Vivir los sueños

En el instituto tenemos una pequeña  joya, la sala de teatro, de la que disfrutamos durante todo el año con una gran variedad de espectáculos.

La semana pasada tuvimos de nuevo la oportunidad de acomodarnos en las butacas para deleitarnos con una versión de Don Quijote de la Mancha.  Al finalizar la representación, una voz que salía de entre las butacas preguntó a quienes interpretaban la obra que por qué moría  Don Quijote. Como siempre, los interrogantes más interesantes los lanza el alumnado, y además este interrogante me pareció que tenía alguna inflexión de queja. No hay mayor halago para unos actores que conseguir que el público se enamore de sus personajes y no quiera que finalice nunca su ilusión.

A pesar  de nuestros deseos de continuar cabalgando junto a Rocinante, se encendieron unos focos, salimos de nuestro ensueño, se apagaron otros, y volvimos a la realidad… con alguna resistencia, porque ¿por qué muere Don Quijote? Don Quijote muere  por ser coherente con su decisión —más quisieran para sí muchos cuerdos—, y para seguir viviendo en la distancia que separa a Aldonza Lorenzo de Dulcinea del Toboso. Don Quijote es capaz de renunciar a las aventuras caballerescas con Sancho Panza pero no está dispuesto a resignarse a que la realidad sea menos bella de lo que él la ve. Don Quijote es un personaje entrañable, valiente e inconformista, que no sólo se atrevió a soñar sino que quiso vivir sus sueños. ¿Y vosotros con qué soñáis? ¿Cómo es vuestro mundo ideal? ¿En qué clase de heroínas y héroes os convertiríais si pudierais? ¿Dónde iríais? ¿Con quién? ¿Qué haríais? Os invito a que soñéis y a que escribáis vuestros sueños, pero si además  alguien se anima a vivirlos, cuidado con los Sansones Carrasco y los rebaños de ovejas.

Vanessa Bolancel

Abans que acabi el curs…

Al febrer de 2011, un colla d’amics de Nova Orleans va decidir de posar en marxa al seu barri un experiment. Van agafar el mur d’una casa abandonada i el van cobrir amb guix. Després, van pintar en fileres la frase “Before I die I want to _______” i van deixar al costat algunes caixes de guixos.

El dia següent, en tornar al lloc dels fets, van trobar que veïns i passejants, de manera espontània, havien acceptat el repte d’omplir els buits amb les seves aspiracions personals i de compartir-les amb els altres. Pocs mesos després, aquest experiment es va repetir a altres ciutats d’Amèrica del Nord (Washington, Nova York, Vancouver, Santa Cruz…), i finalment a la resta del planeta. Avui, altres murs semblants han aparegut a més d’una vintena de països i en més de 10 llengües distintes. Podeu conèixer la història sencera a la seva pàgina: http://beforeidie.cc.

Enguany, al 2n curs d’Administració i Finances vam començar el curs volent també afegir-nos a la iniciativa. Tot i així, la idea d’expressar les nostres aspiracions abans de morir ens semblava poc concreta i massa grisa. Així que, inspirats per la manera en què un institut holandès li havia pegat la volta (http://www.centralparkoffice.com/graduate/), vam decidir de canviar la frase.

“Abans que acabi el curs vull _______” ens permetria ajudar els nostres estudiants a fixar-se uns objectius a curt termini, i obria les portes a poder fer un seguiment de com gestionaven les seves metes. Només caldria esperar uns pocs mesos per poder-les contrastar amb la realitat. I tant si poden arribar a complir-les com si no, esperem de tot plegat poder aprendre’n alguna cosa.

Vam substituir el guix per un mural perquè no està la cosa per grans despeses; i sobretot, perquè així és com ho van triar ells. També van voler que quedés penjat al passadís en comptes de tancar-lo a la classe, perquè la participació quedés oberta per tothom al centre. Amb un pressupost de menys de 20 € (retoladors inclosos) i l’ajuda del Santi, de manteniment, que es va oferir per donar-nos un cop de mà, farà cosa d’un mes vam aconseguir penjar-lo.

Al Puig vam estar molt més ràpids que els ianquis, i quan vam arribar a la tarda següent, ja s’havien omplert gairebé les 92 línies que haviem deixat disponibles i fins i tot  es començaven a aprofitar els costats i els espais intermitjos. Havia escrit gent de tots els cursos de grau superior, dels de grau mitjà, de batxillerat i d’algun curs de la ESO. Encara ens va donar temps a alguns professors a escriure-hi també.
Les propostes us podeu imaginar que són de tots els colors i pelatge, com els alumnes que poblen el nostre centre. Però el principal és que vam poder desitjar i escriure i, sobretot, ho vam poder compartir. Llegint-les amb atenció, fins i tot diria que més d’un (de fet, molts) s’hi va parar a pensar.

La mala notícia és que el tauler ja és ple, i que al no ser de guix, ja no podem esborrar-lo i fer espai per més gent.

Les bones són que vam fer moltes fotos, com aquestes d’acompanyament que hem volgut ensenyar-vos, i que ja estem pensant si els que estiguin al curs vinent el repetiran de nou (engrescats com estem amb el PILE, ja ens faria il·lusió de poder fer-lo en anglès!). I el millor de tot és que aquí mateix, als comentaris del bloc del Puig, el podem continuar encara que sigui de manera virtual.

Abans que acabi el curs vull…

Marcos Alcocer

El festín de Babette

Acaba de tornar a les sales de cinema aquesta pel·lícula danesa de 1987, que és un clàssic del cine modern i guanyà l’òscar al millor film en llengua no anglesa. El guió està basat en una narració de l’escriptora danesa Isak Dinesen (pseudònim de Karen Blixen) , autora de Memòries d’Àfrica.

La pel·lícula El festín de Babette (títol original: Babettes gæstebud), de Gabriel Axel, és una història explicada per un narrador a la manera d’un conte.

En els temps de la guerra francoprusiana, el 1871, vivien en un minúscul poblet situat a la inhòspita costa de la península de Jutlàndia dues germanes ja grans, amables i caritatives, estimades i respectades per la comunitat,  que continuaven la tasca espiritual del seu pare, el difunt pastor. Aquest les havia educat en el puritanisme més estricte, en la negació dels plaers del cos, i elles li havien respost amb total submissió, renunciant fins i tot a l’amor. Però en les seves vides irromp una dona francesa, Babette, necessitada d’ajut, fugitiva del luxós i sensual París llavors en guerra, a qui acullen com a minyona. Babette s’hi adapta, passen els anys… i un bon dia demanarà a les germanes Martina i Philippa (anomenades com Martin Luther i el seu amic Philipp Melanchthon) que li deixin preparar un autèntic sopar francès per a elles i els seus amics en agraïment per la seva hospitalitat.

L’he trobada una pel·lícula preciosa. Amb aquells interiors i aquells rostres del cine nòrdic, a estones Bergman, a estones Dreyer (Ordet -La palabra-) . S’hi planteja el vell tema de la vida retirada en el lloc minúscul a la recerca de la puresa i d’un mateix, en oposició a la vida mundana i al triomf. Però també hi ha molts altres temes:  la força del destí, la tria entre deure i desig, l’autoritarisme familiar, la vivència de la fe religiosa, l’esperança en una altra vida… i especialment la contraposició entre cos o sensualitat i esperit o contenció.
Segurament durarà poc als cines. La vaig veure dissabte a la nit i érem sis persones. Així doncs, m’afanyo a recomanar-la amb la seguretat que no decebrà ningú, o gairebé ningú…, i als amants de la bona cuina, i “filòsofs” dels efectes del bon menjar i el bon beure sobre l’esperit, encara menys.

No us perdeu El festín de Babette!

Agustina Rico

L’hora de lectura

L’Hora de lectura és una activitat que es fa a l’institut Puig Castellar a 1r i 2n d’ESO i que es va iniciar el curs 2007-2008, dins d’un Pla d’estímul de la lectura (+llibres= +lliures), la qual cosa vol dir que ja l’ha realitzat tot l’alumnat de l’institut, perquè els alumnes que la van iniciar a 1r d’ESO són els que ara estan cursant 2n de batxillerat. Aquest fet pot ser un bon motiu per fer reflexions i valoracions sobre aquesta activitat, però abans pot anar bé que recordem breument què és l’Hora de lectura i com és actualment, ja que hi ha hagut alguns petits canvis en el seu funcionament al llarg d’aquests anys.

Aquesta activitat consisteix en una hora setmanal de lectura a l’aula amb llibres de la biblioteca, que estan en una capsa dins de l’armari de cada aula. L’activitat comença al mes d’octubre, quan cada grup d’alumnes fa una visita a la biblioteca de l’institut, acompanyats d’un professor. Cada alumne tria lliurement el primer llibre que llegirà a l’Hora de lectura, el coordinador de biblioteca fa un llistat amb el llibres triats i els col·loca als armaris de cada aula.

Al mes de novembre comença l’Hora de lectura, seguint un calendari elaborat prèviament, de manera que aquesta hora sigui diferent cada setmana i vagi canviant de forma rotatòria. La dinàmica de l’activitat és que els alumnes llegeixen en silenci a la seva aula el llibre triat a la biblioteca. Una de les particularitats d’aquest Pla d’estímul de lectura és la implicació de tot el professorat, i de qualsevol matèria, en una activitat, la lectura, tradicionalment restringida a l’Àrea de llengua. El professorat encarregat també porta el seu llibre per tal de donar exemple amb la seva activitat lectora. Cada alumne disposa d’un quadern de seguiment de la lectura de manera que cada setmana va apuntant la pàgina a la qual ha arribat; en finalitzar el llibre ha de contestar breument unes preguntes i fer un dibuix relacionat amb la lectura. Quan un alumne acaba la lectura d’un llibre i en vol un altre, té dues possibilitats: bé pot anar a buscar-lo a la biblioteca a l’hora del pati, o bé agafar un dels que hi ha a la capsa de l’aula corresponent.

Al curs 11-12 es va introduir la novetat a 2n d’ESO que l’Hora de lectura anés lligada al crèdit de síntesi, anomenat Un llibre és un món. Després de llegir alguns llibres, els alumnes han de triar el llibre del qual faran el crèdit de síntesi. Cada grup (de dos o tres alumnes) ha de fer el seu dosier del crèdit de síntesi (de les matèries de català, castellà, anglès, dibuix, tecnologia i economia) i l’han de lliurar a finals del segon trimestre. Això propicia que molts alumnes vagin a la biblioteca per a buscar altres llibres que els puguin interessar més per fer el crèdit de síntesi.

Després d’aquesta explicació formal, convé que fem una reflexió sobre aquesta activitat, tant si ets alumne que està fent l’Hora de lectura aquest curs com si la vas fer en cursos anteriors. Et sembla profitosa? Creus que és interessant? Es podria millorar d’alguna manera? Quines reflexions faries? Quins suggeriments se t’acudeixen?

Us convido a fer els vostres comentaris per tal de millorar una activitat que intenta potenciar un dels aspectes més importants i interessants de l’ensenyament i (per què no?) de la vida: el plaer de la lectura.

Pau Navarro Jarque
Coordinador de la Biblioteca.

Les quatre estacions

El passat 7 de novembre, una orquestra de cambra, l’Orquestra de Girona, va interpretar Les quatre estacions de Vivaldi a la sala d’actes del nostre institut, davant els alumnes de 1r, 3r i els de 4t d’ESO que fan l’optativa de música. L’orquestra estava formada per cinc instruments de corda: dos violins, dues violes i un violoncel.

A Antonio Vivaldi (Venècia, 1678; Viena, 1741), músic (violinista) i compositor del Barroc, els seus coetanis el coneixien pel malnom de il prette rosso (el sacerdot pèl-roig), per la seva professió i pel color del seu cabell. Vivaldi és, probablement, un dels compositors més populars del món, com ho demostra el fet que els seus quatre concerts per a violí més coneguts, Les quatre estacions, siguin l’obra més vegades enregistrada en disc de la història de la música clàssica, malgrat que al seu temps, a la seva mort, com a conseqüència del rebuig que havien tingut a Itàlia alguns dels seus plantejaments més innovadors sobre l’òpera, va caure en l’oblit i el seu nom ni tant sol apareix en els llibres de música de l’época.
La seva obra és molt àmplia i variada: va escriure 770 peces musicals, entre les quals destaquen molts dels 477 concerts i algunes de les 46 òperes (per exemple, Orlando furioso). Respecte als concerts de Les quatre estacions, composats el 1723, formarien part d’un conjunt de dotze concerts titulats Il cimento dell’armonia e dell’inventione (Assaig entre l’armonia i la invenció), i es diuen així per fer referència a les quatres estacions de l’any. Tenen els quatre concerts una estructura semblant; estan dividits en tres moviments (un moviment ràpid, un altre lent i un altre ràpid), i, pel seu caràcter descriptiu, a mida que els sentim, anem pensant en diversos estats d’ànim i en imatges i sons de la natura propis dels canvis de cada estació.

Al concert de Primavera, per exemple, ens sembla reconèixer el cant dels ocells, el so de l’aigua brollant de la font, el soroll de la pluja d’abril, els lladrucs d’un gos… i, sobretot, una sensació d’alegria, de claredat i felicitat; al d’Estiu, sentim el cant del cucut, de les tórtores i de la cadernera… però també els trons de les tempestes seques d’aquesta estació, i el xiuxeig dels insectes i borinots; al de Tardor, es distingeixen els sons dels corns dels caçadors i els lladrucs dels seus gossos que s’endinsen pel bosc… , i al de l’Hivern, domina la sensació de foscor i sentim la fredor, el soroll de la pluja que cau insistentment, el crepitar de la llar de foc i el rumor del vent que fa moure i cruixir les portes de fusta. De fet, Vivaldi, que volia arribar a un públic molt ampli amb la seva música,  per facilitar l’enteniment de Les quatre estacions va escriure quatre sonets per acompanyar la seva interpretació i fer més explícites les sensacions de cada época de l’any, com podem veure en aquest cas:

LA PRIMAVERA

Giunt’ è la Primavera e festosetti
La Salutan gl’ Augei con lieto canto,
E i fonti allo Spirar de’ Zeffiretti
Con dolce mormorio Scorrono intanto:

Vengon’ coprendo l’ aer di nero amanto
E Lampi, e tuoni ad annuntiarla eletti
Indi tacendo questi, gl’ Augelletti;
Tornan’ di nuovo al lor canoro incanto:

E quindi sul fiorito ameno prato
Al caro mormorio di fronde e piante
Dorme ‘l Caprar col fido can’ à lato.

Di pastoral Zampogna al suon festante
Danzan Ninfe e Pastor nel tetto amato
Di primavera all’ apparir brillante.

…Una traducció castellana d’aquest sonet la va fer el poeta cubà David Cherician:

LA PRIMAVERA
Llegó la primavera y de contento
las aves la saludan con su canto,
y las fuentes al son del blanco viento
con dulce murmurar fluyen en tanto.

El aire cubren con su negro manto
truenos, rayos, heraldos de su adviento,
y acallándolos luego, aves sin cuento
tornan de nuevo a su canoro encanto.

Y así sobre el florido ameno prado
entre plantas y fronda murmurante
duerme el pastor con su fiel perro al lado.

De pastoral zampoña al son chispeante
danzan ninfa y pastor bajo el techado
de primavera al irrumpir brillante.

Quant al concert de l’altre dia al nostre institut, tal com expliquen al seu web els organitzadors, membres de la companyia Atot, és un espectacle didàctic “concebut com un monòleg del protagonista, que és el mateix compositor al final de la seva vida i un cop retirat del món musical, que s’alterna amb les intervencions de l’orquestra que il·lustra els pensaments i les idees de Vivaldi i interpreta cada un dels moviments dels 4 concerts”.

Abans d’acabar l’espectacle, l’actor que fa el paper d’Antonio Vivaldi ens diu al seu monòleg: “Sabeu, fa molt temps, vaig escriure quatre concerts sobre les estacions de l’any. Van tenir molt d’èxit, perquè a la gent li feia gràcia sentir el parrupeig d’una tórtora o els refilets d’una cadernera o el so d’un cucut, i això els portava cap a l’estiu, que és quan aquests ocells més s’escolten. Ara aquests concerts encara agraden, però la gent no hi sent el que jo hi vaig posar. O no l’escolten bé, o potser no saben que els cucuts nien a l’estiu. Potser no tenen ni idea del que és una cadernera o una tórtora, i encara menys com canten. Però ara vosaltres ja sabreu què hi vaig posar, jo, a dins de Les quatre estacions. Espero que, si les escolteu de nou, sabreu retrobar-les i descobrir-hi encara més coses”.

…I són precisament aquestes coses i sensacions descobertes a aquesta audició per part del públic que va assistir-hi les que nosaltres voldríem ara llegir a aquesta pàgina. Que cadascú digui la seva. Gràcies per la vostra col·laboració.

Entrevista a Josep Bel, treballador en vaga de fam amb sis companys més de feina

Entrevista a Josep Bel, ex alumne del Puig als anys 70, que des del 5 de novembre fa una vaga de fam amb sis companys més de feina.
Josep Bel, Marcos Andrés, Laurentino González, Carlos Ballena, Alberto Díez, José Garea i César Reyes, treballadors de Telefònica i representants sindicals dels seus companys, van començar el dilluns 5 de novembre una vaga de fam per demanar:

1. La readmissió d’un company (Marcos Andrés) per haver estat acomiadat a causa d’una baixa per malaltia correctament justificada.
2. L’abolició de la llei que permet acomiadar qualsevol treballador per una baixa per malaltia encara que sigui correctament justificada.
3. El compromís de Telefònica de, mentre no es reguli el canvi de llei, no acomiadar cap treballador per baixes per malaltia correctament justificades.

L’entrevista té lloc el dissabte 5 de novembre a les 7 del vespre a la seu del comité d’empresa dels treballadors de Telefònica de Barcelona (carrer Marqués del Campo Sagrado, nº 22) on s’està fent la vaga de fam. Josep Bel i els seus companys ja porten 6 dies sense menjar res; només bevent aigua. Tenim por de fatigar-lo, però ell ens tranquil·litza: “Els metges ens recomanen de no fatigar-nos si no és amb una mica d’exercici físic de tant en tant, però la veritat és que les visites de la gent que ve a interessar-se per la nostra vaga ens animen i ens distreuen de la gana i el malestar”.
Per començar li demanem que ens expliqui els seus anys a l’institut: “Jo vivia a Sant Andreu i havia anat a primària a l’escola Ignasi Iglesias. Era als anys seixanta i encara hi havia la dictadura del general Franco: només us diré, per exemple, que ens feien formar de matí per alçar la bandera. Quan va ser l’hora de fer el batxillerat, com que llavors a Sant Andreu no hi havia institut (llavors n’hi havia molt pocs), els meus pares em van enviar al més pròxim de Sant Andreu: el Puig Castellar, a Santa Coloma. Així que cada dia havia d’agafar l’autobús (el 35) per anar-hi. Era l’any 72. A l’institut vaig descobrir un món completament diferent del que havia conegut fins llavors. Veia pels finestrals les precàries condicions de vida dels gitanos que en aquell temps vivien  a tocar de l’institut; els nens que tot el dia corrien descalços i bruts pel carrer. Això em va impactar perquè jo venia d’una família on no hi faltava res”.

Per un altre cantó, en Josep va descobrir allò que no sortia als diaris i que el règim de Franco perseguia: una forta lluita política veïnal per millorar les condicions de vida de la ciutat i per anar avançant cap a la democràcia. “Vaig anar descobrint com molts dels meus company eren militants de partits polítics clandestins, i  em vaig afegir a la lluita. També hi havia bastants professors compromesos, com per exemple en Lluís Hernández, que més endavant havia de ser el primer alcalde de Santa Coloma després de la dictadura i que en una ocasió ens va amagar a un company i a mi quan escapàvem de la policia”. Però fer política en aquell temps era molt arriscat i t’hi jugaves la vida. Un dia, quan en Josep i un amic van anar a agafar l’autobús per tornar a casa, van pujar darrere seu dos falangistes colomencs que els van amenaçar de mort apuntant-los al cap amb una pistola. Els passatgers de l’autobús van aconseguir que aquells individus marxessin, però en Josep i la seva família van quedar molt trasbalsats, i els seus pares van decidir allunyar-lo de Barcelona i Santa Coloma una temporada i el van dur d’intern a una escola a La Molina. Això era l’any 75.

Ara fem un salt en el temps, als anys 80, quan Franco ja és mort i ha arribat la democràcia, i demanem a en Josep que ens expliqui els seus inicis al món laboral i com va entrar a  treballar a Telefònica: “Vaig fer formació professional en l’especialitat d’electrònica, i després de fer la mili (llavors obligatòria) i de treballar en feines diverses, vaig entrar a treballar a Telefònica, que llavors era una empresa de l’Estat. Telefònica tenia l’obligació de fer arribar el telèfon fins a la més petita població espanyola, i jo feia aquesta feina: fer el cablejat enfilant-me als pals de telèfon. Ho fèiem un company i jo, i, tot i que no era difícil, era perillós, perquè si queies, eren 9 metres d’alçada, i sovint treballaves en llocs de muntanya, ventosos i deshabitats. Més d’una patacada em vaig donar, però sense conseqüències greus”. Telefònica era llavors una empresa estatal, com ja hem dit, i es considerava un servei públic i no podia deixar ningú sense servei. Però amb el govern de Felipe González primer i el d’Aznar després, Telefònica va ser completament privatitzada, i els nous propietaris van començar a desmuntar l’empresa i a acomiadar treballadors. “Érem 75.000 treballadors, i vam passar en pocs anys a 25. 000”, explica en Josep. I no és que no es necessitessin aquests 50. 000 treballadors, sinó que volien desempallegar-se dels treballadors amb contracte indefinit i bones condicions de treball, i canviar-los per treballadors més barats en empreses petites, on és més fàcil sotmetre els empleats a males condicions de treball. “Per exemple”, diu en Josep, “la feina de cablejat que abans fèiem una parella, ara en una determinada empresa subcontractada la fa un sol treballador, i això que és una feina amb riscos, encara que sigui amb grua. I a més a més aquest treballador tampoc no té testimonis de l’accident en cas de necessitat. Així, un treballador sud-americà que es va aixafar una vèrtebra en una caiguda no va poder reclamar”.

Però això no vol dir que els 25.000 treballadors que han quedat a Telefònica hagin escapat a les noves condicions laborals; els ha passat igual que a tots els treballadors espanyols i europeus els últims anys:  els successius governs els han anat retallant drets i els han deixat a mercè de l’arbitrarietat i la cobdícia de l’empresariat. Aquí arribem a les causes que han dut Josep Bel i els seus 6 companys a la vaga de fam. “Resulta que amb l’última reforma de l’article 52 de l’Estatut dels Treballadors un empresari pot acomiadar un treballador per nou dies de baixa mèdica, així, sense més ni més; et pot fer fora pel simple fet d’estar malalt. ¿I què va fer Telefònica així que es va fer aquest canvi a la llei?: acomiadar un treballador de Barcelona, el Marcos, i una treballadora de Madrid, la Mari Cruz, que havien tingut una baixa mèdica així. ¿Creieu que n’hi havia necessitat en una empresa de 25.000 treballadors i amb una mitjana d’absentisme inferior a la mitjana espanyola? No. Va ser senzillament per espantar els treballadors, i per això van triar una persona de Madrid i una de Barcelona, que és on n’hi ha més. Vam dur el cas als tribunals (el cas del company de Barcelona, en Marcos; perquè la treballadora de Madrid, hi va renunciar), i la justícia ens va donar la raó dues vegades, i a més a més, tant a la primera com a la segona vegada els jutges van dir que la sanció contra Marcos era inconstitucional perquè la llei es va aplicar amb caràcter retroactiu. Però tot i així, incomprensiblement, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, al canviar l’acomiadament nul per l’acomiadament improcedent (que deixa la continuïtat del treballador en mans de l’empresa), va permetre que Telefònica l’acomiadés. Per això fem la vaga, perquè en Marcos recuperi la seva feina; però evidentment la nostra idea va més enllà que el cas d’en Marcos: volem denunciar que es pugui acomiadar per estar malalt i volem que es reformi l’Estatut dels Treballadors una altra vegada. Lluitem per recuperar els drets que ens van prenent cada dia, i que no serveixen perquè millori el conjunt de la societat o baixi l’atur, sinó tot al contrari: cada dia hi ha més atur, més precarietat laboral i pitjors condicions de treball.”

Per acabar, preguntem a en Josep si no hi havia altres formes de lluita, i li transmetem la nostra preocupació que no estiguin posant les seves vides en perill de manera excessiva: “Vam pensar que calia fer alguna cosa diferent, que tingués ressò i donés peu a discussió, perquè plantejar una vaga un sindicat sol era difícil de fer. I a més a més,el màxim responsable de Telefònica a Catalunya, en Quim Faura, no ens vol rebre, no vol parlar amb nosaltres. Però el forçarem a fer-ho! Pel que fa a la nostra salut, tenim l’ajut de metges de diversos hospitals que s’han posat a la nostra disposició generosament: ens visiten cada dia i els podem trucar a qualsevol hora en cas de dubte o d’urgència”. “I no us penseu pas que volem arribar a ser màrtirs, eh!”, ens diu en Laurentino González, quan ens acomiadem d’en Josep Bel i els seus companys , “quan no puguem més pararem. L’únic que volem és denunciar unes lleis cada cop més injustes, i animar tothom a lluitar-hi en contra”.

Ens diuen també que el 14 de novembre, el dia de la vaga general, han convocat tota la ciutadania al seu local, al carrer Marqués del Campo Sagrado, a les 11 del matí, i ens animen a assistir-hi. De la mateixa manera, nosaltres us animem a escriure el vostre comentari a les vivències, les conviccions i el compromís d’en Josep Bel i dels seus companys en vaga de fam.

Salvador López Arnal
Carles Gil

PD (9-12-2012).- Després de 23 dies, en Josep Bel i els seus companys van acabar la seva vaga de fam. Ho trobareu comentat en aquests links:

Samuel Aranda: la primavera àrab i el fotoperiodisme

Els mitjans de comunicació internacionals han popularitzat l’expressió “primavera àrab” per referir-se a les revoltes que han vingut succeint-se en una sèrie de països musulmans —des del Sàhara Occidental a Tunísia, Algèria, Líban, Jordània, Mauritània, Sudan, Oman, Aràbia, Egipte, Síria, Iemen, Djibouti, Iraq, Somàlia, Bahrain, Líbia, Kuwait i Marroc— des de novembre de 2010 fins fa poc. Els protagonistes d’aquestes revoltes han estat diversos sectors de la població impulsats per diferents motivacions socials, econòmiques i polítiques (pujada dels preus dels aliments, atur, manca de perspectives laborals i de futur, falta de respecte als drets humans i democràtics, lluita contra règims tirànics i corruptes, etc.). Malgrat la repressió policial i política, la majoria d’accions d’aquestes protestes ha consistit en manifestacions multitudinàries —moltes vegades convocades per les xarxes socials—, concentracions massives, ocupacions d’espais públics, enfrontaments entre partidaris del govern i opositors, etc.; però hi ha hagut també immolacions personals i, en alguns casos, lluita armada. En alguns països, com a resultat d’aquestes lluites populars, hi ha hagut reformes i canvis governamentals i polítics decisius (cas de Tunísia, Egipte, Líbia, etc.); en altres, però, la lluita continua sota diferents formes (guerra civil a Síria…). Quant al nombre de persones mortes en aquests conflictes oscil·la entre 40.538 i 62.188 (cf. Wikipedia).

Per què primavera?
La paraula primavera associada a processos polítics de ruptura i alliberament va començar a aplicar-se per primera vegada als canvis ideològics i polítics originats en Txecoslovaquia durant l’any 1968  (Primavera de Praga), quan aquest país intentava buscar una via pròpia cap al socialisme, al marge del totalitarisme i de les imposicions de la U.R.S.S. La metàfora neix de la identificació de certs fenòmens polítics i socials amb la renovació i el rebrot de la vida que suposa el naixement de la primavera després dels mesos freds de l’hivern. És, per consegüent, la primavera un símbol positiu que designa un canvi polític esperançador.

Quant al fotoperiodisme, hem de recordar que és un gènere de la fotografia i del periodisme que va néixer a finals del segle XIX amb la voluntat de reflectir objectivament i amb sensibilitat fets de l’actualitat política i social que tinguessin interès general. Moltes vegades aquesta voluntat d’informar amb imatges sobre l’actualitat, sobretot quan es tracta de documentar fets bèl·lics o violents, ha portat els fotògrafs periodistes a viure situacions de perill, com va passar en alguns esdeveniments ocorreguts a alguns països mulsumans durant la primavera àrab.

Si ara parlem al nostre blog de la primavera àrab i de fotoperiodisme no és per causalitat, és que hi ha un agent catalitzador molt a prop: el fotògraf colomenc Samuel Aranda (1979), que ha documentat des de la primera línia de foc, amb els ulls molt oberts, una part important dels fets ocorreguts durant aquest temps a alguns dels països musulmans on ha viscut.
Efectivament, el passat 24 d’octubre, al teatre Sagarra de Santa Coloma, dins de les activitats de les Jornades per la Pau organitzades per l’Ajuntament, alumnes de 4t d’ESO i 1r de batxillerat —entre els quals hi eren els nostres, és clar—  de diferents instituts de la ciutat van assistir a un acte de reconeixement del fotograf colomenc Samuel Aranda, que ha rebut aquest any el premi World Press Photo of The Year per una extraordinària fotografia captada el 14 d’octubre de 2011, a una mesquita de Sanà (Iemen) utilitzada com a hospital durant les protestes contra el règim d’Abdullah el Salem.

Va obrir l’acte Petra Jiménez, regidora de Cultura, Solidaritat i Cooperació, que es va referir a les Jornades per la Pau com una aposta de l’Ajuntament en defensa dels drets humans i de la lluita per un món més just i solidari. En aquest context s’ha d’incloure, doncs, el treball com a fotògraf de premsa de Samuel Aranda, que aquests dies presenta l’exposició “La Primavera Àrab” a Can Sisteré, un treball compromès amb el principi de reflectir la realitat dels fets històrics per dolorosa que pugui resultar.

Va intervenir després, com a representant de Gramenet Imatge Solidària, Joan Guerrero, fotògraf veterà, que va subratllar la capacitat de la imatge per transmetre valors ètics i humanístics i va qualificar la fotografia guanyadora de Samuel Aranda com una fotografia que quedarà en la història per transmetre tendresa, amor i bellesa com si fos una Pietat del nostre temps (en referència a l’escultura de Miguel Àngel).

A continuació, Samuel Aranda va presentar un resum de la seva trajectòria mitjançant un multimèdia que incloïa cinc etapes: Immigració, Gaza, Tunísia, Egipte i Iemen.

Una de les fotografies de Samuel Aranda dels reportatges dedicats a la immigració.

Després de la presentació de les fotografies, Aranda va comentar diferents moments de la seva experiència com a fotògraf de premsa (per exemple, el retrobament i la càlida acollida de la família iemení quatre mesos després de la fotografia de l’hospital), va parlar de la situació actual en alguns països musulmans (allà on hi ha petroli els agents occidentals, moguts per interessos econòmics, intervenen per controlar els conflictes d’una manera que els resulti rendible), de la imatge distorsionada que, de vegades, donen els mitjans de comunicació occidentals sobre el món àrab…  i  a continuació va deixar obert el torn perquè els assistents li fessin preguntes. Però del que es va dir al col·loqui i d’altres aspectes de l’acte convidem a dir-hi la seva els alumnes que van assistir-hi. Esperem des d’ara els seus comentaris i impressions.

Raons per llegir

Raons per llegir (amb una, n’hi ha prou)

Al seu discurs de recepció del premi Nobel de literatura, l’escriptor en llengua jiddish Isaac Bashevis Singer va dir que tenia 500 raons per haver escrit llibres per a nens, però que, per estalviar temps, les resumiria en deu:

1. Els nens llegeixen llibres, no crítiques literàries.
2. Els nens no llegeixen per trobar la seva identitat.
3. Tampoc per lliurar-se de la seva culpa, saciar la seva set de rebel·lió o treure’s de sobre l’alienació.
4. No els importa la psicologia.
5. Tampoc els importa la sociologia.
6. No tracten d’entendre Kafka ni el Finnegans Wake. Llegeixen o no llegeixen.
7. Encara creuen en Déu, la família, els àngels, els dimonis, les bruixes, els follets, la lògica, la claredat, la puntuació i altres coses obsoletes com aquestes.
8. Els encanten les històries interessants, no comentaris, guies de lectura o notes a peu de pàgina.
9. Quan un llibre és avorrit, badallen sense cap tipus de vergonya o por de l’autoritat.
10. No esperen que l’escriptor que s’estimen sigui capaç de redimir la humanitat. Com són joves saben que aquestes coses no depenen d’ell. Solament els adults mantenen aquests tipus d’il·lusions infantils.

En aquell moment, davant dels reis de Suècia i de tantes personalitats reunides davant seu, Singer —que tenia quelcom de follet entremaliat com sap qui ha llegit el seu llibre Cuentos para niños— gaudia com un nen: s’havia lliurat a un dels plaers més antics de l’escriptura: la pasió per les llistes. (Les tauletes d’escriptura sumèria més antigues contenen llistes de ramat comprat i venut.) I a més ho feia igual que Moisès a les taules de la llei, prenent com a base el número 10 (els deu dits de la mà) i, per consegüent, escrivint un nou decàleg.

Aquesta pasió per organitzar en un llistat les raons, els motius, etc., del perquè de tot plegat, ha fet que molts lectors, per exemple, emprenguessin la tasca de recollir raons per llegir per tractar de respondre a preguntes com: Per què llegim? Quina  o quines són les raons per llegir i voler seguir llegint?

Quan a una entrevista a La Vanguardia (3 de gener de 2008), al gran Emili Teixidor, que fins i tot va escriure un llibre sobre el tema (La lectura i la vida), li van preguntar per què llegir, va contestar que per viure més i hi va afegir que si llegeixes, quedes maleït per a sempre (si de jove et pica l’interès per la lectura com si fos un mosquit, aquest interès va creixent amb tu i no t’abandona mai). A alguns aquest interès o apetit per les lletres se’ls obrirà amb els llibres prohibits, a altres amb els llibres recomanats per una persona estimada, a altres per una curiositat irrefrenable… No hi ha lleis generals.

En qualsevol cas, sabem que la lectura és un acte íntim, personal, un diàleg secret amb la persona que va escriure el llibre i que, per consegüent, hi ha tantes raons com llibres i lectors: cada lector sap bé quina és la raó per llegir cada llibre que llegeix (de vegades la raó s’esbrina immediatament, només començar la lectura; d’altres, però, es fa esperar una miqueta com si ens demanés paciència). I així, sense anar més lluny, a la xarxa tenim a mà un munt de pàgines que tracten de reunir aquestes raons.

Per exemple, la directora de la Revista CLIJ. Cuadernos de Literatura Infantil y Juvenil, Victoria Fernández, va contestar a la pregunta de per què llegim amb 33 raons, entre les quals hi són algunes de les més clàssiques: per aprendre, per detenir el temps, per descobrir el món, per riure, per plorar, per passar-ho bé, etc. (a la pàgina de la biblioteca del nostre institut  en trobareu algunes més que vam afegir-hi).

La periodista Millizen Uribe (“¡Manos al libro!… 10 razones para leer”), en Hoy Digital, publicació dominicana, abans de comentar deu raons per llegir, diu: “Abrir un libro, hojearlo, olerlo y leerlo tiene muchos beneficios. Los mismos apuntan en varias direcciones e incluyen desde mejorías de la salud mental hasta el desarrollo de habilidades de síntesis y análisis. ¡Y qué decir respecto a las ventajas de la ortografía! A continuación te citamos apenas diez de ellas. Luego de leerlas no habrá excusas válidas para no leer.”

Beatrice Massini, periodista i escriptora italiana, autora de llibres per a nens, ha escrit un llibre titulat 101 bones raons per llegir, amb raons gràfiques com aquestes:

Per acabar, aquests dies de mitjans d’octubre, quan acompanyem els nostres alumnes a la biblioteca de l’institut perquè triïn els llibres per llegir a l’hora de lectura, per sensibilitzar-los respecte a la importància de les biblioteques i dels llibres, els fem contestar un qüestionari sobre els seus hàbits lectors  on els demanem que ens diguin quines són les seves raons per llegir i veiem que uns llegeixen per gust, altres per aprendre, altres per alliberar la seva imaginació, etc.

Sabem, doncs, que hi ha moltes raons per llegir, sabem també que amb una n’hi ha prou, però quines són les teves?

La terapia asistida con animales

Una alumna de 2º de bachillerato, Noelia Lorenzo, nos ha remitido un cuestionario sobre terapia asistida con animales como parte de su trabajo de investigación. Lo publicamos a continuación con el objetivo de que todas las personas que estén interesadas puedan contestarlo.

Las terapias asistidas con animales

1. ¿Tienes mascota en casa?

  • No

(En caso de haber contestado no, pasar a la pregunta núm. 8.)

2. ¿Qué tipo de animal? (Perro, gato, conejo, hurón, hámster, canario, loro, periquito, tortuga, pez… Si es otro, por favor, especifica cuál.)

3. ¿Fue tuya la decisión de adquirir un animal de compañía?

  • No

4. ¿Cuánto tiempo hace que convives con el animal? (Meses, un año, dos años, tres, etc.)

5. ¿Cómo te sientes respecto a tu mascota?

  • Le tengo mucho cariño, para mí es un miembro más de mi familia.
  • Le tengo cariño, pero nunca lo consideraría como a un igual.
  • Tolero su presencia.
  • Estoy muy a disgusto, conlleva mucha responsabilidad y no ofrece nada a cambio.
  • Otro (por favor, especifica).

6. Si pudieras volver atrás, ¿tomarías otra vez la decisión de adquirir una mascota?

  • No

7. Argumenta tu respuesta:

 

Animales en tratamientos terapéuticos

8. ¿Qué concepción tienes de los animales?

  • Me gustan mucho, y estoy totalmente a favor de la defensa de sus derechos.
  • Creo que merecen todo nuestro respeto, ya que pueden sentir como nosotros.
  • No estoy a favor del maltrato, pero tampoco es necesario sobreprotegerlos, la naturaleza es sabia y hay que respetar el ciclo de la vida.
  • Otro (por favor, especifica):

9. ¿Estás a favor de que se usen animales como los perros, caballos y delfines con el fin de ofrecer un servicio terapéutico a personas con anomalías físicas, mentales o emocionales?

  • Sí, es un método natural y puede ser un incentivo muy positivo para el usuario y para el animal.
  • Sí, siempre que el animal no sufra durante la terapia.
  • No, no es una actividad higiénica involucrar a los animales en tratamientos de salud, cada uno debe estar en el lugar que le corresponde.
  • Otro (por favor, especifica):

10. ¿Has oído hablar de las terapias asistidas con animales?

  • No

Esperem les vostres respostes! Gràcies per la vostra col·laboració.

 

Cien años de los Campos

Cien años de los Campos de Castilla

Estos días azules y este sol de la infancia.

(El último verso escrito por Antonio Machado poco antes de morir.)

 El pasado sábado, 29 de septiembre de 2012, en el Babelia, el suplemento cultural del diario El País, el novelista Manuel Vicent, en una semblanza dedicada a Corpus Barga, uno de los más grandes escritores españoles del exilio republicano, recordaba el momento en que, el 26 de enero de 1939, el mismo día de la entrada de las tropas franquistas en Barcelona, Antonio Machado, acompañado de su madre, de su hermano José y de un grupo de amigos (entre los que se encontraban los poetas Carles Riba y Clementina Arderiu), cruza la frontera hispano-francesa, bajo la lluvia, “entre la riada de españoles derrotados que arrastraban carretas con colchones y enseres de mínima subsistencia”. Después de calificar de “eficiente samaritano” a Corpus Barga por haber ayudado fraternalmente a Antonio Machado en circunstancias tan dolorosas, escribe Vicent: “A los gendarmes que les detuvieron en la frontera, Corpus Barga les explicó quién era aquel anciano. “Es nuestro Paul Valéry”, les dijo. A continuación se encargó de agilizar los papeles con llamadas a París. Pasaron una noche en un vagón en vía muerta en la estación de Cerbère. A instancia de Corpus Barga la Embajada de la República en París quiso hacerse cargo de todos los gastos, pero Machado” y sus familiares “prefirieron quedarse en Collioure, en una pensión donde el poeta y su madre, una viejecita casi agonizante, tuvieron que dormir varios días en la misma cama.” Y allí, poco después, como consecuencia de una congestión pulmonar, moriría Antonio Machado el 22 de febrero.

Esta evocación me ha llevado a pensar una vez más en don Antonio Machado, en la pensión Bougnol-Quintana de Collioure, en el cementerio junto al mar y en las veces en que, desde 1983 y durante diecisiete años consecutivos, los alumnos de COU de nuestro instituto viajaron a ese pueblecito francés para rendir homenaje al poeta muerto en el exilio, dejar un ramo de claveles rojos sobre su tumba y leer, emocionados, algunos de sus poemas. La tradición la inició nuestro recordado don Antonio Segarra, notable machadiano, y la continuaron otros profesores de nuestro centro. La figura de Machado llegó a ser tan entrañable para muchos alumnos que durante siete años fue necesario desdoblar el homenaje en dos excursiones: una hacia Collioure, allá por los finales de febrero, y otra, con la llegada de la primavera, hacia Soria y los campos de Castilla.

Si él, al cabo, nada nos debe, es, en cambio, mucho lo que nosotros le debemos a Machado —todo cuanto escribió. Por eso no estaría mal que nos acordáramos ahora, antes de que acabe este año, de que hace cien, en la primavera de 1912, fue publicada la primera versión de su libro Campos de Castilla, que tanto llegaría a significar cultural y vitalmente para muchos de sus lectores, sobre todo a partir de su segunda edición, la de 1917.

Antonio Machado llega a Soria para ejercer como profesor de francés en el instituto de la ciudad en 1907, poco después de haber publicado Soledades. Galerías. Otros poemas, una edición ampliada de Soledades, su primer libro. Allí se casa con Leonor Izquierdo y allí vive, enseña y escribe los poemas de la primera edición de Campos de Castilla, el libro que, literalmente, le salvaría del suicidio.

En abril de 1912, con Leonor ya gravemente enferma de tuberculosis y pensando en ella, Machado escribe “A un olmo seco”, poema que recogería en la segunda edición de los Campos de Castilla (1917):

Al olmo viejo, hendido por el rayo
y en su mitad podrido,
con las lluvias de abril y el sol de mayo
algunas hojas verdes le han salido.
¡El olmo centenario en la colina
que lame el Duero! Un musgo amarillento
le mancha la corteza blanquecina
al tronco carcomido y polvoriento.
No será, cual los álamos cantores
que guardan el camino y la ribera,
habitado de pardos ruiseñores.
Ejército de hormigas en hilera
va trepando por él, y en sus entrañas
urden sus telas grises las arañas.
Antes que te derribe, olmo del Duero,
con su hacha el leñador, y el carpintero
te convierta en melena de campana,
lanza de carro o yugo de carreta;
antes que rojo en el hogar, mañana,
ardas en alguna mísera caseta,
al borde de un camino;
antes que te descuaje un torbellino
y tronche el soplo de las sierras blancas;
antes que el río hasta la mar te empuje
por valles y barrancas,
olmo, quiero anotar en mi cartera
la gracia de tu rama verdecida.
Mi corazón espera
también, hacia la luz y hacia la vida,
otro milagro de la primavera.

Como sabemos, ese otro milagro de la primavera no llegó a producirse: Leonor murió el 1 de agosto de 1912. A finales de ese año, cuando Machado ya vive en Baeza (Jaén), adonde se ha ido para tratar de sobrellevar el dolor y la tristeza que la muerte de su amada le produjo, le escribe a Juan Ramón Jiménez: “Cuando perdí a mi mujer pensé pegarme un tiro. El éxito de mi libro me salvó, y no por vanidad, ¡bien lo sabe Dios!, sino porque pensé que si había en mí una fuerza útil, no tenía derecho a aniquilarla.”

Ahora, cien años después de esa resurrección, con motivo (aunque no se necesiten motivos de este tipo) del primer centenario de los Campos de Castilla, podemos —debemos— agradecerle a Machado esa fuerza vital, el aliento que le llevó a seguir viviendo y a escribir nuevos poemas (para las sucesivas ediciones de las Poesías completas) y espléndidos ensayos (Juan de Mairena. Sentencias, donaires, apuntes y recuerdos de un profesor apócrifo). Muchas instituciones y particulares así lo han hecho.

En algunos periódicos, por ejemplo, se ha recordado a lo largo de este año el evento, es verdad. En El Periódico de Catalunya, Ian Gibson (“Cien años de Campos de Castilla“) proponía muy oportunamente “la reconsideración de toda la obra machadiana” aprovechando la ocasión de la efemérides; en La Vanguardia se recuperaba la reseña de Campos de Castilla que publicó Bernardo G. del Cándamo el 30 de junio de 1912 en sus páginas; en El País (25 de mayo de 2012), Javier Rodríguez Marco escribía el reportaje “Estos versos salvaron la vida a Machado” (de donde hemos tomado la referencia a la carta dirigida a Juan Ramón Jiménez), y para acabar, también en La Vanguardia, aunque en un contexto diferente al de la conmemoración del centenario, pudimos leer la detallada evocación  “El último viaje de Machado”, de Josep Playà (6 de agosto de 2012), sobre los últimos días de Machado.

… ¿Y nosotros?, ¿cómo podemos agradecerle nosotros a Machado sus versos?, se preguntará algún alumno. Muy sencillo: leyéndolos, y si además escribimos aquí un comentario, por breve que sea, sobre lo que nos han parecido, sobre los que más nos han interesado o sobre lo que pensamos de Machado, tanto mejor.