Arxiu de l'autor: fgallardo

Què vols que et facin…?

Publicat el per
40

Què vols que et facin, què vols que et diguin els minairons? Diu la llegenda, però qui ho sap?, que els minairons (o manairons) de la mitologia pirinenca són diminutes criatures fantàstiques —una mena de follets hiperactius i xerraires— que hi caben a milers en un canut de canya o un canut d’agulles i que si algú obre el canut, surten com a un eixam de mosquits espurnejants i comencen a demanar feina i conversa, tot dient: “Què farem, què direm?”. La força o el poder d’aquests éssers és extraordinària. Algunes llegendes del Pirineu, per explicar la formació de les tarteres, per exemple, diuen que aquestes acumulacions de pedres despreses del cim que hi ha als flancs d’algunes muntanyes han estat obra d’aquests follets, quan el seu amo havia obert per descuit o accident l’ampolleta o canut i desesperat els ordenava aplegar en un punt determinat totes les pedres dels rodals.

Sobre aquests diablorins, l’escriptor català Pep Coll (Pessonada, Pallars Jussà, 1949) va escriure una novel·la d’aventures molt simpàtica titulada precisament així, Què farem, què direm? (editorial Cruïlla, Barcelona, 1992).


I com que sabem que alguns dels nostres alumnes de 1r d’ESO han llegit i s’han divertit molt amb aquesta novel·la, potser ara tinguin el mateix somni de la Bet (una nena de tretze anys que viu a Esterri), la seva protagonista i narradora: posseir un canut de minairons per poder demanar-los que facin realitat els seus desitjos i entremaliadures. I en aquest cas, ens agradaria saber què demanaria cadascú. Sí, a veure tu, Gina, que ets més a prop meu: A més dels deures de l’institut, és clar, què vols que et facin, què vols que et diguin els minairons? ¿Que no has llegit el llibre encara? No t’amoïnis, dona, no passa res, ja el llegiràs més endavant: també tu ara pots dir-nos què els demanaries als minairons (o, ja posats, a un elf domèstic com els que apareixen, per exemple, als llibres de Harry Potter si el tinguessis a mà, o a qualsevol altra criatura fantàstica capaç de realitzar els teus somnis, o imagina’t, si més no, que tens una vareta màgica i pots demanar el que vulguis…). Tu i tots els usuaris o visitants d’aquest blog: què demanaríeu als minairons?, què voleu que us facin, què voleu que us diguin?

With a Little Bit of Luck

Publicat el per
41

Once again Moving On (Dynamic Theatre In English) has  come to our school to perform  this time With a Little Bit of Luck and it has again been a success. The actors make students get involved in the play as they make some students to go up in the stage and play some small roles, that make students to motivate, not only those who play a role but also the audience.

Merche Muñoz


“Tell me and I’ll forget;
show me and I may remember;
involve me and I’ll understand”
(Chinese Proverb)

First and Second ESO Students

Third and Fourth ESO Students

Batxillerat and Cicles Formatius Students

Cròniques de la veritat oculta

Publicat el per
26

L’obra que hem pogut veure recentment (12 de gener de 2012) a la sala d’actes de l’Institut —adaptació teatral de les Cròniques de la veritat oculta, de Pere Calders—, representada per la companyia Encara Faren Salat-Transeduca, va ser programada pel Departament de Català per als alumnes grans del centre per les seves característiques d’humor subtil, de vegades difícil de copsar, pel seu llenguatge acurat i culte, i pel surrealisme que la impregna de dalt a baix, elements tots ells que demanen una certa maduresa i una certa subtilesa en l’espectador.

El principi crec que va sorprendre gratament als alumnes per l’escenografia (un aparell de ràdio antic del qual sortien anuncis amb un to d’una altra època). Tot sovint, els joves, acostumats a l’estètica moderna i al llenguatge més directe i actual, responen molt bé a l’estètica i el llenguatge d’altres èpoques pel que tenen de “nou” per a ells. El problema en aquest cas era la dicció dels actors, alguns molt difícils de seguir per la velocitat, l’escàs volum i la poca vocalització. Aquest problema es va anar solucionant al llarg de l’obra, i a partir de la meitat es va poder seguir el text més clarament. S’ha de dir, però, que les dificultats per entendre “la lletra” eren força compensades per l’expressivitat física d’alguns dels actors i per “la veu” de la ràdio.

Els alumnes van seguir força atents la successió d’escenes, elaborades a partir d’uns contes de Pere Calders, autor català destacat ja abans de la guerra civil espanyola per les seves narracions curtes carregades d’ironia i humor negre. Exiliat a Mèxic i retornat a Catalunya en els anys 60, va gaudir de fama i reconeixement a partir del finals dels anys 70 amb l’adaptació de les seves narracions al teatre amb el títol d’Antaviana, una paraula que s’inventa un nen que està fent els deures i que li serveix per designar-ho tot. Aquesta obra, en la qual es basa totalment la que hem vist a l’Institut, va ser escrita per la companyia Dagoll-Dagom, pionera i de fet fundadora del teatre musical a Catalunya, i va donar a conèixer Pere Calders a un públic molt més ampli. L’obra va obtenir tant d’èxit que hi ha escoles, empreses d’animació cultural, grups, etc., que han pres el nom d’Antaviana i fins i tot un grup d’escriptors va proposar que la paraula entrés al diccionari, cosa que al final no es va produir ja que, entre altres objecccions, es desvirtuava el sentit màgic del mot.

El món de Pere Calders és fet de poesia i tendresa d’una banda i d’ironia i surrealisme —de vegades inquietant— de l’altra (que va ser enriquit en els anys de vida a Mèxic, segons explicava ell mateix). S’amaneix tot plegat amb unes gotes d’humor negre, un polsim de crítica social, un rajolí de penetració psicològica i  es barreja tot plegat amb una dosi generosa de domini del llenguatge (jocs de paraules, to solemne en moments “cutres”, delinqüents lletraferits, etc.) i  del conjunt neix el molt peculiart món de Calders.

La màgia dels contes, sumada a la màgia del teatre, ens fa versemblant que algú hagi perdut una mà (una mà dreta per ser més exactes) “en un jardí de casa bona” com si fos un objecte qualsevol. Portat a l’extrem, el llenguatge quotidià ens pot fer males passades, com és el cas del nen a qui la mare encarrega que compri una planta que creixi molt però que molt de pressa i  gairebé és engolit per l’Hedera Helix. Trobem també un assassí  (que em porta el record del desaparegut Pepe Rubianes, que el va interpretar, membre del primer grup d’actors de Dagoll-Dagom) que discuteix amb la seva consciència  i  aquesta, vençuda i desesperada, ofega les seves penes en alcohol. Assistim a l’arribada inespesperada del pare Noel a una casa on no és ben rebut i ens expliquen la història d’un home a qui la vida ha tractat molt malament quan era una bona persona però que triomfa i és ben vist des que es dedica a robar.

Per als qui vulguin gaudir una mica més de les històries que ens proposa Pere Calders, recomano la lectura de les Cròniques de la Veritat oculta o qualsevol altre recull de contes (Demà a les tres de la matinada, De teves a meves, etc.) d’aquest mateix autor. Les úniques condicions que es pot demanar al lector jove que s’hi acosti és un cert nivell de lectura (d’hàbit de llegir coses d’una certa dificultat) i ganes de deixar-se sorprendre.

Agustina Rico

Eliminació de la pobresa: utopia o conformisme?

Publicat el per
41

Una alumna de 1r de batxillerat, Noelia Lorenzo Fernández, per obrir un debat, ens ha enviat el següent text amb l’ànim que tothom pugui llegir-lo i donar la seva opinió sobre l’eliminació de la pobresa:

Eliminació de la pobresa: utopia o conformisme?

Al meu parer, les diferències entre rics i pobres no són naturals. Tot i que els que defensen el contrari diguin que aquesta diferenciació ha existit sempre, no es així. Durant la prehistòria, no hi havia diferències perquè els homínids només posseïen el necessari per viure, per tant, aquestes diferències van sorgir a partir de l’obsessió de l’ésser humà per viure amb més coses de les que són necessàries.

La creació d’una societat igualitària com a utopia, és un altre argument molt utilitzat pels que creuen que la pobresa és inevitable. Però, en realitat, la creació d’una societat totalment igualitària ja va ser provada per Étienne Cabet, qui va dissenyar Icària, un país on s’acomplia el somni comunista d’una igualtat social completa, un projecte que va portar a terme amb algunes comunes a Amèrica. Si aquest somni de Cabet (com el de molts altres) no va tenir un gran èxit, és perquè els que tenen les riqueses i, per consegüent, el poder, no estan disposats a canviar el desigual sistema econòmic en el qual vivim: el capitalisme. Si hi ha països més pobres, és perquè els més rics s’han aprofitat dels seus recursos per obtenir el màxim benefici, que és la base del capitalisme.
Si cadascú busca el màxim benefici individual, mai aconseguirem trencar les barreres de la desigualtat, perquè tard o d’hora els nostres interessos individuals xocaran i tal i com està estructurada la nostra societat, quan això passa, són els més forts econòmicament els que trepitgen als més dèbils.

Com a conclusió, jo diría: Sí, podem acabar amb la pobresa. Per aconseguir-ho primer hem de desfer-nos del nostre conformisme, lluitar pel que ens correspon com a societat, no com a individus. Només si pensem de manera col·lectiva podem aconseguir formar una societat igualitària, sense rics ni pobres, sense classes socials, sense pensaments egoistes. Una societat on es tingui més consideració per les persones que per les coses materials. Aquesta és la veritable societat igualitària que comportaria l’eliminació de les diferències entre rics i pobres i la convivència en pau de tots individus que la formen, potser no amb masses riqueses materials, però amb la màxima realització espiritual i social.

Podem acabar amb la pobresa. Tu què en penses? ¿És una utopia voler acabar amb la pobresa? ¿No serà conformisme no voler fer-ho?

Se suspende la función

Publicat el per
99

¿Qué pueden hacer los trabajadores —los tramoyistas, la taquillera, el portero, la señora de la limpieza, etc.— de una sala de teatro si ven que corren el riesgo de quedarse sin trabajo por no haber llegado los actores de la compañía que tiene que representar la obra prevista? ¿Anunciar que se suspende la representación, devolver el dinero al público y cerrar la sala? ¿Buscar otras soluciones más imaginativas que les ayuden a salvar su sueldo? A esas preguntas y a otras similares tienen que responder los personajes de Se suspende la función, la  obra de Fernando Lalana que un grupo de alumnos de 3º de ESO, dirigidos por la profesora Vanessa Cáceres, representó, por partida doble, el pasado 20 de diciembre, en la sala de actos del instituto. A la primera sesión (a las 16.30 h), asistieron los alumnos  de 1º y 2º de ESO, y a la segunda (a las 18.30 h), familiares de los actores, compañeros de diferentes cursos y público en general. [Puede leerse la ficha técnica siguiendo este enlace.]

Como esta obra va dirigida básicamente a un público joven —aunque, por supuesto, el público adulto también puede disfrutarla—, en la edición publicada por la editorial Anaya, el autor —especializado en teatro infantil y juvenil— facilita, además de extensas acotaciones escénicas que resultan muy útiles para la representación, numerosas aclaraciones sobre el carácter y el sentido de esta comedia —a la que él mismo califica como “gamberrada” teatral por la sorpresa que produce que tenga que suspenderse la función. Así, por ejemplo, subraya que, detrás de la apariencia cómica de la obra, hay un par de cosas serias que pueden suscitar el debate: “la revolución de los humildes y las oportunidades que, a veces, te brinda la vida” […] y “guiños muy claros a asuntos de cierto interés social (la presencia inevitable de la publicidad o el final, con el teatro convertido en un bingo)”.

En cuanto al argumento, después del prólogo y antes de la presentación de los personajes y de observaciones sobre la escenografía, la música y el vestuario, el autor nos ofrece este comentario:

“Aunque se iba a representar una obra, nunca llegaremos a saber cuál es o de qué trata. Todo ocurre en tiempo real, sin pausas y a un ritmo endiablado. Los actores no se han presentado, el público ya está sentado en las butacas y hay que levantar el telón. No, no hay que levantarlo porque ya estaba arriba y ahora todos saben que hay problemas. Es mejor que los espectadores se vayan a su casa. No, que no se vayan. Que sí. Que no. Mejor, hacemos nosotros la función. ¿Qué función? ¿Hay una función? La obra. ¿Qué obra? No sé. Una obra. Cualquier obra. Una de piratas, de princesas, de gánsters… ¡La que sea! No se vayan, que volveremos enseguida. ¡Publicidad!”

Si por las respuestas de los espectadores (risas, aplausos, ambiente de entusiasmo, coloquio con los actores…) ya pudimos calibrar en su momento el éxito de la representación, ahora abrimos esta entrada en el blog para acoger los comentarios escritos que sobre la obra se nos hagan llegar.

Electrodomèstics

Publicat el per
63

Quan va morir Steve Jobs (Apple), els diaris van publicar articles i apunts biogràfics gràcies als quals vam assabentar-nos d’algunes de les seves opinions personals. Per exemple, vam llegir que quan el matrimoni Jobs va necessitar comprar una rentadora, com que els preocupava molt el medi ambient, van pensar durant molt de temps quin model era el més apropiat i estava més en consonància amb els seus principis. Finalment, van optar per un model europeu, en comptes d’un model nord-americà, perquè havien calculat que la vida de la roba era més llarga amb les rentadores europees.

Potser no tothom s’ho pensa tant com Steve Jobs i la seva dona a l’hora de comprar una rentadora o qualsevol altre electrodomèstic. El que sí és segur és que per a tots nosaltres els electrodomèstics ens fan la vida més còmoda, perquè ens ajuden en moltes tasques domèstiques (cuina, manteniment, conservació d’aliments, etc.), en la neteja personal (l’assecador del cabell, el raspall de dents elèctric, etc.) i per tenir la casa a una temperatura adient (calefactors, aire condicionat, etc.).

Com que hi tanta varietat d’electrodomèstics (tots tenen en comú el fet de funcionar amb electricitat), les enciclopèdies i els catàlegs acostumen a fer-ne diferents classificacions segons la seva mida (grans com la rentadora i el frigorific i petits com la liquadora i la cafetera), el seu ús (rentar, cuinar, etc.) o el seu color dominant: línia marró, línia blanca i línia grisa.

Els aparells de la línia marró són els audiovisuals i serveixen per al lleure (televisor, reproductors de música, de vídeo, etc.). Els de la línia blanca serveixen per conservar aliments, cuinar i rentar (el frigorífic, el forn microones, el rentaplats, etc.). Quant als de línia grisa, són els relacionats amb la informàtica (l’ordinador personal, la impressora, etc.).

Com veiem, els electrodomèstics són un conjunt molt ampli i variat d’aparells. Tothom, però, en té algun que considera el més necessari o més útil per a la seva vida. Per aclarir-ho, fem les següents preguntes.

Quin paper juguen a la teva vida els electrodomèstics? Sense quin d’aquests aparells et resultaria més incòmoda la vida? Quin és el teu electrodomèstic preferit i per què? Creus que la preferència per un determinat electrodomèstic té a veure amb l’edat o el sexe? Aquestes són algunes preguntes possibles sobre els electrodomèstics, però totes les que vulguis plantejar o contestar seran benvingudes.

Personatges

Publicat el per
81

Alguns alumnes ens han demanat obrir una entrada al blog per poder dir quin personatge admiren. Es referien segurament a personatges famosos, a personatges actuals, del món de l’espectacle (músics, actors de cinema…) i de l’esport (futbolistes, tennistes…). Potser, però, no tothom tingui algun personatge d’actualitat  com a  objecte de la seva admiración; potser alguns, si parlessin de personatges dignes d’admiració, parlarien de personatges històrics o, en tot cas, no vinculats al món de l’espectacle (hi ha molts joves que admiren, per exemple, el treball o les idees dels activistes de Greenpace, del Che Guevara, de la Mare Teresa de Calcuta, de Richard Stallman, de Steve Jobs, de Jane Goodall, etc.). En qualsevol cas, és estrany no sentir admiració per altres persones: bé pels qui han fet una obra excepcional, singular, transcendent, sigui en el camp que sigui (ciència, societat, història, esport, art, etc.), bé pels qui tenen una personalitat molt destacada o capacitats o habilitats especials, etc.

En tot cas, deixem que siguin ells, els joves, quins ens expliquin quins personatges admiren i, sobretot, per què. Després, ja en parlarem.

Leyendas de Bécquer

Publicat el per
15

Cada año, a lo largo del curso, se representan en la sala de actos de nuestro instituto diferentes adaptaciones de clásicos, tanto en catalán como en castellano. El pasado 22 de noviembre, la compañía Transeduca, especializada en programación teatral para centros escolares, representó para nuestros alumnos y para alumnos de otros institutos de Santa Coloma Leyendas de Bécquer en dos sesiones consecutivas.

Gustavo Adolfo Bécquer (Sevilla, 1836; Madrid, 1870) es uno de los autores más populares de la literatura española, tanto por su poesía lírica (Rimas), que marcó un hito en la tradición literaria hispánica por su intimismo y su sencillez expresiva, como por su obra narrativa en prosa (Leyendas), verdadero compendio de temas y motivos románticos (ruinas medievales, amores trágicos, naturaleza sombría, ambientes nocturnos, etc.).

En esta adaptación para el teatro de las Leyendas, para resaltar el carácter unitario entre la poesía y la narrativa de Bécquer, se incluye una de las rimas:

Una mujer me ha envenenado el alma,
otra mujer me ha envenenado el cuerpo;
ninguna de las dos vino a buscarme,
yo de ninguna de las dos me quejo.

Como el mundo es redondo, el mundo rueda.
Si mañana, rodando, este veneno
envenena a su vez, ¿por qué acusarme?
¿Puedo dar más de lo que a mí me dieron?

En cuanto a las leyendas, de las veintiocho que escribió Bécquer, los autores de esta adaptación, para captar mejor el interés del público juvenil, han preferido algunas de las más misteriosas e inquietantes (algunas de ellas de tema similar al de la rima citada): “¡Es raro!”, “Maese Pérez, el organista”, “El rayo de luna”, “El monte de las ánimas”, “Los ojos verdes”, etc.

Como es habitual en esta compañía teatral, al acabar el espectáculo los actores mantuvieron un coloquio con el público para aclarar el sentido de algunos aspectos del montaje relacionados con la escenografía, las dificultades de trasvasar un texto narrativo a un marco teatral, el carácter del teatro para escolares, etc.

Con la representación y con el coloquio, con el trabajo previo en el aula, con la realización de las fichas y con la posterior reflexión, los profesores del Departamento de Lengua Castellana esperan haber conseguido que sus alumnos se familiaricen con algunos de los motivos que inspiraron a un clásico de la literatura española y tengan curiosidad e interés por conocer mejor, de primera mano, las obras suyas, en prosa o en verso, que todavía no conozcan. En cualquier caso, ahora son ellos, los alumnos, los que tienen la palabra: ¿Quién quiere empezar?

Drets humans

Publicat el per
50

El 10 de desembre es commemora l’aniversari de l’aprovació de la Declaració dels Drets Humans per les Nacions Unides. Aquesta data ha de ser cada any un motiu de commemoració, de reflexió i de balanç. És cert que s’ha avançat molt (malgrat que desigualment) en el coneixement, l’aplicació i el respecte dels Drets Humans; el camí, però, és molt llarg i encara queda molt perquè aquest coneixement arribi, en la pràctica, a tot arreu i perquè deixin de conculcar-se, totalment o parcialment, aquests drets i perquè s’apliquin plenament a totes les persones, independentment del seu origen, del seu sexe i de la seva edat. Per aquest motiu, perquè són prou conscients de la feina pendent, les professores d’Educació per a la Ciutadania del nostre institut treballen de valent perquè els alumnes, des dels més petits al més grans, coneguin, difonguin i lluitin per la defensa i l’aplicació d’aquests drets allà on es trobin. De moment, alguns alumnes han començat a exposar els seus treballs als taulons de les escales de l’institut, i la seva professora, Yolanda Moneo, ens ha fet arribar la següent presentació.

Considerant que el respecte a la dignitat inherent a tots els membres de la família humana i als drets iguals i inalienables de cadascun constitueix el fonament de la llibertat, de la justícia i de la pau del món... Així comença el preàmbul a la Declaració de Drets Universals de l’ésser humà. Va ser aprovada per la Assemblea General de las Nacions Unides el 10 de desembre de 1948. I en poques paraules es diuen moltes coses.

Els Drets Humans, tal com els coneixem avui, neixen com a reacció davant la barbàrie de començaments del segle XX, sobretot en relació a l’horror de l’holocaust nazi i les comunitats que s’hi van veure afectades; se’ls va prendre la dignitat, se’ls va maltractar i inclús se’ls hi va negar un dret fonamental que és el Dret a la vida. I no perquè sigui el primer que figura a la Declaració Universal dels Drets Humans, sinó perquè és el que condiciona els altres 29: Dret 3,- Tota persona té dret a la vida, a la llibertat i a la seva seguretat.

Des de la matèria d’Educació per la ciutadania ens vam proposar desglossar el sentit implícit en els 30 articles que conformen la Declaració i aprofundir en ells observant el seu compliment, si les lleis els avalen i valorant la necessitat que existeixi un document que ens recorda el valor de les persones.

Molt sovint ens oblidem que allò que reclamem per a nosaltres també tenen dret a reclamar-lo els altres. La sensibilització vers les problemàtiques alienes ha de formar part de l’educació de l’individu i volem col·laborar-hi en la mesura del possible. Conèixer i difondre els Drets que tenim forma part d’aquesta tasca. Val a dir que no és suficient amb saber que existeixen, també hauríem de fer el que calgui per fer que s’acompleixin. És una feina de grup denunciar els atemptats comesos contra allò que ens toca pel simple fet de ser éssers humans.

A l’institut hem confeccionat uns murals fent referencia als objectius inicials: donar a conèixer els drets més representatius de la Declaració de drets de l’Ésser humà i el ciutadà i denunciar amb ironia l’incompliment o negació dels mateixos. Trobareu als laterals de les escales uns cartells explicatius amb fotos i uns ninots que representen a les víctimes de la violació dels seus drets.

Per més informació podeu adreçar-vos a l’enllaç http://www.dretshumans.cat/ (Federació Catalana d’organitzacions No governamentals pels Drets Humans).

…A partir d’aquí, tothom té la seva paraula a aquest blog per explicar els seus punts de vista sobre els Drets Humans i per denunciar les injusticies i els casos que aquests drets no siguin respectats. Esperem els vostres missatges.

 

L’antic Egipte

Publicat el per
84

L’antic Egipte continua fascinant després de milers d’anys. Cada vegada que hi ha una exposició a qualsevol ciutat del món amb peces de l’antic Egipte es converteix en un fenomen cultural multitudinari. Deia un egiptòleg francès (Rougé) que si et picava de jove l’interès per les antiguitats egipcies, l’efecte de la picadura sempre aniria amb tu, no et deixaria mai. Per això els professors intenten que els seus alumnes coneguin el món antic i tinguin curiositat pels temes d’arqueologia, perquè saben que aquesta picadura és un estímul per al coneixement i la recerca.

Quan els visitants passegen, per exemple, per les sales del Museu Egipci de Barcelona, s’adonen que tenen davant seu, en un format petit però molt bé seleccionat i acurat, una bona representació d’antiguitats egipcies: escultures de faraons (Ramsès II, Akhenaton…), dels déus (Osiris, Sekhmet…), mòmies, retrats dels difunts sobre els taüds, ushebtis, jeroglífics, vasos canops, etc. Després, quan s’arriba a casa, un vol continuar llegint o investigant més i més sobre els mites, les creences, la història, la civilització, els costums i les formes de vida de la gent d’aquells temps.

Com que sabem que entre el nostre alumnat són molts els aficionats a l’egiptologia (veure comentaris d’altres visites: Visita al Museu Egipci 2003, Visita al Museu Egipci 2009, Personatges del món antic, El secreto de la Gran Pirámide) obrim aquesta entrada perquè tothom que vulgui ens enviï els seus comentaris, impressions i descobertes sobre el fascinant món de l’antic Egipte.