Dos mujeres con gato

Hannah Höch y Lu Märten, Dos mujeres con gato. Escritos sobre las artes, Tres Hermanas Ediciones, Madrid, 2023. Isabel García Adánez y Andrea Pérez Fernández (eds.)

Dos mujeres con gato, Hannah Höch i (1889-1978) i Lu Märten (1879-1970)

La recomanació de la lectura d’un llibre no sempre és una porta oberta a la multiplicació i diversificació d’aquesta activitat en altres pàgines que complementen i enriqueixen la curiositat despertada en un primer moment. No és el cas que ens ocupa, aquesta publicació escrita a quatre mans per si mateixa satisfà el temps emprat en la seva lectura i desperta la nostra recerca per saber-ne més sobre les seves protagonistes.

Isabel García Adánez i Andrea Pérez Fernández (les editores) recullen, seleccionen i tradueixen un bon grapat de textos, sovint inèdits en llengua alemanya, de dues dones que van viure la convulsa (1) República de Weimar i anticiparen el que vindria després en repetir la mateixa errada de la Gran Guerra. La perspectiva d’ambdues mai no abandonà la reflexió estètica, la creació pictòrica i literària, i l’activisme polític.

Parlem d’una de les artistes més importants del segle XX, Hannah Höch (1889-1978), integrant del moviment dadaïsta berlinès i pionera del fotomuntatge (collage); i de Lu Märten (1879-1970), escriptora i teòrica socialista, destacable pels seus estudis sobre les arts i el seu compromís amb l’emancipació femenina. Compartiren vivències i cartes en els moments d’absència, idees i celebracions, exposicions avantguardistes i balls de disfresses, resistència i lluita, i un afecte passional pels gats. Un duet intel·lectual i existencial que faria empal·lidir, si n’hi hagués dignitat, a bona part de la faràndula acadèmica i política actual.

Però prendrem l’estima felina d’aquestes artistes com a esquer per atreure possibles peixos lectors, trobareu també altres motius, tant o més estimulants, en aquesta antologia. La condició humana és insatisfeta per naturalesa, l’animal humà no deixa d’aspirar a ser quelcom que no és, amb originals i prolífiques creacions, sovint amb resultats patètics i tràgics. Els gats no fan cap esforç d’aquesta mena, no necessiten de la filosofia.

La felicitat dels gats és un estat per defecte quan no es troben amenaçats en el seu benestar. L’absència de raonament abstracte no representa un senyal d’inferioritat, és una marca de la seva llibertat mental. Com mostrava Friedrich Nietzsche, la filosofia ha estat un culte a les ficcions lingüístiques que configuren les nostres gàbies mentals en no saber afrontar la pluralitat i diversitat de la vida. Els gats viuen lliures de les restriccions amb fonaments de sorra de paraules i conceptes. No pensar en la mort, tot i que sàpiguin força bé quan els hi arriba l’hora de morir, els allibera de les fantasies metafísiques. Si tinguessin la capacitat d’entendre-la, la filosofia no podria ensenyar res a aquesta espècie felina.

Els gats mai no han arribat a ser dominats pels humans, al contrari, són ells els que han encetat aquest procés en establir les seves condicions. Ens han ensenyat a estimar-los i d’aquesta manera la seva dependència de la caça per sobreviure ha esdevingut secundària, un joc per oferir-nos un regal.

Els hi proporcionem menjar i una llar, però no ens consideren els seus amos. Si els tractem amb respecte, ens agafaran apreci, però no ens trobaran a faltar si marxem. És aquella amable confusió que expressà Michel de Montaigne: quan jugo amb la meva gata, qui sap si és ella la que passa el temps amb mi més que jo amb ella.

Els gats mai no s’avorreixen, no mostren aquesta por de ser-hi en soledat amb si mateixos. I aquesta és la clau de la seva felicitat, per a nosaltres és el símptoma del nostre fracàs en l’aspiració a la felicitat en no saber suportar-nos en solitud. L’egoisme sense ego, no tenir una imatge de si mateixos per conservar i fer crèixer, preocupar-se de si mateixos i d’altres a qui estimen són els trets del seu fascinant benestar.

L’assagista John Gray (2) ha recopilat en un decàleg el que sí ens poden ensenyar als humans:

  1. Mai no tractis de convèncer els éssers humans de què siguin raonables.
  2. És ridícul que et queixis de no tenir prou temps.
  3. No cerquis un sentit al teu patiment.
  4. És millor ser indiferent amb els altres que sentir l’obligació d’estimar-los.
  5. Oblida’t de perseguir la felicitat i tal vegada la trobis.
  6. La vida no és un relat.
  7. No tinguis por de la foscor, sovint les coses més interessants s’amaguen dins la nit.
  8. Dorm pel simple plaer de dormir.
  9. Guarda’t de qualsevol que s’ofereixi a fer-te feliç.
  10. Diverteix-te i no et sentis culpable.

És dífícil no reconèixer que la companyia dels gats foren una de les claus que permeten explicar la trajectòria intel·lectual i vital d’aquestes dues artistes i pensadores. La resta de factors cal descobrir-los a partir de la lectura d’aquesta magnífica antologia.

Rafael Pérez Carmona

Notes.-

  1. Sobre les llums i ombres d’aquest període, llegiu l’obra d’un periodista forçat professionalment a viure en una ciutat que no estimava gens: Crónicas berlinesas de Joseph Roth.
  2. GRAY, John: Filosofia felina. Los gatos y el sentido de la vida, Sexto Piso, Madrid, 2021. pp 166 i ss.