biberman, que, encara que mai s’estrenés a Espanya per estar inclosa a la llista negra de Hollywood pel seu contingut revolucionari, arribaria a convertir-se, durant el franquisme i la transició democràtica, en un referent ineludible per al moviment obrer gràcies a projectar-se clandestinament en associacions de veïns i centres cívics (a la sala d’actes del nostre institut, el Puig Castellar, vam poder veure-la i comentar-la diverses vegades a principis dels 80).
La pel·lícula explica la història d’uns miners de Nou Mèxic que es declaren en vaga per millorar les seves condicions de seguretat laboral, vida i treball. Arriba un moment en què les seves dones, que no volen sentir-se marginades ni limitar-se a criar fills i cuidar la casa, vencen els prejudicis dels seus marits i s’incorporen als piquets sindicals fins aconseguir, tots plegats, el reconeixement de les seves reivindicacions. A la lluita dels miners aporten les dones les seves idees sobre la igualtat de drets amb els homes, la justícia i la dignitat femenina.
L’expressió que dóna títol a la pel·lícula procedeix de les paraules de Jesucrist als seus deixebles recollides a l’Evangeli segons Sant Mateu (5, 13-16): “Vosaltres sou la sal de la terra”, amb les quals vol animar-los a ser l’ingredient necessari per donar sabor, substància i sentit a la societat, i contribuir a il·luminar tots els éssers humans amb les seves obres. I aquestes són les paraules que, a tall de resum, emprarà al final de la pel·lícula Esperanza Quintero, la protagonista, de nom simbòlic, per enaltir la feina conjunta dels homes i les dones per construir un món més fraternal i més just.
Pel que fa a Santa Coloma, la fama de les seves lluites veïnals i la seva caracterització en l’imaginari col·lectiu com a ciutat dormitori (un concepte equívoc, perquè a totes les ciutats la gent bàsicament hi viu) han contribuït, per decantació, a desconèixer la seva història sindical i laboral; tanmateix, aquest llibre, amb nombroses dades i àmplia base documental, contribueix a recuperar la memòria d’uns anys conflictius i a reescriure la seva història. És a dir, que Santa Coloma sigui una ciutat on gran part dels seus residents treballa a Barcelona o en altres ciutats properes amb més teixit industrial, no vol dir que no tingui també una història de conflictes laborals, de moviments sindicals i de solidaritat amb altres lluites obreres. A més a més, cal no oblidar que els moviments veïnals de què va ser protagonista la ciutat en defensa de millors condicions urbanístiques, d’equipament (ambulatoris, escoles, parcs, etc.) i transports públics, van ser moviments de confluència en què, a més de dones, joves i altres ciutadans, també hi participaven molts obrers colomencs que treballaven fora de la ciutat, com es destaca al llibre que comentem: “molts ciutadans de Santa Coloma treballaven fora de la ciutat, fent sindicalisme a les empreses i implicats a la lluita veïnal quan tornaven a casa. A l’empresa SEAT, el 1975 i el 1977, hi treballaven 490 i 570 ciutadans de Santa Coloma, respectivament” (pàg. 97).
Per altra banda, si hi havia persones de Santa Coloma que treballaven fora de la seva ciutat, també n’hi havia d’altres ciutats que hi treballaven, a Santa Coloma, i una prova és que un dels arguments per demanar al seu moment el funcionament de la TUSA (Transports Urbans, S. A.) era el d’apropar els treballadors de fora als tallers de Santa Coloma (pàg. 45).
Quins productes s’hi feien, a aquests tallers i fàbriques? Al cens d’empreses de l’any 1975 (pàg. 43) figuren 1503 empreses, repartides en diferents sectors: 623 de la construcció, vidre i ceràmica; 467 de la indùstria metal·lúrgica; 173 dedicades a la fusta, suro, paper i arts gràfiques; 115 del textil, etc.
Respecte als tipus de conflictes que s’hi plantejaven, l’autora analitza els tràmits dels actes de conciliació entre empresa i treballadors per esbrinar quines diferències els enfrentaven, i arriba a la conclusió que, entre 1972 i 1975, els motius d’aquests actes són en un 80% els acomiadaments, amb 1115 expedients (individuals i col·lectius); en un 15%, la reclamació de diners, amb un total de 210 expedients, i el 5% restant, amb 64 expedients, la resolució de sancions.
De tots els conflictes laborals registrats al llibre, potser els més populars van estar el de Casadesport i el d’Eurostil, totes dues empreses dedicades al textil i amb predomini de dones a la plantilla. Concretament el de Casadesport, empresa amb un 80% de dones que s’ubicava a l’edifici on ara són les escoles Rosselló-Pòrcel i Salvat-Pappasseit, va començar a l’agost de 1974 per l’acomiadament d’un jove i va acabar, després d’un mes de vaga, amb un acord de conciliació i l’acomiadament de 194 treballadores.
Quant la vaga d’Eurostil, empresa situada a l’avinguda Santa Coloma, va començar al juny de 1977, quan l’empresa va presentar un expedient de regulació de la plantilla (287 treballadores), amb la proposta “que la meitat de les treballadores treballessin sis mesos i l’altra meitat els altres sis mesos, alternant amb el carnet d’atur” (pàg. 87). “Les treballadores, en assemblea, van decidir no acceptar el que proposava la direcció de l’empresa [que, pràcticament, era un acomiadament massiu] i van segrestar l’unic encarregat que quedava, fins que va arribar la policia i van ser acusades de segrest. Després, van decidir per unanimitat tancar-se a la fàbrica”. El conflicte es va allargar fins al novembre, quan les treballadores van aconseguir l’atur i van ser indemnitzades pel Fons de Garantia Salarial (pàg. 89).
Als conflictes laborals dels anys 70 a Santa Coloma va estar decisiva la implicació i l’impuls de CC.OO., sobretot a partir de les eleccions sindicals de 1975. De fet, a la ciutat, la primera comissió obrera es va crear el 1973 als Tallers Adell Riera, del sector metal·lúrgic, on treballaven 120 obrers, i quan el treball assambleari i de coordinació sindical s’havia de realitzar clandestinament, els treballadors d’aquesta comissió es reunien fora de la ciutat, a la muntanya. Després, al poc temps, aquesta comissió es va anar ampliant amb obrers d’altres empreses.
A més a més dels conflictes laborals i sindicals, Santa Coloma va estar l’escenari d’altres conflictes i reivindicacions socials i polítiques. Per exemple, poc després de la mort de Franco, molts treballadors i estudiants colomencs (del Puig Castellar, l’unic institut que hi havia a la ciutat en aquells anys) l’11 de desembre de 1975 s’hi van afegir a la jornada de lluita convocada a nivell estatal per reivindicar l’amnistia dels presos polítics i protestar contra el primer Govern de la Monarquia, que es va constituir aquell día. A la tarda, després d’una manifestació, van ser detinguts i torturats diversos manifestants: Francisco Téllez, Alfonso Moya, Emilio Contreras i Alejo Castellanos. El cas més greu va estar el de Francisco Téllez, que va haver de ser ingressat a l’Hospital Clínic, i que, dies després, quan va poder tornar a la ciutat, va ser rebut, malgrat la forta repressió policial, per tota una multitud solidària.
Un altre esdeveniment de lluita sindical, la vaga general política del 12 de novembre de 1976, convocada també a nivell estatal per la Coordinadora d’Organitzacions Sindicals (COS) per protestar “contra l’atur, la crisi, la congelació salarial i els acomiadaments”, a més a més de les revindicació “d’amnistia total i laboral i la formació d’un govern d’ampli consens democràtic” (pàg. 78) va tenir una àmplia repercussió a Santa Coloma, amb un seguiment de més del 90% treballadors. Tots plegats, “van aconseguir aturar la ciutat” i “la vaga va ser una mostra de l’unitat sindical”.
I, com es conclou al llibre, a aquestes i altres manifestacions reivindicatives d’aquells anys a Santa Coloma, “les dones van tenir un paper molt important […] a causa de la important presència de mà d’obra femenina a la ciutat”. Després, des de finals de 1976, “la crisi econòmica va afectar el futur del teixit industrial. El tancament d’empreses va començar el 1976 i al llarg del 1977 va ser una realitat” (pàg. 95), i moltes dones que hi treballaven, ho van continuar fent dins de “l’economia submergida, a casa i a tallers il·legals”.
Potser que ara, molts anys despŕés d’aquelles lluites, en llegir en aquest llibre la seva història, en recordar-la i compartir-la (“Recuérdalo tú y recuérdalo a otros”, va escriure el poeta Luis Cernuda), molts homes i dones que van participar-hi, segueixin creient, malgrat les dificultats, els errors i la duresa del camí, que la sal de la terra continua sent necessària per donar sabor i sentit al món. Tant de bo que sigui així.
F. Gallardo