Plataforma d’Afectats per la hipoteca a la gala del Català de l’Any

Publicat el per
35

La dació de pagament és una vindicació de la Plataforma contra el desnonament, de les persones que formen part del col·lectiu premiat que apareix en aquestes imatges, i de molts altres moviments socials crítics de les estratègies i, en alguns casos, estafes del sistema financer espanyol (i català).

Es demana, bàsicament, que si una família no pot pagar la seva hipoteca -en alguns casos perquè algunes persones del grup estan a l’atur, i no per voluntat pròpia sinó perquè han estat acomiadades, amb forta disminució dels seus ingressos anteriors- la cesió de la casa a la entitat financera, al banc que els hi va concedir el prèstec en la majoria dels casos, sigui suficient per cancel·lar el deute pendent. De fet, tot el que fins llavors hagi pagat la persona implicada, ha anat per sempre més a les arques de l’entitat bancària que els hi va deixar els diners, tant el capital com els importants interessos abonats durant el període. En molts països del nostre entorn, aquesta és la pràctica habitual: donar la casa hipotecada al banc, cancel·lar el deute i no quedar res pendent, no com a Espanya (i a Catalunya) fins ara: després d’entregar la casa, encara queden diners per retornar.

La iniciativa popular legislativa de la que es parla al vídeo necessita recollir 500 mil firmes en tot l’Estat -no és impossible!- perquè aquest  canvi de legislació arribi a les Cortes per ser discutit. Una altra cosa, és clar, és que sigui acceptada en el Congrès i en el Senat. De fet, en algun moment, algun grup parlamentari ja ha proposat aquest canvi de legislació. Les firmes de la ciutadania donarien més força a la proposta.

Salvador L. Arnal, professor d’Informàtica

Internet i jo

Publicat el per
88

Les noves tecnologies: Internet i nosaltres

En els meus cinquanta anys de vida he conegut molt canvis tecnològics —des de petita,
que sentia per la ràdio del menjador el contes de Tambor, fins ara que disposem de televisors i tauletes intel·ligents, on podem veure els programes que més ens agraden i conversar amb persones que viuen als antípodes…..
He vist els grans canvis que ha tingut la xarxa mundial d’Internet. El meu primer contacte
amb la xarxa va ser l’any 1981, quan en un seminari que vaig fer com a estudiant de
cinquè curs de la llicenciatura de Ciències Químiques, es va connectar telefònicament
l’ordinador de la biblioteca de la Facultat amb un ordinador que es trobava als Estats Units, on hi havia una base de dades sobre productes químics; per tots nosaltres va ser molt sorprenent i per uns instants vam viatjar al futur. Aquesta experiència la recordo molt
gratament encara que ara és un fet massa normal: sempre que obrim l’ordinador estem
connectats a la xarxa sense obrir cap programa.

Per tot això, vull començar aquest fòrum sobre el que representa Internet per a tots
nosaltres —les primeres intervencions són un exercici de classe dels meus alumnes de
primer de batxillerat. Espero que molts de vosaltres intervingueu per donar les vostres
opinions.

Montserrat Pagès, professora de Física i Química

Paraules, paraules…

Publicat el per
102

Ensenya’m la llengua. El passat 13 de maig de 2012, diumenge, a la plaça de la Vila de Santa Coloma, sota el lema “Ensenya’m la llengua”, es va celebrar la XVI Diada de l’Ensenyament, organitzada com cada any pel Casal del Mestre. Com altres escoles i instituts de la ciutat, el nostre institut també hi era amb una mostra dels treballs sobre “Dones i literatura” (capsetes pintades, tests amb plantes i poemes, fitxes biogràfiques d’escriptores, etc.), les titelles dels alumnes de 1r d’ESO i  un vídeo fet expressament per a aquesta ocasió.

Com que el lema de la diada era un bon motiu per fer visibles (a més del català i el castellà) algunes de les altres llengües de Santa Coloma, a cada paradeta se li havien entregat fitxes d’una llengua diferent (concretament, a la paradeta del nostre institut ens havia tocat l’armeni). El públic interessat podia reunir un petit àlbum de fitxes de colors sobre les diferents llengües: el requisit era demanar la fitxa corresponent a cada paradeta després de dir alguna paraula de benvinguda o salutació en la llengua respectivament assignada. [El projecte d’aquesta col·lecció havia estat coordinat per Elvira Ruiz i Josep Miquel Lacasta i el disseny l’havia fet David Campillo.]

Ara, perquè les persones que no hi eren puguin fer-se’n una idea, direm quines llengües hi eren representades:
1. Aimara (llengua amerindia, l’utlitzen de forma habitual uns 2,5 milions de persones, sobretot a Bolívia i Perú). Què com es diu hola en aimara? Kamisaraki.
2. Guaraní (llengua amerindia que parlen uns 6 milions de persones, sobretot a Paraguai i Bolívia). En guarani, hola es diu mba’eichapa.
3. Quitxua (llengua amerindia molt estesa per Perú, Bolivia i Xile, és parlada per uns 10 milions de persones). Una paraula en quitxua: allinchayamuy (benvingut).
4. Xinès mandarí (llengua sinotibetana, té més de 1200 milions de parlants; a Santa Coloma la parlen unes 6000 persones). Que com es diu hola en xinès? Ni hao.
5. Amazic (llengua afroasiàtica, té uns 20 milions de parlants, sobretot a Marroc i Algèria). Benvingut es diu tahhab zakom.
6. Àrab (llengua afroasiàtica, semítica; a Santa Coloma hi ha més de 5000 persones que la parlen). Una paraula: marhaba (benvingut).
7. Francès (llengua romànica parlada per més de 200 milions de persones). Una paraula: bonjour (hola, bon dia).
8. Portuguès (llengua romànica amb uns 240 milions de parlants). Una paraula: benvindo (benvingut).
9. Romanès (llengua romànica parlada per uns 26 milions de persones). Buna ziua (hola).
10. Rus (llengua eslava, parlada per uns 180 milions de persones; el rus s’escriu amb l’alfabet cirilic, composat per 33 lletres). Una paraula: zdrástvujti (hola).
11. Ucraïnès (llengua eslava, que té uns 40 milions de parlants; l’ucrainés també usa l’alfabet ciríl·lic). Una paraula: vitayu (hola).
12. Fang (llengua nigerocongolesa, bantú, parlada per unes 850.000 persones, sobretot a la Guinea Equatorial). Una paraula: mbolo (hola).
13. Wòlof (llengua nigerocongolesa, atlàntica; té uns uns 13 milions de parlants, sobretot a Senegal). Una paraula wòlof: nagalef (hola).
14. Soninké (llengua nigerocongolesa, mandé, parlada a Mali i a Senegal per un milió i mig de persones). Una paraula: ammoxo (hola).
15. Armeni (llengua indoeuropea que parlen més de 6 milions de parlants i que té un alfabet propi de 36 lletres). Una paraula: barev (hola).
16. Urdú (llengua indoeuropea, indoirànica, parlada a l’Índia i al Pakistan). A urdú, hola es diu assalam alaykum.
17. Hindi (llengua indoeuropea, indoirànica, parlada a l’Índia, és la segona llengua amb més parlants del món). Una paraula: namasté (hola).
18. Bengalí (llengua indoeuropea, indoirànica, té més de 200 milions de parlants, a Bangla Desh i a l’estat de Bengala a l’India). Hola es diu namaskar.
19. Panjabi (llengua indoeuropea, indoirànica, parlada per uns 120 milions de persones a l’Índia i Pakistan). Que com es diu hola en panjabi? Sat sri akaal.

Com es pot veure per aquest recull, les paraules de benvinguda són universals i fàcilment traduïbles a les altres llengües, cosa que no podria dir-se de totes les paraules.

Paraules difícils de traduir. A l’estiu del 2004, diferents mitjans de comunicació van recollir el resultat d’una enquesta que s’havia fet entre més de mil traductors professionals anglesos sobre les paraules més difícils de traduir de les diverses llengües. Segons aquesta enquesta, la paraula més difícil de traduir és ilunga, una paraula de l’idioma tshiluba, una llengua que parlen més de 6 milions de persones a la República Democràtica del Congo. Aquesta paraula vol dir “persona capaç de perdonar un abús u ofensa per primera vegada, de tolerar-lo una segona vegada, però mai una tercera”. Segons aquesta mateixa enquesta, la segona paraula més difícil de traduir a altres llengües és shlimazl, una paraula yiddish que es refereix a les persones que són desgràciades crònicament, no permanentment. [Veure la resta de paraules més difícils de traduir.]
Paraules maques del castellà. L’enquesta sobre les paraules difícils de traduir va originar altres enquestes semblants, per exemple, sobre les paraules més maques de cada llengua. Així, per exemple, l’Escuela de Escritores de Madrid, a l’abril de 2006, per celebrar el Dia del Llibre, va fer una enquesta (¿Cuál es la palabra más bella del castellano?) entre internautes per veure quines eren les paraules més maques del castellà. Nomès es posaven dues condicions: no dir cap nom propi i que la paraula estigués recollida als diccionaris.  Durant 21 dies, 41.022 internautes van enviar 7.130 paraules diferents explicant per què les consideraven les més maques. El resultat de l’enquesta va donar la paraula amor, amb 3.364 vots, com la paraula més maca del castellà, seguida per libertad, paz, vida, azahar, esperanza, madre, mamá, amistad, libélula… Aquí teniu la llista i els vots de cada paraula:

  • amor: 3.364 vots
  • libertad: 1.551 vots
  • paz: 1.181 vots
  • vida: 1.100 vots
  • azahar: 900 vots
  • esperanza: 899 vots
  • madre: 847 vots
  • mamá: 826 vots
  • amistad: 728 vots
  • libélula: 544 vots
  • amanecer: 522 vots
  • alegría: 480 vots
  • felicidad: 406 vots
  • armonía: 390 vots
  • albahaca: 362 vots
  • susurro: 352 vots
  • sonrisa: 339 vots
  • agua: 331 vots
  • azul: 322 vots
  • luz: 320 vots
  • mar: 318 vots
  • solidaridad: 313 vots
  • pasión: 293 vots
  • lapislázuli: 291 vots
  • mandarina: 281 vots

Més tard, a l’any 2011, l’Institut Cervantes va plantejar una enquesta semblant, però, per evitar la dispersió del vot, va proposar una llista de paraules entre les quals els internautes havien de votar la més bella. Hi van intervenir 33.000 persones i van triar com la paraula més bella Querétaro (el nom d’una ciutat mexicana), paraula que havia proposat l’actor Gael García Bernal i que vol dir “isla de las salamandras azules”. Les paraules següents en vots eren:

  • Gracias
  • Sueño
  • Libertad
  • Amor
  • Jesús
  • Tú
  • Murmullo
  • Alma
  • Meliflua

Paraules maques del català. Al web, hem trobat un blog (No feu soroll…!) que ha recollit vots sobre algunes paraules maques del català atenent a la seva sonoritat o per ser poc conegudes:

  • Pitof: “Embriac”.
  • Reguitzell: “Llarga sèrie de coses”.
  • Llampó: “Llampec del qual hom no sent el tro”.
  • Xerinola: “Gresca”.
  • Guisofi: “Guisat dolent, mal fet”.
  • Llampurna: “Espurna. (o llampurneig)”.
  • Rucó: “Racó”.
  • Atzur: “Color blau celeste”.
  • Quòniam: “Mot emprat en l’expressió tros de quòniam: talòs, beneitot”.
  • Manyaga: “Carícia”.
  • Moixaina: “Carícia feta, especialment, a la cara”.
  • Carantoines: “Afalacs, moixaines”.
  • Borrissol: “Pelussa que fa la llana, el cotó, etc. Pèl moixí”.
  • Aixopluc: “Lloc on hom pot posar-se a cobert de la pluja”.
  • Pòtol: “Vagabund, sense ofici ni benefici, que no treballa i viu d’allò que capta o roba”.
  • Xàldiga: “Espurna”.
  • Titola: “Penis”.
  • Lletraferit: “Amant de conrear les lletres”.
  • Bufanúvol: “Home envanit, presumptuós”.

Dues paraules maques fàcilment traduïbles: pau i amor. Sembla ser que la majoria de persones de tot el món acostuma a triar entre les més maques de la llengua respectiva les paraules que es refereixen als conceptes d’amor i pau, que són paraules, a més, fàcilment traduïbles a les altres llengües perquè designen aspiracions universals.

A l’any 2003, per exemple, per tractar d’aturar la guerra contra Irak, milers i milers de persones, per carrers i places, per ciutats i pobles, vam demanar la pau  en totes les llengües del món: salaam, peace, paix, shi-de, vrede, waki qiwebis, lapé, fred, wetaskiwin, kev sib haum xeeb, pokój, barish, rój, malu, béke, damai, rukun, udo, wolakota, taika, paci, pax, fride, pace, pasch, amani, sidi, baris, sholem, alaafia, uxolo, eirni, shalom, eirene, salam, patz, jam, selam, frieden, rauha, lumna, chibanda, tentram, ashti, kiba kiba, pasch, kimia, rongo, diakatra, shanti, vrede, baké, heiwa, enh taiwain, pesca, laly, nabd, paquilisli, mír, kutula, wowanwa, emirembe, kalilintad, amn, hoa binh, ukuthula, der friede, hau, paz, pau…

… Amor. A la plaça Abesses, al barri de Montmartre, a Paris, hi ha un mur cobert de rajoles blaves amb les paraules t’estimo/ te quiero en centenars del llengües: je t’aime (francès), minä rakastan sinua (finès), ich liebe dich (alemany), ég elska pig (islandès), jeg elsker dig (danès), mi amas vin (esperanto), unë të dua (albanès), ma armastan sind (estonià), sakam te (macedònic), I love you (anglès), Ik hou van je (neerlandès), rohayhu (guaraní), aní ohev otakh (dit a una dona, en hebreu), aní ohèvet otkhà (dit a un home, en hebreu), liubia te (búlgar), amo-te (portuguès), ttirigh-em (dit a una dona, en amazic), ttirigh-ec (dit a u home, en amazic), uhibbuki (dit a una dona, en àrab), uhibbuka (dit a un home, en àrab), t’estimi (aranès), maite zaitut (basc), me da gar (bretó), ti tengu cara (dit a una dona, en cors), ti tengu caru (dit a un home, en cors), rwy’n dy garu di (gal·lès), s’agapó ( σε αγαπώ, grec), szeretlek (hongarès), ti amo (italià), ai shiteru (愛してる, japonès), es tevi milu (letò), muliuy tave (lituà), amo te (llatí), jeg elsker deg (noruec), te iubesc (romanès), ia tebià liublíú (rus), ja älskar dig (suec), seni seviyorum (turc), kocham cie (polonès), te amo (llatí), mahal kita (tagal)… [Algunes d’aquestes paraules han estat tretes del llibre Digues t’estimo en les llengües d’Europa, a cura d’Ignasi Badia, Barcelona, 2004.]

Paraules que ens agraden més i paraules que ens agraden menys. Després d’aquestes anotacions sobre paraules maques, tothom (si és que hi ha algú que hagi arribat llegint fins aquí) haurà anat pensant en les seves paraules preferides…  I tothom que vulgui, sense ànim d’establir cap rànking, només per amor a les paraules, podrà contestar aquest breu qüestionari, :

1. Paraules que m’agraden més del català (i per quina raó: per com sonen, pel seu significat, per les coses que ens recorden…):
2. Paraules que m’agraden més del castellà (i per quina raó: per com sonen, pel seu significat, per les coses que ens recorden…):
3. Paraules que m’agraden més de ……………………….. (l’anglès, francès, xinès, rus, hindi, urdu, etc.) i per quina raó (per com sonen, pel seu significat, per les coses que ens recorden…):
4. Paraules que m’agraden menys del català (i per quina raó: per com sonen, pel seu significat, per les coses que ens recorden…):
5. Paraules que m’agraden menys del castellà (i per quina raó: per com sonen, pel seu significat, per les coses que ens recorden…):
6. Paraules que m’agraden menys de………………………….. (l’anglès, francès, xinès, rus, hindi, urdu, etc.) i per quina raó (per com sonen, pel seu significat, per les coses que ens recorden…):

Roald Dahl

Publicat el per
72

Roald Dahl (1916-1990) és l’autor d’alguns dels llibres que els alumnes han llegit en algun moment al llarg dels seus estudis al nostre centre, com és el cas de Les bruixes, Charly i la fàbrica de xocolata, Charly i el gran ascensor de vidre (que és la segona part de l’anterior) o Matilda, entre d’altres.

Dahl va néixer el 1916 a Llandaff (Gal·les) i va estudiar en escoles britàniques, les quals en aquella època es caracteritzaven per un sistema educatiu força dur i amb una disciplina molt estricta. En aquest sentit, els professors i també alguns dels alumnes més grans dels centres utilitzaven els càstigs físics per a fer palesa la seva autoritat.

Sens dubte, aquestes vivències infantils de l’autor han estat reflectides en algunes de les seves obres, en les quals hi apareixen sovint nens maltractats, deixats de banda, orfes… Un dels grans mèrits de Dahl ha estat transmetre aventures estrambòtiques amb molt d’humor però amb un missatge contundent i un rerefons crític punyent en un món de poti-poti entre el que és quotidià, insòlit, fantàstic i obvi.

Hemos aprendido algo primordial,
Algo que a los niños les hace mucho mal,
Y eso es que en el mundo no haya nada peor
Que sentarles ante un televisor.
De hecho, sería muy recomendable
Suprimir del todo ese trasto abominable.

¿Para qué le sirve a su hijo este invento?
¡Le pudre todas las ideas!
¡Mata su imaginación!
¡Hace que en nada, nada crea!
¡Destruye toda su ilusión!
Su pobre mente se transforma
En un inútil reflector
Con ver figuras se conforma,
¡No sueña, ni evoca, ni piensa, señor!

Fragment de Charlie i la fàbrica de xocolata

Dahl va iniciar la seva carrera literària a la Segona Guerra Mundial quan va patir un accident aeri que el va obligar a deixar el servei militar actiu. Fou en aquell moment que els seus comandaments li van encomanar que redactés descripcions sobre aspectes i records bèl·lics per a la revista Saturday Evening Post. Aquell va ser l’inici de seva prolífica obra literària que més endavant es veuria complementada amb les il·lustracions de Quentin Blake, amb les quals hi apareixien uns dibuixos expressius que van aconseguir connectar d’una manera artística amb les històries de Dahl. Tant és així que aquests dibuixos sempre s’han associat directament a l’escriptor.

Il·lustració de Les bruixes

També algunes obres de Roald Dahl s’han portat a la gran pantalla, com és el cas de Charly i la fàbrica de xocolata i Matilda.

 http://www.youtube.com/watch?v=BGem82vCZNM

 http://www.youtube.com/watch?v=j6uhT7T6YXA&feature=related

 Fet i fet, l’univers de Roald Dahl fa molts anys que es va crear però és més vigent que mai!

“Si piensas llegar a alguna parte en la vida, tienes que leer muchos libros”

(Roald Dahl)

Ignasi Bragulat

Qüestionari Proust

Publicat el per
34

El famós Qüestionari Proust no era de Proust. No l’havia inventat ell, Marcel Proust (1871-1922), sinó —i és una altra curiositat en relació a aquest qüestionari— Jenny i Laura Marx, filles de Karl Marx (1818-1883), l’autor de El Capital, “com una mena de joc familiar de sobretaula”, diu Lluís Permanyer (43 respostes catalanes al qüestionari Proust, Edicions Proa, Barcelona, 1967). Que per què es diu, aleshores, Qüestionari Proust i no Qüestionari Marx? Potser perquè la versió del qüestionari que va contestar Karl Marx a Londres en anglès (no en alemany) als requeriments de les seves filles era més curta (18 preguntes) que la versió, més arrodonida (31 preguntes), que va circular després pels salons de Paris i que va contestar dues vegades (primer als catorze anys, després, per corregir algunes de les seves respostes, als vint), l’autor de A la recerca del temps perdut. Potser perquè el qüestionari s’associa més fàcilment a la imatge d’un artista francès com Proust que a la d’un filòsof alemany com Marx. O potser per la perspicàcia d’algunes de les respostes proustianes,  no se sap. En qualsevol cas, per justícia històrica, nosaltres donarem més a baix com a respostes a aquests qüestionaris totes dues, la de Karl Marx i la de Marcel Proust (recollides al llibre de Permanyer), com a mostres de dos grans personatges que van acceptar sometre’s a aquest joc. Abans, però, ens agradaria plantejar una breu reflexió sobre l’art de fer preguntes.
Fa uns anys vam assistir a una conferència d’una escriptora nord-americana a una facultat universitària de Barcelona. Al col·loqui, en acabar la conferència —que tractava sobre feminisme i el que després s’ha acabat dient estudis culturals—, una jove del públic li va plantejar una pregunta a l’autora sobre la presència de les minories ètniques a la cultura universitària dels EE.UU. i la discriminació positiva (cap als afroamericans, cap a les dones, etc.), i la conferenciant li va dir que no acostumava a respondre a les preguntes impertinents. En aquell moment algunes persones del públic vam pensar el mateix: què és més important, l’art de les preguntes o l’art de les respostes? És veritat que és un art saber fer preguntes interessants i pertinents; el repte és, però, donar una resposta intel·ligent sempre, tant a una pregunta absurda o ingènua com a un pregunta intel·ligent.
Hi ha gent que pot considerar frívoles les preguntes del Qüestionari Proust. Altres, però, consideraran que les preguntes són sempre un pretext per veure com se’n surt la persona preguntada. Les d’aquest qüestionari “són preguntes que, d’entrada, fan la impressió d’inofensives, i, si en fóssim els destinataris, ens afanyaríem a contestar-les sense pensar-nos-hi massa”, diu Joan Fuster al pròleg del llibre de Lluís Permanyer abans d’avisar-nos, però, que si contestem de qualsevol manera a les preguntes, amb la convicció d’estar jugant, correm el risc de caure en la trampa, perquè “parlant ens traïm. No importa de què parlem: per una escletxa o altra, en cada mot deixarem anar algun indici delator”. Quins indicis delators? Els indicis de com som de debò, de què pensem en el fons de la nostra consciència. Un altre escriptor francès, André Gide, deia que no hi ha res de més profund que la pell. Si això fos veritat (no ho sabem), jugant a contestar el qüestionari Proust estaríem mostrant la superfície de la nostra ànima però també el més profund del que som.

I, sense més preàmbuls, aquí teniu el qüestionari (les preguntes van en primera persona, com adreçades per un mateix a la pròpia consciència). Si no us fa nosa, copieu-lo, contesteu-lo, enganxeu-lo  i envieu-lo com a resposta d’aquesta entrada… si més no, perquè a aquest joc tothom hi guanya. Gràcies per la vostra col·laboració.

Còpia del quadern amb les respostes manuscrites de Proust

Qüestionari Proust
1. El principal tret del meu caràcter?
2. La qualitat que prefereixo en un home?
3. La qualitat que prefereixo en una dona?
4. Allò que més estimo en els meus amics?
5. El meu principal defecte?
6. La meva ocupació preferida?
7. El meu somni de benestar?
8. Quina fòra la meva pitjor desgràcia?
9. Què voldria ser?
10. On desitjaria viure?
11. Quin color prefereixo?
12. Quina flor prefereixo?
13. Quin ocell prefereixo?
14. Els meus autors preferits en prosa?
15. Els poetes preferits?
16. Els herois de ficció?
17. Les meves heroïnes de ficció favorites?
18. Els meus compositors favorits?
19. Els pintors predilectes?
20. Els meus herois de la vida real?
21. Les meves heroïnes històriques?
22. Els noms que prefereixo?
23. Què detesto més que res?
24. Quins caràcters històrics menyspreo més?
25. Quin fet militar admiro més?
26. Quina reforma admiro més?
27. Quins dons naturals voldria tenir?
28. Com m’agradaria morir?
29. Estat present del meu esperit?
30. Fets que m’inspiren més indulgència?
31. El meu lema?

Viure Sant Jordi

Publicat el per
125

La Diada de Sant Jordi és un dia per ser feliç. Quan sortim al carrer de bon matí cap a l’institut i veiem la gent que està posant la seva paradeta, per modesta que sigui, de llibres o de roses, i mira cap al cel d’abril per veure si plourà o no, sentim en la seva mirada una esperança i una alegria contingudes que immediatament ens omple el cor. I, per raó de la nostra professió, l’alegria ens arriba més a dins si veiem que les persones que estan plantant la paradeta són joves estudiants que, amb tota la seva il·lusió, hi han posat un gran rètol: “Roses precioses i solidàries”.

Després, arribem a l’institut i advertim que el vestíbul s’ha convertit en un petit jardí encantat: pertot arreu hi ha capsetes i tests pintats on han crescut unes plantes extraordinàries, unes plantes que fan flors que no es marceixen, retrats d’escriptores, versos i poemes. I si mirem cap al sostre descobrim que no hi pengen banderoles, sinó mirades de més escriptores, que veuen més enllà de la superfície de les coses i de la gent. Són tantes, que no hi ha espai en aquestes ratlles per recollir-les totes: Alejandra Pizarnik, Sylvia Plath, Carolina Coronado, Mercè Rodoreda, Anna Ajmàtova, Adela Zamudio, Maria Mercè Marçal, Ana Rossetti, Claribel Alegría, Luisa Castro, Alfonsina Storni, Jane Austen, Flannery O’Connor… Cadascuna amb el seu drama, cadascuna amb les seves paraules per compartir amb el seu drama… (A casi todas miro tiernamente, ens diu el poeta, i aquí s’hauria de treure-hi el casi.) Anem pels passadissos i veiem als suros i taulers d’anuncis versos, dibuixos, llibres recomanats, limericks en anglès, fotografies, retrats acolorits —de Gabriela Mistral, de Gloria Fuertes, de Rosalía de Castro…—, pugem les escales i els vidres s’han convertit en pàgines de colors, en música callada, en paraules de Rosario Castellanos, de Cristina Peri Rossi, de Carmen Conde… que ens emocionen, ens fan somiar o ens conviden a reflexionar sobre la poesia i, més concretament, sobre la poesia escrita per dones, de vegades tan invisible, tan quotidiana, tan íntima. L’institut s’ha convertit en un poema: una de les coses més admirables que un pot tractar d’arribar a ser.

Ja són les 8.30 h. Entrem a la sala d’actes i veiem que van arribant els de 1r i 2n d’ESO. Cantem tots junts l’himne del Puig:

…Estudiants del món

que ens fan universals…

Gent que ve de lluny

per veure’ns tots iguals.

Puig, Puig,

Puig Castellar. [bis]

La professora Francesca Rodríguez va cridant els joves rapsodes perquè pugin a l’escenari a dir versos que s’han après en català, en castellà, en anglès, amenitzats en algun cas per les interpretacions musicals de Joan Rojano i de Paula Manzano… [Veure el programa de la jornada amb el llistat general de participants i guanyadors.] Rebem una lliçó magistral de dos alumnes de 1r d’ESO que reten un homenatge en anglès a Charles Dickens amb motiu del segon centenari del seu naixement. Quedem bocabadats amb els sons que sap treure del seu violí l’Estrella Martínez… I anem coneixent els noms dels guanyadors dels premis de poesia en català, en castellà, dels treballs artístics de ventalls i punts de llibres, de narrativa en català i castellà. I tornem a la música i a meravellar-nos amb la “Milonga” que interpreta Daniel García… I a cantar amb tothom una altra vegada l’himne:

 …És un lloc d’estudi

que ens ha fet companys…

Quan acaba l’acte amb els de 1r i 2n d’ESO, entren els de batxillerat i cicles formatius. Són les 10.30 del matí i, a la sala d’actes de l’institut, el dia rutlla esplèndid, poètic, cordial. La professora Agustina Rico va cridant els rapsodes de poemes escrits per dones que han construït un canon silenciós i apassionat des de l’antiguitat clàssica de Grècia (Safo) i Roma (Sulpicia) als nostres dies. Hi ha temps, però, per retre un homenatge a Santa Coloma amb els versos de Màrius Sampere, per evocar els Veinte poemas de amor y una canción desesperada, i per sentir els acords d’una peça de la guitarra espanyola de Marc García, per somriure amb els limericks en anglès… I per conèixer els noms dels guanyadors de batxillerat i cicles a les categories de poesia (castellana i catalana) i articles d’opinió.

A les 12 h, els alumnes de 3r i 4t s’asseuen als seients on han estat abans els seus companys dels altres nivells educatius. A l’aire es percep l’aroma inigualable de la poesia que han deixat les sessions anteriors. La professora Belinda León, després d’unes paraules de presentació, dóna pas a la primera escena d’una peça teatral (“Sant Jordi, la seva Mare, la Princesa, el Rei i els dracs lectors”) que el grup de teatre de l’institut ha preparat amb ella i amb la professora Vanessa Cáceres. Poc després que Sant Jordi en persona i la seva mare parlin de la feina de cavaller, una feina sense futur, com tantes altres, rapsodes de 3r i 4t van desgranant versos de dones que han sabut sempre que el dolor envejece más que el tiempo (Gloria Fuertes). Dues alumnes de 3r mantenen un divertit diàleg sobre l’home que va perdre les seves ulleres, i que en realitat les duia sobre el front. Elionor Martínez emociona tothom interpretant al piano la banda sonora d’Amelie, com ho faran altres vegades al llarg de l’acte ella i l’Estela Vegas. I comença el lliurament de premis de poesia en castellà i català. Continuen intercalant-se les escenes de la peça teatral (ara són el rei i la princesa a l’escenari). I així, entre interpretacions musicals, escenes teatrals i recitacions de poemes (de Màrius Torres, de Martí i Pol, de Joan Maragall, de Salvat Papasseit…) es van lliurant els premis d’articles d’opinió, narrativa, llengua anglesa, etc. El grup de teatre posa punt final a la sessió amb l’escena en què Sant Jordi i la princesa es queden sense paraules en veure que, al mig del bosc, una parella de dracs està tan feliç llegint llibres. I és que al dia d’avui qualsevol miracle és possible. Sí, decididament —després en sortir al carrer ho tornarem a comprovar veient la gent que porta llibres, que porta roses i un somriure als ulls—, la Diada de Sant Jordi és un dia per ser feliç. I tenim dret a ser-ho.

…I tu, com vas viure aquest dia? Per què no ens en fas la teva crònica? De quina manera vas col·laborar amb la celebració? Et van regalar una rosa o un llibre? I, tu, en vas regalar? Vas anar a viure l’ambient de la Plaça de la Vila? Has començat a llegir el teu llibre de Sant Jordi? Per què no ens expliques les teves vivències i les teves emocions d’aquest dia…?

[Veure un recull de fotografies de la jornada.]

L’impacte de la globalització

Publicat el per
61

La globalització o mundialització constitueix una nova fase del capitalisme caracteritzada per l’expansió de l’economia de mercat a nivell planetari, que es fa especialment visible a partir de la caiguda del mur de Berlín (1989) i la descomposició de l’anomenat socialisme real o comunisme.

La globalització ha permès la intensificació del comerç internacional, la mundialització del capital i la transnacionalització de les grans empreses —aquests no són fenòmens nous, sí ho és la seva magnitud i intensitat—, és a dir, ha possibilitat la creació d’un mercat mundial cada cop més interrelacionat i articulat.

La globalització s’ha vist afavorida pel canvi de paradigma econòmic, que ha qüestionat la intervenció de l’Estat en l’economia, és a dir, les polítiques keynesianes, les quals han estat substituïdes per altres teories que propugnen una visió actualitzada del liberalisme econòmic d’Adam Smith: l’exaltació de les bondats de l’economia de mercat, definida no solament com el sistema més eficaç d’assignació de recursos i de producció de béns i serveis, sinó l’única via de creixement econòmic i d’increment de la renda nacional. Aquest paradigma ha comportat també la creença que el sector privat gestiona més eficaçment els recursos que el sector públic, fet que ha conduït a la reducció progressiva de la intervenció de l’Estat en l’economia, fins a la seva reduïda expressió actual, l’Estat mínim.

Aquest canvi de paradigma ha propiciat la liberalització del comerç i la lliure circulació del capital financer, mitjançant l’eliminació progressiva dels aranzels o de tots aquells entrebancs jurídics que impossibilitessin aquest objectiu.

La mundialització també ha comportat la transnacionalització de les empreses a zones del planeta anteriorment no industrialitzades, una transnacionalització que té com a objectiu l’increment dels beneficis empresarials mitjançant la reducció de costos (salarials, ambientals, etc.) i/o d’impostos. La globalització ha reordenat el mapa industrial a nivell planetari, fent desaparèixer progressivament algunes indústries emblemàtiques del primer món (tèxtil, confecció, l’automòbil, etc.), i creant pols de desenvolupament als anomenats països emergents.

La mundialització de l’economia no hagués estat possible sense altres fenòmens paral·lels:

a) L’abaratiment progressiu del transport, que ha permès fer competititus molts productes elaborats en zones llunyanes.

b) Les noves tecnologies de la informació i la comunicació (TICs) que permeten als agents econòmics la interconnexió a temps real a nivell mundial, facilitant tot tipus d’intercanvis; béns, serveis, circulació de capitals, inversions, informació i coneixement.

La globalització ha comportat la creença que el lliure mercat, la “mà invisible”, podia garantir a la llarga la prosperitat del planeta i dels seus ciutadans. És per això que tots els països havien d’obrir les seves fronteres, atraure la inversió estrangera, possibilitar les exportacions, permetre a les empreses d’altres països la seva instal·lació, aconseguint que àmplies zones del món s’industrialitzessin, mitjançant la captació de nous capitals i la transferència de tecnologia. La presència de pols de desenvolupament i l’aparició d’èlits pròsperes en aquestes regions més pobres propiciaria una “cascada de riquesa” que arribaria fins i tot a les classes menys afavorides.

En resum, la globalització se’ns està transmetent com la millor eina de desenvolupament i prosperitat mundial, sempre i quan tots els països estableixin polítiques adequades per aconseguir aquestes metes. Aquest conjunt de mesures es coneixen com polítiques d’estabilitat, o Consens de Washington, també com polítiques neoliberals, i han estat propiciades pel FMI, el BM, el G-7 o l’OCDE.

Aquestes polítiques han comportat reajustaments pressupostaris en tots els països desenvolupats, tendents a reduir el seu dèficit i el deute públic, privatitzant les empreses públiques no deficitàries, fins arribar al pressupost zero, sense oblidar el desenvolupament de polítiques de control de la inflació i d’estabilitat monetària.

Més dràstiques han estat les mesures pressupostàries que han hagut d’adoptar els països del Sud, ofegats pel seu deute extern, i amb resultats molt desiguals.

Ara bé, un cop descrits els canvis que s’han produït com a conseqüència de la globalització, hauríem d’analitzar com ens afecten.

En primer lloc, cal afirmar que els efectes de la mundialització econòmica no són iguals per a totes les àrees del món. En termes macroeconòmics, tenint en compte exclusivament el PIB, el planeta presenta grans desigualtats, ja què si bé és cert que s’han assolit alts nivells de creixement a EEUU, Europa, Japó i als països emergents, especialment a l’Índia i a Xina, també és cert que una part del planeta, l’Àfrica subsahariana, per exemple, no participa d’aquesta pretesa prosperitat. Podríem afirmar, aleshores, que la mundialització no és bona per a tothom.

Els efectes en els països desenvolupats tenen característiques i manifestacions pròpies. Un dels efectes que es poden observar, i que ha estat ben diagnosticat per sociòlegs i politòlegs, és la crisi de l’Estat Nació, atès que està perdent efectivitat i legitimitat.

L’Estat davant de la mundialització econòmica es mostra incapaç de solucionar els problemes globals, aquells que transcendeixen a les seves fronteres i que escapen a la seva jurisdicció. Tot i que la crisi de l’Estat tutelar és anterior a la mundialització de l’economia i es fa visible a partir de la crisi del petroli (1973), aquesta no ha fet sinó accelerar-la. Com diu Ulrich Beck (Què és la globalització?), “el nucli ideològic del globalisme consisteix sobretot en acabar amb les distincions fonamentals de la primera modernitat, és a dir, l’existent entre política i economia. L’àrea principal de la política —la delimitació dels marcs jurídics, socials i ecològics dins dels quals el fet econòmic és possible i legítim socialment, s’amaga o s’aliena”. Així, la globalització econòmica com ideologia del domini del mercat mundial, del liberalisme, en alienar les decisions econòmiques al lliure mercat, i no l’Estat, comporta la progressiva deslegitimizatció política d’aquest davant la ciutadania.

L’Estat es mostra incapaç de solucionar alguns dels problemes que l’afecten, com la pèrdua de llocs de treball per la deslocalització industrial; la precarització laboral en amplis sectors de la població menys formada; la impossibilitat d’accedir a una vivenda digna pels preus del mercat immobiliari; la inseguretat provocada per la globalització del terrorisme o la insuficiència d’ajuts socials per a tots els col·lectius amb rendes baixes, especialment amb l’arribada d’immigrants, inicialment molt més febles.

Tot això ha minat les bases del contracte sobre el que s’assentava l’Estat Nació, un contracte social i polític mitjançant el qual cada persona cedia a l’Estat part dels seus drets per poder-los exercir col·lectivament com a ciutadà en benefici de l’interès general. Una de les conseqüències més evidents és la deslegitimitat de l’Estat, que s’està traduint en una pèrdua de credibilitat de les institucions polítiques i dels partits que les governen.

La desafecció dels ciutadans de la política, més ben dit de la seva “classe política”, és deu, en bona part, a la seva impossibilitat per poder resoldre tots els problemes de les persones a les que representen i han de servir. No és alinea aquesta deslegitimització a l’existència d’un Estat cada cop més a remolc de les decisions d’institucions globals com el FMI, BM, OMC i BCE, entre d’altres, per altra banda amb grans dèficits de representativitat democràtica.

En resum, una desafecció provocada per la percepció d’una ciutadania que no veu ja, a l’Estat com sostenidor de la seva seguretat i benestar.

La segona gran conseqüència de la mundialització econòmica és la redistribució de les activitats econòmiques a escala planetària, distribuint poder i riquesa segons nous paràmetres socioeconòmics. Si bé fins ara, el món es podia dividir entre països rics i pobres, desenvolupats o subdesenvolupats, entre el Nord i el Sud, l’aparició de nodes metropolitans estratègics en diferents punts del planeta, gràcies a la relocalització del capital i les activitats productives a nivell mundial, estan creant una neoburgesia que conviu amb capes de desheretats als països emergents, però també un Quart Món als països rics.

Actualment s’estan produint canvis en l’ocupació i en les relacions capital-treball que estan afectant a la segmentació social dels països i regions implicades. Si bé hi ha zones en declivi en termes d’activitat econòmica i ocupació, altres noves neixen com a conseqüència de la deslocalització i dels moviments del capital.

Aquests canvis serien menys traumàtics si no estiguessin acompanyats per la precarització laboral i la reducció de la protecció social que s’observa als països desenvolupats, on amplis sectors de la població no poden competir amb els baixos salaris i rendes dels països subdesenvolupats. Aquest atur estructural no pot ser fàcilment integrat al mercat laboral actual.

Per una altra banda, la globalització tampoc està generant prosperitat a grans espais geogràfics, concentrant-se una part de la misèria en determinades regions del planeta, constituint la immigració als països rics la seva única solució de supervivència. Una emigració que en èpoques recessives i amb un increment de l’atur pot generar tensions socials que caldrà gestionar.

Gemma García Fuertes

Petites investigacions

Publicat el per
67

 Al llarg del 2n trimestre, els alumnes de 1r d’ESO del nostre institut han estat realitzant el crèdit de recerca, una fòrmula adient per desenvolupar diferents competències bàsiques (comunicatives, metodològiques, personals i socials). En grups de dos o tres i no individualment (per estimular l’esperit de cooperació i fomentar el treball en equip), van triar un tema dels proposats pels professors orientadors, van fer un guió sobre el pla de treball (per desenvolupar la capacitat de planificació a mig termini), van anar documentant-se gradualment i van mantenir reunions periòdiques de seguiment amb el seu tutor del projecte abans d’escriure l’informe final i de presentar-lo i de fer-ne un resum explicatiu oral davant d’un tribunal format per la tutora i altres professors el darrer dia del trimestre (el 30 de març).

Els alumnes han après que fer una investigació, per petita que sigui, requereix una actitud de curiositat envers el món i una voluntat d’aprendre, a més d’una certa disciplina i autonomia per buscar informació (en llibres, revistes, pàgines web, treball de camp, etc.) i una capacitat per seleccionar els continguts més interessants relacionats amb el projecte. I en aquest sentit, pel que vam veure, molts equips han sorprès als seus professors per la seva imaginació per relacionar conceptes i pel seu domini de les noves eines tecnològiques per la recerca i la reproducció de continguts.

Ara, un cop passada l’experiència, perquè els visitants d’aquest bloc puguin saber sobre quins temes han investigat i quins han estat els reptes als que han hagut d’haver-se enfrontat, els demanem que ens expliquin la seva recerca, la seva descoberta i el que els ha resultat més estimulant i engrescador d’aquesta activitat.

Dones i poesia

Publicat el per
69

Un ocellet —més aviat, ocellàs— em demana que faci una entrada al bloc del Puig sobre poesia feta per dones o sobre dones poetes. Agafo alguns llibres que tinc a mà. Hi busco alguns poemes i us proposo unes preguntes com a reflexió, com a joc, com a indagació.

SOBRE LA LLIBERTAT DE CAIRE POLÍTIC

“Libertad” és un poema una mica llarg, escrit per Carolina Coronado, a Almendralejo (Badajoz), el 1846. Diu que les celebracions dels homes per una renovació política de tipus lliberal no afecta a les dones. “Para nosotras no hay fueros”, diu, i segueix així:

 “¡Libertad! ¿qué nos importa?;

¿qué ganamos, qué tendremos?:

¿un encierro por tribuna

y una aguja por derecho?

¡Libertad! ¿de qué nos vale

si son los tiranos nuestros

no el yugo de los monarcas,

el yugo de nuestro sexo?

¡Libertad! ¿pues no es sarcasmo

el que nos hace sangriento

con repetir ese grito

delante de nuestros hierros?

¡Libertad! ¡ay! para el llanto

tuvímosla en todos tiempos;

con los déspotas lloramos,

con los tribunos lloraremos,

que, humanos y generosos,

estos hombres, como aquellos,

a sancionar nuestras penas

en todo siglo están prestos

Los mozos están ufanos,

gozosos están los viejos,

igualdad hay en la patria,

libertad hay en el reino.

Pero, os digo, compañeras,

que la ley es sola de ellos,

que las hembras no se cuentan

ni hay Nación para este sexo.

Por eso aunque los escucho

ni me aplaudo ni lo siento;

si pierden ¡dios se lo pague!

y si ganan ¡buen provecho!”

¿Han canviat poc o molt les coses des de 1846?

Per cert, qué va passar a la primavera d’aquest any a Espanya? (Aixó és tan poc important que ni els professors ho acostumem a saber, però Internet, sí.)

¿Hi ha ara mateix algunes lleis que estiguin en perill de ser retallades de manera que afecti la llibertad de les dones?

Val la pena fer política com a dona ara?

¿T’agrada el terme “gènere” (paraula treta de la gramàtica) o t’estimeries més parlar de “sexe” (paraula treta de la biologia) quan parlem de les qüestions pròpies de les dones, tal com fa Carolina Coronado en aquest poema?

SOBRE LA LLIBERTAT PERSONAL

 “De la llibertat?”

 Començaré per dir “corria”

i ja la veig corrent:

sóc jo mateixa quan esclata

la força adolescent.

Sentia esquerpa tota cosa,

tot m’era nosa. Fi,

com un tallant, fendia l’aire

mon cos; i per fugir,

només la punta vigorosa

del peu a l’empedrat

i el braç que ritma i l’alegria

del cap escabellat.

D’aquesta empenta apassionada

prou bé tenim record.

De llibertat és una estampa

gravada al fons del cor.

Aquest és un poema de Clementina Arderiu, escrit als anys quaranta del segle XX.

¿Creus que aquest poema està fet des d’un sentiment d’eufòria o de melangia?

O, diguem’ho d’altra manera, des d’una veu adolescent o des d’una veu adulta?

Quins són els factors que van fent perdre llibertat al cos? I a l’ànima?

SOBRE LES BATALLES QUOTIDIANES

Drap de la pols, escombra, espolsadors,

plomall, raspall, fregall d’espart, camussa,

sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra,

i sabó en pols, blauet, netol, galleda.

 Cossi, cubell i picamatelassos,

esponja, pala de plegar escombraries,

gibrell i cendra, salfumant, capçanes.

Surt el guerrer vers el camp de batalla.

El poema és de Maria-Mercè Marçal. Parla d’un guerrer, en masculí. En canvi la imatge que seguramente tenies al cap mentre llegies el poema era la d’una dona.

Alguns dels estris que anomena són passats de moda. Quins hi hauria avui?

¿Com està ara mateix el tema de la distribución de les feines de la llar a casa teva?

SOBRE L’OFICI DE POETA

 Et fas amb les paraules

mestressa de les coses.

Unes i altres són

com joguines de vidre

entre les teves mans:

No et faci por la sang!

(Maria-Mercè Marçal)

La confiança en què copses les coses amb les paraules és quasi imprescindible per ser poeta. Copses les coses i jugues amb elles i les paraules. Aquest joc remou els sentiments i pot ser sagnant. Com ho veus això? ¿Podríem endevinar per la manera d’expressar els sentiments si qui escriu és noi o noia? Podrieu fer el joc de presentar poemas sense que la veu narradora es delati com a femenina o masculina i fer-ho endevinar als altres.

PER ACABAR: JOC EXCLUSIU PER AL PUIG

En el següent poema de Clementina Arderiu s’al·ludeix a un professor del Puig Castellar. A veure si endevineu a quin? De les tres estrofes, només en transcric una:

Oliveres braves

penjant en un greny!,

dels meus néts nodrisses

en l’àuria Mallorca.

Ets, vella olivera,

qui els dónes el seny?

De terra germana

em vénen al.lots;

comentem l’oliva

madura i eixida

de soques retortes

com vells galiots

(Poema dels anys 60 del s. XX)

Pregunteu, pregunteu…

Mercè Romaní, professora jubilada

 

El Parlament de Catalunya

Publicat el per
2

Els dies 26 i 27 de març, amb els grups de 4t de l’institut, hem visitat el Parlament de Catalunya. L’any 1978 es va aprovar la Constitució espanyola i l’any 1979, l’Estatut d’autonomia, que va restablir la institució de la Generalitat i amb ella el funcionament de nou del Parlament i el Govern de Catalunya. Les primeres eleccions per a elegir els diputats del Parlament restablert, representants del poble català, es van fer el 20 de març de 1980, i el 10 d’abril el Parlament va celebrar la primera sessió.

Des de llavors s’han fet eleccions de diputats nou vegades. Cada periode entre unes eleccions i les altres s’anomena legislatura. Ara som a la IX legislatura.

La presidenta actual del Parlament és la Sra. Núria de Gispert i Català, i està al capdavant dels 135 diputats que conformen el Parlament. Els partits polítics que ultrapassen el 3 per cent dels vots hi estan representats. Aquesta legislatura el partit més votat ha estat Convergència i Unió i aquesta coalició va a proposar el Sr. Artur Mas com a President del Govern actual, qui va ser investit com el 129è President de la Generalitat de Catalunya el 23 de desembre de 2010. Altres partits representats de més a menys escons són el Partit dels Socialistes de Catalunya, el Partit Popular, Iniciativa-Els Verds per Catalunya, Esquerra Republicana de Catalunya, Solidaritat per la Independència i Ciutadans.

Som set milions i mig de catalans i, naturalment, no podem anar tots al Parlament per decidir el nostre futur. És per això que cada quatre anys els ciutadans de Catalunya majors d’edat tenim la responsabilitat d’escollir els nostres representants. Les eleccions són democràtiques i representatives i aquest fet comporta que el vot sigui lliure, universal, directe, igual i secret.

En aquest punt us demano amb energia, sobretot als alumnes de 4t, que participeu amb els vostres escrits per tal de saber què heu après amb aquesta visita i demanar la vostra crònica d’aquesta activitat que, si més no, ens ha fet reflexionar sobre el nostre futur i la nostra responsabilitat com a ciutadans per a la construcció d’una societat cada cop més justa i més lliure amb la participació activa de cadascun de nosaltres. Ànim, i escriviu la crónica d’aquesta sortida, el que us ha sobtat més, la història de la institució, de les seves activitats, l’edifici, les vostres fotos i la vostra impressió… Esperem les vostres col·laboracions.

Moltes gràcies per haver aprofitat tan bé aquesta sortida durant la qual hem tingut la complicitat d’una primavera incipient, entusiasta, optimista i aclaparadora de sol i de bones vibracions. I sapigueu que hem estat felicitats els quatre grups de quart pel vostre comportament i l’interès que heu tingut durant la visita per part de les persones que tan amablement ens han rebut al Parlament de Catalunya. Endavant.

Josep Lluís Budría