Un ocellet —més aviat, ocellàs— em demana que faci una entrada al bloc del Puig sobre poesia feta per dones o sobre dones poetes. Agafo alguns llibres que tinc a mà. Hi busco alguns poemes i us proposo unes preguntes com a reflexió, com a joc, com a indagació.

SOBRE LA LLIBERTAT DE CAIRE POLÍTIC

“Libertad” és un poema una mica llarg, escrit per Carolina Coronado, a Almendralejo (Badajoz), el 1846. Diu que les celebracions dels homes per una renovació política de tipus lliberal no afecta a les dones. “Para nosotras no hay fueros”, diu, i segueix així:

 “¡Libertad! ¿qué nos importa?;

¿qué ganamos, qué tendremos?:

¿un encierro por tribuna

y una aguja por derecho?

¡Libertad! ¿de qué nos vale

si son los tiranos nuestros

no el yugo de los monarcas,

el yugo de nuestro sexo?

¡Libertad! ¿pues no es sarcasmo

el que nos hace sangriento

con repetir ese grito

delante de nuestros hierros?

¡Libertad! ¡ay! para el llanto

tuvímosla en todos tiempos;

con los déspotas lloramos,

con los tribunos lloraremos,

que, humanos y generosos,

estos hombres, como aquellos,

a sancionar nuestras penas

en todo siglo están prestos

Los mozos están ufanos,

gozosos están los viejos,

igualdad hay en la patria,

libertad hay en el reino.

Pero, os digo, compañeras,

que la ley es sola de ellos,

que las hembras no se cuentan

ni hay Nación para este sexo.

Por eso aunque los escucho

ni me aplaudo ni lo siento;

si pierden ¡dios se lo pague!

y si ganan ¡buen provecho!”

¿Han canviat poc o molt les coses des de 1846?

Per cert, qué va passar a la primavera d’aquest any a Espanya? (Aixó és tan poc important que ni els professors ho acostumem a saber, però Internet, sí.)

¿Hi ha ara mateix algunes lleis que estiguin en perill de ser retallades de manera que afecti la llibertad de les dones?

Val la pena fer política com a dona ara?

¿T’agrada el terme “gènere” (paraula treta de la gramàtica) o t’estimeries més parlar de “sexe” (paraula treta de la biologia) quan parlem de les qüestions pròpies de les dones, tal com fa Carolina Coronado en aquest poema?

SOBRE LA LLIBERTAT PERSONAL

 “De la llibertat?”

 Començaré per dir “corria”

i ja la veig corrent:

sóc jo mateixa quan esclata

la força adolescent.

Sentia esquerpa tota cosa,

tot m’era nosa. Fi,

com un tallant, fendia l’aire

mon cos; i per fugir,

només la punta vigorosa

del peu a l’empedrat

i el braç que ritma i l’alegria

del cap escabellat.

D’aquesta empenta apassionada

prou bé tenim record.

De llibertat és una estampa

gravada al fons del cor.

Aquest és un poema de Clementina Arderiu, escrit als anys quaranta del segle XX.

¿Creus que aquest poema està fet des d’un sentiment d’eufòria o de melangia?

O, diguem’ho d’altra manera, des d’una veu adolescent o des d’una veu adulta?

Quins són els factors que van fent perdre llibertat al cos? I a l’ànima?

SOBRE LES BATALLES QUOTIDIANES

Drap de la pols, escombra, espolsadors,

plomall, raspall, fregall d’espart, camussa,

sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra,

i sabó en pols, blauet, netol, galleda.

 Cossi, cubell i picamatelassos,

esponja, pala de plegar escombraries,

gibrell i cendra, salfumant, capçanes.

Surt el guerrer vers el camp de batalla.

El poema és de Maria-Mercè Marçal. Parla d’un guerrer, en masculí. En canvi la imatge que seguramente tenies al cap mentre llegies el poema era la d’una dona.

Alguns dels estris que anomena són passats de moda. Quins hi hauria avui?

¿Com està ara mateix el tema de la distribución de les feines de la llar a casa teva?

SOBRE L’OFICI DE POETA

 Et fas amb les paraules

mestressa de les coses.

Unes i altres són

com joguines de vidre

entre les teves mans:

No et faci por la sang!

(Maria-Mercè Marçal)

La confiança en què copses les coses amb les paraules és quasi imprescindible per ser poeta. Copses les coses i jugues amb elles i les paraules. Aquest joc remou els sentiments i pot ser sagnant. Com ho veus això? ¿Podríem endevinar per la manera d’expressar els sentiments si qui escriu és noi o noia? Podrieu fer el joc de presentar poemas sense que la veu narradora es delati com a femenina o masculina i fer-ho endevinar als altres.

PER ACABAR: JOC EXCLUSIU PER AL PUIG

En el següent poema de Clementina Arderiu s’al·ludeix a un professor del Puig Castellar. A veure si endevineu a quin? De les tres estrofes, només en transcric una:

Oliveres braves

penjant en un greny!,

dels meus néts nodrisses

en l’àuria Mallorca.

Ets, vella olivera,

qui els dónes el seny?

De terra germana

em vénen al.lots;

comentem l’oliva

madura i eixida

de soques retortes

com vells galiots

(Poema dels anys 60 del s. XX)

Pregunteu, pregunteu…

Mercè Romaní, professora jubilada