Les quatre estacions

Publicat el per
35

El passat 7 de novembre, una orquestra de cambra, l’Orquestra de Girona, va interpretar Les quatre estacions de Vivaldi a la sala d’actes del nostre institut, davant els alumnes de 1r, 3r i els de 4t d’ESO que fan l’optativa de música. L’orquestra estava formada per cinc instruments de corda: dos violins, dues violes i un violoncel.

A Antonio Vivaldi (Venècia, 1678; Viena, 1741), músic (violinista) i compositor del Barroc, els seus coetanis el coneixien pel malnom de il prette rosso (el sacerdot pèl-roig), per la seva professió i pel color del seu cabell. Vivaldi és, probablement, un dels compositors més populars del món, com ho demostra el fet que els seus quatre concerts per a violí més coneguts, Les quatre estacions, siguin l’obra més vegades enregistrada en disc de la història de la música clàssica, malgrat que al seu temps, a la seva mort, com a conseqüència del rebuig que havien tingut a Itàlia alguns dels seus plantejaments més innovadors sobre l’òpera, va caure en l’oblit i el seu nom ni tant sol apareix en els llibres de música de l’época.
La seva obra és molt àmplia i variada: va escriure 770 peces musicals, entre les quals destaquen molts dels 477 concerts i algunes de les 46 òperes (per exemple, Orlando furioso). Respecte als concerts de Les quatre estacions, composats el 1723, formarien part d’un conjunt de dotze concerts titulats Il cimento dell’armonia e dell’inventione (Assaig entre l’armonia i la invenció), i es diuen així per fer referència a les quatres estacions de l’any. Tenen els quatre concerts una estructura semblant; estan dividits en tres moviments (un moviment ràpid, un altre lent i un altre ràpid), i, pel seu caràcter descriptiu, a mida que els sentim, anem pensant en diversos estats d’ànim i en imatges i sons de la natura propis dels canvis de cada estació.

Al concert de Primavera, per exemple, ens sembla reconèixer el cant dels ocells, el so de l’aigua brollant de la font, el soroll de la pluja d’abril, els lladrucs d’un gos… i, sobretot, una sensació d’alegria, de claredat i felicitat; al d’Estiu, sentim el cant del cucut, de les tórtores i de la cadernera… però també els trons de les tempestes seques d’aquesta estació, i el xiuxeig dels insectes i borinots; al de Tardor, es distingeixen els sons dels corns dels caçadors i els lladrucs dels seus gossos que s’endinsen pel bosc… , i al de l’Hivern, domina la sensació de foscor i sentim la fredor, el soroll de la pluja que cau insistentment, el crepitar de la llar de foc i el rumor del vent que fa moure i cruixir les portes de fusta. De fet, Vivaldi, que volia arribar a un públic molt ampli amb la seva música,  per facilitar l’enteniment de Les quatre estacions va escriure quatre sonets per acompanyar la seva interpretació i fer més explícites les sensacions de cada época de l’any, com podem veure en aquest cas:

LA PRIMAVERA

Giunt’ è la Primavera e festosetti
La Salutan gl’ Augei con lieto canto,
E i fonti allo Spirar de’ Zeffiretti
Con dolce mormorio Scorrono intanto:

Vengon’ coprendo l’ aer di nero amanto
E Lampi, e tuoni ad annuntiarla eletti
Indi tacendo questi, gl’ Augelletti;
Tornan’ di nuovo al lor canoro incanto:

E quindi sul fiorito ameno prato
Al caro mormorio di fronde e piante
Dorme ‘l Caprar col fido can’ à lato.

Di pastoral Zampogna al suon festante
Danzan Ninfe e Pastor nel tetto amato
Di primavera all’ apparir brillante.

…Una traducció castellana d’aquest sonet la va fer el poeta cubà David Cherician:

LA PRIMAVERA
Llegó la primavera y de contento
las aves la saludan con su canto,
y las fuentes al son del blanco viento
con dulce murmurar fluyen en tanto.

El aire cubren con su negro manto
truenos, rayos, heraldos de su adviento,
y acallándolos luego, aves sin cuento
tornan de nuevo a su canoro encanto.

Y así sobre el florido ameno prado
entre plantas y fronda murmurante
duerme el pastor con su fiel perro al lado.

De pastoral zampoña al son chispeante
danzan ninfa y pastor bajo el techado
de primavera al irrumpir brillante.

Quant al concert de l’altre dia al nostre institut, tal com expliquen al seu web els organitzadors, membres de la companyia Atot, és un espectacle didàctic “concebut com un monòleg del protagonista, que és el mateix compositor al final de la seva vida i un cop retirat del món musical, que s’alterna amb les intervencions de l’orquestra que il·lustra els pensaments i les idees de Vivaldi i interpreta cada un dels moviments dels 4 concerts”.

Abans d’acabar l’espectacle, l’actor que fa el paper d’Antonio Vivaldi ens diu al seu monòleg: “Sabeu, fa molt temps, vaig escriure quatre concerts sobre les estacions de l’any. Van tenir molt d’èxit, perquè a la gent li feia gràcia sentir el parrupeig d’una tórtora o els refilets d’una cadernera o el so d’un cucut, i això els portava cap a l’estiu, que és quan aquests ocells més s’escolten. Ara aquests concerts encara agraden, però la gent no hi sent el que jo hi vaig posar. O no l’escolten bé, o potser no saben que els cucuts nien a l’estiu. Potser no tenen ni idea del que és una cadernera o una tórtora, i encara menys com canten. Però ara vosaltres ja sabreu què hi vaig posar, jo, a dins de Les quatre estacions. Espero que, si les escolteu de nou, sabreu retrobar-les i descobrir-hi encara més coses”.

…I són precisament aquestes coses i sensacions descobertes a aquesta audició per part del públic que va assistir-hi les que nosaltres voldríem ara llegir a aquesta pàgina. Que cadascú digui la seva. Gràcies per la vostra col·laboració.

Entrevista a Josep Bel, treballador en vaga de fam amb sis companys més de feina

Publicat el per
2

Entrevista a Josep Bel, ex alumne del Puig als anys 70, que des del 5 de novembre fa una vaga de fam amb sis companys més de feina.
Josep Bel, Marcos Andrés, Laurentino González, Carlos Ballena, Alberto Díez, José Garea i César Reyes, treballadors de Telefònica i representants sindicals dels seus companys, van començar el dilluns 5 de novembre una vaga de fam per demanar:

1. La readmissió d’un company (Marcos Andrés) per haver estat acomiadat a causa d’una baixa per malaltia correctament justificada.
2. L’abolició de la llei que permet acomiadar qualsevol treballador per una baixa per malaltia encara que sigui correctament justificada.
3. El compromís de Telefònica de, mentre no es reguli el canvi de llei, no acomiadar cap treballador per baixes per malaltia correctament justificades.

L’entrevista té lloc el dissabte 5 de novembre a les 7 del vespre a la seu del comité d’empresa dels treballadors de Telefònica de Barcelona (carrer Marqués del Campo Sagrado, nº 22) on s’està fent la vaga de fam. Josep Bel i els seus companys ja porten 6 dies sense menjar res; només bevent aigua. Tenim por de fatigar-lo, però ell ens tranquil·litza: “Els metges ens recomanen de no fatigar-nos si no és amb una mica d’exercici físic de tant en tant, però la veritat és que les visites de la gent que ve a interessar-se per la nostra vaga ens animen i ens distreuen de la gana i el malestar”.
Per començar li demanem que ens expliqui els seus anys a l’institut: “Jo vivia a Sant Andreu i havia anat a primària a l’escola Ignasi Iglesias. Era als anys seixanta i encara hi havia la dictadura del general Franco: només us diré, per exemple, que ens feien formar de matí per alçar la bandera. Quan va ser l’hora de fer el batxillerat, com que llavors a Sant Andreu no hi havia institut (llavors n’hi havia molt pocs), els meus pares em van enviar al més pròxim de Sant Andreu: el Puig Castellar, a Santa Coloma. Així que cada dia havia d’agafar l’autobús (el 35) per anar-hi. Era l’any 72. A l’institut vaig descobrir un món completament diferent del que havia conegut fins llavors. Veia pels finestrals les precàries condicions de vida dels gitanos que en aquell temps vivien  a tocar de l’institut; els nens que tot el dia corrien descalços i bruts pel carrer. Això em va impactar perquè jo venia d’una família on no hi faltava res”.

Per un altre cantó, en Josep va descobrir allò que no sortia als diaris i que el règim de Franco perseguia: una forta lluita política veïnal per millorar les condicions de vida de la ciutat i per anar avançant cap a la democràcia. “Vaig anar descobrint com molts dels meus company eren militants de partits polítics clandestins, i  em vaig afegir a la lluita. També hi havia bastants professors compromesos, com per exemple en Lluís Hernández, que més endavant havia de ser el primer alcalde de Santa Coloma després de la dictadura i que en una ocasió ens va amagar a un company i a mi quan escapàvem de la policia”. Però fer política en aquell temps era molt arriscat i t’hi jugaves la vida. Un dia, quan en Josep i un amic van anar a agafar l’autobús per tornar a casa, van pujar darrere seu dos falangistes colomencs que els van amenaçar de mort apuntant-los al cap amb una pistola. Els passatgers de l’autobús van aconseguir que aquells individus marxessin, però en Josep i la seva família van quedar molt trasbalsats, i els seus pares van decidir allunyar-lo de Barcelona i Santa Coloma una temporada i el van dur d’intern a una escola a La Molina. Això era l’any 75.

Ara fem un salt en el temps, als anys 80, quan Franco ja és mort i ha arribat la democràcia, i demanem a en Josep que ens expliqui els seus inicis al món laboral i com va entrar a  treballar a Telefònica: “Vaig fer formació professional en l’especialitat d’electrònica, i després de fer la mili (llavors obligatòria) i de treballar en feines diverses, vaig entrar a treballar a Telefònica, que llavors era una empresa de l’Estat. Telefònica tenia l’obligació de fer arribar el telèfon fins a la més petita població espanyola, i jo feia aquesta feina: fer el cablejat enfilant-me als pals de telèfon. Ho fèiem un company i jo, i, tot i que no era difícil, era perillós, perquè si queies, eren 9 metres d’alçada, i sovint treballaves en llocs de muntanya, ventosos i deshabitats. Més d’una patacada em vaig donar, però sense conseqüències greus”. Telefònica era llavors una empresa estatal, com ja hem dit, i es considerava un servei públic i no podia deixar ningú sense servei. Però amb el govern de Felipe González primer i el d’Aznar després, Telefònica va ser completament privatitzada, i els nous propietaris van començar a desmuntar l’empresa i a acomiadar treballadors. “Érem 75.000 treballadors, i vam passar en pocs anys a 25. 000”, explica en Josep. I no és que no es necessitessin aquests 50. 000 treballadors, sinó que volien desempallegar-se dels treballadors amb contracte indefinit i bones condicions de treball, i canviar-los per treballadors més barats en empreses petites, on és més fàcil sotmetre els empleats a males condicions de treball. “Per exemple”, diu en Josep, “la feina de cablejat que abans fèiem una parella, ara en una determinada empresa subcontractada la fa un sol treballador, i això que és una feina amb riscos, encara que sigui amb grua. I a més a més aquest treballador tampoc no té testimonis de l’accident en cas de necessitat. Així, un treballador sud-americà que es va aixafar una vèrtebra en una caiguda no va poder reclamar”.

Però això no vol dir que els 25.000 treballadors que han quedat a Telefònica hagin escapat a les noves condicions laborals; els ha passat igual que a tots els treballadors espanyols i europeus els últims anys:  els successius governs els han anat retallant drets i els han deixat a mercè de l’arbitrarietat i la cobdícia de l’empresariat. Aquí arribem a les causes que han dut Josep Bel i els seus 6 companys a la vaga de fam. “Resulta que amb l’última reforma de l’article 52 de l’Estatut dels Treballadors un empresari pot acomiadar un treballador per nou dies de baixa mèdica, així, sense més ni més; et pot fer fora pel simple fet d’estar malalt. ¿I què va fer Telefònica així que es va fer aquest canvi a la llei?: acomiadar un treballador de Barcelona, el Marcos, i una treballadora de Madrid, la Mari Cruz, que havien tingut una baixa mèdica així. ¿Creieu que n’hi havia necessitat en una empresa de 25.000 treballadors i amb una mitjana d’absentisme inferior a la mitjana espanyola? No. Va ser senzillament per espantar els treballadors, i per això van triar una persona de Madrid i una de Barcelona, que és on n’hi ha més. Vam dur el cas als tribunals (el cas del company de Barcelona, en Marcos; perquè la treballadora de Madrid, hi va renunciar), i la justícia ens va donar la raó dues vegades, i a més a més, tant a la primera com a la segona vegada els jutges van dir que la sanció contra Marcos era inconstitucional perquè la llei es va aplicar amb caràcter retroactiu. Però tot i així, incomprensiblement, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, al canviar l’acomiadament nul per l’acomiadament improcedent (que deixa la continuïtat del treballador en mans de l’empresa), va permetre que Telefònica l’acomiadés. Per això fem la vaga, perquè en Marcos recuperi la seva feina; però evidentment la nostra idea va més enllà que el cas d’en Marcos: volem denunciar que es pugui acomiadar per estar malalt i volem que es reformi l’Estatut dels Treballadors una altra vegada. Lluitem per recuperar els drets que ens van prenent cada dia, i que no serveixen perquè millori el conjunt de la societat o baixi l’atur, sinó tot al contrari: cada dia hi ha més atur, més precarietat laboral i pitjors condicions de treball.”

Per acabar, preguntem a en Josep si no hi havia altres formes de lluita, i li transmetem la nostra preocupació que no estiguin posant les seves vides en perill de manera excessiva: “Vam pensar que calia fer alguna cosa diferent, que tingués ressò i donés peu a discussió, perquè plantejar una vaga un sindicat sol era difícil de fer. I a més a més,el màxim responsable de Telefònica a Catalunya, en Quim Faura, no ens vol rebre, no vol parlar amb nosaltres. Però el forçarem a fer-ho! Pel que fa a la nostra salut, tenim l’ajut de metges de diversos hospitals que s’han posat a la nostra disposició generosament: ens visiten cada dia i els podem trucar a qualsevol hora en cas de dubte o d’urgència”. “I no us penseu pas que volem arribar a ser màrtirs, eh!”, ens diu en Laurentino González, quan ens acomiadem d’en Josep Bel i els seus companys , “quan no puguem més pararem. L’únic que volem és denunciar unes lleis cada cop més injustes, i animar tothom a lluitar-hi en contra”.

Ens diuen també que el 14 de novembre, el dia de la vaga general, han convocat tota la ciutadania al seu local, al carrer Marqués del Campo Sagrado, a les 11 del matí, i ens animen a assistir-hi. De la mateixa manera, nosaltres us animem a escriure el vostre comentari a les vivències, les conviccions i el compromís d’en Josep Bel i dels seus companys en vaga de fam.

Salvador López Arnal
Carles Gil

PD (9-12-2012).- Després de 23 dies, en Josep Bel i els seus companys van acabar la seva vaga de fam. Ho trobareu comentat en aquests links:

Samuel Aranda: la primavera àrab i el fotoperiodisme

Publicat el per
23

Els mitjans de comunicació internacionals han popularitzat l’expressió “primavera àrab” per referir-se a les revoltes que han vingut succeint-se en una sèrie de països musulmans —des del Sàhara Occidental a Tunísia, Algèria, Líban, Jordània, Mauritània, Sudan, Oman, Aràbia, Egipte, Síria, Iemen, Djibouti, Iraq, Somàlia, Bahrain, Líbia, Kuwait i Marroc— des de novembre de 2010 fins fa poc. Els protagonistes d’aquestes revoltes han estat diversos sectors de la població impulsats per diferents motivacions socials, econòmiques i polítiques (pujada dels preus dels aliments, atur, manca de perspectives laborals i de futur, falta de respecte als drets humans i democràtics, lluita contra règims tirànics i corruptes, etc.). Malgrat la repressió policial i política, la majoria d’accions d’aquestes protestes ha consistit en manifestacions multitudinàries —moltes vegades convocades per les xarxes socials—, concentracions massives, ocupacions d’espais públics, enfrontaments entre partidaris del govern i opositors, etc.; però hi ha hagut també immolacions personals i, en alguns casos, lluita armada. En alguns països, com a resultat d’aquestes lluites populars, hi ha hagut reformes i canvis governamentals i polítics decisius (cas de Tunísia, Egipte, Líbia, etc.); en altres, però, la lluita continua sota diferents formes (guerra civil a Síria…). Quant al nombre de persones mortes en aquests conflictes oscil·la entre 40.538 i 62.188 (cf. Wikipedia).

Per què primavera?
La paraula primavera associada a processos polítics de ruptura i alliberament va començar a aplicar-se per primera vegada als canvis ideològics i polítics originats en Txecoslovaquia durant l’any 1968  (Primavera de Praga), quan aquest país intentava buscar una via pròpia cap al socialisme, al marge del totalitarisme i de les imposicions de la U.R.S.S. La metàfora neix de la identificació de certs fenòmens polítics i socials amb la renovació i el rebrot de la vida que suposa el naixement de la primavera després dels mesos freds de l’hivern. És, per consegüent, la primavera un símbol positiu que designa un canvi polític esperançador.

Quant al fotoperiodisme, hem de recordar que és un gènere de la fotografia i del periodisme que va néixer a finals del segle XIX amb la voluntat de reflectir objectivament i amb sensibilitat fets de l’actualitat política i social que tinguessin interès general. Moltes vegades aquesta voluntat d’informar amb imatges sobre l’actualitat, sobretot quan es tracta de documentar fets bèl·lics o violents, ha portat els fotògrafs periodistes a viure situacions de perill, com va passar en alguns esdeveniments ocorreguts a alguns països mulsumans durant la primavera àrab.

Si ara parlem al nostre blog de la primavera àrab i de fotoperiodisme no és per causalitat, és que hi ha un agent catalitzador molt a prop: el fotògraf colomenc Samuel Aranda (1979), que ha documentat des de la primera línia de foc, amb els ulls molt oberts, una part important dels fets ocorreguts durant aquest temps a alguns dels països musulmans on ha viscut.
Efectivament, el passat 24 d’octubre, al teatre Sagarra de Santa Coloma, dins de les activitats de les Jornades per la Pau organitzades per l’Ajuntament, alumnes de 4t d’ESO i 1r de batxillerat —entre els quals hi eren els nostres, és clar—  de diferents instituts de la ciutat van assistir a un acte de reconeixement del fotograf colomenc Samuel Aranda, que ha rebut aquest any el premi World Press Photo of The Year per una extraordinària fotografia captada el 14 d’octubre de 2011, a una mesquita de Sanà (Iemen) utilitzada com a hospital durant les protestes contra el règim d’Abdullah el Salem.

Va obrir l’acte Petra Jiménez, regidora de Cultura, Solidaritat i Cooperació, que es va referir a les Jornades per la Pau com una aposta de l’Ajuntament en defensa dels drets humans i de la lluita per un món més just i solidari. En aquest context s’ha d’incloure, doncs, el treball com a fotògraf de premsa de Samuel Aranda, que aquests dies presenta l’exposició “La Primavera Àrab” a Can Sisteré, un treball compromès amb el principi de reflectir la realitat dels fets històrics per dolorosa que pugui resultar.

Va intervenir després, com a representant de Gramenet Imatge Solidària, Joan Guerrero, fotògraf veterà, que va subratllar la capacitat de la imatge per transmetre valors ètics i humanístics i va qualificar la fotografia guanyadora de Samuel Aranda com una fotografia que quedarà en la història per transmetre tendresa, amor i bellesa com si fos una Pietat del nostre temps (en referència a l’escultura de Miguel Àngel).

A continuació, Samuel Aranda va presentar un resum de la seva trajectòria mitjançant un multimèdia que incloïa cinc etapes: Immigració, Gaza, Tunísia, Egipte i Iemen.

Una de les fotografies de Samuel Aranda dels reportatges dedicats a la immigració.

Després de la presentació de les fotografies, Aranda va comentar diferents moments de la seva experiència com a fotògraf de premsa (per exemple, el retrobament i la càlida acollida de la família iemení quatre mesos després de la fotografia de l’hospital), va parlar de la situació actual en alguns països musulmans (allà on hi ha petroli els agents occidentals, moguts per interessos econòmics, intervenen per controlar els conflictes d’una manera que els resulti rendible), de la imatge distorsionada que, de vegades, donen els mitjans de comunicació occidentals sobre el món àrab…  i  a continuació va deixar obert el torn perquè els assistents li fessin preguntes. Però del que es va dir al col·loqui i d’altres aspectes de l’acte convidem a dir-hi la seva els alumnes que van assistir-hi. Esperem des d’ara els seus comentaris i impressions.

Raons per llegir

Publicat el per
56

Raons per llegir (amb una, n’hi ha prou)

Al seu discurs de recepció del premi Nobel de literatura, l’escriptor en llengua jiddish Isaac Bashevis Singer va dir que tenia 500 raons per haver escrit llibres per a nens, però que, per estalviar temps, les resumiria en deu:

1. Els nens llegeixen llibres, no crítiques literàries.
2. Els nens no llegeixen per trobar la seva identitat.
3. Tampoc per lliurar-se de la seva culpa, saciar la seva set de rebel·lió o treure’s de sobre l’alienació.
4. No els importa la psicologia.
5. Tampoc els importa la sociologia.
6. No tracten d’entendre Kafka ni el Finnegans Wake. Llegeixen o no llegeixen.
7. Encara creuen en Déu, la família, els àngels, els dimonis, les bruixes, els follets, la lògica, la claredat, la puntuació i altres coses obsoletes com aquestes.
8. Els encanten les històries interessants, no comentaris, guies de lectura o notes a peu de pàgina.
9. Quan un llibre és avorrit, badallen sense cap tipus de vergonya o por de l’autoritat.
10. No esperen que l’escriptor que s’estimen sigui capaç de redimir la humanitat. Com són joves saben que aquestes coses no depenen d’ell. Solament els adults mantenen aquests tipus d’il·lusions infantils.

En aquell moment, davant dels reis de Suècia i de tantes personalitats reunides davant seu, Singer —que tenia quelcom de follet entremaliat com sap qui ha llegit el seu llibre Cuentos para niños— gaudia com un nen: s’havia lliurat a un dels plaers més antics de l’escriptura: la pasió per les llistes. (Les tauletes d’escriptura sumèria més antigues contenen llistes de ramat comprat i venut.) I a més ho feia igual que Moisès a les taules de la llei, prenent com a base el número 10 (els deu dits de la mà) i, per consegüent, escrivint un nou decàleg.

Aquesta pasió per organitzar en un llistat les raons, els motius, etc., del perquè de tot plegat, ha fet que molts lectors, per exemple, emprenguessin la tasca de recollir raons per llegir per tractar de respondre a preguntes com: Per què llegim? Quina  o quines són les raons per llegir i voler seguir llegint?

Quan a una entrevista a La Vanguardia (3 de gener de 2008), al gran Emili Teixidor, que fins i tot va escriure un llibre sobre el tema (La lectura i la vida), li van preguntar per què llegir, va contestar que per viure més i hi va afegir que si llegeixes, quedes maleït per a sempre (si de jove et pica l’interès per la lectura com si fos un mosquit, aquest interès va creixent amb tu i no t’abandona mai). A alguns aquest interès o apetit per les lletres se’ls obrirà amb els llibres prohibits, a altres amb els llibres recomanats per una persona estimada, a altres per una curiositat irrefrenable… No hi ha lleis generals.

En qualsevol cas, sabem que la lectura és un acte íntim, personal, un diàleg secret amb la persona que va escriure el llibre i que, per consegüent, hi ha tantes raons com llibres i lectors: cada lector sap bé quina és la raó per llegir cada llibre que llegeix (de vegades la raó s’esbrina immediatament, només començar la lectura; d’altres, però, es fa esperar una miqueta com si ens demanés paciència). I així, sense anar més lluny, a la xarxa tenim a mà un munt de pàgines que tracten de reunir aquestes raons.

Per exemple, la directora de la Revista CLIJ. Cuadernos de Literatura Infantil y Juvenil, Victoria Fernández, va contestar a la pregunta de per què llegim amb 33 raons, entre les quals hi són algunes de les més clàssiques: per aprendre, per detenir el temps, per descobrir el món, per riure, per plorar, per passar-ho bé, etc. (a la pàgina de la biblioteca del nostre institut  en trobareu algunes més que vam afegir-hi).

La periodista Millizen Uribe (“¡Manos al libro!… 10 razones para leer”), en Hoy Digital, publicació dominicana, abans de comentar deu raons per llegir, diu: “Abrir un libro, hojearlo, olerlo y leerlo tiene muchos beneficios. Los mismos apuntan en varias direcciones e incluyen desde mejorías de la salud mental hasta el desarrollo de habilidades de síntesis y análisis. ¡Y qué decir respecto a las ventajas de la ortografía! A continuación te citamos apenas diez de ellas. Luego de leerlas no habrá excusas válidas para no leer.”

Beatrice Massini, periodista i escriptora italiana, autora de llibres per a nens, ha escrit un llibre titulat 101 bones raons per llegir, amb raons gràfiques com aquestes:

Per acabar, aquests dies de mitjans d’octubre, quan acompanyem els nostres alumnes a la biblioteca de l’institut perquè triïn els llibres per llegir a l’hora de lectura, per sensibilitzar-los respecte a la importància de les biblioteques i dels llibres, els fem contestar un qüestionari sobre els seus hàbits lectors  on els demanem que ens diguin quines són les seves raons per llegir i veiem que uns llegeixen per gust, altres per aprendre, altres per alliberar la seva imaginació, etc.

Sabem, doncs, que hi ha moltes raons per llegir, sabem també que amb una n’hi ha prou, però quines són les teves?

La terapia asistida con animales

Publicat el per
64

Una alumna de 2º de bachillerato, Noelia Lorenzo, nos ha remitido un cuestionario sobre terapia asistida con animales como parte de su trabajo de investigación. Lo publicamos a continuación con el objetivo de que todas las personas que estén interesadas puedan contestarlo.

Las terapias asistidas con animales

1. ¿Tienes mascota en casa?

  • Sí
  • No

(En caso de haber contestado no, pasar a la pregunta núm. 8.)

2. ¿Qué tipo de animal? (Perro, gato, conejo, hurón, hámster, canario, loro, periquito, tortuga, pez… Si es otro, por favor, especifica cuál.)

3. ¿Fue tuya la decisión de adquirir un animal de compañía?

  • Sí
  • No

4. ¿Cuánto tiempo hace que convives con el animal? (Meses, un año, dos años, tres, etc.)

5. ¿Cómo te sientes respecto a tu mascota?

  • Le tengo mucho cariño, para mí es un miembro más de mi familia.
  • Le tengo cariño, pero nunca lo consideraría como a un igual.
  • Tolero su presencia.
  • Estoy muy a disgusto, conlleva mucha responsabilidad y no ofrece nada a cambio.
  • Otro (por favor, especifica).

6. Si pudieras volver atrás, ¿tomarías otra vez la decisión de adquirir una mascota?

  • Sí
  • No

7. Argumenta tu respuesta:

 

Animales en tratamientos terapéuticos

8. ¿Qué concepción tienes de los animales?

  • Me gustan mucho, y estoy totalmente a favor de la defensa de sus derechos.
  • Creo que merecen todo nuestro respeto, ya que pueden sentir como nosotros.
  • No estoy a favor del maltrato, pero tampoco es necesario sobreprotegerlos, la naturaleza es sabia y hay que respetar el ciclo de la vida.
  • Otro (por favor, especifica):

9. ¿Estás a favor de que se usen animales como los perros, caballos y delfines con el fin de ofrecer un servicio terapéutico a personas con anomalías físicas, mentales o emocionales?

  • Sí, es un método natural y puede ser un incentivo muy positivo para el usuario y para el animal.
  • Sí, siempre que el animal no sufra durante la terapia.
  • No, no es una actividad higiénica involucrar a los animales en tratamientos de salud, cada uno debe estar en el lugar que le corresponde.
  • Otro (por favor, especifica):

10. ¿Has oído hablar de las terapias asistidas con animales?

  • Sí
  • No

Esperem les vostres respostes! Gràcies per la vostra col·laboració.

 

Cien años de los Campos

Publicat el per
2

Cien años de los Campos de Castilla

Estos días azules y este sol de la infancia.

(El último verso escrito por Antonio Machado poco antes de morir.)

 El pasado sábado, 29 de septiembre de 2012, en el Babelia, el suplemento cultural del diario El País, el novelista Manuel Vicent, en una semblanza dedicada a Corpus Barga, uno de los más grandes escritores españoles del exilio republicano, recordaba el momento en que, el 26 de enero de 1939, el mismo día de la entrada de las tropas franquistas en Barcelona, Antonio Machado, acompañado de su madre, de su hermano José y de un grupo de amigos (entre los que se encontraban los poetas Carles Riba y Clementina Arderiu), cruza la frontera hispano-francesa, bajo la lluvia, “entre la riada de españoles derrotados que arrastraban carretas con colchones y enseres de mínima subsistencia”. Después de calificar de “eficiente samaritano” a Corpus Barga por haber ayudado fraternalmente a Antonio Machado en circunstancias tan dolorosas, escribe Vicent: “A los gendarmes que les detuvieron en la frontera, Corpus Barga les explicó quién era aquel anciano. “Es nuestro Paul Valéry”, les dijo. A continuación se encargó de agilizar los papeles con llamadas a París. Pasaron una noche en un vagón en vía muerta en la estación de Cerbère. A instancia de Corpus Barga la Embajada de la República en París quiso hacerse cargo de todos los gastos, pero Machado” y sus familiares “prefirieron quedarse en Collioure, en una pensión donde el poeta y su madre, una viejecita casi agonizante, tuvieron que dormir varios días en la misma cama.” Y allí, poco después, como consecuencia de una congestión pulmonar, moriría Antonio Machado el 22 de febrero.

Esta evocación me ha llevado a pensar una vez más en don Antonio Machado, en la pensión Bougnol-Quintana de Collioure, en el cementerio junto al mar y en las veces en que, desde 1983 y durante diecisiete años consecutivos, los alumnos de COU de nuestro instituto viajaron a ese pueblecito francés para rendir homenaje al poeta muerto en el exilio, dejar un ramo de claveles rojos sobre su tumba y leer, emocionados, algunos de sus poemas. La tradición la inició nuestro recordado don Antonio Segarra, notable machadiano, y la continuaron otros profesores de nuestro centro. La figura de Machado llegó a ser tan entrañable para muchos alumnos que durante siete años fue necesario desdoblar el homenaje en dos excursiones: una hacia Collioure, allá por los finales de febrero, y otra, con la llegada de la primavera, hacia Soria y los campos de Castilla.

Si él, al cabo, nada nos debe, es, en cambio, mucho lo que nosotros le debemos a Machado —todo cuanto escribió. Por eso no estaría mal que nos acordáramos ahora, antes de que acabe este año, de que hace cien, en la primavera de 1912, fue publicada la primera versión de su libro Campos de Castilla, que tanto llegaría a significar cultural y vitalmente para muchos de sus lectores, sobre todo a partir de su segunda edición, la de 1917.

Antonio Machado llega a Soria para ejercer como profesor de francés en el instituto de la ciudad en 1907, poco después de haber publicado Soledades. Galerías. Otros poemas, una edición ampliada de Soledades, su primer libro. Allí se casa con Leonor Izquierdo y allí vive, enseña y escribe los poemas de la primera edición de Campos de Castilla, el libro que, literalmente, le salvaría del suicidio.

En abril de 1912, con Leonor ya gravemente enferma de tuberculosis y pensando en ella, Machado escribe “A un olmo seco”, poema que recogería en la segunda edición de los Campos de Castilla (1917):

Al olmo viejo, hendido por el rayo
y en su mitad podrido,
con las lluvias de abril y el sol de mayo
algunas hojas verdes le han salido.
¡El olmo centenario en la colina
que lame el Duero! Un musgo amarillento
le mancha la corteza blanquecina
al tronco carcomido y polvoriento.
No será, cual los álamos cantores
que guardan el camino y la ribera,
habitado de pardos ruiseñores.
Ejército de hormigas en hilera
va trepando por él, y en sus entrañas
urden sus telas grises las arañas.
Antes que te derribe, olmo del Duero,
con su hacha el leñador, y el carpintero
te convierta en melena de campana,
lanza de carro o yugo de carreta;
antes que rojo en el hogar, mañana,
ardas en alguna mísera caseta,
al borde de un camino;
antes que te descuaje un torbellino
y tronche el soplo de las sierras blancas;
antes que el río hasta la mar te empuje
por valles y barrancas,
olmo, quiero anotar en mi cartera
la gracia de tu rama verdecida.
Mi corazón espera
también, hacia la luz y hacia la vida,
otro milagro de la primavera.

Como sabemos, ese otro milagro de la primavera no llegó a producirse: Leonor murió el 1 de agosto de 1912. A finales de ese año, cuando Machado ya vive en Baeza (Jaén), adonde se ha ido para tratar de sobrellevar el dolor y la tristeza que la muerte de su amada le produjo, le escribe a Juan Ramón Jiménez: “Cuando perdí a mi mujer pensé pegarme un tiro. El éxito de mi libro me salvó, y no por vanidad, ¡bien lo sabe Dios!, sino porque pensé que si había en mí una fuerza útil, no tenía derecho a aniquilarla.”

Ahora, cien años después de esa resurrección, con motivo (aunque no se necesiten motivos de este tipo) del primer centenario de los Campos de Castilla, podemos —debemos— agradecerle a Machado esa fuerza vital, el aliento que le llevó a seguir viviendo y a escribir nuevos poemas (para las sucesivas ediciones de las Poesías completas) y espléndidos ensayos (Juan de Mairena. Sentencias, donaires, apuntes y recuerdos de un profesor apócrifo). Muchas instituciones y particulares así lo han hecho.

En algunos periódicos, por ejemplo, se ha recordado a lo largo de este año el evento, es verdad. En El Periódico de Catalunya, Ian Gibson (“Cien años de Campos de Castilla“) proponía muy oportunamente “la reconsideración de toda la obra machadiana” aprovechando la ocasión de la efemérides; en La Vanguardia se recuperaba la reseña de Campos de Castilla que publicó Bernardo G. del Cándamo el 30 de junio de 1912 en sus páginas; en El País (25 de mayo de 2012), Javier Rodríguez Marco escribía el reportaje “Estos versos salvaron la vida a Machado” (de donde hemos tomado la referencia a la carta dirigida a Juan Ramón Jiménez), y para acabar, también en La Vanguardia, aunque en un contexto diferente al de la conmemoración del centenario, pudimos leer la detallada evocación  “El último viaje de Machado”, de Josep Playà (6 de agosto de 2012), sobre los últimos días de Machado.

… ¿Y nosotros?, ¿cómo podemos agradecerle nosotros a Machado sus versos?, se preguntará algún alumno. Muy sencillo: leyéndolos, y si además escribimos aquí un comentario, por breve que sea, sobre lo que nos han parecido, sobre los que más nos han interesado o sobre lo que pensamos de Machado, tanto mejor.

Contra les retallades a l’ensenyament públic

Publicat el per
17

El professorat de l’Institut Puig Castellar de Santa Coloma de Gramenet manifesta el seu rebuig davant les polítiques de retallades als serveis públics (educació, sanitat…). Aquestes mesures augmenten la pobresa de la majoria de la població, generen un increment de les desigualtats socials, representen una injustícia i, en definitiva, més que alleugerar la situació crítica en la qual ens trobem, l’agreugen encara més. Com demostra, per exemple, el Govern francès quan aposta per no retallar el pressupost dedicat a l’ensenyament, hi ha alternatives polítiques per sortir d’aquesta crisi financera —provocada per la cobdícia dels poderosos amb la permissivitat i, en alguns casos, la col·laboració dels governants— sense que l’hagin de pagar els més necessitats, principals usuaris de l’escola pública.

Per tot l’anterior, el professorat del centre no vol començar el curs com si no hi hagués passat res: vol recordar que a Catalunya, a l’ensenyament públic, les retallades comportaran, entre altres, les següents conseqüències per aquest curs escolar 2012-2013:

  • Acomiadament de 3.000 interins en un moment d’augment de la població escolar (aquest curs hi ha 30.000 alumnes més a Catalunya).
  • Increment de les ràtios: 24,83% a les aules de P-3; 14% a les aules de primària i 31,5% a les de secundària.
  • Pagament de la matrícula dels cicles formatius de grau superior (360 €).
  • Retard en cobrir les substitucions del professorat de baixa (només cobertes a partir de dues setmanes).
  • Augment desmesurat de l’IVA pel material escolar: ha passat de 4% a un 21%.
  • Acord pactat per la disminució d’un 20% de la inversió prevista per l’ensenyament públic, passant de 4,9% del PIB al 2011 al 3,9% al 2015.

Amb aquesta situació, les famílies del nostre alumnat i l’opinió pública en general han de ser conscients que un país que no inverteix en educació no inverteix en el seu futur.

Per a més informació sobre aquestes i altres conseqüències de les retallades a l’educació pública, vegeu els següents enllaços d’interès:

Power-point: Educació pública (S’ha obert la veda)

http://educa-gramenet.blogspot.com.es

http://fampasgramenet.blogspot.com.es

http://www.assembleagroga.info/moodle/

http://www.interzonesdocent.blogspot.com.es/

http://catalunyaesmou.wordpress.com/

Lipdub, un aniversari

Publicat el per
29

El passat és un país estranger.

L. P. Hartley, El Missatger

Aquests dies es compleix el primer aniversari de la gravació i difusió del lipdub del nostre institut. (La paraula lipdub sembla que hagi arribat per quedar-se, malgrat que seria més genuí dir doblatge labial, però és veritat que aquesta expressió és una mica més llarga i no sembla referir-se al mateix.) Per aquest motiu, per celebrar el seu primer aniversari, volem baixar-lo del seu núvol i posar-lo una mica més a prop, a aquest bloc, a l’abast de tots aquells que no l’hagin vist encara (sobretot, l’alumnat nou) i d’aquells que l’hagin vist i tinguin, simplement, un moment de nostàlgia, i vulguin veure tal com érem… fa un any.

També es pot descarregar.

…I si donem les imatges, per què no donar de pas també la lletra de la cançó, “Firework”, de Katy Perry? Aquí la teniu:

Do you ever feel like a plastic bag
Drifting through the wind, wanting to start again?
Do you ever feel, feel so paper thin
Like a house of cards, one blow from caving in?

Do you ever feel already buried deep?
Six feet under screams but no one seems to hear a thing
Do you know that there’s still a chance for you
‘Cause there’s a spark in you?

You just gotta ignite the light and let it shine
Just own the night like the 4th of July

‘Cause baby, you’re a firework
Come on, show ‘em what you’re worth
Make ‘em go, oh
As you shoot across the sky

Baby, you’re a firework
Come on, let your colors burst
Make ‘em go, oh
You’re gonna leave ‘em falling down

You don’t have to feel like a waste of space
You’re original, cannot be replaced
If you only knew what the future holds
After a hurricane comes a rainbow

Maybe you’re reason why all the doors are closed
So you could open one that leads you to the perfect road
Like a lightning bolt, your heart will blow
And when it’s time, you’ll know

You just gotta ignite the light and let it shine
Just own the night like the 4th of July

‘Cause baby you’re a firework
Come on, show ‘em what you’re worth
Make ‘em go, oh
As you shoot across the sky

Baby, you’re a firework
Come on, let your colors burst
Make ‘em go, oh
You’re gonna leave ‘em falling down

Boom, boom, boom
Even brighter than the moon, moon, moon
It’s always been inside of you, you, you
And now it’s time to let it through

‘Cause baby you’re a firework
Come on, show ‘em what you’re worth
Make ‘em go, oh
As you shoot across the sky

Baby, you’re a firework
Come on, let your colors burst
Make ‘em go, oh
You’re gonna leave ‘em falling down

Boom, boom, boom
Even brighter than the moon, moon, moon
Boom, boom, boom
Even brighter than the moon, moon, moon

[these lyrics are submitted by mta_mta
these lyrics are last corrected by Joey Dy

Send “Firework” Ringtone to your Cell
Watch Firework video
Browse Other Katy Perry Lyrics
Rate this song]

…I si donem les imatges i la lletra de la cançó, per què no donar també alguns dels comentaris que havíem rebut per correu electrònic i que no havien estat publicats? Raquel Herrero, Francesca Rodríguez i Maria Pons (gràcies de nou a totes tres!) havien tingut la idea, havien escrit el guió i havien coordinat el projecte del lipdub, i els protagonistes són tota la gent del Puig que hi surt: gràcies a tots ells!

 

Campanya en defensa de l’educació pública

Publicat el per
33

Es triste vivir en una época en la que hay que luchar hasta por lo que es evidente.

Friedrich Dürrenmantt, Los físicos.

Des d’ACE Gramenet (Assemblea de la Comunitat Educativa de Santa Coloma de Gramenet) ens ha arribat el següent missatge de presentació d’un primer vídeo de la Campanya en Defensa de l’Educació Pública:

Per fi veu la llum el primer dels vídeos d’aquesta primera campanya en defensa de l’educació pública. Ha estat el resultat d’un procés llarg i emocionant durant el qual moltes persones s’hi han implicat amb el seu entusiasme. És el primer vídeo d’una sèrie que anirà sortint durant les properes setmanes. Aquest primer vídeo és una presentació, una breu introducció dels protagonistes de la resta de la sèrie. Els propers vídeos (aniran sortint cada deu o quinze dies) presenten un diàleg de totes les personalitats que hi han participat, a la nostra campanya, sobre els trets fonamentals que caracterizen l’ensenyament públic, igualtat, integració, cohesió social, pluralitat, creativitat, etc., amb un contingut reflexiu i analític.
Hem intentat fugir de perfils polítics concrets i adreçar-nos a totes les edats perquè entenem que la defensa d’una educació pública de qualitat és cosa de tots/totes.
El vídeo ha estat realitzat per professionals punters al seu camp, exalumnes de la pública, que hi han col·laborat amb generositat. Les despeses derivades de la producció s’han pagat gràcies a les aportacions dels socis/sòcies, així com de donatius que hem rebut d’instituts, associacions i plataformes.

Tot aquest treball no hauria estat possible sense tots/totes vosaltres que heu posat, cadascú, el gra de sorra que ha fet possible el nostre primer pas en defensa d’una educació pública de qualitat.

Ara tenim una segona tasca: difondre al màxim aquest document perquè arribi als mitjans de comunicació convencionals i que tots/totes el vegin i s’emocionin amb nosaltres en defensa d’una escola pública de qualitat.

Aquest és l’enllaç amb el vídeo:

http://www.yoestudieenlapublica.org/

Una abraçada per a tots/totes i… A defensar l’escola pública difonent aquest vídeo!

Laura (Ciudadan@s por la Educación Pública)

Contra les retallades es vénen realitzant des d’un primer moment concentracions, vagues, tancaments, manifestacions… Però  què més se t’acudeix a tu, amable visitant, que es pot fer, o no, per defensar l’escola pública? Esperem les teves propostes i els teus comentaris. Moltes gràcies per la teva col·laboració.

Calen les normes?

Publicat el per
45

Calen les normes? Un debat

Som els alumnes de quart de ESO (grup B) de l’Institut Puig  Castellar. Aquesta memòria fa referència al debat que hem gravat a classe a propòsit de la matèria d’ètico-cívica, on debatem sobre la necessitat de les normes a la nostra societat, tant de les lleis com de les normes socials (Drets humans…). El debat ha estat orientat a partir de la pel·lícula El senyor de les mosques, que vam veure prèviament. [La pel·lícula està basada en la novel·la del mateix títol de l’escriptor britànic William Golding.]

Aquesta pel·lícula ens explica la història d’uns nens que van sofrir un accident d’avió i van quedar nàufrags a una illa deserta. Al començament els nens estaven tots molt units, es repartien els treballs i ho feien amb molt de gust, però desprès un grup d’ells va començar a saltar-se les normes i a donar més importància a coses com la caça que a mantenir el foc encès, que era realment el més important per  tal que algú els veiés i els rescatés. Es quan van començar a anar formant dos grups i, finalment, el grup dels més racionals només el conformaven dues persones, una de les quals va acabar assassinada pel grup rebel. Finalment els rebels volen assassinar el noi que està sol i es quan es topen amb una autoritat i pensen i s’adonen d’allò en què s’han convertit. Després de veure la pel·lícula, se’ns va plantejar si estàvem a favor que en la nostra societat hi hagués normes o no, vam formar dos grups i vam gravar el vídeo que lliurem.

Al debat van sorgir els arguments que veiem explicats a continuació:

Arguments a favor que hi hagi lleis a la nostra societat:
1. Som una societat molt gran i necessitem algú per sobre nostre per poder controlar-nos.
2. No tothom és responsable dels seus actes, per tant necessitem una autoritat competent que ens orienti.
3. La societat és un lloc de convivència i necessitem ordre perquè no sigui la llei del més fort.
4. Les normes poden garantir la seguretat i la igualtat.

Arguments en contra que hi hagi lleis a la nostra societat:
1. Que cadascú ha de controlar el seu entorn vital per així desenvolupar millor la seva individualitat.
2. Que les lleis no sempre són justes, per tant, no són necessàries.
3. Les lleis són relatives, depenen del context, per tant, no són fiables.
4. Les normes i les lleis anul·len l’autogestió i l’autonomia personal.

Desprès d’exposar els nostres arguments, hem fet un torn obert de paraules on cadascú, lliurement, ha expressat la seva opinió. En aquest temps, un parell de companys han decidit canviar de grup ja que han cregut que les aportacions del bàndol contrari eren més encertades. Van sorgir temes com el nostre entorn a l’institut, la vida personal o, fins i tot, temes que no tenen res a veure amb la nostra vida quotidiana com, per exemple, la vida dels pobres de l’Àfrica o els psicòpates.
Si una cosa ha quedat clara és que al final la matèria donada a l’aula té més  a veure amb la nostra realitat del què pensàvem, no només hem après a posar termes tècnics a temes dels quals ja parlàvem normalment, com si és just que s’expulsi algú per arribar tard o si s’ha de deixar que faci el que vulgui.

Conclusió: Malgrat que algunes de les lleis que tenim no són massa justes, la societat en què vivim està molt ben estructurada gràcies a elles. Mentre l’ésser humà no sigui capaç de fer sentir el seu sentit comú i la seva voluntat per dur a terme els seus actes, seguirem necessitant una guia de conducta per seguir tirant endavant sense arribar al punt del caos.

Ens ha agradat molt fer aquest treball perquè hem pogut donar la nostra opinió lliurement i parlar d’un tema que ens involucra a tots avui dia.

Alumnes de 4t B