El passat 6 de setembre, la professora Agustina Rico, gran coneixedora de la vida i l’obra de Josep Maria de Sagarra, va publicar a la revista Fòrum-Grama aquest article sobre un tema que ara, amb els primers dies de la tardor, convida els colomencs a llegir l’obra d’aquest autor tan emocionalmente vinculat a la nostra ciutat i a observar i a gaudir de les transformacions de la natura a la llera del riu Besòs (Parc Fluvial) i a l’entorn rural (Serralada de Marina). Pel seu interès cultural i educatiu per als lectors d’El blog del Puig, el reproduïm tot seguit, aquest article, i agraïm a la seva autora l’autorització per fer-ho.

AGUSTINA RICO
L’estiueig a Can Sagarra s’allargava fins que es donaven per finalitzades les veremes i totes les feines que comportava l’elaboració del vi. Santa Coloma era una població amb una important extensió de vinyes al seu terme. La vinya i el vi van ser protagonistes d’una part notable de la vida rural de Santa Coloma com recull la sèrie de reportatges enregistrada per Gramenet TV «La pagesia i la vinya a Gramenet», que inclou la recent recuperació de la Vinya d’en Sabater.

L’inici de la tardor era una època especialment interessant per als amants de les aus com eren Josep Maria de Sagarra i el seu germà Ignasi. Els boscos de ribera del Besòs es convertien en tot un espectacle. La fruita, el raïm collit de poc i el vi novell eren molt celebrats. Tot compensava les dures matinades per arribar a l’escola, al carrer Casp de Barcelona, a les vuit del matí. Però en un d’aquells dies dolços de l’entrada de la tardor, quan Josep Maria de Sagarra tenia catorze anys, la sobtada mort de la seva mare a la torre va significar la fi de la seva infantesa i l’inici del declivi de tota la família.

La vida i la mort

“La meva infantesa hauria estat una manifestació ofegada, mutilada i raquítica, sense la gran contrapartida rural de la nostra finca de Santa Coloma de Gramenet, durant els tres mesos d’estiu.” Així comença el capítol IV de la segona part de les Memòries (1954) de Josep Maria de Sagarra. Hi descriu la casa, ampliada pel seu pare amb la part moderna d’obra vista, el jardí, les dependències del gran mas que també era la torre, les terres, les persones de l’entorn i la vida que s’hi feia. I analitza la petja que tot plegat havia de deixar en la seva manera de ser i en la seva obra: “Aquell petit món, vegetal, animal i humà (…) voltat dels conreus, i dels canyars i les salzeredes que guanyaven espai a la sorra del Besòs, fou durant anys la pedrera moral i poètica d’on jo vaig extreure materials per a construir personalíssims castells imaginatius, en les hores de la infància i de l’adolescència.”

Allà van viure moltes coses, algunes de divertides com la reeducació, a càrrec d’una tieta molt devota —la tia Laieta, de la branca materna dels Castellarnau— d’un lloro malparlat i renegaire que va aparèixer al jardí rondant les gàbies dels ocells de la senyora Filomena —esposa de Ferran de Sagarra—, segurament escapat d’una gàbia o d’una perxa. Van tenir experiències intenses com assistir als parts dels animals i compartir alguns àpats amb els jornalers, no tan estrictes com els pares en passar el porró, i d’altres de cruels com la cacera d’ocells per dur-los a embalsamar i ampliar-ne la col·lecció.

La mort va ser una intrusa inesperada un dia d’octubre de 1908, quan ja havia començat el curs. Els nois eren alumnes dels Jesuïtes del carrer Casp i hi anaven amb tartana fins a Sant Adrià i allà agafaven el tramvia fins a la plaça d’Urquinaona. Molts anys, si el temps era bo, allargaven l’estada a la torre més enllà de les veremes. Una urpada fulminant s’emportà la mare entre els dies 3 i 4 d’octubre. Va ser enterrada a Santa Coloma, al cementiri vell —actualment hi ha els Jardins Ernest Lluch, on es conserva l’antic panteó dels Sagarra— i les germanes Dominiques van quedar encarregades de tenir cura de la tomba.

“Un lloc de primera per a un ornitòleg”

A les seves Memòries, publicades l’any 1954, considerades una de les obres memorialístiques més importants de la literatura catalana —i per alguns estudiosos la més important d’aquest gènere— fa una referència directa a Santa Coloma, concretant-la en la finca i la torre i en els personatges colomencs de l’entorn dels Sagarra. Entre aquests destaquen el masover Llorenç Serra, alcalde de Santa Coloma i pagès, en Peret d’en Bachs, guarda del vedat i guia en les sortides ornitològiques i la Pepeta, dona de confiança i una mena de segona mare en quedar orfes, àvia de Dídac Miejimolle —destacat reconstructor de peces ceràmiques del poblat Ibèric. També la novel·la Vida privada —adaptada per a la televisió amb la direcció de Sílvia Munt— recull aspectes autobiogràfics com el declivi d’una família de la petita aristocràcia rural mostrat amb una gran cruesa.

Dues obres més podríem dir que són de “factura colomenca”. Una per la inspiració i l’altra com a lloc on va ser creada: Els ocells amics i Rondalla d’esparvers. Els ocells amics (1922) és una obra de natura i a l’hora d’educació cívica, que li va ser encarregada per la Mancomunitat de Catalunya com a lectura per a la infància. Hi ha l’aprenentatge que el seu germà Ignasi (biòleg, fou director del Zoològic de Barcelona) i ell van adquirir als llibres, però hi traspuen sobretot els coneixements adquirits de nens i de molt joves amb l’observació i escoltant mossos, llenyataires, pagesos i pastors. A les Memòries diu: “Santa Coloma era aleshores un lloc de primera per a un ornitòleg. La part de conreus, la de muntanya i la zona del Besòs, pròxima al mar, amb els aiguamolls, canyars i salzeredes, afavorien la presència de tota mena d’espècies d’aus. A la tardor, i en apuntar l’hivern, l’emigració de les infinites menes d’ocells convertia aquells indrets en un paratge de trepidants sorpreses.”

Neix el dramaturg

Josep Maria de Sagarra ja era un poeta destacat, encara que jove, quan va iniciar-se com a dramaturg. Van ser els escriptors Pere Corominas i Ignasi Iglésias els impulsors del Sagarra autor teatral. Sagarra, que estudiava a Madrid a l’Escola Diplomàtica, va coincidir amb Iglésias i Corominas al tren. Ignasi Iglésias, dramaturg de Sant Andreu de Palomar, autor d’obres amb una forta càrrega realista on mostra la duresa de la vida dels obrers de les fàbriques, el va esperonar dient-li que el seu vers era molt viu i teatral, i es va oferir a muntar-li l’obra, si l’escrivia.

Josep Maria de Sagarra va entomar el repte i va posar-se a escriure un drama que transcorre a la comarca de les Guilleries, la seva primera obra de teatre, una obra en vers que ell qualificaria com a innocent i agosarada, com la creació d’un jove inexpert que ja projectava una certa ambició. Anys més tard explica com va anar tot plegat: “Vaig tancar-me a Santa Coloma i escric de raig Rondalla d’esparvers. Al cap de quatre mesos s’estrenava al Romea.” I li va anar prou bé, el públic no va protestar, els crítics no el van suspendre i va guanyar diners. Josep Maria de Sagarra tenia només vint-i-quatre anys.

Més endavant vindrien els seus èxits esclatants: L’hostal de la Glòria i El cafè de la Marina. Va ser l’autor teatral català de més èxit després d’Àngel Guimerà. En les dècades dels vint i els trenta del segle XX, la temporada teatral barcelonina començava amb una obra seva al teatre Romea. Estrenar un Sagarra era un èxit segur. Després de la guerra, va reprendre la seva carrera i deixà noves creacions dramàtiques. Josep Maria de Sagarra és un dels autors de repertori del teatre professional català i un dels més representats per les companyies de teatre d’aficionats del país. I tot va començar en un inici de tardor, un principi de curs i de temporada teatral, l’any 1918, quan el jove poeta i aspirant a diplomàtic es va tancar a escriure a la torre familiar de Santa Coloma.

Amb l’arribada de la Festa Major d’Estiu, s’inaugura una exposició al Museu Torre Balldovina que homenatja la figura de l’escriptor Josep Maria de Sagarra.