El que llegeix Adrian Mole. Com saben molt bé els alumnes de 3r del nostre institut, hi ha un moment especialment divertit al Diario secreto de Adrian Mole (Sue Towsend), quan l’àvia sorprèn l’Adrian, un noi de catorze anys, i el seu pare llegint a les fosques i menjant mongetes de llauna al costat d’una petita cuina de càmping-gas. El pare, per consolar-lo, li acaba de dir a l’Adrian que viure en aquestes condicions, sense llum ni gas a la casa per no poder pagar les factures, és “un bon entrenament per quan s’ensorri la civilització” (l’àvia, que és una dona que creu que s’ha de reaccionar davant els problemes, no ho veu així, lògicament). Entre els molts detalls significatius de l’escena n’hi ha un que ens interessa especialment ara: el llibre que està llegint l’Adrian, Temps difícils de Charles Dickens. No és casualitat que la família estigui passant per moments d’escassetat i que Adrian estigui llegint aquest títol, perquè hi ha una certa correspondència entre una i altra història.

Els llibres dels manifestants. Gràcies a un reportatge (“Llibres contra porres”) de Carlos Aguiló i Ernest Aló, publicat al diari El Periódico el 29 de febrer passat, hem pogut saber quins llibres portaven els estudiants valencians a la manifestació de suport als alumnes de l’institut Lluís Vives que havien estat víctimes de les violentes càrregues policials. “Aquestes són les nostres armes”, cridaven pacíficament els estudiants, armats amb llibres per manifestar la defensa de la civilització contra la violència i la barbàrie. Segons se’ns explica a l’esmentat reportatge, molts estudiants no van deixar a l’atzar el llibre que havien de dur a la manifestació: “Van optar per portar obres amb una forta càrrega ideològica o títols especialment reivindicatius o irònics”, és a dir, llibres de títols amb segones intencions, per exemple: La rebel·lió dels animals (George Orwell), Algo va mal (Tony Judt), La conxorxa dels ximples (John Kennedy Toole), Relatos de lo inesperado (Roald Dahl), Educar es otra cosa (José Luis Corzo), etc. En aquest context, portar Temps difícils de Charles Dickens —no sabem si algun manifestant ho va fer— hauria estat igualment un acte de coherència.

Vinyeta de El Roto (El País, 23 de febrer de 2012)

L’adjectiu dickensià. A un reportatge de Britta Gürke publicat al diari El País de Costa Rica el passat 4 de març (“Por los buenos viejos tiempos: bicentenario de Charles Dickens”), al mateix temps que es recordava que l’adjectiu dickensià s’associa a descripcions de misèria i d’explotació de nens, es recollia que, a l’agost de 2011, quan es van produir als carrers de Londres i d’altres ciutats britàniques greus disturbis, molts comentaristes es demanaven què hauria dit Dickens davant la situació actual. En aquest sentit, per exemple, segons vam llegir a l’esmentat reportatge, Alex Werner, comissari de l’exposició Dickens i Londres del Museu de la Ciutat, va explicar a la BBC que Dickens “va escriure sobre els problemes financers, d’immigració, educació deficient i pèssimes condicions de vida, temes tots ells molts coneguts pels londinencs d’avui dia”. Al cap i la fi, Dickens ha estat considerat des de sempre per molts crítics com a un heroi compromès amb el seu temps, “el seu testimoni més fidel, el seu jutge més implacable i el seu més prestigiós retratista” (Léon Thoorens). Un heroi que va tenir una gran influència social i política des del primer moment: quan es va publicar Oliver Twist per capítols a una revista (entre gener de 1837 i abril de 1839), com que les descripcions de la pobresa van commoure tant el públic perquè eren molt estremidores, els barris on succeïa l’acció van ser enderrocats per estalviar mals records. I com que a La cançó de Nadal (1843) apareix el personatge de Mr. Scrooge com a encarnació de l’avarícia i de l’egoisme capitalista, alguns crítics s’han demanat quina influència va tenir el retrat d’aquest malvat en la redacció del Manifest comunista de Marx i Engels, escrit a Londres en 1847.

Segon centenari. El passat 7 de febrer s’han complert 200 anys del naixement de Charles Dickens, un autor considerat el més important de la llengua anglesa després de Shakespeare. Efectivament, Charles John Huffam Dickens va néixer el 7 de febrer de 1812 a Porsmouth (Gran Bretanya) i va morir, a la seva casa de camp (Gads Hill Place) del comtat de Kent, el 9 de juny de 1870. El seu pare treballava d’administratiu però era un home que es gastava els diners molt fàcilment i per aquesta situació la família va passar per moments difícils i, fins i tot, el pare va passar tres mesos a la presó per deutes. Aquesta situació familiar va obligar el futur escriptor, quan tenia dotze anys, a abandonar els estudis i a treballar a una fàbrica de betum on coneixeria molt de prop l’explotació dels nens (aquesta experiència quedaria reflectida a la novel·la David Copperfield). Més tard, Dickens començaria a treballar com a periodista i acabaria descobrint la seva vocació de novel·lista. Des d’un primer moment va tenir molt clar que ell, segons les seves paraules, volia deixar una llarga empremta en aquesta època, amb un amor per la classe treballadora que ningú podria esborrar.

La major part de les seves novel·les les va publicar per capítols als periòdics, i immediatament van tenir molt d’èxit popular —per un munt de raons: realisme minuciós, sentit de l’humor i de la justícia poètica, mirada crítica, històries rodones, personatges entranyables, habilitat per la caricatura i la sàtira, emotivitat i sentimentalisme, etc. Segon recorda Icíar González (“Charles Dickens, en el bicentenario de su nacimiento”, Selección Literaria, núm. 41), al seu estudi sobre Dickens, Stefan Zweig resumeix aquest èxit de manera molt descriptiva: “El segle XIX no va conèixer altre cas d’identificació tan cordial i tan infrangible d’un poeta amb el seu poble. La seva fama va pujar com un coet, però sense caure ni declinar mai, suspesa en el firmament immutable i refulgent com un sol. De la primera edició dels Papers pòstums del club Pickwick [la seva primera novel·la, publicada el 1837, i una de les més divertides], se’n van fer 400 exemplars; ja en l’edició 151 va assolir el nombre de 40.000: el triomf va ser immediat i es va imposar amb la força irresistible d’una allau. No van trigar a obrir-se els camins del món. A Alemanya es venien per milers els contes de Dickens en quaderns de deu cèntims, omplint de rialles i d’alegria els forats dels cors més ombrívols, i pels Estats Units d’Amèrica, per Austràlia, per Canadà corrien copiosament les vides de Nicholas Nickelby, del pobre Oliverio Twist i dels milers i milers de personatges que l’enginy inesgotable d’aquest novel·lista va donar al món.”

Llibres i pel·lícules. Com han posat de relleu tots els comentaristes que, amb motiu del segon centenari, han escrit sobre la seva obra, Dickens està molt viu, l’actualitat dels seus llibres queda més que confirmada perquè els nostres són també temps difícils (millions de treballadors a l’atur, desnonaments, acomiadaments, retallades als serveis públics, precarietat laboral, petites empreses que es veuen obligades a tancar, persones sense sostre dormint al carrer, desequilibri entre rics i pobres….). El filòsof Fernando Savater (“La honradez de Dickens”) ha escrit: “En sus novelas, el arte narrativo combina el afán de justicia con la compasión y el optimismo, los ingredientes necesarios de la perspectiva moral. […] Todos los buenos escritores mejoran la literatura, pero muy pocos logran también que el mundo cotidiano sea después de ellos algo mejor. Dickens lo consiguió”.

El curs passat, arran de veure A Christmas Carol, alguns alumnes ens en van donar les seves impressions i vam publicar-les a la revista de l’institut. Ara, amb motiu d’aquest aniversari, encoratgem a tots els usuaris d’aquest blog a llegir més Dickens, i als qui l’hagin llegit (sigui en versions senceres o en versions adaptades per a joves) o hagin vist les pel·lícules basades en els seus llibres, els demanem que ens enviïn els seus comentaris. Llarga vida als llibres de Dickens!