Sant Jordi 2013

Publicat el per
39

L’Abril és el mes més cruel, fa sorgir
Lilàs de la terra morta, barreja
Record i desig, remou
Les febles arrels amb la pluja primaveral.
T. S. Eliot, The Waste Land

Un dels mites més sorprenents i emocionants del món antic és el de Persèfone, la deessa grega equivalent a la romana Prosèrpina. Persèfone, filla de Zeus i de Demèter (deessa de l’agricultura i de la fertilitat), va ser segrestada quan era donzella per Hades, déu dels inferns, que va endur-se-la al món subterrani dels morts i va esposar-se amb ella. Quan Zeus li va demanar a Hades que l’alliberés i la deixés tornar amb la seva mare, que havia quedat molt trasbalsada per la pèrdua de la seva filla, Persèfone ja no podia tornar-hi perquè havia menjat sis grans d’una magrana, l’aliment dels morts. Finalment, Zeus i Hades van acordar que com Persèfone havia menjat només sis grans podria viure sis mesos cada any al món dels vius, amb la seva mare, i altres sis al món dels morts, amb el seu espós. I així és com, a la primavera, Persèfone torna a la vida durant sis mesos i fa viure totes les llavors, plantes i arbres que han estat en hibernació durant els mesos anteriors. Per aquest motiu, Persèfone és un símbol de la resurrecció i de la revitalització d’allò que ha estat latent i amagat durant un temps. Al món cristià, en canvi, salvant les distàncies, són altres les creences i els símbols de la regeneració: per exemple, la resurrecció de Crist i la llegenda de Sant Jordi (en aquest cas, en comptes del déu Hades, seria el drac qui tindria segrestada a la donzella).

Creient que el despertar de la primavera moltes vegades comporta també un despertar dels sentits i de la inspiració artística, i com que a Catalunya fem coincidir la Diada de Sant Jordi amb el Dia del Llibre, és costum convocar als centres d’ensenyament per aquestes dates concursos literaris i artístics per estimular que surti a l’exterior la creativitat i l’expressió artística de cadascú (històries, poemes, imatges, somnis, reflexions, etc.).

Al nostre institut, com no podia ser d’una altra manera, també es va celebrar el passat 23 d’abril la Diada de Sant Jordi, aquest any dedicada al poeta Salvador Espriu, amb motiu del centenari del seu naixement. La crònica de la celebració ja ha quedat reflectida a la nostra pàgina web, però per si no l’heu llegida encara, us animem a fer-ho ara i, de pas, us donem els noms dels guanyadors de les diferents modalitats. (També us recomanem veure el vídeo de David S. Murga amb la dramatització del poema “El cuervo”, de l’escriptor nord-americà Edgar Allan Poe.) Quant als alumnes guardonats (els premis van ser patrocinats per l’AMPA), van ser els següents:

1r CICLE D’ESO:

  • 1r Premi de poesia en català: “Què penses a la nit?” (Cristina Jiménez Caballero, 2n D).
  • 1r Premi de poesia en castellà: “El Beso” (Adrián Rubio, 2n B).
  • 1r Premi de poesia en anglès: “Alice in Wonderland” (Adrián Sánchez, 2n D).
  • 1r Premi de narrativa en castellà: “El espantapájaros de mi abuelo” (Rubén Santos Saldaña, 1r C).
  • 1r Premi de narrativa en català:  “Una volta pels temps d’avui dia” (Andrea Gómez, 2n A).

Premis gràfics:

  • Ventall: Pablo Caballero (1r A).
  • Punt de llibre: Ruth Visier (1r C).
  • Cartell: Carol Sánchez (2n A ).
  • Còmic: Rubén Santos (1r A).

2n CICLE D’ESO:

  • 1r Premi de poesia en castellà: “Todo sigue” (Jia Wei Yang, 4t B).
  • 1r Premi de poesia en anglès:  “I love you” (Alejandro Tabares i Judith Arcos, 4t D).
  • 1r Premi de poesia en català: “Amor de xocolata” (María Rodríguez, 4t B).
  • 1r Premi de narrativa en castellà: “El hombre y lo eterno” (David Murga, 4t B).
  • 1r Premi d’articles d’opinió: “Sobre les retallades” (Guillermo Melenchón, 4t B).
  • Accèssit al Premi d’articles:  “De dietes, n’hi ha de molts tipus” (Irene Visier, 4t B)

Premis gràfics:

  • Punt de llibre: Omar Hnini (Aula d’Acollida).

BATXILLERAT I CICLES PROFESSIONALS:

  • 1r Premi de narrativa en castellà: “El llanto de la noche” (Tania Rivero, 201).
  • 1r Premi d’articles d’opinió: “Independència?” (David Criado, Batxillerat).

Per acabar, com és habitual al nostre blog, us encoratgem a donar ara les vostres opinions sobre els textos premiats, sobre la dramatització del poema d’Edgar A. Poe i, en general, sobre qualsevol aspecte de la celebració de Sant Jordi al nostre institut. Gràcies a tothom per la vostra participació.

[Veure també: Sant Jordi 2012 (a aquest mateix blog) i altres celebracions de cursos anteriors.]

 

Un mundo feliz

Publicat el per
16

El otro día (el 17 de abril), en la sesión del club de lectura de jóvenes, comentamos el libro Un mundo feliz de Aldous Huxley, una novela escrita en 1931. Cuando lo escribió, Huxley no había leído todavía la novela Nosotros (1920) del ruso Evgueni Zamiátin, una novela precursora que alude explícitamente al dilema entre felicidad sin libertad o libertad sin felicidad que se les planteó en el Paraíso a Adán y Eva, pero parecía conocer muy bien el alcance de ese dilema. Como se sabe, Adán y Eva escogieron la libertad sin felicidad, al contrario que los personajes de Un mundo feliz, a los que ni siquiera se les plantea ese dilema (se les impone sin más la “felicidad”).

Tanto la novela de Zamiátin como la de Huxley y otras que vinieron después (por ejemplo, 1984 de George Orwell), dibujan sociedades antiutópicas (distopías) en las que las personas han perdido su libertad individual y están permanentemente controladas. Para abrir un debate sobre Un mundo feliz y sobre las sociedades antiutópicas en general, un alumno del club de lectura, David Murga, nos ha enviado el siguiente comentario.

La belleza de nuestra condición humana radica en nuestro imperfecto modo de vivir. Esas aparentes lagunas en nuestra existencia que a cada minuto nos hacen entrar en conflicto con nuestro entorno y nuestras emociones. Las experiencias fuertes y los momentos amargos son ciertamente parte esencial de nuestras vidas. Sin embargo, ¿qué tal si pudiéramos suprimir esas cuestiones negativas de nuestro mundo? ¿Qué tal si no tuviéramos que enfrentarnos nunca más a esos malos momentos? Que nuestras preocupaciones desaparezcan por siempre para no volver jamás. Es esa la realidad que nos propone Aldous Huxley en Un mundo feliz.

Un mundo feliz muestra la visión de un mundo futurista regido por un único modo de vivir: felicidad, individualismo y soma. La sociedad del Mundo Feliz reinventa diversos tópicos de la nuestra y propone un insólito modo de vida: desde la descomposición de nuestro método de reproducción, la invención de variedades humanas y el soma, la droga de la felicidad, hasta la educación mediante el sueño y el control psicológico. Una realidad sugerida, que entre nociones futuristas y un palpitante régimen de felicidad, conceptúa una distopía repleta de enseñanzas y mensajes críticos para nuestra sociedad. Una novela intensa, entretenida e ingeniosa, con personajes curiosos y escenarios sorprendentes, interesantes referencias culturales y políticas, que nos recuerda que en nuestro mundo de circunstancias perfectamente humanas éstas son la esencia de nuestra verdadera felicidad.

No hay arco iris sin un poco de lluvia.

David S. Murga (4º de ESO)

Y ahora, tu turno: ¿Qué te pareció Un mundo feliz? ¿Te gustaría vivir en un mundo “feliz” como el que dibuja Huxley? ¿En qué aspectos podríamos decir que nuestro mundo se parece al de esta novela?¿Piensas que Huxley nos advierte de peligros reales o que exagera? ¿Conoces otras obras —cómics, películas…— sobre distopías? ¿Ves probables las sociedades que esbozan estas novelas de ciencia-ficción? ¿Qué te parece preferible: un mundo feliz sin libertad o un mundo libre en el que cada persona tenga que buscar su felicidad? ¿Imaginas otras alternativas? ¿Cuáles?… Por opinar que no quede.

Algo que he aprendido

Publicat el per
45

A veces, los profesores, tratando de desarrollar en nuestros alumnos el conocimiento de las emociones y de estimular en ellos la práctica del autoanálisis (“Conócete a ti mismo”), les pedimos que nos escriban sus nociones de felicidad, miedo, envidia, empatía, etc. Muchas de sus definiciones nos sorprenden por su gracia, por su sensibilidad o por su ingenio, y nos llevan a tratar de salvarlas y a publicarlas en revistas escolares, recopilaciones de ejercicios, blogs, etc. Así nació, por ejemplo, A Child’s View of Happiness (edición española: La felicidad según los niños, Ediciones 29, Barcelona, 1980).

A modo de ejemplo, he aquí algunas de las nociones recogidas en ese librito:

  • La felicidad es estarse en la cama en las tristes mañanas de niebla. (Adrian, 10 años)
  • La felicidad es comer una manzana. La felicidad es comer dulces. La felicidad es comer. (Elaine Frost, 10 años)
  • La felicidad es aporrear yo a mi hermana con una almohada. (Michael Deennett, 9 años)
  • La felicidad es ver a un gatito andar por primera vez. (Andrea White, 10 años)

Esta tendencia de recoger por escrito en forma de listas los descubrimientos propios o ajenos y, en general, lo que vamos observando y aprendiendo de la vida no es nueva, pero sí inagotable, y, aparte de placentera, nos puede ser muy útil. Una muestra reciente la tenemos en Vive y pásalo. Personas de 5 a 95 años comparten lo que han descubierto sobre la vida, el amor y otras cosas (editorial Plataforma, Barcelona, 2013).

Según nos cuenta en la introducción H. Jackson Brown, el compilador de estas ocurrencias o lecciones de vida, el día que cumplió cincuenta y un años se asignó “la tarea de anotar algunas de las cosas importantes que más de medio siglo de vida le había enseñado”. Poco después, algunos amigos y conocidos fueron sumándose al proyecto, y así fue reuniendo las respuestas de personas de diferentes edades (niños, adolescentes, jóvenes, adultos y ancianos) y descubriendo que “la sabiduría no tiene edad y que la verdad es la verdad venga de donde venga”.

Para que quienes leen este blog se hagan una idea, aquí damos algunas de las lecciones para la vida reunidas en este libro:

  • He aprendido que si esparces los guisantes por todo el plato, parece que hayas comido más. (6 años)
  • He aprendido que no deberías dejar pasar ni un solo día sin hacer que otra persona se sienta bien. (26 años)
  • He aprendido que una buena manera de ahorrar es estar demasiado ocupada para ir de compras. (88 años)
  • He aprendido que cuanto más respeto tengo por mis padres, más respeto tienen ellos por mí. (17 años)
  • He aprendido que no le debes decir nunca a tu hermano pequeño que no piensas hacer lo que vuestra madre te ha pedido que hagas. (12 años)
  • He aprendido que el amor no es algo que uno busque, sino algo que uno da. (36 años)
  • He aprendido que mucha gente tira la toalla justo cuando está a punto de conseguir lo que quiere. (48 años)
  • He aprendido que cuando un amigo lo está pasando mal, lo mejor que puedes hacer es escucharle. (13 años)
  • He aprendido que si me meto en líos en el colegio, en casa me montan un lío. (11 años)
  • He aprendido que lo importante no es lo que te ocurre, sino lo que haces con lo que te ocurre. (10 años)
  • He aprendido que cuando las cosas se ponen fáciles es fácil dejar de esforzarse. (53 años)
  • He aprendido que todavía hay ciertas cosas que no tengo claras. (91 años)

Como podemos ver, no todas las frases tienen la misma chispa; algunas son más previsibles que otras (cuenta la edad, es verdad, y la experiencia, la personalidad, la inteligencia verbal…), pero, como es sabido, en la variedad está el gusto. El caso es que, después de leer estos ejemplos, cualquiera de nosotros podría contestar a la pregunta: “Y tú, ¿qué has aprendido de la vida?” Así que, anímate y mándanos tu respuesta: date al menos la satisfacción de compartir con los demás algo de lo que tú has aprendido.

 

El cub de Charpentier

Publicat el per
1

L’alumnat de la matèria d’Educació Visual i Plàstica de 4rt d’ESO ha construit un cub de Charpentier, dissenyat el 1785 per l’artista (gravador) i inventor francès François Philippe Charpentier (1734-1817):

 

Aquest cub representa un sistema d’ordenació dels colors conceptualment senzill i operativament útil. Està basat en els tres primaris (cian, magenta i groc) combinats amb blanc i negre. Mitjançant la tècnica del gouache els/les alumnes han pogut obtenir els principals matisos secundaris, terciaris, etc., i experimentar amb les dimensions del color: el to, la saturació i la lluminositat.

Per dur-ho a terme han dividit les sis cares d’un cub en 25 quadrats cada una. Com que un cub té vuit vèrtex han situat el blanc i el negre en vèrtex oposats, els primaris cian, magenta i groc en tres vèrtrex no contigus i els secundaris verd, vermell i violeta en els restants. D’aquesta manera els colors més intensos (saturats), els més lluminosos i els més foscos s’han situat en la part exterior, i els més apagats (no saturats) en la part interior. A totes les arestes han pintat gradacions de cinc tons. Així han trobat quasi 100 matisos diferents!

[Aquest cub, a més de ser una meravellosa composició estètica de l’art de la precisió i del color i un gaudi per al sentit de la vista, té una gran utilitat pels pintors, restauradors i tècnics, atès que permet una medició molt exacta de les gradacions cromàtiques. Ara et toca a tu conèixer-lo i comentar el que et suggereix i, com a mínim, donar l’enhorabona als companys de 4t per la seva construcció.]

Arnau Rodellar
Departament de Dibuix

 

Les dones de veritat

Publicat el per
46

El 8 de març és el Dia de la Dona Treballadora, una diada reivindicativa que hauria de servir perquè la societat recordi que encara no hi ha plena igualtat de drets entre homes i dones i que la lluita pel reconeixement de l’entitat de la dona està molt lluny d’haver-se acabat. En aquest context, el nostre institut ha programat Las mujeres de verdad tienen curvas (Real Women have curves), una pel·lícula nord-americana dirigida al 2002 per Patricia Cardoso (escriptora i cineasta colombiana), basada en l’obra de teatre del mateix títol de Josefina López (escriptora d’origen mexicà que havia treballat a tallers de confecció als Estats Units en situació de sensepapers).

Aquesta pel·lícula planteja en forma de comèdia els problemes que ha de superar Ana (personatge interpretat per América Ferrera), una dona de 18 anys, per ser acceptada al si de la seva família tal com és. Ana viu amb la seva família —obrers immigrants d’origen mexicà—, a un barri de l’est de Los Angeles, ha acabat la secundària a l’institut i voldria demanar una beca per continuar estudis a la universitat. És la primera vegada que un membre de la família té l’oportunitat d’anar a la universitat, però els pares de l’Ana (sobretot la mare, la Sra. Carmen, personatge interpretat per Lupe Ontiveros) no ho veuen clar, no sols perquè Ana sigui una dona i les dones, des del seu punt de vista, hagin d’ocupar-se de la família, sinò també perquè per a ells és més important que treballi al taller de confecció de la seva germana Estela i que l’ajudi a tirar endavant els encàrrecs pendents. Mentrestant, el tutor d’Ana a l’institut, el Sr. Guzmán, tracta de convèncer els pares que autoritzin Ana perquè vagi a la universitat. Per la seva part, Ana té un amic, Jimmy, un company d’estudis, futur universitari, que està enamorat d’ella i que hi voldria mantenir relacions. A més de resoldre els obstacles que li posen al seu camí acadèmic, Ana ha de lluitar, sobretot davant la seva mare, perquè l’accepti tal com és i que no vagi continuament recordant-li que està massa grossa i que s’ha de aprimar si vol aconseguir marit. Per la Sra. Carmen és un drama no tenir néts, no suporta que la seva filla més gran, l’Estela, als seus 29 anys no s’hagi casat, i va resant contínuament a Sant Antoni de Pàdua perquè les seves filles tinguin promès.

El títol de la pel·lícula fa referència als prejudicis que algunes dones tenen respecte al seu cos. La societat de consum ha imposat amb les modes i les models un tipus de cos de dona prima, sense corbes, com si totes les dones haguessin d’estar tallades pel mateix patró. Ana i les altres dones que treballen al taller de confecció no ho veuen així: per a elles, que treballen fent vestits que no són de la seva talla i que mai podrien pagar-se pel seu preu, una dona de veritat és com és, i no ha de fer esforços per aprimar-se i ser diferent només per ajustar-se a la imatge imposada socialment. No estan disposades a acceptar aquesta imatge que no consideren natural: per a elles, molt raonablement, els prejudicis sobre el cos de les dones són limitadors, negatius, les neguen a elles i a tantes d’altres com a persones. El cos de la dona és seu i ella ha de dir com vol que sigui, i com que cap dona és un aparador ni el seu cos un objecte, l’home que s’enamori d’una dona, ha d’enamorar-se pel què ella és interiorment, per les seves idees, per la seva personalitat, no pas pel seu cos. Amb aquests principis, un dia que fa molta calor al taller on treballen, Ana encapçala un acte de alliberament i d’insubmissió davant la seva mare: es queda en roba interior, decideix que ella és grassona, que no li fa cap vergonya ser com és i anima les altres dones amb el seu exemple a fer el mateix.

Si bé el tema principal de la pel·lícula és la necessitat d’alliberar-se de prejudicis respecte al cos de la dona, hi ha altres temes entreverats que hi tenen també la seva importància. Per exemple, els conflictes generacionals entre pares procedents d’una cultura més tradicional i fills crescuts al si d’una cultura més igualitària (part dels problemes de comunicació entre Ana i la seva mare deriven de la diferència cultural que hi ha entre elles) i la necessitat que els pares reconeguin com a legítims els interessos dels fills. O, un altre tema, les dones que volen estudiar: per què s’han de posar més entrebancs a una dona que vol estudiar que a un home? És veritat que potser en determinats ambients socials això ja no passa, però hi ha societats més masclistes on és habitual pensar que la dona solament pot realitzar-se com a persona si té parella i arriba a ser mare. Altres temes que es plantegen a la pel·lícula: l’explotació laboral de les dones immigrants als tallers i empreses del país d’arribada (a Estela li paguen 18 $ per vestits que després es venen per 600), la diglòssia (per exemple, quan el Sr. Guzman s’adreça en castellà al pare de l’Ana, aquest li diu que ell sap parlar anglès), l’aculturació (la família parla en spanglish) en contrast amb el manteniment de la cultura d’origen (al taller de confecció i a la cuina de la casa hi ha petits altarets per venerar els difunts i resar a la Verge i als sants), etc.

En definitiva, com veiem, aquesta entretinguda pel·lícula planteja temes seriosos darrera una aparença de comèdia simpàtica i sense pretensions. A tu què t’ha semblat? Tu com ho has vist? Quines són les dones de veritat per a tu? Comparteixes o rebutges els criteris de l’Ana? Què és el que t’ha agradat més i què menys d’aquesta pel·lícula? Gràcies per enviar les teves opinions.

[Més informació i activitats sobre la pel·lícula.]

 

Carnaval 2013

Publicat el per
4

Fa uns dies, el 8 de febrer, divendres, vam celebrar el carnaval al nostre institut (aquest curs, com el passat, sota la coordinació de la professora Belinda León). Aquest dia vam tenir classe durant les dues primeres hores, fins a les 10 h, i després vam tenir un temps (una hora) per acabar els preparatius: donar-nos un toc de maquillatge, fer una última repassada a la disfressa i agrupar les comparses per a la primera part de la celebració, la desfilada davant dels membres del jurat.

Els grups que van participar-hi van estar els següents: Zombis (alumnes de 1r A), Superherois (1r B), Obrers (1r C), Hippies (1r D), Aquells Meravellosos Anys (2n B), El Circ de 2n (2n C), El Circ de 3r (3r A), L’Exèrcit (3r B), Els de la Yenka (3r D). Van guanyar el 1r premi (i, per consegüent, l’entrada per anar a les bitlles que finançava l’AMPA) els de 2n B, amb el seu recorregut per la música popular des dels anys 60 del segle passat fins als nostres dies, i van quedar en segon lloc, els de 1r B i els de 2n C. S’ha de dir que la desfilada va estar animada per la música que controlaven Itziar Vico i Mohamed Ed Dounassi, tots dos alumnes de 4t, i que la instal·lació de l’equip havia estat realitzada per Oscar (professor d’informàtica) i per Santi (manteniment). A tots ells hem d’agrair la seva feina, tan necessària a un espectacle com al carnaval.

La segona part de la festa —les actuacions a la sala d’actes— va estar a càrrec dels alumnes de 4t (amb la col·laboració del professor Gerard Falcó, qui va fer el muntatge del vídeo que es podria veure durant tot l’espectacle). L’argument o fil conductor d’aquest festival va estar inspirat en aquest cas en la gala de premis MTV fins convertir-se en un veritable MTV PUIG. Els presentadors de la gala van ser David Murga, Alba Sorlis i Laura Jiménez.

Va haver-hi actuacions de cantants extraordinaris i unes coreografies fantàstiques als números de ball. A veure si no ens n’oblidem de cap (en el cas que algú no es trobi, si us plau, que enviï un missatge a aquest blog i en farem la corresponent rectificació): ball de LMFAO (a càrrec de Nadine i Fran), les cançons d’ABBA (Belinda L., Belinda J., Imma i Núria V.), Melody (Alexia, Noelia, Alba, Cristina i Lidia), Azúcar Moreno (María), Rhiana i Nick i Minage (Celia i Nerea), Jessi Jane (Mireia), María Isabel (Emma, Cristina i Lidia), Lady Gaga (Brian, Nadine i Fran), Marc Anthony (Pedro), Luis Fonsi (Joel), Ketchup (Alexia, Alba i Laura), Spice Girl (María), grup de hip hop de Marina, Aqua (Lidia i Cristian), Shakira i Beyoncé (Emma i Nazareth), Freddie Mercury i Montserrat Caballé a l’actuació de les Olimpiades Barcelona 92 (David i Dolors).

Com veieu, el festival de carnaval va fer una altra vegada honor a la seva història, tant per la varietat com per la qualitat de totes les actuacions que van realitzar totes les persones, alumnes i professores, que van participar-hi. Ara us toca a vosaltres dir la vostra i comentar què us va semblar tot plegat, tant el concurs de comparses, com el festival i la festa de carnaval en general. Gràcies pels vostres comentaris.

[Veure video amb un reportatge del carnaval 2013.]

Algún día este dolor

Publicat el per
4

En la novela Algún día este dolor te será útil, de Peter Cameron, James Sveck, un joven neoyorkino de 18 años, nos cuenta en primera persona algunos episodios de la crisis emocional que atraviesa durante la primavera y el verano de 2003, cuando está a punto de ingresar en la universidad. James vive con su madre y con su hermana Gillian, y periódicamente visita y almuerza con su padre, un reconocido abogado a quien alguna vez —para evitar que siga hablando mal de la madre— tiene que recordarle que cuando alguien se separa de su cónyuge pierde el derecho a comentar las acciones o el carácter de su ex (pág. 43), al menos ante los hijos. Además, como en verano no tiene que ir a clase, James trabaja en la galería de arte de su madre como ayudante de John Webster, el asesor artístico, y, en sus ratos libres pasea a su perro (Miró, un caniche gigante). “Creo que todos hablamos más con Miró que entre nosotros”, resume James al hablar de la incomunicación y de las relaciones entre los demás miembros de su familia —aunque él mismo tiene el sueño de vivir solo y entregado a la lectura en una casa de campo, muy lejos del ambiente familiar.

Lo cierto es que James, que no tiene amigos de su edad —lo que preocupa a sus padres, que lo quieren, evidentemente, cada uno a su manera, aunque no lo entiendan—, manifiesta, en cambio, cariño e interés por otras dos personas de su entorno: su abuela materna, a quien visita a menudo en su casa de las afueras, y John Webster, quien busca pareja en las redes sociales. Las visitas de James a su abuela le cuestan algún reproche de su hermana Gillian: “Hay que ver lo raro que eres” (pág. 67), le dice por visitar a su abuela. Pero esas palabras no desentonan en un contexto familiar en el que escasea el contacto físico; así, por ejemplo, cuando su madre le acaricia en cierta ocasión, James observa: “Su mano en mi cara me producía una extraña sensación, una sensación de rara intimidad. No recordaba la última vez que me había tocado” (pág. 75). Con estos precedentes no es extraño que, en los momentos en que se siente más perdido, James busque la conversación con su abuela, quien, alentada por las confidencias de su nieto, le explica a su vez pacientemente el sentido de algunas experiencias dolorosas y nos da, de paso, un comentario del título del libro: “Tener malas experiencias a veces es una ayuda, te aclara más lo que deberías hacer. Sé que esto parece demasiado optimista, pero es cierto. Quienes solo han tenido buenas experiencias no son muy interesantes. Puede que estén contentos y sean felices de alguna manera, pero son superficiales. Ahora te parecerá un contratiempo, algo que te complica la vida, pero… es demasiado sencillo vivir sin complicaciones. […] Lo difícil es no dejarte abrumar por las malas rachas. No debes permitir que te derroten. Tienes que verlas como un regalo… un regalo cruel, pero regalo a fin de cuentas” (pág. 227). Con esas palabras parece que la abuela le dé la razón al filósofo Nietzsche, quien sostenía que lo que no nos mata nos fortalece, aunque naturalmente esta idea es muy discutible y no puede generalizarse, pues hay muchas clases de dolores y no de todos se extraen lecciones aprovechables para la vida.

 

En esta novela aparecen entreverados diversos temas: la incomunicación entre padres e hijos, la fragilidad psicológica de los jóvenes y su desorientación, el egocentrismo, la desunión familiar característica de la sociedad contemporánea, la frivolidad de las clases acomodadas, la huella que dejó la tragedia del 11 de Septiembre de 2001 en Nueva York, la banalidad de cierto arte conceptual (en la galería de arte de la madre de James se exponen cubos de basura), etc. Para hablar de todo esto, de los personajes y de otros aspectos del libro, se celebraron ayer, 13 de marzo, en la biblioteca del instituto, la sesión del Club de Lectura 1 (jóvenes) y la correspondiente del Club de Lectura 2 (adultos). Y ahora, con esa misma finalidad, abrimos esta entrada en el blog, para que todos los que quieran, asistieran o no a esas sesiones, puedan darnos sus opiniones, comentarios y respuestas a la pregunta principal del libro: ¿puede sernos útil algún día el dolor de nuestros pesares juveniles?.

Biblioteques

Publicat el per
18

Probablement heu anat algun cop a una biblioteca i heu fet ús dels seus múltiples serveis… o no hi heu anat mai?

Possiblement sabeu què és una biblioteca, quins serveis dóna, què s’hi pot fer, quina utilitat té el carnet de biblioteques públiques… o hi ha gent que no ho sap?

Però coneixeu bé les biblioteques més properes a vosaltres…? Ho podeu comprovar si continueu llegint.

Les biblioteques de Santa Coloma de Gramenet són uns espais propers als ciutadans i desenvolupen la seva tasca en estreta relació amb els diferents col·lectius i entitats colomenques. Són un punt de referència de primera línia per a la programació cultural de la ciutat. Tenen com a missió satisfer les necessitats d’informació, cultura, formació i oci dels ciutadans. Els seus principals objectius són fomentar la lectura i recolzar la formació contínua, ser l’accés immediat als serveis de lectura pública municipal i a les tecnologies de la informació, ser centres de referència quant a l’accés a la cultura i espais cabdals de trobada i intercanvi a la ciutat.

Santa Coloma disposa actualment de tres biblioteques públiques, que formen part de la Xarxa de Biblioteques Públiques de la Diputació de Barcelona.

La Biblioteca Central va ser inaugurada l’any 1995 i està situada en un edifici de 2.120 m². Ofereix un fons de més de 70.000 documents, a més d’un fons local sobre el municipi i el Fons Joan Gomis de Solidaritat i Cooperació, que compta amb més de 3.000 documents de lliure accés. Té 18 ordinadors d’ús públic.

La Biblioteca Can Peixauet es va inaugurar l’any 2001 i ocupa 1365 m². El seu fons és d’uns 53.000 documents i està especialitzat en ciència-ficció i documents en xinès. Disposa de 13 ordinadors d’ús públic.

La Biblioteca Singuerlín – Salvador Cabré va ser inaugurada al 2010 i ocupa 1748 m². El seu fons és d’uns 32.000 documents. Té una sala d’actes habilitada per a la projecció de pel•lícules amb una capacitat per 250 persones, motivat pel fet que el seu fons especialitzat és de cinema d’autor i cinema documental. Disposa de 33 ordinadors d’ús públic.

La Biblioteca de l’Institut Puig Castellar és modesta si comparem les seves dades amb les biblioteques públiques, ja que el seu fons és d’uns 4000 documents i té 7 ordinadors d’ús públic. A l’hora del pati, de 10 a 10,30, és molt utilitzada per l’alumnat, en canvi, a les tardes, de 16 a 18 hores, encara no té un nivell d’utilització massa alt.

Finalment, saps què és Aladí? Si vols buscar un document (llibre, còmic, revista, publicació periòdica, pel·lícula, disc…) per saber si està en qualsevol de les biblioteques públiques de Santa Coloma de Gramenet o de tota la província de Barcelona, pots visitar el Catàleg de la Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona, també anomenat Aladí.

Recorda que amb el mateix carnet pots demanar en préstec documents de qualsevol de les biblioteques públiques.

Altres enllaços d’interès:

      Pau Navarro (Coordinador  de la  Biblioteca del Puig Castellar)

Festival de Nadal

Publicat el per
49

Si déiem ahir que el teatre al Puig Castellar ha donat molts fruits pel seu arrelament, ara  parlarem  d’un altre ritus clàssic de la vida al nostre institut, molt popular perquè implica una participació molt nombrosa de l’alumnat i perquè marca la fi del primer trimestre: el festival de Nadal, una altra escola de convivència, de creativitat i d’aprenentatge artístic, musical, coreogràfic i interpretatiu.

Efectivament, abans d’ahir, divendres, 21 de desembre, els de 1r de batxillerat van organitzar i presentar el festival de Nadal sota la coordinació de la professora Belinda León i la participació d’alumnes dels diferents grups i nivells (des de 1r d’ESO a batxillerat). Hi van fer dues funcions, una al matí, per l’alumnat, el professorat del centre… i els antics alumnes que senten la crida de la nostàlgia i volen saludar els amics i veure com ho fan els seus antics companys, i una altra a la tarda, per familiars i amics. El fil conductor de les diferents actuacions —l’argument, diguem-ne, de l’espectacle— era en aquest cas els preparatius de la festa de Cap d’Any, motiu pel qual la funció va culminar amb dotze alumnes de 1r de batxillerat sobre l’escenari que simbolitzaven les 12 campanades de la mitjanit del dia 31 de desembre i donaven la benvinguda a l’any 2013.

Entre els diferents números, aquest any dominaven la interpretació de cançons a viva veu (algunes balades melòdiques, altres rockeres, més mogudes, també, però, de rap), els jocs de sombres, les coreografies i balls de grups (reggaetton, hip hop…), sense que poguessin faltar les imitacions (la de Michael Jackson, per exemple) ni les peces de música clàssica (tocades amb la flauta travessera).

Com que tots els assistents es van divertir de valent, encoratgem ara tot l’alumnat perquè ens doni la seva opinió sobre les diferents actuacions i els moments més emocionants i divertits d’aquesta festa de tanta tradició al nostre centre. Esperem des d’avui els vostres comentaris!

Teatre al Puig Castellar

Publicat el per
97

Una de les activitats educatives amb més llarga i rica tradició al nostre institut ha estat sempre el teatre. Fent teatre escolar (representacions d’obres clàssiques i contemporànies, d’autors consagrats i d’autors novells), a la sala d’actes s’han format autors, actors i mestres d’actors de Santa Coloma. Per a les persones que hi treballem, és una satisfacció comprovar que aquesta tradició es manté molt viva al nostre centre.

Abans d’ahir, dijous 20 de desembre, vam poder comprovar-ho un cop més. Hi vam veure, a la sala d’actes del nostre institut (en dues sessions, la primera a les 9 i la segona a les 11.30 h), cinc petites representacions teatrals a càrrec d’alumnes d’ESO i batxillerat dirigits per les professores Vanessa Bolancel i Belinda León. Unes, representades pel Grup de Teatre del Puig de Primer i Segon Cicle, i altres, representades pels alumnes que fan l’optativa de Teatre a 3r d’ESO.

El Grup de Teatre de Primer Cicle està format per alumnes dels següents grups:

  • 1r A: Arantxa Nogales i Laura Palazón
  • 1r B: Judith Nogales i Dina Dukkali
  • 1r C: Ana Beya, Kenneth Abraham Aguilar, Aida Manuella, Nune Manukyan, Laura Carrillo i Paula González
  • 1r D: Pedro Castro i Óscar Samblás
  • 2n C: Bryan Romero

.Aquest grup, dirigit per la professora Belinda León, va representar Esto está mal, d’Isis Eugenia Calderón. L’argument d’aquesta peça recorda la cançó “Qualsevol nit pot sortir el sol”, d’en Jaume Sisa, perquè és una reivindicació de la imaginació lliure i entremaliada dels contes infantils. Tothom hi va reconèixer immediatament els personatges d’aquesta fantasia: Blancaneu, un dels tres porquets (precisament, el més treballador, que s’acaba de construir una casa de totxos que no la farà caure el llop amb els seus bufaments), el Comte Dràcula, el Llop Feroç, el Príncep, la Caputxeta Vermella, la Dona Meravella, etc. El problema és que aquests personatges han aparegut a un conte que no és el seu —cosa que fa desesperar el narrador— i que, per consegüent, fan coses que no els toca…

El Grup de Teatre del Puig de 2n Cicle està format per alumnes de diversos grups:

  • Alumnes de 4t: Mohamed Ed Dounassi, Alba Sorli, Itziar Vico, David Murga, Tania García, Félix Peiró, Arantxa Villagrasa i Hoda Bouadid.
  • Alumna de 3r: Alexia Carmona
  • Alumnes de batxillerat: Sara Jiménez, Miguel Agueras i Javier Ciruela.

Aquest grup, també dirigit per Belinda León, va representar Se vende una mula, d’un autor llatinoamericà desconegut (anònim), una comèdia dividida en tretze escenes que transcorre a la casa de don Pedro, un senyor molt ric que vol vendre la seva mula,  però es confon i creu que Pánfilo, l’home que vol comprar la mula, és Antonio, el promès de la seva filla Luz María, i que el promés de la filla és l’home que vol comprar la mula. Per la seva part, la minyona, Juana, fa de les seves i, entre trago i trago, confon una ampolla de tequila amb una ampolla de purgant per a cavalls… Aquesta sèrie d’errors dóna lloc a situacions molt còmiques que van fer riure tothom.

Quant al grup de l’optativa de Teatre, dirigit per Vanessa Bolancel, està format pels següents alumnes:

  • Alumnes de 3r: Alba Ramírez, Bryan Arévalo, Ian Coronado, Leila El Angoud, Alejandro Tabares, Mireia Colàs, Iciar Moya, Malena Sala, Bryan Cumbajín, Jiaojing Xiang, Uxía Río, Cristina Zarzoso, Carla Jiménez, Roslauri Santos i Carla Jiménez.

Primer van interpretar La asamblea de los ratones, de Tomás Iriarte, una versió en prosa de la faula clàssica d’Isop. El gat de la casa és un perill, pensen els ratolins: Què hi podem fer? “Per què no convoquem una assamblea?”, proposa el ratolí Titino. I, dit i fet, s’organitza una assamblea de ratolins, que és un guirigall fantàstic, tothom hi diu la seva. Finalment, la ratolina Cua Prima diu: “Per què no li posem un cascavell al coll?” “Molt ben pensat”, respon tothom… Però… qui ho farà?

Després, aquest mateix grup va interpretar El padre bueno de la niña mala, de Germán Castro Blanco, una història basada en un conte de l’humorista espanyol Álvaro de la Iglesia. Aquesta peça ironitza sobre la doble moral dels capitalistes que, de vegades, diuen una cosa atenent la seva religió i després en fan una altra de completament diferent atenent els seus interessos econòmics. Un pare castiga la seva filla per haver matat una papallona i al mateix temps s’enriqueix fabricant armament que ven als països que tenen conflictes bèl·lics.

Finalment, aquest grup de l’optativa de Teatre (3r d’ESO), va representar La cena de Azucena, de l’autora argentina Adela Basch. L’acció d’aquesta peça es desenvolupa a un restaurant, on seu a taula una dona molt elegant. Quan li demana al cambrer que l’atengui, aquest es queda una mica desconcertat perquè ha sentit que ha de tendir-la, i a partir d’aquest moment tot són equívocs verbals entre una i l’altre.

A més de donar l’enhorabona als actors i a les professores que els han dirigit, com que aquestes representacions van fer les delícies del públic assistent a les dues sessions, ara voldríem demanar també que tothom que vulgui ens enviï les seves impressions sobre l’argument de les diferents peces, els decorats, la interpretació, etc. En el cas dels actors que hi van participar, podrien explicar-nos, per exemple, com han viscut la seva experiència: si era la primera vegada que pujaven a un escenari, si els ha semblat difícil el seu paper, què era el més divertit dels assajos, etc. Gràcies a tothom per la vostra col·laboració.