Un dia de febrer va saltar la notícia: “Han trobat l’autor de la novel.la cavalleresca Curial e Güelfa (1445-1448). Desapareix el “misteri” de la seva creació.” I de seguida van arribar els comentaris entre companys que ens hem passat la vida explicant llengua i literatura. Comentaris com aquest, en broma però molt de veres: “Ara els nanos hauran d’estudiar un altre autor, en el cas que algú estudiï història de la literatura.” I aquí hi ha el quid de la qüestió, en la segona part de la frase: en cas que a algú li interessin obres com aquesta més enllà de l’àmbit de l’erudició i la investigació. La sorpresa de la troballa i la identitat i personalitat de l’autor tenen, sens dubte, interès periodístic. Els diaris i alguns espais informatius a ràdio i televisió han reconegut el valor de la tesi d’Abel Soler, presentada a la Universitat de València el passat 2016 i dirigida per l’excel·lent investigador i traductor Antoni Ferrando, en la qual s’argumenta i demostra qui era el fins ara desconegut autor. Fonamental ha estat l’estudi de Soler i altres estudis previs realitzats a llarg dels anys per prestigiosos professors sobre el riquíssim i divers cabal lingüístic i cultural plasmat en el deliciós Curial, fruit de la pròpia vida i del talent de l’autor.
Enyego d’Àvalos, gran camarlenc del rei Alfons el Magnànim, autor de Curial e Güelfa
I així ens ha arribat el nom d’Enyego –en castellà Íñigo- d’Àvalos (1414-1484), castellà de naixença, valencià d’adopció i enamorat de la literatura italiana, tot plegat un compendi d’allò que tantes vegades se’ns ha explicat del gresol de cultures i de llengües que enriqueixen llocs i persones il·luminant un temps que semblava sortir d’una gran foscor. Nascut a Toledo, va arribar amb només set anys a la cort valenciana del rei Alfons el Magnànim on va ser acollida la seva família, una de les més importants de la Castella del seu temps, en fugir per una conjura en què es va veure involucrat el seu pare, Ruy López Dávalos. Enyego arribà a ser ambaixador de la Corona d’Aragó a Milà i gran camarlenc a Nàpols en l’època del rei Pere el Gran.
Pel que fa a Curial e Güelfa, abans el feien llegir als estudiants de Filologia Catalana però sospito que era per interès particular d’algun professor. Jo vaig acabar l’especialitat sense haver llegit el Tirant i abans havia acabat Filologia Hispànica (dins l’extinta Filosofia i Lletres) sense haver llegit el Quijote. Increïble però cert. A l’institut tant el Tirant com el Quijote es feien llegir a tot l’alumnat quan existia l’assignatura d’Història de la Literatura, tant castellana com catalana, i d’això fa molts anys. S’ha intentat subsanar aquesta mancança però és molt difícil omplir un buit tan gran; actualment, si es fan llegir és a batxillerat, on no arriben tots, i de vegades en versions molt light i desvirtuades, com és el cas del Tirant.
Periòdicament s’alcen veus contra l’arraconament que estan patint les humanitats en els estudis mitjans. Les poquíssimes hores de què es disposa per treballar el català al batxillerat se les menja el temari de llengua, i és molt trist ja que és la literatura la forma més intensa (no l’única, evidentment però sí la més artística) de plasmar una llengua i d’estimar-la. Les novel·les, la poesia, el teatre, les memòries, els relats, la prosa periodística i de pensament, les narracions de viatges, els dietaris… mostren un món, una societat, pensament, inquietuds, fets que ens arriben a través del temps amb tota la seva intensitat. I en el cas de Curial e Güelfa és així. Hi ha amor, lluites, classes socials, relacions familiars, viatges i aventures, penes i alegries com en les obres modernes, on els herois no són superherois sinó gent mortal.
De vegades obres com aquesta poden fer por, i mandra. No cal anar a l’original medieval, ja sé que per a alguns és un sacrilegi no fer-ho però jo, potser per tants anys amb nanos, no hi veig cap problema a acostar-s’hi a través d’una bona adaptació, res de mutilacions com “episodis amorosos de…” sinó honrades i completes aproximacions al lector actual. Però en la nostra societat hi ha riqueses com aquesta del Curial que semblen una joia molt valuosa, heretada per ser molt ben guardada però que ningú se la posa. La modernitat durant molt de temps sembla haver renegat de la tradició, i això en altres àmbits fa temps que està quedant enrere. L’arquitectura tot sovint ens mostra com la creació casa perfectament amb el paisatge i com l’edifici antic i el nou s’uneixen en un tot harmònic. L’autèntica modernitat, la del segle XXI, és, sens dubte, acostar-se a la tradició, a obres com Curial e Güelfa, despullats de pors i de prejudicis, i deixar-nos seduir per algú que ens parla des del segle XV com si el tinguéssim a la vora.
Agustina Rico