Biblioteques

Publicat el 3 febrer 2013 per fgallardo

Probablement heu anat algun cop a una biblioteca i heu fet ús dels seus múltiples serveis… o no hi heu anat mai?

Possiblement sabeu què és una biblioteca, quins serveis dóna, què s’hi pot fer, quina utilitat té el carnet de biblioteques públiques… o hi ha gent que no ho sap?

Però coneixeu bé les biblioteques més properes a vosaltres…? Ho podeu comprovar si continueu llegint.

Les biblioteques de Santa Coloma de Gramenet són uns espais propers als ciutadans i desenvolupen la seva tasca en estreta relació amb els diferents col·lectius i entitats colomenques. Són un punt de referència de primera línia per a la programació cultural de la ciutat. Tenen com a missió satisfer les necessitats d’informació, cultura, formació i oci dels ciutadans. Els seus principals objectius són fomentar la lectura i recolzar la formació contínua, ser l’accés immediat als serveis de lectura pública municipal i a les tecnologies de la informació, ser centres de referència quant a l’accés a la cultura i espais cabdals de trobada i intercanvi a la ciutat.

Santa Coloma disposa actualment de tres biblioteques públiques, que formen part de la Xarxa de Biblioteques Públiques de la Diputació de Barcelona.

La Biblioteca Central va ser inaugurada l’any 1995 i està situada en un edifici de 2.120 m². Ofereix un fons de més de 70.000 documents, a més d’un fons local sobre el municipi i el Fons Joan Gomis de Solidaritat i Cooperació, que compta amb més de 3.000 documents de lliure accés. Té 18 ordinadors d’ús públic.

La Biblioteca Can Peixauet es va inaugurar l’any 2001 i ocupa 1365 m². El seu fons és d’uns 53.000 documents i està especialitzat en ciència-ficció i documents en xinès. Disposa de 13 ordinadors d’ús públic.

La Biblioteca Singuerlín – Salvador Cabré va ser inaugurada al 2010 i ocupa 1748 m². El seu fons és d’uns 32.000 documents. Té una sala d’actes habilitada per a la projecció de pel•lícules amb una capacitat per 250 persones, motivat pel fet que el seu fons especialitzat és de cinema d’autor i cinema documental. Disposa de 33 ordinadors d’ús públic.

La Biblioteca de l’Institut Puig Castellar és modesta si comparem les seves dades amb les biblioteques públiques, ja que el seu fons és d’uns 4000 documents i té 7 ordinadors d’ús públic. A l’hora del pati, de 10 a 10,30, és molt utilitzada per l’alumnat, en canvi, a les tardes, de 16 a 18 hores, encara no té un nivell d’utilització massa alt.

Finalment, saps què és Aladí? Si vols buscar un document (llibre, còmic, revista, publicació periòdica, pel·lícula, disc…) per saber si està en qualsevol de les biblioteques públiques de Santa Coloma de Gramenet o de tota la província de Barcelona, pots visitar el Catàleg de la Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona, també anomenat Aladí.

Recorda que amb el mateix carnet pots demanar en préstec documents de qualsevol de les biblioteques públiques.

Altres enllaços d’interès:

Pau Navarro (Coordinador de la Biblioteca del Puig Castellar)

Festival de Nadal

Publicat el 23 desembre 2012 per fgallardo

Si déiem ahir que el teatre al Puig Castellar ha donat molts fruits pel seu arrelament, ara parlarem d’un altre ritus clàssic de la vida al nostre institut, molt popular perquè implica una participació molt nombrosa de l’alumnat i perquè marca la fi del primer trimestre: el festival de Nadal, una altra escola de convivència, de creativitat i d’aprenentatge artístic, musical, coreogràfic i interpretatiu.

Efectivament, abans d’ahir, divendres, 21 de desembre, els de 1r de batxillerat van organitzar i presentar el festival de Nadal sota la coordinació de la professora Belinda León i la participació d’alumnes dels diferents grups i nivells (des de 1r d’ESO a batxillerat). Hi van fer dues funcions, una al matí, per l’alumnat, el professorat del centre… i els antics alumnes que senten la crida de la nostàlgia i volen saludar els amics i veure com ho fan els seus antics companys, i una altra a la tarda, per familiars i amics. El fil conductor de les diferents actuacions —l’argument, diguem-ne, de l’espectacle— era en aquest cas els preparatius de la festa de Cap d’Any, motiu pel qual la funció va culminar amb dotze alumnes de 1r de batxillerat sobre l’escenari que simbolitzaven les 12 campanades de la mitjanit del dia 31 de desembre i donaven la benvinguda a l’any 2013.

Entre els diferents números, aquest any dominaven la interpretació de cançons a viva veu (algunes balades melòdiques, altres rockeres, més mogudes, també, però, de rap), els jocs de sombres, les coreografies i balls de grups (reggaetton, hip hop…), sense que poguessin faltar les imitacions (la de Michael Jackson, per exemple) ni les peces de música clàssica (tocades amb la flauta travessera).

Com que tots els assistents es van divertir de valent, encoratgem ara tot l’alumnat perquè ens doni la seva opinió sobre les diferents actuacions i els moments més emocionants i divertits d’aquesta festa de tanta tradició al nostre centre. Esperem des d’avui els vostres comentaris!

Teatre al Puig Castellar

Publicat el 23 desembre 2012 per fgallardo

Una de les activitats educatives amb més llarga i rica tradició al nostre institut ha estat sempre el teatre. Fent teatre escolar (representacions d’obres clàssiques i contemporànies, d’autors consagrats i d’autors novells), a la sala d’actes s’han format autors, actors i mestres d’actors de Santa Coloma. Per a les persones que hi treballem, és una satisfacció comprovar que aquesta tradició es manté molt viva al nostre centre.

Abans d’ahir, dijous 20 de desembre, vam poder comprovar-ho un cop més. Hi vam veure, a la sala d’actes del nostre institut (en dues sessions, la primera a les 9 i la segona a les 11.30 h), cinc petites representacions teatrals a càrrec d’alumnes d’ESO i batxillerat dirigits per les professores Vanessa Bolancel i Belinda León. Unes, representades pel Grup de Teatre del Puig de Primer i Segon Cicle, i altres, representades pels alumnes que fan l’optativa de Teatre a 3r d’ESO.

El Grup de Teatre de Primer Cicle està format per alumnes dels següents grups:

1r A: Arantxa Nogales i Laura Palazón
1r B: Judith Nogales i Dina Dukkali
1r C: Ana Beya, Kenneth Abraham Aguilar, Aida Manuella, Nune Manukyan, Laura Carrillo i Paula González
1r D: Pedro Castro i Óscar Samblás
2n C: Bryan Romero

.Aquest grup, dirigit per la professora Belinda León, va representar Esto está mal, d’Isis Eugenia Calderón. L’argument d’aquesta peça recorda la cançó “Qualsevol nit pot sortir el sol”, d’en Jaume Sisa, perquè és una reivindicació de la imaginació lliure i entremaliada dels contes infantils. Tothom hi va reconèixer immediatament els personatges d’aquesta fantasia: Blancaneu, un dels tres porquets (precisament, el més treballador, que s’acaba de construir una casa de totxos que no la farà caure el llop amb els seus bufaments), el Comte Dràcula, el Llop Feroç, el Príncep, la Caputxeta Vermella, la Dona Meravella, etc. El problema és que aquests personatges han aparegut a un conte que no és el seu —cosa que fa desesperar el narrador— i que, per consegüent, fan coses que no els toca…

El Grup de Teatre del Puig de 2n Cicle està format per alumnes de diversos grups:

Alumnes de 4t: Mohamed Ed Dounassi, Alba Sorli, Itziar Vico, David Murga, Tania García, Félix Peiró, Arantxa Villagrasa i Hoda Bouadid.
Alumna de 3r: Alexia Carmona
Alumnes de batxillerat: Sara Jiménez, Miguel Agueras i Javier Ciruela.

Aquest grup, també dirigit per Belinda León, va representar Se vende una mula, d’un autor llatinoamericà desconegut (anònim), una comèdia dividida en tretze escenes que transcorre a la casa de don Pedro, un senyor molt ric que vol vendre la seva mula, però es confon i creu que Pánfilo, l’home que vol comprar la mula, és Antonio, el promès de la seva filla Luz María, i que el promés de la filla és l’home que vol comprar la mula. Per la seva part, la minyona, Juana, fa de les seves i, entre trago i trago, confon una ampolla de tequila amb una ampolla de purgant per a cavalls… Aquesta sèrie d’errors dóna lloc a situacions molt còmiques que van fer riure tothom.

Quant al grup de l’optativa de Teatre, dirigit per Vanessa Bolancel, està format pels següents alumnes:

Alumnes de 3r: Alba Ramírez, Bryan Arévalo, Ian Coronado, Leila El Angoud, Alejandro Tabares, Mireia Colàs, Iciar Moya, Malena Sala, Bryan Cumbajín, Jiaojing Xiang, Uxía Río, Cristina Zarzoso, Carla Jiménez, Roslauri Santos i Carla Jiménez.

Primer van interpretar La asamblea de los ratones, de Tomás Iriarte, una versió en prosa de la faula clàssica d’Isop. El gat de la casa és un perill, pensen els ratolins: Què hi podem fer? “Per què no convoquem una assamblea?”, proposa el ratolí Titino. I, dit i fet, s’organitza una assamblea de ratolins, que és un guirigall fantàstic, tothom hi diu la seva. Finalment, la ratolina Cua Prima diu: “Per què no li posem un cascavell al coll?” “Molt ben pensat”, respon tothom… Però… qui ho farà?

Després, aquest mateix grup va interpretar El padre bueno de la niña mala, de Germán Castro Blanco, una història basada en un conte de l’humorista espanyol Álvaro de la Iglesia. Aquesta peça ironitza sobre la doble moral dels capitalistes que, de vegades, diuen una cosa atenent la seva religió i després en fan una altra de completament diferent atenent els seus interessos econòmics. Un pare castiga la seva filla per haver matat una papallona i al mateix temps s’enriqueix fabricant armament que ven als països que tenen conflictes bèl·lics.

Finalment, aquest grup de l’optativa de Teatre (3r d’ESO), va representar La cena de Azucena, de l’autora argentina Adela Basch. L’acció d’aquesta peça es desenvolupa a un restaurant, on seu a taula una dona molt elegant. Quan li demana al cambrer que l’atengui, aquest es queda una mica desconcertat perquè ha sentit que ha de tendir-la, i a partir d’aquest moment tot són equívocs verbals entre una i l’altre.

A més de donar l’enhorabona als actors i a les professores que els han dirigit, com que aquestes representacions van fer les delícies del públic assistent a les dues sessions, ara voldríem demanar també que tothom que vulgui ens enviï les seves impressions sobre l’argument de les diferents peces, els decorats, la interpretació, etc. En el cas dels actors que hi van participar, podrien explicar-nos, per exemple, com han viscut la seva experiència: si era la primera vegada que pujaven a un escenari, si els ha semblat difícil el seu paper, què era el més divertit dels assajos, etc. Gràcies a tothom per la vostra col·laboració.

Contra la discriminació de la dona

Publicat el 10 desembre 2012 per fgallardo

150

Malauradament, la discriminació de la dona continua vigent al nostre temps en diversos àmbits i sota diferents mecanismes, de vegades per acció i d’altres per omissió. En veurem alguns exemples recents.

Àmbit mediàtic internacional. Abans d’acabar l’any, des de 1927 la revista setmanal nord-americana Time distingeix com a Persona de l’any algun personatge d’actualitat (de fet, el títol era “Home de l’Any” fins a 1999, però el van canviar per evitar les crítiques per discriminació sexista). Com que, lamentablement, són molt poques les dones que han estat guardonades amb aquest títol i com que aquest any, el 2012, hi ha diverses candidates, la revista potser acabi elegint una dona, per destacar la seva labor. Les dones candidates aquest any són Hillary Clinton (secretària d’Estat dels EE.UU.), les Pussy Riot (víctimes de la intransigència de les autoritats polítiques i eclesiàstiques russes), Aung San Suu Kyi (líder de l’oposició democràtica a Birmània), Marissa Mayer (informàtica, directora de Yahoo!), Gabby Douglas (medalla d’or de gimnàstica artística als Jocs Olímpics de Londres) i Malala Yousafzai, la jove pakistanesa de 15 anys que el 9 d’octubre va ser víctima d’un atemptat —un tret al cap— dels talibans per defensar el dret a l’educació per a les dones.

Aquest tipus d’esdeveniments (Persona de l’any) potser tingui solament una importància mediàtica, és veritat, però s’ha de reconèixer que és molt trist que des de 1927 fins ara només sis vegades hi hagin estan distingides dones amb aquest reconeixement (i en tres casos almenys, acompanyant el seu marit respectiu). És un fet trist que produeix vergonya aliena i, al mateix temps, representatiu dels prejudicis masclistes que governen el món i que encara produeixen, en conseqüència, una certa invisibilitat dels mèrits de les dones.

Àmbit social internacional. Un altre cas va saltar de la premsa a l’opinió pública internacional el passat 1 de desembre, quan vam poder llegir als diaris una informació sobre el SMS (“La seva dona està abandonant el país“) que els homes casats de l’Aràbia Saudita reben quan la seva dona, fills o treballadors al seu servei arriben a la finestra de control de passaports de l’aeroport i es disposen a sortir del país per la raó que sigui. Segons va comentar l’activista Badriya al Bishr al diari Al Hayat en denunciar aquests missatges, “les autoritats estan fent servir les noves tecnologies per vigilar les dones” i “continuar mantenint-les en estat d’esclavitud” (en aquest país, i a altres països de la zona, les dones necessiten l’autorització del pare o del marit per treballar o viatjar).

Àmbit polític. Com es recordarà, a la IX legislatura, presidida por José Luis Rodríguez Zapatero, amb la finalitat, entre d’altres, d’impulsar polítiques d’igualtat entre homes i dones, va funcionar al Govern espanyol durant dos anys, de 2008 a 2010, un ministeri dedicat a la igualtat. No entrarem ara a valorar en concret els resultats obtinguts per aquest ministeri. Només volem constatar que un ministeri d’aquestes característiques pretén, en línies generals, una visualització pràctica de la necessitat de defensar la igualtat de drets socials entre les persones al marge del seu sexe o de les seves preferències sexuals. Si ara fem una breu ullada sobre algunes informacions recents facilitades per la premsa en relació a la dona a l’àmbit polític espanyol, tenim el següent resultat:

Al Parlament català elegit el passat 25 de novembre hi ha 81 homes i 54 dones. (Al Govern català de l’anterior legislatura, hi havia 11 homes i 3 dones conselleres.)
Al Govern espanyol actual, hi ha 10 homes i 4 dones ministres.
A la Junta d’Andalusia, on hi ha una conselleria d’Igualtat, són 7 homes i 5 conselleres.
Al Govern de les Illes Balears, a més del president, hi ha 7 consellers i cap consellera.

Àmbit laboral. A Barcelona, una dona, després de treballar en la neteja d’una comunitat de propietaris a temps parcial durant 18 anys, en complir 66 anys, va veure denegada una prestació de jubilació per no tenir el requisit mínim de cotització de quinze anys exigit per la llei espanyola. De fet la dona tenia, com diem, 18 anys cotitzats, però a jornada parcial. Un jutjat de Barcelona interessat pel cas va presentar una pregunta al Tribunal Europeu, i aquest li va respondre el passat 22 de novembre dient que la legislació espanyola és discriminatòria respecte a la dona, atès que el treball de jornada parcial, que és el més freqüent en el cas de les dones, requereix més anys de cotització. (Veure més informació sobre el cas.)

Després de llegir aquestes notícies, després de recordar els articles de la Declaració Universal de Drets Humans que parlen de la igualtat, ens preguntem: ¿Hi ha en la pràctica igualtat efectiva de drets i de reconeixement entre homes i dones? ¿Són els mitjans de comunicació conscients de la seva responsabilitat davant la invisibilitat de la dona en determinats àmbits? Quan es confeccionen les llistes electorals, ¿es tenen en compte els criteris d’igualtat entre homes i dones? ¿Per què els drets de les dones són conculcats amb tanta facilitat a tot arreu? ¿Com lluitem des del nostre àmbit quotidià —laboral, social i familiar— per defensar l’equitat entre homes i dones? Deixem aquí aquestes preguntes per obrir debat i per començar a recollir testimonis i opinions sobre la discriminació de les dones… I tu, com ho veus?

PD (13-12-2012).- Un informe realitzat per la Secretaria d’Estat per la Igualtat i fet públic avui ha arribat a la conclusió que les dones guanyen a Espanya un 37% menys d’incentius que els homes. Aquesta discriminació salarial per raons de sexe es més gran als treballs amb remuneració no subjecta a criteris no objectius, diu el diari El País, on hem llegit la informació. I més: “Si descomptem circumstàncies que en sí mateixes contribueixen a la desigualtat salarial, com són els nivells de formació o les característiques i mides de les empreses, ens trobem que hi ha un bon percentatge de desigualtat salarial, entorn al 50%, que roman inexplicat i que només pot atribuir-se a raons de sexe. És aixó el més preocupant de tot”, ha dit Juan de Lucio, director del Servei d’Estudis del Consell Superior de Cambres i coordinador del treball. (Veure més informació).

Pasión por las listas

Publicat el 9 desembre 2012 per fgallardo

Cuando visitéis la exposición Antes del Diluvio. Mesopotamia 3500-2100 a.C. (CaixaFòrum, del 30 de noviembre de 2012 al 24 de febrero de 2013), deteneos un momento —aunque vuestra impaciencia trate de dispersaros por tantas maravillas como iréis descubriendo— ante la vitrina donde se guarda la tablilla de arcilla, pequeña y delicada (no olvidéis que una tablilla de escritura cuneiforme tenía que caber en la mano de quien escribía, no podía ser mayor), que contiene la lista de los reyes sumerios.

Comprobaréis entonces, por si lo hubierais olvidado, que la pasión por las listas es ciertamente milenaria. Recordemos, por ejemplo, la lista de las dinastías faraónicas, que vimos recientemente en el Museo Egipcio. O las de la Biblia, entre las que tenemos la de los patriarcas bíblicos, la de los diez mandamientos, la de las doce tribus de Israel, etc.

Aprenderse de memoria algunas de estas y otras listas formaba parte de la rutina de los escolares de otros tiempos. Por ejemplo, para los escolares españoles de los años oscuros del franquismo no era rara la exigencia de memorizar la lista de los treinta y tres reyes godos:

Ataúlfo (410-415).
Sigérico (415).
Walia (415-418).
Teodorico I (418-451).
Turismundo (451-453).
Teodorico II (453-466).
Eurico (466-484).
Alarico II (484-507).
Gesaleico (507-510).
Amalarico (510-534).
Theudis (534-548).
Theudiselo (548-549).
Agila (549-555).
Atanagildo (555-567).
Liuva I (56 7-571).
Leovigildo (571/72-586).
Recaredo (586-601).
Liuva II (601-603).
Witérico (603-610).
Gundemaro (610-612).
Sisebuto (612-621).
Recaredo II (621).
Suínthila (621-631).
Sisenando (631-636).
Chíntila (636-639).
Tulga (639-642).
Chindasvinto (642-653).
Recesvinto (653-672).
Wamba (672-680).
Ervigio (680-687).
Égica (687-702).
Witiza (702-710).
Rodrigo (710-711).

…Pero algunos manuales, más piadosos, los resumían en los cuatro más destacados: Ataúlfo, Recaredo, Wamba y Don Rodrigo.

Y vosotros diréis: ¿Cómo aprenderse tantos nombres de memoria? Por una parte, eran otros tiempos, en los que se daba mucha importancia a la memorización; por otra, ¿no os sabéis muchos de vosotros la alineación del Barça para el partido de este domingo y el dorsal de cada jugador?

Valdés (1)
Adriano (21)
Piqué (3)
Puyol (5)
Jordi Alba (18)
Sergio Busquets (16)
Xavi (6)
Cesc (4)
Pedro (17)
Iniesta (8)
Messi (10)
Villa (7)

Para quienes no gusten de estas listas con tantos nombres, la dama Sei Shônagon, una escritora japonesa del siglo X, tiene las listas que se necesiten en El libro de la almohada: enumeraciones de las cosas que no le gustan, de las que le encantan, de las que le molestan, de las que le parecen poéticas, etc. Por ejemplo, en su lista de cosas agradables cita, entre otras, las siguientes:

Encontrar muchos libros con relatos que no haya leído.
Conseguir el segundo volumen de una historia cuya primera parte me había gustado.
Recoger los pedazos de una carta que alguien ha roto y advertir que muchos de ellos encajan.
Que les suceda algo bueno a las personas que amo.
Etcétera.

Pero no vayamos tan lejos para encontrar listas. Vayamos hasta la nevera de casa y leamos la lista de la compra que aparece debajo de un imán. O, más literario, rebusquemos en la mochila el libro que hemos leído recientemente en clase, El curioso incidente del perro a medianoche, de Mark Haddon. No os será difícil recordar que a su protagonista, Christopher Boone —que aborrece las imprecisiones— le fascinan las listas. La primera que nos proporciona en el libro enumera lo que Mark lleva en sus bolsillos cuando lo conducen a comisaría:

1. Una navaja del ejército suizo con 13 accesorios, entre ellos unos alicates, una sierra, un mondadientes y unas pinzas.
2. Un trozo de cordel.
3. Una pieza de rompecabezas de madera.
4. Tres bolitas de comida de rata para Toby, mi rata.
5. 1,47 libras (compuestas por una moneda de 1 libra, una moneda de 20 peniques, dos monedas de 10 peniques, una moneda de 5 peniques y una moneda de 2 peniques).
6. Un clip sujetapapeles rojo.
7. Una llave de la puerta de casa.

Por cierto que esta afición por las listas Christopher Boone la comparte con otro personaje que conocéis bien, Harry Potter. Recordaréis que, en Harry Potter y la piedra filosofal, de J. K. Rowling, cuando Hagrid acompaña a Harry al callejón Diagon para comprar lo que necesita para el primer día de clase en el colegio Hogwarts, leen esta lista:

UNIFORME
Los alumnos de primer año necesitarán:
—Tres túnicas sencillas de trabajo (negras).
—Un sombrero puntiagudo (negro) para uso diario.
—Un par de guantes protectores (piel de dragón o semejante).
—Una capa de invierno (negra, con broches plateados).
(Todas las prendas de los alumnos deben llevar etiquetas con su nombre.)

LIBROS
Todos los alumnos deben tener un ejemplar de los siguientes libros:
—El libro reglamentario de hechizos (clase 1), Miranda Goshawk.
—Una historia de la magia, Bathilda Bagshot.
—Teoría mágica, Adalbert Waffling.
—Guía de transformación para principiantes, Emeric Switch.
—Mil hierbas mágicas y hongos, Phyllida Spore.
—Filtros y pociones mágicas, Arsenius Jigger.
—Animales fantásticos y dónde encontrarlos, Newt Scamander.
—Las Fuerzas Oscuras. Una guía para la autoprotección, Quentin Trimble.

RESTO DEL EQUIPO
1 varita.
1 caldero (peltre, medida 2).
1 juego de redomas de vidrio o cristal.
1 telescopio.
1 balanza de latón.
Los alumnos también pueden traer una lechuza, un gato o un sapo. [SE RECUERDA A LOS PADRES QUE A LOS ALUMNOS DE PRIMER AÑO NO SE LES PERMITE TENER ESCOBAS PROPIAS.]

Esta lista de materiales es bastante diferente de la que preparasteis vosotros en septiembre, poco antes de empezar las clases, es verdad. De hecho, cada lista es útil para unas circunstancias determinadas. Para las circunstancias de ahora, para cumplir con el ritual de enviar comentarios al blog, no es necesario que enviéis vuestra lista de cantantes favoritos, ni la clasificación de los equipos de la liga de fútbol; basta con que escribáis una lista con cinco cosas que os gusten y con otras cinco que os disgusten. Así, además de practicar este apasionante juego de ordenar y clasificar las cosas, nos conoceremos todos un poco mejor. Gracias por vuestro interés.

El Sàhara davant nostre

Publicat el 28 novembre 2012 per fgallardo

Escola i educació intercultural. La situació del Sàhara a través de la mirada d’uns alumnes de l’ESO de Santa Coloma de Gramenet

Molts dels instituts de Catalunya són espais de convivència de nois i noies de diferents països. Aquesta diversitat no és fàcil de gestionar, suposa nous desafiaments, però també més possibilitats d’intercanvi i diàleg intercultural.

L’escola cerca, mitjançant una educació en valors, una trobada amb altres cultures, però també el diàleg des de la igualtat i el respecte, en el convenciment que això en durà a la construcció d’una societat més justa per a tots. Un enfocament intercultural suposa educar els nois, noies i adolescents a enfocar i respectar les diferències, especialment creant empatia; és a dir, ensenyant-los a posar-se en el lloc dels altres per tal que entenguin com pensen i com senten. L’objectiu de la pedagogia de la interculturalitat parteix del reconeixement del paper de l’escola com agent transmissor dels valors de les diferents cultures.

Els alumnes de 3r d’ESO de l’Institut Puig Castellar de Santa Coloma de Gramenet van realitzar el curs 2011-2012 una assignatura optativa, Introducció a l’economia. La diversitat de procedència dels alumnes de la classe va permetre un ric intercanvi d’experiències. Entre els alumnes hi havia en Haiba Salek, un noi sahrauí de quinze anys, nascut a un camp de refugiats de Dajla (Argèlia), i que va arribar a Santa Coloma quan tenia 9 anys. Els seus companys, des del principi, van tenir curiositat i li van insistir per què expliqués la seva història, atès que cap d’ells coneixia els problemes del Sàhara occidental, ni tan sols que el territori havia estat sota control espanyol fins el 1975.
L’entrevista que els alumnes van realitzar a en Haiba i les seves respostes constitueixen una mostra dels beneficis de l’educació intercultural, però, a més a més, les paraules d’aquest adolescent sahrauí ens apropen al drama de milers de refugiats que esperen tornar un dia al seu país, actualment ocupat pel Marroc, per ser els artífexs del seu propi destí.
Haiba i els autors de l’entrevista
L’entrevista

Jessica Smit (nascuda a L’Havana), fa la primera pregunta: —Haiba, explica’ns on vas néixer. Haiba : —Vaig néixer el setembre de 1997 a Dajla, a un camp de refugiats que és a Algèria, ja que aquest país va acollir els sahrauís que van abandonar l’antic Sàhara espanyol, perquè no hi volien viure després de l’ocupació militar marroquí. Jessica: —Què és un camp de refugiats?
Haiba: —És un camp provisional que en principi serveix per acollir els refugiats. El de Dajla té, actualment, al voltant de 40.000 habitants, i es va començar a construir el 1975, any de l’ocupació del meu país per les tropes del Marroc. Dajla és a Algèria, a la regió de Tindouf, frontera amb Mauritània.
Sarai Simón (nascuda a Catalunya): —Com són aquests campaments?.
Haiba: —Dajla és molt gran, ja que han passat 37 anys des que hi van arribar els primers refugiats. Té diferents barris, escoles de primària, on jo vaig estudiar fins arribar a Catalunya, també hi ha un hospital. La gent viu en les haimes, però també té cases d’adob on hi ha la cuina, i altres recintes més petits on es troba el bany. A l’estiu fa tanta calor que la gent dorm sobre la sorra a l’exterior, ja que les temperatures poden arribar a marcar un màxim de 50º C.
Constanza Rivas (nascuda a Xile): —No entenc per què els sahrauís han de viure a Algèria. Tampoc sabia que el Sàhara era un país, pensava que era un desert.
Haiba: —El Sàhara Occidental va començar a ser colonitzat per Espanya a finals del segle XIX, però quan Franco s’estava morint, Hassan II, el rei del Marroc, un país que sempre havia reclamat aquest territori com a propi, va promoure la invasió aprofitant la debilitat d’Espanya. Milers de marroquins, uns 30.000, van traspassar la frontera portant Al Corà a la mà, i els militars espanyols que estaven a la zona, davant uns homes solament armats amb el llibre sagrat, no podien rebutjar-los, i menys disparar sobre gent indefensa. L’anomenada Marxa Verda va ser l’inici de l’apropiació del Sàhara i l’ocupació militar del Sàhara Occidental pel Marroc.
Constanza Rivas: —Per què vas venir a Catalunya?
Haiba: —La meva mare, Fatimetu M., que és mestra i donava classes al campament de Dajla, va venir a Catalunya acompanyant els nens del meu país que passen l’estiu aquí. Estava embarassada, i els metges que la van atendre a l’arribar, li van dir que el fetus presentava problemes, i va decidir quedar-se per donar a llum. El meu germà va néixer amb problemes de salut, i per aquest motiu la meva mare va decidir quedar-s’hi, ja que la seva supervivència al camp de refugiats fóra molt difícil. Un cop instal·lada a Santa Coloma de Gramenet, el meu germà gran i jo ens vam reunir amb ella. Actualment, treballa de cuidadora de gent gran.
Marc Martín (nascut a l’Uruguai): —I el teu pare també hi és amb vosaltres?
Haiba: —No, ell és soldat del Front Polisari i té la seva feina al campament de Dajla, que és on viu amb la resta de la meva família. Els estius sempre anem tots cap allà.
El meu germà gran, que fa 2n de batxillerat, viu amb una beca a Tarragona, i els caps de setmana, quan podem ens hi apleguem tots a l’Hospitalet de l’Infant.

Família Salek Mohamed

Jessica Smit: —T’agrada Dajla?
Haiba: —Sí, molt, especialment dormir sobre la sorra, i el desert que és impressionant.
Sarai Simon: —Ets musulmà?
Haiba: —Sí, i la meva mare m’ajuda a llegir l’Alcorà, que estic aprenent de memòria.
Marc Martín: —Per què de memòria?.
Haiba: —És un honor saber l’Alcorà de memòria.
Marc Martín: —Tornaràs definitivament a Dajla?
Haiba: —Sí, però primer haig d’acabar l’ESO, fer batxillerat i si és possible m’agradaria anar a la universitat, i un cop acabi els estudis, tinc la intenció de tornar-hi per ajudar el meu poble.
Cistina Medrán (nascuda a Catalunya): —Quan vas arribar a Santa Coloma i vas començar anar a l’escola, et va resultar complicat, o no?
Haiba: —No, ràpidament vaig fer amics, i a més a més a Dajla estudiàvem castellà, per això en sabia bastant. El català em va costar més.
Jessica Smit: —Com és que estudiaves castellà a Dajla?
Haiba: —No ho sé exactament, potser perquè el Sàhara occidental va ser una província espanyola fins el 1975.
Jessica Smit: —Què és el que més t’agradaria?
Haiba: —La independència del meu país, la República Àrab Sahrauí Democràtica.

Entrevista elaborada dins de l’assignatura optativa Introducció a l’economia, curs 2011-12. Nivell: 3r ESO. Alumnes participants: Marc Martín, Cristina Medrán, Constanza Rivas, Haiba Salek, Sarai Simón i Jessica Smit. Institut Puig Castellar. Santa Coloma de Gramenet.

Context històric

Marxa Verda.– La marxa a través del desert que en 1975 van fer 300.000 colons i 25.000 militars marroquins, travessant la frontera fins al Sàhara Occidental. Marxa promoguda pel rei del Marroc, Hassan II, atès que considerava el Sàhara com a territori del Regne Alauí. El dictamen del 16 d’octubre de 1975 del Tribunal de Internacional de Justícia de les Nacions Unides, que ratificava els plans de les Nacions Unides, i de la confirmació del govern d’Espanya del dret del poble sahrauí a la autodeterminació, va accelerar el posicionament del Marroc, ja que interpretava el veredicte com un recolzament de les seves reivindicacions sobre el Sàhara.

El 14 de novembre de 1975 es van signar els acords tripartits pels quals Espanya cedia al Marroc i Mauritània la seva darrera colònia a Àfrica, l’anomenat Sàhara espanyol. Començava aleshores la qüestió del Sàhara Occidental. Un conflicte en què la població autòctona sahrauí reclama el seu dret a l’autodeterminació davant del Regne Alauí que defèn la seva sobirania al territori.

Milers de sahrauís viuen, avui, als camps de refugiats als campaments instal·lats a la hammada algerina, un desert inhòspit a la regió de Tindouf.

Front Polisario.- Moviment polític i militar del Sàhara Occidental. És successor de l’Organització de Vanguardia per l’alliberament de Sakia-el-Hamra i Río de Oro dels anys 60, dirigida per Mohamed Sid Brahim Sid Embarec Basir, de sobrenom, Basiri, que va ser detingut després de una manifestació a l’Aaiun el 17 de juny de 1970, traslladat a la presó provincial i des d’aleshores roman desaparegut.

Uns estudiants sahrauís, dirigits per Mustafà Said Al-Uali, constituiran el Polisario el 10 de maig de 1973, que tindrà el propòsit d’aconseguir la independència del territori, primer sota domini espanyol, i després marroquí i maurità. Pocs dies després, s’inicien les hostilitats, mitjançant una guerra de guerrilles.

Després de la descolonització espanyola, forçada per la Marxa Verda, el Polisario iniciarà una guerra amb Mauritània que, finalment, els hi cedirà el territori que estava sota el seu control, cessió que serà rebutjada pel Marroc, que s’annexionarà la zona. Des del 1975 el Polisario s’assentà al Tindouf a Argèlia, essent reconegut aquell mateix any per les Nacions Unides. El febrer de 1976 el moviment proclama la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) amb un govern a l’exili. Els combats del Front Polisario van continuar fins el 1991, dia en que s’acorda un alto el foc després de la creació del s murs marroquins.

La MINURSO (Missió de les Nacions Unides per al Referèndum del Sàhara Occidental) és l’organisme encarregat de vetllar per l’alt el foc i preparar un referèndum, que encara no s’ha realitzat. Després de 30 anys de violacions sistemàtiques dels drets humans de la població sahrauí als territoris ocupats, així com la forma en què l’exèrcit marroquí va desmantellar el campament de Agdaym Izik i la repressió posterior desplegada en tot el territori, transpassant tot límit, Juan Soroeta Liceras, Juan Miguel Ortega Tirol i altres 71 professors de Dret Internacional i Relacions Internacionales de 32 universitats de l’Estat, a més a més de la Asociación Española para el Derecho Internacional de los Derechos Humanos (AEDIDH), van publicar un article a un diari en el què demanaven el següent: “Tras tres lustros de guerra de liberación nacional, en 1991 el Frente Polisario decidió sustituir las armas por las urnas, en la confianza de que Naciones Unidas sería capaz de llevar a buen puerto un Plan de Paz que había sido negociado libremente por las partes. Pero, desde su puesta en marcha, este Plan fue boicoteado por Marruecos, tal y como ha denunciado, entre otros, James Baker. Existe ya un censo para el referéndum confeccionado por Naciones Unidas, pero el veto francés impide su celebración. Mientras el Plan de Paz continúa estancado y en el Sáhara ocupado se producen estas graves violaciones de derechos humanos, nuestro país se preocupa de su interés nacional, la Unión Europea del suyo y Naciones Unidas se limitan a “deplorarlas”. En esta tesitura, si finalmente se le impide al pueblo saharaui decidir libremente su futuro mediante un referéndum de autodeterminación, en los términos que establecen las resoluciones de Naciones Unidas, nadie le podrá acusar de no haber explorado todas las vías pacíficas imaginables para poner fin a su sufrimiento”. (“Sáhara y derecho Internacional”, El Público, 5 de gener del 2011.)

Els murs del Sàhara Occidental
Els murs més coneguts són, en primer lloc el de Berlín que, afortunadament, va caure el 1989, però també el que separa a Israel i Palestina o fins i tot les tanques de Melilla. En canvi, molts de nosaltres no hem sentit parlar dels murs del Sàhara que el Marroc va començar a construir a partir del 1980 fins el 1987. Es tracta d’un conjunt de murs gigantins fets de pedres i filats, vigilats per més de 125.000 soldats marroquins, armats per les potències europees, i que té més de 5.000 mines al llarg del seu recorregut.
Els sis murs construïts pel Marroc divideixen el Sàhara ocupat i són com unes llargues cicatrius que recorren el desert. Ens il·lusiona pensar que els murs es podran enderrocar, però més difícil serà la neutralització de les mines que continuen matant i mutilant.

Gemma García Fuertes

Vivir los sueños

Publicat el 26 novembre 2012 per fgallardo

En el instituto tenemos una pequeña joya, la sala de teatro, de la que disfrutamos durante todo el año con una gran variedad de espectáculos.

La semana pasada tuvimos de nuevo la oportunidad de acomodarnos en las butacas para deleitarnos con una versión de Don Quijote de la Mancha. Al finalizar la representación, una voz que salía de entre las butacas preguntó a quienes interpretaban la obra que por qué moría Don Quijote. Como siempre, los interrogantes más interesantes los lanza el alumnado, y además este interrogante me pareció que tenía alguna inflexión de queja. No hay mayor halago para unos actores que conseguir que el público se enamore de sus personajes y no quiera que finalice nunca su ilusión.

A pesar de nuestros deseos de continuar cabalgando junto a Rocinante, se encendieron unos focos, salimos de nuestro ensueño, se apagaron otros, y volvimos a la realidad… con alguna resistencia, porque ¿por qué muere Don Quijote? Don Quijote muere por ser coherente con su decisión —más quisieran para sí muchos cuerdos—, y para seguir viviendo en la distancia que separa a Aldonza Lorenzo de Dulcinea del Toboso. Don Quijote es capaz de renunciar a las aventuras caballerescas con Sancho Panza pero no está dispuesto a resignarse a que la realidad sea menos bella de lo que él la ve. Don Quijote es un personaje entrañable, valiente e inconformista, que no sólo se atrevió a soñar sino que quiso vivir sus sueños. ¿Y vosotros con qué soñáis? ¿Cómo es vuestro mundo ideal? ¿En qué clase de heroínas y héroes os convertiríais si pudierais? ¿Dónde iríais? ¿Con quién? ¿Qué haríais? Os invito a que soñéis y a que escribáis vuestros sueños, pero si además alguien se anima a vivirlos, cuidado con los Sansones Carrasco y los rebaños de ovejas.

Vanessa Bolancel

Abans que acabi el curs…

Publicat el 26 novembre 2012 per fgallardo

Al febrer de 2011, un colla d’amics de Nova Orleans va decidir de posar en marxa al seu barri un experiment. Van agafar el mur d’una casa abandonada i el van cobrir amb guix. Després, van pintar en fileres la frase “Before I die I want to _______” i van deixar al costat algunes caixes de guixos.

El dia següent, en tornar al lloc dels fets, van trobar que veïns i passejants, de manera espontània, havien acceptat el repte d’omplir els buits amb les seves aspiracions personals i de compartir-les amb els altres. Pocs mesos després, aquest experiment es va repetir a altres ciutats d’Amèrica del Nord (Washington, Nova York, Vancouver, Santa Cruz…), i finalment a la resta del planeta. Avui, altres murs semblants han aparegut a més d’una vintena de països i en més de 10 llengües distintes. Podeu conèixer la història sencera a la seva pàgina: http://beforeidie.cc.

Enguany, al 2n curs d’Administració i Finances vam començar el curs volent també afegir-nos a la iniciativa. Tot i així, la idea d’expressar les nostres aspiracions abans de morir ens semblava poc concreta i massa grisa. Així que, inspirats per la manera en què un institut holandès li havia pegat la volta (http://www.centralparkoffice.com/graduate/), vam decidir de canviar la frase.

“Abans que acabi el curs vull _______” ens permetria ajudar els nostres estudiants a fixar-se uns objectius a curt termini, i obria les portes a poder fer un seguiment de com gestionaven les seves metes. Només caldria esperar uns pocs mesos per poder-les contrastar amb la realitat. I tant si poden arribar a complir-les com si no, esperem de tot plegat poder aprendre’n alguna cosa.

Vam substituir el guix per un mural perquè no està la cosa per grans despeses; i sobretot, perquè així és com ho van triar ells. També van voler que quedés penjat al passadís en comptes de tancar-lo a la classe, perquè la participació quedés oberta per tothom al centre. Amb un pressupost de menys de 20 € (retoladors inclosos) i l’ajuda del Santi, de manteniment, que es va oferir per donar-nos un cop de mà, farà cosa d’un mes vam aconseguir penjar-lo.

Al Puig vam estar molt més ràpids que els ianquis, i quan vam arribar a la tarda següent, ja s’havien omplert gairebé les 92 línies que haviem deixat disponibles i fins i tot es començaven a aprofitar els costats i els espais intermitjos. Havia escrit gent de tots els cursos de grau superior, dels de grau mitjà, de batxillerat i d’algun curs de la ESO. Encara ens va donar temps a alguns professors a escriure-hi també.
Les propostes us podeu imaginar que són de tots els colors i pelatge, com els alumnes que poblen el nostre centre. Però el principal és que vam poder desitjar i escriure i, sobretot, ho vam poder compartir. Llegint-les amb atenció, fins i tot diria que més d’un (de fet, molts) s’hi va parar a pensar.

La mala notícia és que el tauler ja és ple, i que al no ser de guix, ja no podem esborrar-lo i fer espai per més gent.

Les bones són que vam fer moltes fotos, com aquestes d’acompanyament que hem volgut ensenyar-vos, i que ja estem pensant si els que estiguin al curs vinent el repetiran de nou (engrescats com estem amb el PILE, ja ens faria il·lusió de poder fer-lo en anglès!). I el millor de tot és que aquí mateix, als comentaris del bloc del Puig, el podem continuar encara que sigui de manera virtual.

Abans que acabi el curs vull…

Marcos Alcocer

El festín de Babette

Publicat el 18 novembre 2012 per fgallardo

Acaba de tornar a les sales de cinema aquesta pel·lícula danesa de 1987, que és un clàssic del cine modern i guanyà l’òscar al millor film en llengua no anglesa. El guió està basat en una narració de l’escriptora danesa Isak Dinesen (pseudònim de Karen Blixen) , autora de Memòries d’Àfrica.

La pel·lícula El festín de Babette (títol original: Babettes gæstebud), de Gabriel Axel, és una història explicada per un narrador a la manera d’un conte.

En els temps de la guerra francoprusiana, el 1871, vivien en un minúscul poblet situat a la inhòspita costa de la península de Jutlàndia dues germanes ja grans, amables i caritatives, estimades i respectades per la comunitat, que continuaven la tasca espiritual del seu pare, el difunt pastor. Aquest les havia educat en el puritanisme més estricte, en la negació dels plaers del cos, i elles li havien respost amb total submissió, renunciant fins i tot a l’amor. Però en les seves vides irromp una dona francesa, Babette, necessitada d’ajut, fugitiva del luxós i sensual París llavors en guerra, a qui acullen com a minyona. Babette s’hi adapta, passen els anys… i un bon dia demanarà a les germanes Martina i Philippa (anomenades com Martin Luther i el seu amic Philipp Melanchthon) que li deixin preparar un autèntic sopar francès per a elles i els seus amics en agraïment per la seva hospitalitat.

L’he trobada una pel·lícula preciosa. Amb aquells interiors i aquells rostres del cine nòrdic, a estones Bergman, a estones Dreyer (Ordet -La palabra-) . S’hi planteja el vell tema de la vida retirada en el lloc minúscul a la recerca de la puresa i d’un mateix, en oposició a la vida mundana i al triomf. Però també hi ha molts altres temes: la força del destí, la tria entre deure i desig, l’autoritarisme familiar, la vivència de la fe religiosa, l’esperança en una altra vida… i especialment la contraposició entre cos o sensualitat i esperit o contenció.
Segurament durarà poc als cines. La vaig veure dissabte a la nit i érem sis persones. Així doncs, m’afanyo a recomanar-la amb la seguretat que no decebrà ningú, o gairebé ningú…, i als amants de la bona cuina, i “filòsofs” dels efectes del bon menjar i el bon beure sobre l’esperit, encara menys.

No us perdeu El festín de Babette!

Agustina Rico

L’hora de lectura

Publicat el 18 novembre 2012 per fgallardo

L’Hora de lectura és una activitat que es fa a l’institut Puig Castellar a 1r i 2n d’ESO i que es va iniciar el curs 2007-2008, dins d’un Pla d’estímul de la lectura (+llibres= +lliures), la qual cosa vol dir que ja l’ha realitzat tot l’alumnat de l’institut, perquè els alumnes que la van iniciar a 1r d’ESO són els que ara estan cursant 2n de batxillerat. Aquest fet pot ser un bon motiu per fer reflexions i valoracions sobre aquesta activitat, però abans pot anar bé que recordem breument què és l’Hora de lectura i com és actualment, ja que hi ha hagut alguns petits canvis en el seu funcionament al llarg d’aquests anys.

Aquesta activitat consisteix en una hora setmanal de lectura a l’aula amb llibres de la biblioteca, que estan en una capsa dins de l’armari de cada aula. L’activitat comença al mes d’octubre, quan cada grup d’alumnes fa una visita a la biblioteca de l’institut, acompanyats d’un professor. Cada alumne tria lliurement el primer llibre que llegirà a l’Hora de lectura, el coordinador de biblioteca fa un llistat amb el llibres triats i els col·loca als armaris de cada aula.

Al mes de novembre comença l’Hora de lectura, seguint un calendari elaborat prèviament, de manera que aquesta hora sigui diferent cada setmana i vagi canviant de forma rotatòria. La dinàmica de l’activitat és que els alumnes llegeixen en silenci a la seva aula el llibre triat a la biblioteca. Una de les particularitats d’aquest Pla d’estímul de lectura és la implicació de tot el professorat, i de qualsevol matèria, en una activitat, la lectura, tradicionalment restringida a l’Àrea de llengua. El professorat encarregat també porta el seu llibre per tal de donar exemple amb la seva activitat lectora. Cada alumne disposa d’un quadern de seguiment de la lectura de manera que cada setmana va apuntant la pàgina a la qual ha arribat; en finalitzar el llibre ha de contestar breument unes preguntes i fer un dibuix relacionat amb la lectura. Quan un alumne acaba la lectura d’un llibre i en vol un altre, té dues possibilitats: bé pot anar a buscar-lo a la biblioteca a l’hora del pati, o bé agafar un dels que hi ha a la capsa de l’aula corresponent.

Al curs 11-12 es va introduir la novetat a 2n d’ESO que l’Hora de lectura anés lligada al crèdit de síntesi, anomenat Un llibre és un món. Després de llegir alguns llibres, els alumnes han de triar el llibre del qual faran el crèdit de síntesi. Cada grup (de dos o tres alumnes) ha de fer el seu dosier del crèdit de síntesi (de les matèries de català, castellà, anglès, dibuix, tecnologia i economia) i l’han de lliurar a finals del segon trimestre. Això propicia que molts alumnes vagin a la biblioteca per a buscar altres llibres que els puguin interessar més per fer el crèdit de síntesi.

Després d’aquesta explicació formal, convé que fem una reflexió sobre aquesta activitat, tant si ets alumne que està fent l’Hora de lectura aquest curs com si la vas fer en cursos anteriors. Et sembla profitosa? Creus que és interessant? Es podria millorar d’alguna manera? Quines reflexions faries? Quins suggeriments se t’acudeixen?

Us convido a fer els vostres comentaris per tal de millorar una activitat que intenta potenciar un dels aspectes més importants i interessants de l’ensenyament i (per què no?) de la vida: el plaer de la lectura.

Pau Navarro Jarque
Coordinador de la Biblioteca.