Dickens, un autor per a temps difícils

El que llegeix Adrian Mole. Com saben molt bé els alumnes de 3r del nostre institut, hi ha un moment especialment divertit al Diario secreto de Adrian Mole (Sue Towsend), quan l’àvia sorprèn l’Adrian, un noi de catorze anys, i el seu pare llegint a les fosques i menjant mongetes de llauna al costat d’una petita cuina de càmping-gas. El pare, per consolar-lo, li acaba de dir a l’Adrian que viure en aquestes condicions, sense llum ni gas a la casa per no poder pagar les factures, és “un bon entrenament per quan s’ensorri la civilització” (l’àvia, que és una dona que creu que s’ha de reaccionar davant els problemes, no ho veu així, lògicament). Entre els molts detalls significatius de l’escena n’hi ha un que ens interessa especialment ara: el llibre que està llegint l’Adrian, Temps difícils de Charles Dickens. No és casualitat que la família estigui passant per moments d’escassetat i que Adrian estigui llegint aquest títol, perquè hi ha una certa correspondència entre una i altra història.

Els llibres dels manifestants. Gràcies a un reportatge (“Llibres contra porres”) de Carlos Aguiló i Ernest Aló, publicat al diari El Periódico el 29 de febrer passat, hem pogut saber quins llibres portaven els estudiants valencians a la manifestació de suport als alumnes de l’institut Lluís Vives que havien estat víctimes de les violentes càrregues policials. “Aquestes són les nostres armes”, cridaven pacíficament els estudiants, armats amb llibres per manifestar la defensa de la civilització contra la violència i la barbàrie. Segons se’ns explica a l’esmentat reportatge, molts estudiants no van deixar a l’atzar el llibre que havien de dur a la manifestació: “Van optar per portar obres amb una forta càrrega ideològica o títols especialment reivindicatius o irònics”, és a dir, llibres de títols amb segones intencions, per exemple: La rebel·lió dels animals (George Orwell), Algo va mal (Tony Judt), La conxorxa dels ximples (John Kennedy Toole), Relatos de lo inesperado (Roald Dahl), Educar es otra cosa (José Luis Corzo), etc. En aquest context, portar Temps difícils de Charles Dickens —no sabem si algun manifestant ho va fer— hauria estat igualment un acte de coherència.

Vinyeta de El Roto (El País, 23 de febrer de 2012)

L’adjectiu dickensià. A un reportatge de Britta Gürke publicat al diari El País de Costa Rica el passat 4 de març (Por los buenos viejos tiempos: bicentenario de Charles Dickens), al mateix temps que es recordava que l’adjectiu dickensià s’associa a descripcions de misèria i d’explotació de nens, es recollia que, a l’agost de 2011, quan es van produir als carrers de Londres i d’altres ciutats britàniques greus disturbis, molts comentaristes es demanaven què hauria dit Dickens davant la situació actual. En aquest sentit, per exemple, segons vam llegir a l’esmentat reportatge, Alex Werner, comissari de l’exposició Dickens i Londres del Museu de la Ciutat, va explicar a la BBC que Dickens “va escriure sobre els problemes financers, d’immigració, educació deficient i pèssimes condicions de vida, temes tots ells molts coneguts pels londinencs d’avui dia”. Al cap i la fi, Dickens ha estat considerat des de sempre per molts crítics com a un heroi compromès amb el seu temps, “el seu testimoni més fidel, el seu jutge més implacable i el seu més prestigiós retratista” (Léon Thoorens). Un heroi que va tenir una gran influència social i política des del primer moment: quan es va publicar Oliver Twist per capítols a una revista (entre gener de 1837 i abril de 1839), com que les descripcions de la pobresa van commoure tant el públic perquè eren molt estremidores, els barris on succeïa l’acció van ser enderrocats per estalviar mals records. I com que a La cançó de Nadal (1843) apareix el personatge de Mr. Scrooge com a encarnació de l’avarícia i de l’egoisme capitalista, alguns crítics s’han demanat quina influència va tenir el retrat d’aquest malvat en la redacció del Manifest comunista de Marx i Engels, escrit a Londres en 1847.

Segon centenari. El passat 7 de febrer s’han complert 200 anys del naixement de Charles Dickens, un autor considerat el més important de la llengua anglesa després de Shakespeare. Efectivament, Charles John Huffam Dickens va néixer el 7 de febrer de 1812 a Porsmouth (Gran Bretanya) i va morir, a la seva casa de camp (Gads Hill Place) del comtat de Kent, el 9 de juny de 1870. El seu pare treballava d’administratiu però era un home que es gastava els diners molt fàcilment i per aquesta situació la família va passar per moments difícils i, fins i tot, el pare va passar tres mesos a la presó per deutes. Aquesta situació familiar va obligar el futur escriptor, quan tenia dotze anys, a abandonar els estudis i a treballar a una fàbrica de betum on coneixeria molt de prop l’explotació dels nens (aquesta experiència quedaria reflectida a la novel·la David Copperfield). Més tard, Dickens començaria a treballar com a periodista i acabaria descobrint la seva vocació de novel·lista. Des d’un primer moment va tenir molt clar que ell, segons les seves paraules, volia deixar una llarga empremta en aquesta època, amb un amor per la classe treballadora que ningú podria esborrar.

La major part de les seves novel·les les va publicar per capítols als periòdics, i immediatament van tenir molt d’èxit popularper un munt de raons: realisme minuciós, sentit de l’humor i de la justícia poètica, mirada crítica, històries rodones, personatges entranyables, habilitat per la caricatura i la sàtira, emotivitat i sentimentalisme, etc. Segon recorda Icíar González (“Charles Dickens, en el bicentenario de su nacimiento”, Selección Literaria, núm. 41), al seu estudi sobre Dickens, Stefan Zweig resumeix aquest èxit de manera molt descriptiva: “El segle XIX no va conèixer altre cas d’identificació tan cordial i tan infrangible d’un poeta amb el seu poble. La seva fama va pujar com un coet, però sense caure ni declinar mai, suspesa en el firmament immutable i refulgent com un sol. De la primera edició dels Papers pòstums del club Pickwick [la seva primera novel·la, publicada el 1837, i una de les més divertides], se’n van fer 400 exemplars; ja en l’edició 151 va assolir el nombre de 40.000: el triomf va ser immediat i es va imposar amb la força irresistible d’una allau. No van trigar a obrir-se els camins del món. A Alemanya es venien per milers els contes de Dickens en quaderns de deu cèntims, omplint de rialles i d’alegria els forats dels cors més ombrívols, i pels Estats Units d’Amèrica, per Austràlia, per Canadà corrien copiosament les vides de Nicholas Nickelby, del pobre Oliverio Twist i dels milers i milers de personatges que l’enginy inesgotable d’aquest novel·lista va donar al món.”

Llibres i pel·lícules. Com han posat de relleu tots els comentaristes que, amb motiu del segon centenari, han escrit sobre la seva obra, Dickens està molt viu, l’actualitat dels seus llibres queda més que confirmada perquè els nostres són també temps difícils (millions de treballadors a l’atur, desnonaments, acomiadaments, retallades als serveis públics, precarietat laboral, petites empreses que es veuen obligades a tancar, persones sense sostre dormint al carrer, desequilibri entre rics i pobres….). El filòsof Fernando Savater (“La honradez de Dickens”) ha escrit: “En sus novelas, el arte narrativo combina el afán de justicia con la compasión y el optimismo, los ingredientes necesarios de la perspectiva moral. […] Todos los buenos escritores mejoran la literatura, pero muy pocos logran también que el mundo cotidiano sea después de ellos algo mejor. Dickens lo consiguió”.

El curs passat, arran de veure A Christmas Carol, alguns alumnes ens en van donar les seves impressions i vam publicar-les a la revista de l’institut. Ara, amb motiu d’aquest aniversari, encoratgem a tots els usuaris d’aquest blog a llegir més Dickens, i als qui l’hagin llegit (sigui en versions senceres o en versions adaptades per a joves) o hagin vist les pel·lícules basades en els seus llibres, els demanem que ens enviïn els seus comentaris. Llarga vida als llibres de Dickens!

El món de Nàrnia

Nàrnia…

Has sentit parlar d’aquest món meravellós?

Has llegit els llibres d’aquesta sèrie fantàstica?

Has vist les pel·lícules que s’han fet?

O encara no has entrat mai al món de Nàrnia?

A què esperes… endinsa’t ara…

A Nàrnia…  el món on tot pot succeir.

El creador de Nàrnia va ser l’escriptor britànic Clive Staples Lewis (1898-1963), crític, professor, acadèmic i novel·lista, conegut habitualment com C. S. Lewis. Va escriure obres diverses, però, indubtablement, és conegut mundialment pels llibres que pertanyen a la sèrie Les Cròniques de Nàrnia. Lewis, gran coneixedor de la mitologia grega i romana, va ser bon amic del també famós escriptor J. R. R. Tolkien (creador dels llibres de la saga d’El Senyor dels Anells), amb qui compartia una gran passió per la mitologia nòrdica, la qual va marcar les seves obres més importants. Aquests escriptors, Lewis i Tolkien, estan considerats com dos dels principals autors de literatura infantil i juvenil en llengua anglesa.

 Els set llibres de la sèrie Les Cròniques de Nàrnia, ordenats seguint la cronologia dels fets narrats (i no la data de la seva publicació, entre 1951 i 1956) són El nebot del mag, El lleó, la bruixa i l’armari, El cavall del noi, El príncep Caspian, La travessia del navegant de l’Alba, El tron de plata i L’última batalla.

 L’èxit d’aquests llibres ho demostra el fet que s’hagin venut fins ara uns cent milions d’exemplars a tot el món. Però, què tenen aquests llibres, per a que des del moment en què es van a començar a escriure i publicar, fa uns 60 anys, hagin tingut tant d’èxit? Aventures, fantasia, personatges bons enfrontats a dolents i màgia… molta màgia.

A Les Cròniques de Nàrnia es narren les aventures de diversos personatges, sobretot nens protagonistes, que viatgen per diferents mitjans fantàstics al meravellós món de Nàrnia, on els animals poden parlar i la màgia és un fet habitual, tot presidit per l’eterna lluita del bé contra el mal. Entre els personatges més importants destaca el lleó Aslan, creador de Nàrnia, que ajuda als nens en les seves aventures.

 S’han fet diverses adaptacions cinematogràfiques de les obres de Les Cròniques de Nàrnia, les més recents són El lleó, la bruixa i l’armari (2005), El príncep Caspian (2008) i La travessia del navegant de l’Alba (2010), totes tres amb un gran èxit de públic a nivell mundial.

Si vols conèixer millor Nàrnia pots llegir-te els llibres escrits per C. S. Lewis o veure alguna de les pel·lícules que s’han fet. Però, si ja has anat algun cop al món de Nàrnia, pots animar-te a escriure un comentari per ajudar a donar-lo a conèixer als que encara no han anat mai.

Fes la teva elecció, aventurer desconegut;

entra al món de Nàrnia i espera el perill,

o pregunta’t fins embogir,

què hauria passat si ho arribes a fer

Pau Navarro Jarque

El Carnaval

Carnaval m FOLK Període de divertiments públics que precedeix l’època d’austeritat i de penitència de la quaresma. [Gran Enciclopèdia Catalana]

El Carnaval dels països de tradició cristiana té el seu origen en ritus i festivitats paganes relacionats amb les festes dionisiaques gregues, amb les saturnals de l’antiga Roma i amb celebracions per l’adveniment de la primavera. De fet, segons alguns autors, la paraula carnaval procedeix de carrus navalis (una carrossa consistent en una nau muntada dalt d’un carro que era passejada per la ciutat); segons altres, però, la paraula ve de carn levare, és a dir, treure la carn (perquè és l’anunci dels últims dies abans de l’època del dejuni de la Quaresma).

Hi ha molts testimonis i documents sobre el Carnaval a l’Edat Mitjana, sobretot en relació a certes prohibicions (per exemple, cavalcar disfressat o llençar taronges) i sabem que algunes coses han canviat i que d’altres continuen. Per exemple, alguns costums típics del Carnaval a tots els temps i a tots els països són els balls, les comparses, l’ús de la màscara que oculta el rostre, etc.

El Carnaval és un temps en què algunes coses prohibides semblen no ser-ho. Les disfresses donen la possibilitat de canviar de personalitat per unes hores o almenys de representar un personatge diferent, sobretot abans que arribi la Quaresma (representada com una vella seca) amb els seus dies d’abstenció. A la nostra època, la Quaresma sembla haver perdut la partida: el rei Carnestoltes continua arribant a tot arreu quan li toca i és celebrat per grans i petits. El rei Carnestoltes és el rei del carnaval, el personatge que, disfressat d’animal o de persona, llegeix el pregó d’inauguració de la festa i dóna permís per passar-ho bé. (La paraula Carnestoltes té també un origen llatí; procedeix de l’expressió carnes tolendas, és a dir, carns prohibides.)

Les festes de Carnaval més famoses són, probablement, les de Río de Janeiro (amb les seves desfilades de les escoles de samba), les de Venècia (amb les seves màscares), i a Catalunya, les de Vilanova (amb els seus caramels) i les de Sitges (amb les seves grans rues).

Divendres 17 de febrer es va celebrar el carnaval a l’institut, aquest any sota la coordinació de la professora Belinda León. Primer vam veure desfilar al pati les comparses davant el jurat, cadascuna acompanyada d’una música, d’una presentació i d’una coreografia diferent. Després, a la sala d’actes, amb un guió molt preparat pels alumnes de 4t (els organitzadors d’aquest festival), es van poder veure les actuacions d’alguns dels cantants de més éxit, presentats per dues parelles que s’anaven alternant (Izan García i Marta Garzón, per una banda, i Júlia Garrido i Abraham Romero, per l’altra).

Les actuacions van seguir aquest ordre: Beyoncé (interpretada per Iman Saihi, Iris Vieite i Sara Jiménez), Estopa (Albert Pérez i Erick Tabares), Adele (Eli Martínez, que també va interpretar un sol de piano), Bob Marley (Miguel Agueras, Xavi Moreno, Eli Martínez i Judith Sánchez), Hip-Hop (grup de Marina Carmona), The Beatles (Erick Saiz, David Criado, Ferran Sánchez i Alejandro Toral), Pimpinela (Brian Romero i Estela Vegas), Camarón (Iván Uréndez, Judith Sánchez i Estela Vegas), Jennifer López (Mireia Oriol, Eli Martínez…), Cindy Lauper (Estela Vegas, Ana Díaz, Cristina Alcantarilla, Mireia Oriol, Sara Jiménez, Celia Uréndez, Eli Martínez…),  Rihanna (Mireia Colàs), Jessi J, LMFAO (Ana Díaz, Júlia Garrido, Abraham Romero, Cristina Alcantarilla, Brian, Marc, Mireia Oriol, Celia Uréndez), Britney Spears (María Hernández, Nadira Yáñez i Brian Romero) i ball final (tots els alumnes de 4t). La il·luminació i el so van estar a càrrec de Beatríz Rodríguez, Daniel Sánchez, Iván Samblás, Pau Pérez, Jeferson Peralta i Sandra Alegre.

S’ha de dir que després de cada actuació els intèrprets eren entrevistats pels presentadors i que alguns dels diàlegs eren molt divertits perquè, a més, els cantants estaven molt posats als seus papers i feien molt bones imitacions dels seus ídols. I com que el públic s’ho va passar fantàstic amb tanta festa, ara volem recollir les opinions de tots els amics i amigues d’aquest blog perquè les persones que no hi eren sàpiguen també com de divertit va ser aquest carnaval. Us encoratgem a enviar els vostres comentaris!

I tu, quins temes has triat?

Des que va començar el curs, a proposta de l’equip directiu, els alumnes, tant els de l’ESO com els de batxillerat, vénen fent activitats planificades d’expressió oral a classe, pràcticament a totes o a quasi totes les matèries, d’una o d’altra manera. Entre d’altres, un dels gèneres més recurrents en aquests casos, a més del debat, acostuma a ser l’exposició.

Com que l’exposició oral a classe consisteix a desenvolupar, davant del professor i la resta de companys, uns continguts i unes explicacions sobre un tema amb el propòsit d’informar o de convèncer, exigeix una certa preparació prèvia per obtenir-ne un millor resultat. O, el que és el mateix, seguir una sèrie de passos molt ben controlats per aconseguir aquest propòsit:

  1. Selecció del tema, dels continguts que el conformen i, depenent de la intenció, del punt de vista més convenient (no serà el mateix si volem, per exemple, informar objectivament sobre un personatge que defensar-lo o atacar-lo críticament).

  2. Documentació i busca d’informació i d’imatges sobre el tema (és recomanable, per exemple, buscar fonts que contrastin, per poder aportar diferents opinions).

  3. Estructura i ordre d’exposició de les idees (va bé fer-se un esborrany amb l’esquema que es seguirà).

  4. Selecció de l’expressió (llenguatge i manera de dir les coses més adients al tema i a la situació) i, si és el cas, de les imatges i de la música que poden il·lustrar o animar la presentació.

  5. Memorització (assimilació dels continguts per poder dir-los sense necessitat de llegir, malgrat que es poden portar algunes notes per consultar-les en un determinat moment).

  6. Exposició pública a l’aula tractant de mostrar naturalitat expressiva (si és la primera vegada que es fa una exposició pública o no en tenim gaire experiència, podem fer algun assaig a casa prèviament davant familiars o amics).

Sobre aquests passos i sobre altres pautes possibles ara no en parlarem més perquè cada professor donarà les recomanacions apropiades a la seva matèria. Ara ens centrarem només en el primer aspecte, la selecció del tema.

Al llarg d’aquests mesos, a les aules s’han sentit i s’han vist exposicions de temes i formes molt variades (algunes d’aquestes exposicions orals anaven acompanyades de presentacions en power-point, imatges de vídeo, etc.; d’altres només feien servir la paraula viva). Alguns alumnes potser hagin tingut un moment de dubte a l’hora de triar el tema de la seva exposició; d’altres, però, ja ho tenien molt clar des d’un primer moment perquè havien triat un tema que tingués a veure amb els seus interessos més personals o arrelats. En tot cas, aquí, per ajudar i animar tots els companys que encara no han presentat la seva exposició i perquè es vegi clarament que som iguals i som diferents (perquè no a tots els interessen ni els entusiasmen les mateixes coses), volem que cadascú expliqui en aquest blog la seva experiència, sobretot respecte al tema elegit, tot constestant a aquestes preguntes: Quin tema —i a quina matèria— has triat per a la teva exposició? Per què has triat aquest o aquests temes i no altres? Estem segurs que amb aquestes breus explicacions tothom es farà càrrec de quines coses interessen de veritat a l’alumnat del Puig. Gràcies per la vostra col·laboració.

 

Vaga d’estudiants

Amb l’objectiu d’expressar la seva opinió i d’obrir un debat sobre la política de les retallades del pressupost dedicat a l’ensenyament, Laila Bahhar, alumna de 4t d’ESO, ens ha enviat la següent crònica:

Un article que intenta plasmar la decepció i la impotència de milers d’estudiants que volen tindre una educació pública i de qualitat.

L’octubre de l’any passat (2011), es va convocar des del Sindicat d’Estudiants una vaga. Totes les persones que varen estar enfurismades amb el sistema que s’està seguint i amb les retallades bestials que s’estan duent a terme, van anar a la Plaça Universitat de Barcelona per manifestar el seu descontent i demanar explicacions. Entre els manifestants, vaig anar-hi jo, i una companya de curs. Crec que vàrem ser les úniques del nostre institut, i això em va desagradar perquè, en realitat, les retallades ens afecten a tots, i si tenim l’oportunitat de manifestar-nos lliurement (que això no passa a tots els països), podem fer unió i garantir-nos una possible educació pública sense retallades. Quan vam arribar a la Plaça Universitat ens vam reunir un petit grup de persones per repartir-nos les pancartes, com que érem les primeres persones en arribar-hi, vam estar al cap de la manifestació, la gent venia de 10 en 10, i després venien en grups de 30 i 40, fins que al cap de mitja hora, ja érem moltíssimes persones. Els mossos d’esquadra no ens treien l’ull de sobre, es pensaven que faríem un gran enrenou i que la gent solament venia a fer xivarri, doncs bé, el cap del sindicat ens va demanar que féssim un “cordó” que separés la gent manifestant de la gent del carrer, així ningú vindria a donar una imatge equivocada dels manifestants, perquè la manifestació era seriosa, i el més important és que era pacífica. Però això va durar poc, quan no portàvem més de 15 minuts pels carrers de Barcelona (que per cert estaven tallats), va vindre un noi encaputxat i va ruixar amb esprai de color groc tota la pancarta, llavors les persones que estàvem davant del tot, entre elles jo, vam ser assolides per l’esprai, van vindre més persones i van intentar detenir-lo però ell va fugir. Llavors totes les càmeres de televisió i les càmeres fotogràfiques van començar a gravar l’escena.

Poc després vam continuar baixant pel carrer de El Corte Inglés de Plaça Catalunya, una furgoneta amb càmeres i un home sobre d’ella dirigia amb un aparell de megafonia els eslogans que devíem de cridar, això anava molt seriosament, però a la vegada era divertit. Tots ens hi vam deixar la pell. No vam parar de cridar càntics com: “Que no, que no, que no nos representan…”,  i també: “Els diners dels banquers, per a l’institut obrer…”, i una de molt graciosa com: “Boti, boti, boti, banquer qui no boti…” , llavors tothom va començar a botar. La majoria de manifestants teníem una pegatina enganxada al cos que posava escrit: “El culpable és el capitalisme, visca la lluita de la joventut, lluita per la revolució.”

Quan vam arribar a la seu del Parlament de Catalunya, ens vam parar tots i vam començar a cridar contra les retallades i sobretot a demanar-li al nostre president, el senyor Artur Mas, que parés amb les retallades i que tinguéssim una educació pública de qualitat.

En la imatge, es pot veure com tres noies, manifestaven el seu descontent amb una demostració castellera, les vam conèixer i elles venien de molt lluny, és a dir, que centenars d’estudiants d’arreu de Catalunya van vindre per manifestar-se, això, sincerament, diu molt de la gravetat que estan tenint les retallades. Segons les dades oficials de la pàgina web del Sindicat d’Estudiants, la manifestació va convocar 100.000 persones a Catalunya (sense comptar Madrid, el País Valencià, Galícia, etc.). Aquell dijous 6 d’octubre del 2011 mai se m’oblidarà, a més que va ser la primera manifestació a la que vaig acudir, vaig poder veure la unió que va haver-hi entre aquella gent, perquè sense conèixer-te de res, et tractaven com si et coneguessin de tota la vida, perquè al cap i a la fi, totes les persones que estaven presents a la manifestació sabien perquè estaven allà i sabien que totes les persones tenien un missatge únic i clar. També em va impressionar veure tantes càmeres de televisió gravant, però quan vaig arribar a casa la notícia la van passar per sobre com uns 10 segons com a màxim per les dues hores o més que va durar la manifestació. Els mitjans de comunicació són vitals per transmetre a les persones el que passa en aquest món, però, malauradament, la gran majoria estan tan manipulats o tan venuts per als seus propis interessos que no val la pena discutir-hi.

Després d’haver explicat la meva experiència, he reflexionat més sobre el tema, i de debò, per al nostre bé conjunt i col·lectiu, la pròxima vegada que es convoqui una manifestació, féu sentir la vostra veu, deixeu a part per uns moments la Play Station o altres entreteniments, i pareu-vos a pensar tres coses: per què està passant això, què han fet malament per ara retallar els serveis públics, i l’última i la més complicada de contestar: quina és la solució…

De debò tenim que pagar pels errors o negligències que estan realitzant els de dalt, amb els de dalt m’enredereixo a qui ens governa (o no) indirectament. Nosaltres els estudiants tenim que tindre una educació per tenir un mínim de cultura, perquè al cap i a la fi, l’educació es un dret, un dret que ara ens ho estan posant molt difícil i que indirectament ens ho estan impedint. La nostra veu, la veu del poble, pot ser una eina fonamental per evitar possibles “catàstrofes” com privatitzar l’educació, dic catàstrofes perquè és l’única paraula que pot definir la nostra situació d’avui dia. Una situació, que amb la nostra unió, es pot impedir.

Laila Bahhar (4t d’ESO B)

.

Harry Potter

Hablemos de Harry Potter. Ahora quizá parezca increíble, pero hace algunos años, en 1999, los libros de Harry Potter fueron los más censurados y perseguidos en EE. UU., según declaraba la asociación de bibliotecarios norteamericanos. Los motivos de esta persecución eran, a veces, consecuencia de denuncias por parte de adultos que veían en las aventuras de Harry Potter “una apología de la brujería y el ocultismo, paso previo a la magia negra y el satanismo” (El País, 29-10-2000). Afortunadamente esas denuncias fueron archivadas y  probablemente ya nadie recuerde los nombres de quienes las presentaban, pero es seguro que, en el 2012, los libros de Harry Potter se siguen leyendo en todo el mundo y que, si no la fiebre masiva propia del momento de su aparición, siguen produciendo gran satisfacción entre muchos de sus jóvenes lectores de ahora, cuando no adicción e interés por conocer todos los libros de la serie.


Los libros de Harry Potter empezaron a publicarse en 1997. Su autora, J. K. Rowling (Yate, Inglaterra, 1965), era una perfecta desconocida que había visto cómo el primero de la serie, Harry Potter y la piedra filosofal, había sido rechazado previamente por doce editoriales con el argumento de que el libro era demasiado largo… y, por tanto, sin interés comercial para el público juvenil al que iba dirigido. Poco podía prever ella  que al cabo de cuatro o cinco años sus libros se traducirían a más de 65 idiomas y que se venderían por millones en todo el mundo. Y del éxito de los libros nacería el éxito de las películas basadas en ellos —antes la autora había rechazado la oferta de Steven Spielberg de adaptar la historia de Harry Potter al cine porque Spielberg pretendía ambientar la escuela de Hogwarts en Norteamérica, pero ella no aceptaba una adaptación cinematográfica con demasiados cambios sobre el original—, y así, en el 2001, se estrenó Harry Potter y la piedra filosofal (dirigida por Chris Columbus y producida por la Warner).


Como millones de jóvenes de su tiempo, muchos alumnos de nuestro instituto han leído los libros de Harry Potter y han quedado seducidos por sus aventuras (a otros les habrán parecido enredosas y ajenas, por qué no). Algunos quizás no hayan leído ningún libro de la serie, pero conocen al personaje por las películas. Quien más quien menos tiene entre todos los personajes de la saga alguno que le resulta más atractivo o simpático (o más insoportable y odioso), llámese Ron, Hermione, Hagrid, Lord Voldemort, Dumbledore, etc. Quien más quien menos tiene un episodio o un libro como favorito: Harry Potter y la piedra filosofal, Harry Potter y la cámara secreta, Harry Potter y el prisionero de Azkaban, Harry Potter y el cáliz de fuego, Harry Potter y la Orden del Fénix, Harry Potter y el misterio del príncipe, Harry Potter y las Reliquias de la Muerte…


Sea como sea, como una de las razones por las que los seres humanos leemos y vemos películas es para poder compartir con los demás nuestras impresiones —pues intuimos que, como cantaba Facundo Cabral, sólo aquel que comparte puede ser dueño de algo—, abrimos esta entrada para recoger comentarios sobre los libros y las películas de Harry Potter, sobre lo que seduce, gusta, molesta o disgusta de este personaje, de toda su parentela de amigos, magos, muggles,  criaturas fantásticas, etc., y de todas sus secuelas, literarias o cinematográficas. ¿Quién pide la palabra en primer lugar?

Què vols que et facin…?

Què vols que et facin, què vols que et diguin els minairons? Diu la llegenda, però qui ho sap?, que els minairons (o manairons) de la mitologia pirinenca són diminutes criatures fantàstiques —una mena de follets hiperactius i xerraires— que hi caben a milers en un canut de canya o un canut d’agulles i que si algú obre el canut, surten com a un eixam de mosquits espurnejants i comencen a demanar feina i conversa, tot dient: “Què farem, què direm?”. La força o el poder d’aquests éssers és extraordinària. Algunes llegendes del Pirineu, per explicar la formació de les tarteres, per exemple, diuen que aquestes acumulacions de pedres despreses del cim que hi ha als flancs d’algunes muntanyes han estat obra d’aquests follets, quan el seu amo havia obert per descuit o accident l’ampolleta o canut i desesperat els ordenava aplegar en un punt determinat totes les pedres dels rodals.

Sobre aquests diablorins, l’escriptor català Pep Coll (Pessonada, Pallars Jussà, 1949) va escriure una novel·la d’aventures molt simpàtica titulada precisament així, Què farem, què direm? (editorial Cruïlla, Barcelona, 1992).


I com que sabem que alguns dels nostres alumnes de 1r d’ESO han llegit i s’han divertit molt amb aquesta novel·la, potser ara tinguin el mateix somni de la Bet (una nena de tretze anys que viu a Esterri), la seva protagonista i narradora: posseir un canut de minairons per poder demanar-los que facin realitat els seus desitjos i entremaliadures. I en aquest cas, ens agradaria saber què demanaria cadascú. Sí, a veure tu, Gina, que ets més a prop meu: A més dels deures de l’institut, és clar, què vols que et facin, què vols que et diguin els minairons? ¿Que no has llegit el llibre encara? No t’amoïnis, dona, no passa res, ja el llegiràs més endavant: també tu ara pots dir-nos què els demanaries als minairons (o, ja posats, a un elf domèstic com els que apareixen, per exemple, als llibres de Harry Potter si el tinguessis a mà, o a qualsevol altra criatura fantàstica capaç de realitzar els teus somnis, o imagina’t, si més no, que tens una vareta màgica i pots demanar el que vulguis…). Tu i tots els usuaris o visitants d’aquest blog: què demanaríeu als minairons?, què voleu que us facin, què voleu que us diguin?

With a Little Bit of Luck

Once again Moving On (Dynamic Theatre In English) has  come to our school to perform  this time With a Little Bit of Luck and it has again been a success. The actors make students get involved in the play as they make some students to go up in the stage and play some small roles, that make students to motivate, not only those who play a role but also the audience.

Merche Muñoz


“Tell me and I’ll forget;
show me and I may remember;
involve me and I’ll understand”
(Chinese Proverb)

First and Second ESO Students

Third and Fourth ESO Students

Batxillerat and Cicles Formatius Students

Cròniques de la veritat oculta

L’obra que hem pogut veure recentment (12 de gener de 2012) a la sala d’actes de l’Institut —adaptació teatral de les Cròniques de la veritat oculta, de Pere Calders—, representada per la companyia Encara Faren Salat-Transeduca, va ser programada pel Departament de Català per als alumnes grans del centre per les seves característiques d’humor subtil, de vegades difícil de copsar, pel seu llenguatge acurat i culte, i pel surrealisme que la impregna de dalt a baix, elements tots ells que demanen una certa maduresa i una certa subtilesa en l’espectador.

El principi crec que va sorprendre gratament als alumnes per l’escenografia (un aparell de ràdio antic del qual sortien anuncis amb un to d’una altra època). Tot sovint, els joves, acostumats a l’estètica moderna i al llenguatge més directe i actual, responen molt bé a l’estètica i el llenguatge d’altres èpoques pel que tenen de “nou” per a ells. El problema en aquest cas era la dicció dels actors, alguns molt difícils de seguir per la velocitat, l’escàs volum i la poca vocalització. Aquest problema es va anar solucionant al llarg de l’obra, i a partir de la meitat es va poder seguir el text més clarament. S’ha de dir, però, que les dificultats per entendre “la lletra” eren força compensades per l’expressivitat física d’alguns dels actors i per “la veu” de la ràdio.

Els alumnes van seguir força atents la successió d’escenes, elaborades a partir d’uns contes de Pere Calders, autor català destacat ja abans de la guerra civil espanyola per les seves narracions curtes carregades d’ironia i humor negre. Exiliat a Mèxic i retornat a Catalunya en els anys 60, va gaudir de fama i reconeixement a partir del finals dels anys 70 amb l’adaptació de les seves narracions al teatre amb el títol d’Antaviana, una paraula que s’inventa un nen que està fent els deures i que li serveix per designar-ho tot. Aquesta obra, en la qual es basa totalment la que hem vist a l’Institut, va ser escrita per la companyia Dagoll-Dagom, pionera i de fet fundadora del teatre musical a Catalunya, i va donar a conèixer Pere Calders a un públic molt més ampli. L’obra va obtenir tant d’èxit que hi ha escoles, empreses d’animació cultural, grups, etc., que han pres el nom d’Antaviana i fins i tot un grup d’escriptors va proposar que la paraula entrés al diccionari, cosa que al final no es va produir ja que, entre altres objecccions, es desvirtuava el sentit màgic del mot.

El món de Pere Calders és fet de poesia i tendresa d’una banda i d’ironia i surrealisme —de vegades inquietant— de l’altra (que va ser enriquit en els anys de vida a Mèxic, segons explicava ell mateix). S’amaneix tot plegat amb unes gotes d’humor negre, un polsim de crítica social, un rajolí de penetració psicològica i  es barreja tot plegat amb una dosi generosa de domini del llenguatge (jocs de paraules, to solemne en moments “cutres”, delinqüents lletraferits, etc.) i  del conjunt neix el molt peculiart món de Calders.

La màgia dels contes, sumada a la màgia del teatre, ens fa versemblant que algú hagi perdut una mà (una mà dreta per ser més exactes) “en un jardí de casa bona” com si fos un objecte qualsevol. Portat a l’extrem, el llenguatge quotidià ens pot fer males passades, com és el cas del nen a qui la mare encarrega que compri una planta que creixi molt però que molt de pressa i  gairebé és engolit per l’Hedera Helix. Trobem també un assassí  (que em porta el record del desaparegut Pepe Rubianes, que el va interpretar, membre del primer grup d’actors de Dagoll-Dagom) que discuteix amb la seva consciència  i  aquesta, vençuda i desesperada, ofega les seves penes en alcohol. Assistim a l’arribada inespesperada del pare Noel a una casa on no és ben rebut i ens expliquen la història d’un home a qui la vida ha tractat molt malament quan era una bona persona però que triomfa i és ben vist des que es dedica a robar.

Per als qui vulguin gaudir una mica més de les històries que ens proposa Pere Calders, recomano la lectura de les Cròniques de la Veritat oculta o qualsevol altre recull de contes (Demà a les tres de la matinada, De teves a meves, etc.) d’aquest mateix autor. Les úniques condicions que es pot demanar al lector jove que s’hi acosti és un cert nivell de lectura (d’hàbit de llegir coses d’una certa dificultat) i ganes de deixar-se sorprendre.

Agustina Rico

Eliminació de la pobresa: utopia o conformisme?

Una alumna de 1r de batxillerat, Noelia Lorenzo Fernández, per obrir un debat, ens ha enviat el següent text amb l’ànim que tothom pugui llegir-lo i donar la seva opinió sobre l’eliminació de la pobresa:

Eliminació de la pobresa: utopia o conformisme?

Al meu parer, les diferències entre rics i pobres no són naturals. Tot i que els que defensen el contrari diguin que aquesta diferenciació ha existit sempre, no es així. Durant la prehistòria, no hi havia diferències perquè els homínids només posseïen el necessari per viure, per tant, aquestes diferències van sorgir a partir de l’obsessió de l’ésser humà per viure amb més coses de les que són necessàries.

La creació d’una societat igualitària com a utopia, és un altre argument molt utilitzat pels que creuen que la pobresa és inevitable. Però, en realitat, la creació d’una societat totalment igualitària ja va ser provada per Étienne Cabet, qui va dissenyar Icària, un país on s’acomplia el somni comunista d’una igualtat social completa, un projecte que va portar a terme amb algunes comunes a Amèrica. Si aquest somni de Cabet (com el de molts altres) no va tenir un gran èxit, és perquè els que tenen les riqueses i, per consegüent, el poder, no estan disposats a canviar el desigual sistema econòmic en el qual vivim: el capitalisme. Si hi ha països més pobres, és perquè els més rics s’han aprofitat dels seus recursos per obtenir el màxim benefici, que és la base del capitalisme.
Si cadascú busca el màxim benefici individual, mai aconseguirem trencar les barreres de la desigualtat, perquè tard o d’hora els nostres interessos individuals xocaran i tal i com està estructurada la nostra societat, quan això passa, són els més forts econòmicament els que trepitgen als més dèbils.

Com a conclusió, jo diría: Sí, podem acabar amb la pobresa. Per aconseguir-ho primer hem de desfer-nos del nostre conformisme, lluitar pel que ens correspon com a societat, no com a individus. Només si pensem de manera col·lectiva podem aconseguir formar una societat igualitària, sense rics ni pobres, sense classes socials, sense pensaments egoistes. Una societat on es tingui més consideració per les persones que per les coses materials. Aquesta és la veritable societat igualitària que comportaria l’eliminació de les diferències entre rics i pobres i la convivència en pau de tots individus que la formen, potser no amb masses riqueses materials, però amb la màxima realització espiritual i social.

Podem acabar amb la pobresa. Tu què en penses? ¿És una utopia voler acabar amb la pobresa? ¿No serà conformisme no voler fer-ho?