El cub de Charpentier

Publicat el per
1

L’alumnat de la matèria d’Educació Visual i Plàstica de 4rt d’ESO ha construit un cub de Charpentier, dissenyat el 1785 per l’artista (gravador) i inventor francès François Philippe Charpentier (1734-1817):

 

Aquest cub representa un sistema d’ordenació dels colors conceptualment senzill i operativament útil. Està basat en els tres primaris (cian, magenta i groc) combinats amb blanc i negre. Mitjançant la tècnica del gouache els/les alumnes han pogut obtenir els principals matisos secundaris, terciaris, etc., i experimentar amb les dimensions del color: el to, la saturació i la lluminositat.

Per dur-ho a terme han dividit les sis cares d’un cub en 25 quadrats cada una. Com que un cub té vuit vèrtex han situat el blanc i el negre en vèrtex oposats, els primaris cian, magenta i groc en tres vèrtrex no contigus i els secundaris verd, vermell i violeta en els restants. D’aquesta manera els colors més intensos (saturats), els més lluminosos i els més foscos s’han situat en la part exterior, i els més apagats (no saturats) en la part interior. A totes les arestes han pintat gradacions de cinc tons. Així han trobat quasi 100 matisos diferents!

[Aquest cub, a més de ser una meravellosa composició estètica de l’art de la precisió i del color i un gaudi per al sentit de la vista, té una gran utilitat pels pintors, restauradors i tècnics, atès que permet una medició molt exacta de les gradacions cromàtiques. Ara et toca a tu conèixer-lo i comentar el que et suggereix i, com a mínim, donar l’enhorabona als companys de 4t per la seva construcció.]

Arnau Rodellar
Departament de Dibuix

 

Les dones de veritat

Publicat el per
46

El 8 de març és el Dia de la Dona Treballadora, una diada reivindicativa que hauria de servir perquè la societat recordi que encara no hi ha plena igualtat de drets entre homes i dones i que la lluita pel reconeixement de l’entitat de la dona està molt lluny d’haver-se acabat. En aquest context, el nostre institut ha programat Las mujeres de verdad tienen curvas (Real Women have curves), una pel·lícula nord-americana dirigida al 2002 per Patricia Cardoso (escriptora i cineasta colombiana), basada en l’obra de teatre del mateix títol de Josefina López (escriptora d’origen mexicà que havia treballat a tallers de confecció als Estats Units en situació de sensepapers).

Aquesta pel·lícula planteja en forma de comèdia els problemes que ha de superar Ana (personatge interpretat per América Ferrera), una dona de 18 anys, per ser acceptada al si de la seva família tal com és. Ana viu amb la seva família —obrers immigrants d’origen mexicà—, a un barri de l’est de Los Angeles, ha acabat la secundària a l’institut i voldria demanar una beca per continuar estudis a la universitat. És la primera vegada que un membre de la família té l’oportunitat d’anar a la universitat, però els pares de l’Ana (sobretot la mare, la Sra. Carmen, personatge interpretat per Lupe Ontiveros) no ho veuen clar, no sols perquè Ana sigui una dona i les dones, des del seu punt de vista, hagin d’ocupar-se de la família, sinò també perquè per a ells és més important que treballi al taller de confecció de la seva germana Estela i que l’ajudi a tirar endavant els encàrrecs pendents. Mentrestant, el tutor d’Ana a l’institut, el Sr. Guzmán, tracta de convèncer els pares que autoritzin Ana perquè vagi a la universitat. Per la seva part, Ana té un amic, Jimmy, un company d’estudis, futur universitari, que està enamorat d’ella i que hi voldria mantenir relacions. A més de resoldre els obstacles que li posen al seu camí acadèmic, Ana ha de lluitar, sobretot davant la seva mare, perquè l’accepti tal com és i que no vagi continuament recordant-li que està massa grossa i que s’ha de aprimar si vol aconseguir marit. Per la Sra. Carmen és un drama no tenir néts, no suporta que la seva filla més gran, l’Estela, als seus 29 anys no s’hagi casat, i va resant contínuament a Sant Antoni de Pàdua perquè les seves filles tinguin promès.

El títol de la pel·lícula fa referència als prejudicis que algunes dones tenen respecte al seu cos. La societat de consum ha imposat amb les modes i les models un tipus de cos de dona prima, sense corbes, com si totes les dones haguessin d’estar tallades pel mateix patró. Ana i les altres dones que treballen al taller de confecció no ho veuen així: per a elles, que treballen fent vestits que no són de la seva talla i que mai podrien pagar-se pel seu preu, una dona de veritat és com és, i no ha de fer esforços per aprimar-se i ser diferent només per ajustar-se a la imatge imposada socialment. No estan disposades a acceptar aquesta imatge que no consideren natural: per a elles, molt raonablement, els prejudicis sobre el cos de les dones són limitadors, negatius, les neguen a elles i a tantes d’altres com a persones. El cos de la dona és seu i ella ha de dir com vol que sigui, i com que cap dona és un aparador ni el seu cos un objecte, l’home que s’enamori d’una dona, ha d’enamorar-se pel què ella és interiorment, per les seves idees, per la seva personalitat, no pas pel seu cos. Amb aquests principis, un dia que fa molta calor al taller on treballen, Ana encapçala un acte de alliberament i d’insubmissió davant la seva mare: es queda en roba interior, decideix que ella és grassona, que no li fa cap vergonya ser com és i anima les altres dones amb el seu exemple a fer el mateix.

Si bé el tema principal de la pel·lícula és la necessitat d’alliberar-se de prejudicis respecte al cos de la dona, hi ha altres temes entreverats que hi tenen també la seva importància. Per exemple, els conflictes generacionals entre pares procedents d’una cultura més tradicional i fills crescuts al si d’una cultura més igualitària (part dels problemes de comunicació entre Ana i la seva mare deriven de la diferència cultural que hi ha entre elles) i la necessitat que els pares reconeguin com a legítims els interessos dels fills. O, un altre tema, les dones que volen estudiar: per què s’han de posar més entrebancs a una dona que vol estudiar que a un home? És veritat que potser en determinats ambients socials això ja no passa, però hi ha societats més masclistes on és habitual pensar que la dona solament pot realitzar-se com a persona si té parella i arriba a ser mare. Altres temes que es plantegen a la pel·lícula: l’explotació laboral de les dones immigrants als tallers i empreses del país d’arribada (a Estela li paguen 18 $ per vestits que després es venen per 600), la diglòssia (per exemple, quan el Sr. Guzman s’adreça en castellà al pare de l’Ana, aquest li diu que ell sap parlar anglès), l’aculturació (la família parla en spanglish) en contrast amb el manteniment de la cultura d’origen (al taller de confecció i a la cuina de la casa hi ha petits altarets per venerar els difunts i resar a la Verge i als sants), etc.

En definitiva, com veiem, aquesta entretinguda pel·lícula planteja temes seriosos darrera una aparença de comèdia simpàtica i sense pretensions. A tu què t’ha semblat? Tu com ho has vist? Quines són les dones de veritat per a tu? Comparteixes o rebutges els criteris de l’Ana? Què és el que t’ha agradat més i què menys d’aquesta pel·lícula? Gràcies per enviar les teves opinions.

[Més informació i activitats sobre la pel·lícula.]

 

Carnaval 2013

Publicat el per
4

Fa uns dies, el 8 de febrer, divendres, vam celebrar el carnaval al nostre institut (aquest curs, com el passat, sota la coordinació de la professora Belinda León). Aquest dia vam tenir classe durant les dues primeres hores, fins a les 10 h, i després vam tenir un temps (una hora) per acabar els preparatius: donar-nos un toc de maquillatge, fer una última repassada a la disfressa i agrupar les comparses per a la primera part de la celebració, la desfilada davant dels membres del jurat.

Els grups que van participar-hi van estar els següents: Zombis (alumnes de 1r A), Superherois (1r B), Obrers (1r C), Hippies (1r D), Aquells Meravellosos Anys (2n B), El Circ de 2n (2n C), El Circ de 3r (3r A), L’Exèrcit (3r B), Els de la Yenka (3r D). Van guanyar el 1r premi (i, per consegüent, l’entrada per anar a les bitlles que finançava l’AMPA) els de 2n B, amb el seu recorregut per la música popular des dels anys 60 del segle passat fins als nostres dies, i van quedar en segon lloc, els de 1r B i els de 2n C. S’ha de dir que la desfilada va estar animada per la música que controlaven Itziar Vico i Mohamed Ed Dounassi, tots dos alumnes de 4t, i que la instal·lació de l’equip havia estat realitzada per Oscar (professor d’informàtica) i per Santi (manteniment). A tots ells hem d’agrair la seva feina, tan necessària a un espectacle com al carnaval.

La segona part de la festa —les actuacions a la sala d’actes— va estar a càrrec dels alumnes de 4t (amb la col·laboració del professor Gerard Falcó, qui va fer el muntatge del vídeo que es podria veure durant tot l’espectacle). L’argument o fil conductor d’aquest festival va estar inspirat en aquest cas en la gala de premis MTV fins convertir-se en un veritable MTV PUIG. Els presentadors de la gala van ser David Murga, Alba Sorlis i Laura Jiménez.

Va haver-hi actuacions de cantants extraordinaris i unes coreografies fantàstiques als números de ball. A veure si no ens n’oblidem de cap (en el cas que algú no es trobi, si us plau, que enviï un missatge a aquest blog i en farem la corresponent rectificació): ball de LMFAO (a càrrec de Nadine i Fran), les cançons d’ABBA (Belinda L., Belinda J., Imma i Núria V.), Melody (Alexia, Noelia, Alba, Cristina i Lidia), Azúcar Moreno (María), Rhiana i Nick i Minage (Celia i Nerea), Jessi Jane (Mireia), María Isabel (Emma, Cristina i Lidia), Lady Gaga (Brian, Nadine i Fran), Marc Anthony (Pedro), Luis Fonsi (Joel), Ketchup (Alexia, Alba i Laura), Spice Girl (María), grup de hip hop de Marina, Aqua (Lidia i Cristian), Shakira i Beyoncé (Emma i Nazareth), Freddie Mercury i Montserrat Caballé a l’actuació de les Olimpiades Barcelona 92 (David i Dolors).

Com veieu, el festival de carnaval va fer una altra vegada honor a la seva història, tant per la varietat com per la qualitat de totes les actuacions que van realitzar totes les persones, alumnes i professores, que van participar-hi. Ara us toca a vosaltres dir la vostra i comentar què us va semblar tot plegat, tant el concurs de comparses, com el festival i la festa de carnaval en general. Gràcies pels vostres comentaris.

[Veure video amb un reportatge del carnaval 2013.]

Algún día este dolor

Publicat el per
4

En la novela Algún día este dolor te será útil, de Peter Cameron, James Sveck, un joven neoyorkino de 18 años, nos cuenta en primera persona algunos episodios de la crisis emocional que atraviesa durante la primavera y el verano de 2003, cuando está a punto de ingresar en la universidad. James vive con su madre y con su hermana Gillian, y periódicamente visita y almuerza con su padre, un reconocido abogado a quien alguna vez —para evitar que siga hablando mal de la madre— tiene que recordarle que cuando alguien se separa de su cónyuge pierde el derecho a comentar las acciones o el carácter de su ex (pág. 43), al menos ante los hijos. Además, como en verano no tiene que ir a clase, James trabaja en la galería de arte de su madre como ayudante de John Webster, el asesor artístico, y, en sus ratos libres pasea a su perro (Miró, un caniche gigante). “Creo que todos hablamos más con Miró que entre nosotros”, resume James al hablar de la incomunicación y de las relaciones entre los demás miembros de su familia —aunque él mismo tiene el sueño de vivir solo y entregado a la lectura en una casa de campo, muy lejos del ambiente familiar.

Lo cierto es que James, que no tiene amigos de su edad —lo que preocupa a sus padres, que lo quieren, evidentemente, cada uno a su manera, aunque no lo entiendan—, manifiesta, en cambio, cariño e interés por otras dos personas de su entorno: su abuela materna, a quien visita a menudo en su casa de las afueras, y John Webster, quien busca pareja en las redes sociales. Las visitas de James a su abuela le cuestan algún reproche de su hermana Gillian: “Hay que ver lo raro que eres” (pág. 67), le dice por visitar a su abuela. Pero esas palabras no desentonan en un contexto familiar en el que escasea el contacto físico; así, por ejemplo, cuando su madre le acaricia en cierta ocasión, James observa: “Su mano en mi cara me producía una extraña sensación, una sensación de rara intimidad. No recordaba la última vez que me había tocado” (pág. 75). Con estos precedentes no es extraño que, en los momentos en que se siente más perdido, James busque la conversación con su abuela, quien, alentada por las confidencias de su nieto, le explica a su vez pacientemente el sentido de algunas experiencias dolorosas y nos da, de paso, un comentario del título del libro: “Tener malas experiencias a veces es una ayuda, te aclara más lo que deberías hacer. Sé que esto parece demasiado optimista, pero es cierto. Quienes solo han tenido buenas experiencias no son muy interesantes. Puede que estén contentos y sean felices de alguna manera, pero son superficiales. Ahora te parecerá un contratiempo, algo que te complica la vida, pero… es demasiado sencillo vivir sin complicaciones. […] Lo difícil es no dejarte abrumar por las malas rachas. No debes permitir que te derroten. Tienes que verlas como un regalo… un regalo cruel, pero regalo a fin de cuentas” (pág. 227). Con esas palabras parece que la abuela le dé la razón al filósofo Nietzsche, quien sostenía que lo que no nos mata nos fortalece, aunque naturalmente esta idea es muy discutible y no puede generalizarse, pues hay muchas clases de dolores y no de todos se extraen lecciones aprovechables para la vida.

 

En esta novela aparecen entreverados diversos temas: la incomunicación entre padres e hijos, la fragilidad psicológica de los jóvenes y su desorientación, el egocentrismo, la desunión familiar característica de la sociedad contemporánea, la frivolidad de las clases acomodadas, la huella que dejó la tragedia del 11 de Septiembre de 2001 en Nueva York, la banalidad de cierto arte conceptual (en la galería de arte de la madre de James se exponen cubos de basura), etc. Para hablar de todo esto, de los personajes y de otros aspectos del libro, se celebraron ayer, 13 de marzo, en la biblioteca del instituto, la sesión del Club de Lectura 1 (jóvenes) y la correspondiente del Club de Lectura 2 (adultos). Y ahora, con esa misma finalidad, abrimos esta entrada en el blog, para que todos los que quieran, asistieran o no a esas sesiones, puedan darnos sus opiniones, comentarios y respuestas a la pregunta principal del libro: ¿puede sernos útil algún día el dolor de nuestros pesares juveniles?.

Biblioteques

Publicat el per
18

Probablement heu anat algun cop a una biblioteca i heu fet ús dels seus múltiples serveis… o no hi heu anat mai?

Possiblement sabeu què és una biblioteca, quins serveis dóna, què s’hi pot fer, quina utilitat té el carnet de biblioteques públiques… o hi ha gent que no ho sap?

Però coneixeu bé les biblioteques més properes a vosaltres…? Ho podeu comprovar si continueu llegint.

Les biblioteques de Santa Coloma de Gramenet són uns espais propers als ciutadans i desenvolupen la seva tasca en estreta relació amb els diferents col·lectius i entitats colomenques. Són un punt de referència de primera línia per a la programació cultural de la ciutat. Tenen com a missió satisfer les necessitats d’informació, cultura, formació i oci dels ciutadans. Els seus principals objectius són fomentar la lectura i recolzar la formació contínua, ser l’accés immediat als serveis de lectura pública municipal i a les tecnologies de la informació, ser centres de referència quant a l’accés a la cultura i espais cabdals de trobada i intercanvi a la ciutat.

Santa Coloma disposa actualment de tres biblioteques públiques, que formen part de la Xarxa de Biblioteques Públiques de la Diputació de Barcelona.

La Biblioteca Central va ser inaugurada l’any 1995 i està situada en un edifici de 2.120 m². Ofereix un fons de més de 70.000 documents, a més d’un fons local sobre el municipi i el Fons Joan Gomis de Solidaritat i Cooperació, que compta amb més de 3.000 documents de lliure accés. Té 18 ordinadors d’ús públic.

La Biblioteca Can Peixauet es va inaugurar l’any 2001 i ocupa 1365 m². El seu fons és d’uns 53.000 documents i està especialitzat en ciència-ficció i documents en xinès. Disposa de 13 ordinadors d’ús públic.

La Biblioteca Singuerlín – Salvador Cabré va ser inaugurada al 2010 i ocupa 1748 m². El seu fons és d’uns 32.000 documents. Té una sala d’actes habilitada per a la projecció de pel•lícules amb una capacitat per 250 persones, motivat pel fet que el seu fons especialitzat és de cinema d’autor i cinema documental. Disposa de 33 ordinadors d’ús públic.

La Biblioteca de l’Institut Puig Castellar és modesta si comparem les seves dades amb les biblioteques públiques, ja que el seu fons és d’uns 4000 documents i té 7 ordinadors d’ús públic. A l’hora del pati, de 10 a 10,30, és molt utilitzada per l’alumnat, en canvi, a les tardes, de 16 a 18 hores, encara no té un nivell d’utilització massa alt.

Finalment, saps què és Aladí? Si vols buscar un document (llibre, còmic, revista, publicació periòdica, pel·lícula, disc…) per saber si està en qualsevol de les biblioteques públiques de Santa Coloma de Gramenet o de tota la província de Barcelona, pots visitar el Catàleg de la Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona, també anomenat Aladí.

Recorda que amb el mateix carnet pots demanar en préstec documents de qualsevol de les biblioteques públiques.

Altres enllaços d’interès:

      Pau Navarro (Coordinador  de la  Biblioteca del Puig Castellar)

Festival de Nadal

Publicat el per
49

Si déiem ahir que el teatre al Puig Castellar ha donat molts fruits pel seu arrelament, ara  parlarem  d’un altre ritus clàssic de la vida al nostre institut, molt popular perquè implica una participació molt nombrosa de l’alumnat i perquè marca la fi del primer trimestre: el festival de Nadal, una altra escola de convivència, de creativitat i d’aprenentatge artístic, musical, coreogràfic i interpretatiu.

Efectivament, abans d’ahir, divendres, 21 de desembre, els de 1r de batxillerat van organitzar i presentar el festival de Nadal sota la coordinació de la professora Belinda León i la participació d’alumnes dels diferents grups i nivells (des de 1r d’ESO a batxillerat). Hi van fer dues funcions, una al matí, per l’alumnat, el professorat del centre… i els antics alumnes que senten la crida de la nostàlgia i volen saludar els amics i veure com ho fan els seus antics companys, i una altra a la tarda, per familiars i amics. El fil conductor de les diferents actuacions —l’argument, diguem-ne, de l’espectacle— era en aquest cas els preparatius de la festa de Cap d’Any, motiu pel qual la funció va culminar amb dotze alumnes de 1r de batxillerat sobre l’escenari que simbolitzaven les 12 campanades de la mitjanit del dia 31 de desembre i donaven la benvinguda a l’any 2013.

Entre els diferents números, aquest any dominaven la interpretació de cançons a viva veu (algunes balades melòdiques, altres rockeres, més mogudes, també, però, de rap), els jocs de sombres, les coreografies i balls de grups (reggaetton, hip hop…), sense que poguessin faltar les imitacions (la de Michael Jackson, per exemple) ni les peces de música clàssica (tocades amb la flauta travessera).

Com que tots els assistents es van divertir de valent, encoratgem ara tot l’alumnat perquè ens doni la seva opinió sobre les diferents actuacions i els moments més emocionants i divertits d’aquesta festa de tanta tradició al nostre centre. Esperem des d’avui els vostres comentaris!

Teatre al Puig Castellar

Publicat el per
97

Una de les activitats educatives amb més llarga i rica tradició al nostre institut ha estat sempre el teatre. Fent teatre escolar (representacions d’obres clàssiques i contemporànies, d’autors consagrats i d’autors novells), a la sala d’actes s’han format autors, actors i mestres d’actors de Santa Coloma. Per a les persones que hi treballem, és una satisfacció comprovar que aquesta tradició es manté molt viva al nostre centre.

Abans d’ahir, dijous 20 de desembre, vam poder comprovar-ho un cop més. Hi vam veure, a la sala d’actes del nostre institut (en dues sessions, la primera a les 9 i la segona a les 11.30 h), cinc petites representacions teatrals a càrrec d’alumnes d’ESO i batxillerat dirigits per les professores Vanessa Bolancel i Belinda León. Unes, representades pel Grup de Teatre del Puig de Primer i Segon Cicle, i altres, representades pels alumnes que fan l’optativa de Teatre a 3r d’ESO.

El Grup de Teatre de Primer Cicle està format per alumnes dels següents grups:

  • 1r A: Arantxa Nogales i Laura Palazón
  • 1r B: Judith Nogales i Dina Dukkali
  • 1r C: Ana Beya, Kenneth Abraham Aguilar, Aida Manuella, Nune Manukyan, Laura Carrillo i Paula González
  • 1r D: Pedro Castro i Óscar Samblás
  • 2n C: Bryan Romero

.Aquest grup, dirigit per la professora Belinda León, va representar Esto está mal, d’Isis Eugenia Calderón. L’argument d’aquesta peça recorda la cançó “Qualsevol nit pot sortir el sol”, d’en Jaume Sisa, perquè és una reivindicació de la imaginació lliure i entremaliada dels contes infantils. Tothom hi va reconèixer immediatament els personatges d’aquesta fantasia: Blancaneu, un dels tres porquets (precisament, el més treballador, que s’acaba de construir una casa de totxos que no la farà caure el llop amb els seus bufaments), el Comte Dràcula, el Llop Feroç, el Príncep, la Caputxeta Vermella, la Dona Meravella, etc. El problema és que aquests personatges han aparegut a un conte que no és el seu —cosa que fa desesperar el narrador— i que, per consegüent, fan coses que no els toca…

El Grup de Teatre del Puig de 2n Cicle està format per alumnes de diversos grups:

  • Alumnes de 4t: Mohamed Ed Dounassi, Alba Sorli, Itziar Vico, David Murga, Tania García, Félix Peiró, Arantxa Villagrasa i Hoda Bouadid.
  • Alumna de 3r: Alexia Carmona
  • Alumnes de batxillerat: Sara Jiménez, Miguel Agueras i Javier Ciruela.

Aquest grup, també dirigit per Belinda León, va representar Se vende una mula, d’un autor llatinoamericà desconegut (anònim), una comèdia dividida en tretze escenes que transcorre a la casa de don Pedro, un senyor molt ric que vol vendre la seva mula,  però es confon i creu que Pánfilo, l’home que vol comprar la mula, és Antonio, el promès de la seva filla Luz María, i que el promés de la filla és l’home que vol comprar la mula. Per la seva part, la minyona, Juana, fa de les seves i, entre trago i trago, confon una ampolla de tequila amb una ampolla de purgant per a cavalls… Aquesta sèrie d’errors dóna lloc a situacions molt còmiques que van fer riure tothom.

Quant al grup de l’optativa de Teatre, dirigit per Vanessa Bolancel, està format pels següents alumnes:

  • Alumnes de 3r: Alba Ramírez, Bryan Arévalo, Ian Coronado, Leila El Angoud, Alejandro Tabares, Mireia Colàs, Iciar Moya, Malena Sala, Bryan Cumbajín, Jiaojing Xiang, Uxía Río, Cristina Zarzoso, Carla Jiménez, Roslauri Santos i Carla Jiménez.

Primer van interpretar La asamblea de los ratones, de Tomás Iriarte, una versió en prosa de la faula clàssica d’Isop. El gat de la casa és un perill, pensen els ratolins: Què hi podem fer? “Per què no convoquem una assamblea?”, proposa el ratolí Titino. I, dit i fet, s’organitza una assamblea de ratolins, que és un guirigall fantàstic, tothom hi diu la seva. Finalment, la ratolina Cua Prima diu: “Per què no li posem un cascavell al coll?” “Molt ben pensat”, respon tothom… Però… qui ho farà?

Després, aquest mateix grup va interpretar El padre bueno de la niña mala, de Germán Castro Blanco, una història basada en un conte de l’humorista espanyol Álvaro de la Iglesia. Aquesta peça ironitza sobre la doble moral dels capitalistes que, de vegades, diuen una cosa atenent la seva religió i després en fan una altra de completament diferent atenent els seus interessos econòmics. Un pare castiga la seva filla per haver matat una papallona i al mateix temps s’enriqueix fabricant armament que ven als països que tenen conflictes bèl·lics.

Finalment, aquest grup de l’optativa de Teatre (3r d’ESO), va representar La cena de Azucena, de l’autora argentina Adela Basch. L’acció d’aquesta peça es desenvolupa a un restaurant, on seu a taula una dona molt elegant. Quan li demana al cambrer que l’atengui, aquest es queda una mica desconcertat perquè ha sentit que ha de tendir-la, i a partir d’aquest moment tot són equívocs verbals entre una i l’altre.

A més de donar l’enhorabona als actors i a les professores que els han dirigit, com que aquestes representacions van fer les delícies del públic assistent a les dues sessions, ara voldríem demanar també que tothom que vulgui ens enviï les seves impressions sobre l’argument de les diferents peces, els decorats, la interpretació, etc. En el cas dels actors que hi van participar, podrien explicar-nos, per exemple, com han viscut la seva experiència: si era la primera vegada que pujaven a un escenari, si els ha semblat difícil el seu paper, què era el més divertit dels assajos, etc. Gràcies a tothom per la vostra col·laboració.

Contra la discriminació de la dona

Publicat el per
150

Malauradament, la discriminació de la dona continua vigent al nostre temps en diversos àmbits i sota diferents mecanismes, de vegades per acció i d’altres per omissió. En veurem alguns exemples recents.

Àmbit mediàtic internacional. Abans d’acabar l’any, des de 1927 la revista setmanal nord-americana Time distingeix com a Persona de l’any algun personatge d’actualitat (de fet, el títol era “Home de l’Any” fins a 1999, però el van canviar per evitar les crítiques per discriminació sexista). Com que, lamentablement, són molt poques les dones que han estat guardonades amb aquest títol i com que aquest any, el 2012, hi ha diverses candidates, la revista potser acabi elegint una dona, per destacar la seva labor. Les dones candidates aquest any són Hillary Clinton (secretària d’Estat dels EE.UU.), les Pussy Riot (víctimes de la intransigència de les autoritats polítiques i eclesiàstiques russes), Aung San Suu Kyi (líder de l’oposició democràtica a Birmània), Marissa Mayer (informàtica, directora de Yahoo!),  Gabby Douglas (medalla d’or de gimnàstica artística als Jocs Olímpics de Londres) i Malala Yousafzai, la jove pakistanesa de 15 anys que el 9 d’octubre va ser víctima d’un atemptat —un tret al cap— dels talibans per defensar el dret a l’educació per a les dones.

Aquest tipus d’esdeveniments (Persona de l’any) potser tingui solament una importància mediàtica, és veritat, però s’ha de reconèixer que és molt trist que des de 1927 fins ara només sis vegades hi hagin estan distingides dones amb aquest reconeixement (i en tres casos almenys, acompanyant el seu marit respectiu). És un fet trist que produeix vergonya aliena i, al mateix temps, representatiu dels prejudicis masclistes que governen el món i que encara produeixen, en conseqüència, una certa invisibilitat dels mèrits de les dones.

Àmbit social internacional. Un altre cas va saltar de la premsa a l’opinió pública internacional el passat 1 de desembre, quan vam poder llegir als diaris una informació sobre el SMS (“La seva dona està abandonant el país“) que els homes casats de l’Aràbia Saudita reben quan la seva dona, fills o treballadors al seu servei arriben a la finestra de control de passaports de l’aeroport i es disposen a sortir del país per la raó que sigui. Segons va comentar l’activista Badriya al Bishr al diari Al Hayat en denunciar aquests missatges, “les autoritats estan fent servir les noves tecnologies per vigilar les dones” i “continuar mantenint-les en estat d’esclavitud” (en aquest país, i a altres països de la zona, les dones necessiten l’autorització del pare o del marit per treballar o viatjar).

Àmbit polític. Com es recordarà, a la IX legislatura, presidida por José Luis Rodríguez Zapatero, amb la finalitat, entre d’altres, d’impulsar polítiques d’igualtat entre homes i dones, va funcionar al Govern espanyol durant dos anys, de 2008 a 2010, un ministeri dedicat a la igualtat. No entrarem ara a valorar en concret els resultats obtinguts per aquest ministeri. Només volem constatar que un ministeri d’aquestes característiques pretén, en línies generals, una visualització pràctica de la necessitat de defensar la igualtat de drets socials entre les persones al marge del seu sexe o de les seves preferències sexuals. Si ara fem una breu ullada sobre algunes informacions recents facilitades per la premsa en relació a la dona a l’àmbit polític espanyol, tenim el següent resultat:

  • Al Parlament català elegit el passat 25 de novembre hi ha 81 homes i 54 dones. (Al Govern català de l’anterior legislatura, hi havia 11 homes i 3 dones conselleres.)
  • Al Govern espanyol actual, hi ha 10 homes i 4 dones ministres.
  • A la Junta d’Andalusia, on hi ha una conselleria d’Igualtat, són 7 homes i 5 conselleres.
  • Al Govern de les Illes Balears, a més del president, hi ha 7 consellers i cap consellera.

Àmbit laboral. A Barcelona, una dona, després de treballar en la neteja d’una comunitat de propietaris a temps parcial durant 18 anys, en complir 66 anys, va veure denegada una prestació de jubilació per no tenir el requisit mínim de cotització de quinze anys exigit per la llei espanyola. De fet la dona tenia, com diem, 18 anys cotitzats, però a jornada parcial. Un jutjat de Barcelona interessat pel cas va presentar una pregunta al Tribunal Europeu, i aquest li va respondre el passat 22 de novembre dient que la legislació espanyola és discriminatòria respecte a la dona, atès que el treball de jornada parcial, que és el més freqüent en el cas de les dones, requereix més anys de cotització. (Veure més informació sobre el cas.)

Després de llegir aquestes notícies, després de recordar els articles de la Declaració Universal de Drets Humans que parlen de la igualtat, ens preguntem: ¿Hi ha en la pràctica igualtat efectiva de drets i de reconeixement entre homes i dones? ¿Són els mitjans de comunicació conscients de la seva responsabilitat davant la invisibilitat de la dona en determinats àmbits? Quan es confeccionen les llistes electorals, ¿es tenen en compte els criteris d’igualtat entre homes i dones? ¿Per què els drets de les dones són conculcats amb tanta facilitat a tot arreu? ¿Com lluitem des del nostre àmbit quotidià —laboral, social i familiar— per defensar l’equitat entre homes i dones? Deixem aquí aquestes preguntes per obrir debat i per començar a recollir testimonis i opinions sobre la discriminació de les dones… I tu, com ho veus?

PD (13-12-2012).- Un informe realitzat per la Secretaria d’Estat per la Igualtat i fet públic avui ha arribat a la conclusió que les dones guanyen a Espanya un 37% menys d’incentius que els homes. Aquesta discriminació salarial per raons de sexe es més gran als treballs amb remuneració no subjecta a criteris no objectius, diu el diari El País, on hem llegit la informació. I més: “Si descomptem circumstàncies que en sí mateixes contribueixen a la desigualtat salarial, com són els nivells de formació o les característiques i mides de les empreses, ens trobem que hi ha un bon percentatge de desigualtat salarial, entorn al 50%, que roman inexplicat i que només pot atribuir-se a raons de sexe. És aixó el més preocupant de tot”, ha dit Juan de Lucio, director del Servei d’Estudis del Consell Superior de Cambres i coordinador del treball. (Veure més informació).

 

Pasión por las listas

Publicat el per
56

Cuando visitéis la exposición Antes del Diluvio. Mesopotamia 3500-2100 a.C. (CaixaFòrum, del 30 de noviembre de 2012 al 24 de febrero de 2013), deteneos un momento —aunque vuestra impaciencia trate de dispersaros por tantas maravillas como iréis descubriendo— ante la vitrina donde se guarda la tablilla de arcilla, pequeña y delicada (no olvidéis que una tablilla de escritura cuneiforme tenía que caber en la mano de quien escribía, no podía ser mayor), que contiene la lista de los reyes sumerios.

Comprobaréis entonces, por si lo hubierais olvidado, que la pasión por las listas es ciertamente milenaria. Recordemos, por ejemplo, la lista de las dinastías faraónicas, que vimos recientemente en el Museo Egipcio. O las de la Biblia, entre las que tenemos la de los patriarcas bíblicos, la de los diez mandamientos, la de las doce tribus de Israel, etc.

Aprenderse de memoria algunas de estas y  otras listas formaba parte de la rutina de los escolares de otros tiempos. Por ejemplo, para los escolares españoles de los años oscuros del franquismo no era rara la exigencia de memorizar la lista de los treinta y tres reyes godos:

Ataúlfo (410-415).
Sigérico (415).
Walia (415-418).
Teodorico I (418-451).
Turismundo (451-453).
Teodorico II (453-466).
Eurico (466-484).
Alarico II (484-507).
Gesaleico (507-510).
Amalarico (510-534).
Theudis (534-548).
Theudiselo (548-549).
Agila (549-555).
Atanagildo (555-567).
Liuva I (56 7-571).
Leovigildo (571/72-586).
Recaredo (586-601).
Liuva II (601-603).
Witérico (603-610).
Gundemaro (610-612).
Sisebuto (612-621).
Recaredo II (621).
Suínthila (621-631).
Sisenando (631-636).
Chíntila (636-639).
Tulga (639-642).
Chindasvinto (642-653).
Recesvinto (653-672).
Wamba (672-680).
Ervigio (680-687).
Égica (687-702).
Witiza (702-710).
Rodrigo (710-711).

…Pero algunos manuales, más piadosos, los resumían en los cuatro más destacados: Ataúlfo, Recaredo, Wamba y Don Rodrigo.

Y vosotros diréis: ¿Cómo aprenderse tantos nombres de memoria? Por una parte, eran otros tiempos, en los que se daba mucha importancia a la memorización; por otra, ¿no os sabéis muchos de vosotros la alineación del Barça para el partido de este domingo y el dorsal de cada jugador?

Valdés (1)
Adriano (21)
Piqué (3)
Puyol (5)
Jordi Alba (18)
Sergio Busquets (16)
Xavi (6)
Cesc (4)
Pedro (17)
Iniesta (8)
Messi (10)
Villa (7)

Para quienes no gusten de estas listas con tantos nombres, la dama Sei Shônagon, una escritora japonesa del siglo X, tiene las listas que se necesiten en El libro de la almohada: enumeraciones de las cosas que no le gustan, de las que le encantan, de las que le molestan, de las que le parecen poéticas, etc. Por ejemplo, en su lista de cosas agradables cita, entre otras, las siguientes:

  • Encontrar muchos libros con relatos que no haya leído.
  • Conseguir el segundo volumen de una historia cuya primera parte me había gustado.
  • Recoger los pedazos de una carta que alguien ha roto y advertir que muchos de ellos encajan.
  • Que les suceda algo bueno a las personas que amo.
  • Etcétera.

Pero no vayamos tan lejos para encontrar listas. Vayamos hasta la nevera de casa y leamos la lista de la compra que aparece debajo de un imán. O, más literario, rebusquemos en la mochila el libro que hemos leído recientemente en clase, El curioso incidente del perro a medianoche, de Mark Haddon. No os será difícil recordar que a su protagonista, Christopher Boone —que aborrece las imprecisiones— le fascinan las listas. La primera que nos proporciona en el libro enumera lo que Mark lleva en sus bolsillos cuando lo conducen a comisaría:

1. Una navaja del ejército suizo con 13 accesorios, entre ellos unos alicates, una sierra, un mondadientes y unas pinzas.
2. Un trozo de cordel.
3. Una pieza de rompecabezas de madera.
4. Tres bolitas de comida de rata para Toby, mi rata.
5. 1,47 libras (compuestas por una moneda de 1 libra, una moneda de 20 peniques, dos monedas de 10 peniques, una moneda de 5 peniques y una moneda de 2 peniques).
6. Un clip sujetapapeles rojo.
7. Una llave de la puerta de casa.

Por cierto que esta afición por las listas Christopher Boone la comparte con otro personaje que conocéis bien, Harry Potter.  Recordaréis que, en Harry Potter y la piedra filosofal, de J. K. Rowling, cuando Hagrid acompaña a Harry al callejón Diagon para comprar lo que necesita para el primer día de clase en el colegio Hogwarts, leen esta lista:

UNIFORME
Los alumnos de primer año necesitarán:
—Tres túnicas sencillas de trabajo (negras).
—Un sombrero puntiagudo (negro) para uso diario.
—Un par de guantes protectores (piel de dragón o semejante).
—Una capa de invierno (negra, con broches plateados).
(Todas las prendas de los alumnos deben llevar etiquetas con su nombre.)

LIBROS
Todos los alumnos deben tener un ejemplar de los siguientes libros:
—El libro reglamentario de hechizos (clase 1), Miranda Goshawk.
—Una historia de la magia, Bathilda Bagshot.
—Teoría mágica, Adalbert Waffling.
—Guía de transformación para principiantes, Emeric Switch.
—Mil hierbas mágicas y hongos, Phyllida Spore.
—Filtros y pociones mágicas, Arsenius Jigger.
—Animales fantásticos y dónde encontrarlos, Newt Scamander.
—Las Fuerzas Oscuras. Una guía para la autoprotección, Quentin Trimble.

RESTO DEL EQUIPO
1 varita.
1 caldero (peltre, medida 2).
1 juego de redomas de vidrio o cristal.
1 telescopio.
1 balanza de latón.
Los alumnos también pueden traer una lechuza, un gato o un sapo. [SE RECUERDA A LOS PADRES QUE A LOS ALUMNOS DE PRIMER AÑO NO SE LES PERMITE TENER ESCOBAS PROPIAS.]

Esta lista de materiales es bastante diferente de la que preparasteis vosotros en septiembre, poco antes de empezar las clases, es verdad. De hecho, cada lista es útil para unas circunstancias determinadas. Para las circunstancias de ahora, para cumplir con el ritual de enviar comentarios al blog, no es necesario que enviéis vuestra lista de cantantes favoritos, ni la clasificación de los equipos de la liga de fútbol; basta con que escribáis una lista con cinco cosas que os gusten y con otras cinco que os disgusten. Así, además de practicar este apasionante juego de ordenar y clasificar las cosas, nos conoceremos todos un poco mejor. Gracias por vuestro interés.

El Sàhara davant nostre

Publicat el per
38

Escola i educació intercultural. La situació del Sàhara a través de la mirada d’uns alumnes de l’ESO de Santa Coloma de Gramenet

Molts dels instituts de Catalunya són espais de convivència de nois i noies de diferents països. Aquesta diversitat no és fàcil de gestionar, suposa nous desafiaments, però també més possibilitats d’intercanvi i diàleg intercultural.

L’escola cerca, mitjançant  una educació en valors, una trobada amb altres cultures, però també el diàleg des de la igualtat i el respecte, en el convenciment que això en durà a la construcció d’una societat més justa per a tots. Un enfocament intercultural suposa educar els nois, noies i adolescents a enfocar i respectar les diferències, especialment creant empatia; és a dir, ensenyant-los a posar-se en el lloc dels altres per tal que entenguin com pensen i com senten. L’objectiu de la pedagogia de la interculturalitat parteix del reconeixement del paper de l’escola com agent transmissor dels valors de les diferents cultures.

Els alumnes de 3r d’ESO de l’Institut Puig Castellar de Santa Coloma de Gramenet van realitzar el curs 2011-2012 una assignatura optativa, Introducció a l’economia. La diversitat de procedència dels alumnes de la classe va permetre un ric intercanvi d’experiències. Entre els alumnes hi havia en Haiba Salek, un noi sahrauí de quinze anys, nascut a un camp de refugiats de Dajla (Argèlia), i que va arribar a Santa Coloma quan tenia 9 anys. Els seus companys, des del principi, van tenir curiositat i li van insistir per què  expliqués la seva història, atès que cap d’ells coneixia els problemes del Sàhara occidental, ni tan sols que el territori havia estat sota control espanyol fins el 1975.
L’entrevista que els alumnes van realitzar a en Haiba i les seves respostes constitueixen una mostra dels beneficis de l’educació intercultural, però, a més a més, les paraules d’aquest adolescent sahrauí ens apropen al drama de milers de refugiats que esperen tornar un dia al seu país, actualment ocupat pel Marroc, per ser els artífexs del seu propi destí.
                                            Haiba i els autors de l’entrevista
L’entrevista

Jessica Smit (nascuda a L’Havana), fa la primera pregunta: —Haiba, explica’ns on vas néixer.                                                                                                                               Haiba : —Vaig néixer el setembre de 1997 a Dajla, a un camp de refugiats que és a Algèria, ja que aquest país va acollir els sahrauís que van abandonar l’antic Sàhara espanyol, perquè no hi volien viure després de l’ocupació militar marroquí.                                                                                                                     Jessica: —Què és un camp de refugiats?
Haiba: —És un camp provisional que en principi serveix per acollir els refugiats. El de Dajla té, actualment, al voltant de 40.000 habitants, i es va començar a construir el 1975, any de l’ocupació del meu país per les tropes del Marroc. Dajla és a Algèria, a la regió de Tindouf, frontera amb Mauritània.
Sarai Simón (nascuda a Catalunya): —Com són aquests campaments?.
Haiba: —Dajla és molt gran, ja que han passat 37 anys des que hi van arribar els primers refugiats. Té diferents barris, escoles de primària, on jo vaig estudiar fins arribar a Catalunya, també hi ha un hospital. La gent viu en les haimes, però també té cases d’adob on hi ha la cuina, i altres recintes més petits on es troba el bany. A l’estiu fa tanta calor que la gent dorm sobre la sorra a l’exterior, ja que les temperatures poden arribar a marcar un màxim de 50º C.
Constanza Rivas (nascuda a Xile): —No entenc per què els sahrauís han de viure a Algèria. Tampoc sabia que el Sàhara era un país, pensava que era un desert.
Haiba: —El Sàhara Occidental va començar a ser colonitzat per Espanya a finals del segle XIX, però quan Franco s’estava morint, Hassan II, el rei del Marroc, un país que sempre havia reclamat aquest territori com a propi, va promoure la invasió aprofitant la debilitat d’Espanya. Milers de marroquins, uns 30.000, van traspassar la frontera portant Al Corà a la mà, i els militars espanyols que estaven a la zona, davant uns homes solament armats amb el llibre sagrat, no podien rebutjar-los, i menys disparar sobre gent indefensa. L’anomenada Marxa Verda va ser l’inici  de l’apropiació del Sàhara i l’ocupació militar del Sàhara Occidental pel Marroc.
Constanza Rivas: —Per què vas venir a Catalunya?
Haiba: —La meva mare, Fatimetu M., que és mestra i donava classes al campament de Dajla, va venir a Catalunya acompanyant els nens del meu país que passen l’estiu aquí. Estava embarassada, i els metges que la van atendre a l’arribar, li van dir que el fetus presentava problemes, i va decidir quedar-se per donar a llum. El meu germà va néixer amb problemes de salut, i per aquest motiu la meva mare va decidir quedar-s’hi, ja que la seva supervivència al camp de refugiats fóra molt difícil. Un cop instal·lada a Santa Coloma de Gramenet, el meu germà gran i jo ens vam reunir amb ella. Actualment, treballa de cuidadora de gent gran.
Marc Martín (nascut a l’Uruguai): —I el teu pare també hi és amb vosaltres?
Haiba: —No, ell és soldat del Front Polisari i té la seva feina al campament de Dajla, que és on viu amb la resta de la meva família. Els estius sempre anem tots cap allà.
El meu germà gran, que fa 2n de batxillerat, viu amb una beca a Tarragona, i els caps de setmana, quan podem ens hi apleguem tots a l’Hospitalet de l’Infant.

Família Salek Mohamed

Jessica Smit: —T’agrada Dajla?
Haiba: —Sí, molt, especialment dormir sobre la sorra, i el desert que és impressionant.
Sarai Simon: —Ets musulmà?
Haiba: —Sí, i la meva mare m’ajuda a llegir l’Alcorà, que estic aprenent de memòria.
Marc Martín: —Per què de memòria?.
Haiba: —És un honor saber l’Alcorà de memòria.
Marc Martín: —Tornaràs definitivament a Dajla?
Haiba: —Sí, però primer haig d’acabar l’ESO, fer batxillerat i si és possible m’agradaria anar a la universitat, i un cop acabi els estudis, tinc la intenció de tornar-hi per ajudar el meu poble.
Cistina Medrán (nascuda a Catalunya): —Quan vas arribar a Santa Coloma i vas començar anar a l’escola, et va resultar complicat, o no?
Haiba: —No, ràpidament vaig fer amics, i a més a més a Dajla estudiàvem castellà, per això en sabia bastant. El català em va costar més.
Jessica Smit: —Com és que estudiaves castellà a Dajla?
Haiba: —No ho sé exactament, potser perquè el Sàhara occidental va ser una província espanyola fins el 1975.
Jessica Smit: —Què és el que més t’agradaria?
Haiba: —La independència del meu país, la República Àrab Sahrauí Democràtica.

Entrevista elaborada dins de l’assignatura optativa Introducció a l’economia, curs 2011-12. Nivell: 3r ESO. Alumnes participants: Marc Martín, Cristina Medrán, Constanza Rivas, Haiba Salek, Sarai Simón i Jessica Smit. Institut Puig Castellar. Santa Coloma de Gramenet.

Context històric

Marxa Verda.– La marxa a través del desert que en 1975 van fer 300.000 colons i 25.000 militars marroquins, travessant la frontera fins al Sàhara Occidental. Marxa promoguda pel rei del Marroc, Hassan II, atès que considerava el Sàhara com a territori del Regne Alauí. El dictamen del 16 d’octubre de 1975 del Tribunal de Internacional de Justícia de les Nacions Unides, que ratificava els plans de les Nacions Unides, i de la confirmació del govern d’Espanya del dret del poble sahrauí a la autodeterminació, va accelerar el posicionament del Marroc, ja que interpretava el  veredicte com un recolzament de les seves reivindicacions sobre el Sàhara.

El 14 de novembre de 1975 es van signar els acords tripartits pels quals Espanya cedia al Marroc i Mauritània la seva darrera colònia a Àfrica, l’anomenat Sàhara espanyol. Començava aleshores la qüestió del Sàhara Occidental. Un conflicte en què la població autòctona sahrauí reclama el seu dret a l’autodeterminació davant del Regne Alauí que defèn la seva sobirania al territori.

Milers de sahrauís viuen, avui, als camps de refugiats als campaments instal·lats a la hammada algerina, un desert inhòspit a la regió de Tindouf.

Front Polisario.- Moviment polític i militar del Sàhara Occidental. És successor de l’Organització de Vanguardia per l’alliberament de Sakia-el-Hamra i Río de Oro dels anys 60, dirigida per Mohamed Sid Brahim Sid Embarec Basir, de sobrenom, Basiri, que va ser detingut després de una manifestació a l’Aaiun el 17 de juny de 1970, traslladat a la presó provincial i des d’aleshores roman desaparegut.

Uns estudiants sahrauís, dirigits per Mustafà Said Al-Uali, constituiran el Polisario el 10 de maig de 1973, que tindrà el propòsit d’aconseguir la independència del territori, primer sota domini espanyol, i després marroquí i maurità. Pocs dies després, s’inicien les hostilitats, mitjançant una guerra de guerrilles.

Després de la descolonització espanyola, forçada per la Marxa Verda, el Polisario iniciarà una guerra amb Mauritània que, finalment, els hi cedirà el territori que estava sota el seu control, cessió que serà rebutjada pel Marroc, que s’annexionarà la zona. Des del 1975 el Polisario s’assentà al Tindouf a Argèlia, essent reconegut aquell mateix any per les Nacions Unides. El febrer de 1976 el moviment proclama la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) amb un govern a l’exili. Els combats del Front Polisario van continuar fins el 1991, dia en que s’acorda un alto el foc després de la creació del s murs marroquins.

La MINURSO (Missió de les Nacions Unides per al Referèndum del Sàhara Occidental) és l’organisme encarregat de vetllar per l’alt el foc i preparar un referèndum, que encara no s’ha realitzat. Després de 30 anys de violacions sistemàtiques dels drets humans de la població sahrauí als territoris ocupats, així com la forma en què l’exèrcit marroquí va desmantellar el campament de Agdaym Izik i la repressió posterior desplegada en tot el territori, transpassant tot  límit, Juan Soroeta Liceras, Juan Miguel Ortega Tirol i altres 71 professors de Dret Internacional i Relacions Internacionales de 32 universitats de l’Estat, a més a més de la Asociación Española para el Derecho Internacional de los Derechos Humanos (AEDIDH), van publicar un article a un diari en el què demanaven el següent: “Tras tres lustros de guerra de liberación nacional, en 1991 el Frente Polisario decidió sustituir las armas por las urnas, en la confianza de que Naciones Unidas sería capaz de llevar a buen puerto un Plan de Paz que había sido negociado libremente por las partes. Pero, desde su puesta en marcha, este Plan fue boicoteado por Marruecos, tal y como ha denunciado, entre otros, James Baker. Existe ya un censo para el referéndum confeccionado por Naciones Unidas, pero el veto francés impide su celebración. Mientras el Plan de Paz continúa estancado y en el Sáhara ocupado se producen estas graves violaciones de derechos humanos, nuestro país se preocupa de su interés nacional, la Unión Europea del suyo y Naciones Unidas se limitan a “deplorarlas”. En esta tesitura, si finalmente se le impide al pueblo saharaui decidir libremente su futuro mediante un referéndum de autodeterminación, en los términos que establecen las resoluciones de Naciones Unidas, nadie le podrá acusar de no haber explorado todas las vías pacíficas imaginables para poner fin a su sufrimiento”. (“Sáhara y derecho Internacional”, El Público, 5 de gener del 2011.)

Els murs del Sàhara Occidental
Els murs més coneguts són, en primer lloc el de Berlín que, afortunadament, va caure el 1989, però també el que separa a Israel i Palestina o fins i tot les tanques de Melilla. En canvi, molts de nosaltres no hem sentit parlar dels murs del Sàhara que el Marroc va començar a construir a partir del 1980 fins el 1987. Es tracta d’un conjunt de murs gigantins fets de pedres i filats, vigilats per més de 125.000 soldats marroquins, armats per les potències europees, i que té més de 5.000 mines al llarg del seu recorregut.
Els sis murs construïts pel Marroc divideixen el Sàhara ocupat i són com unes llargues cicatrius que recorren el desert. Ens il·lusiona pensar que els murs es podran enderrocar, però més difícil serà la neutralització de les mines que continuen matant i mutilant.

Gemma García Fuertes