Vot als 16 anys?

Publicat el per
7

A la consulta del 9-N han pogut votar els nois i les noies de 16 i 17 anys. Pel que vaig poder observar in situ, sembla que no hi han anat massivament, encara que en aquests moments no tinc present la xifra dels participants d’aquesta franja d’edat. Els qui sí van votar ho van fer amb convicció i alegria, orgullosos de sentir-se grans, de participar en un moment col·lectiu important. I els seus pares, orgullosos també.

Però què en pensa, del dret de vot als 16 anys, un col·lectiu més ampli i heterogeni de nois i noies d’aquesta edat? Els ho he preguntat, i les respostes penso que reflecteixen força el que en podríem dir “signes dels temps” o en to més col·loquial “és el que hi ha”. L’opinió dels alumnes en diversos temes i les vivències de tants anys a l’ensenyament m’han servit d’inspiració per a molts escrits però mai no havia recollit tan directament els seus punts de vista. D’alguna manera sento que traeixo una mena de “secret de confessió” perquè per molt treball escolar que sigui i per més pautat que vagi sota l’epígraf “el text argumentatiu”, l’alumne no deixa de mostrar-se despulladament sincer quan s’expressa per escrit. I com que els professors “professem”, hem de ser molt curosos en l’administració de la confiança que dipositen en nosaltres. Així doncs, direm els “pecats”, tot venialíssims, però no els “pecadors”.

Immadurs, però no tant
La majoria es declaren immadurs per a opinar en qüestions tan importants com la tria dels representants polítics, votar en consultes ciutadanes i referèndums, etc. No m’ha sorprès. De fet, m’ha sorprès que no hi hagués més rebuig i més simplisme del tipus “tots són iguals”. En certs moments m’ha commogut la sincera autocrítica d’alguns que mostren més seny del que ells mateixos s’atorguen. Una mostra: “Moltes vegades ens costa decidir sobre nosaltres mateixos, per tant no crec que estiguem preparats per decidir sobre el futur d’un país. Ara, en temes d’educació, per exemple si l’ESO hauria de ser més curta o igual que ara o si el batxillerat hauria de durar tres anys o si s’hauria de treure o no la selectivitat, sí que podríem votar, com a mínim perquè se sabés la nostra opinió.”

Algun es mostra contundentment en contra d’abaixar l’edat per poder votar als 16. Sinceritat total masculina: “El vot a aquesta edat no s’ha de permetre perquè a aquesta edat no pensem amb racionalitat. A aquesta edat pensem més en les noies que en cap altra cosa.” I femenina: “A la nostra edat només pensem en la roba, en el nostre físic, en arreglar-nos, en sortir, en els amics, en la parella…” N’hi ha que veuen el vot adolescent totalment captiu de la ideologia dels pares o presa fàcil de polítics poc ètics disposats a enredar-los amb promeses enganyoses o amb campanyes atractives : “Alguns votarien aquest o l’altre perquè ho diuen els seus pares o per portar-los la contrària” o “perquè els agrada la música de la campanya”. Però també hi ha qui, tot i no veure clar que el jove estigui prou informat i preparat com per emetre un vot, es qüestiona per què no es deixa votar un noi o una noia que als 16 anys ja pot signar un contracte laboral i que pot incórrer en responsabilitats penals, ja que la majoria d’edat penal és també als 18 anys, però s’és responsable davant la justícia a partir dels 14 anys.

Dins el bloc dels oposats al vot juvenil n’hi ha que s’exclouen del ramat d’inconscients que considera que són els seus coetanis: “La majoria votarien qualsevol tonteria i farien que el país anés molt pitjor.” “Joves en el meu entorn encara no saben en el món que viuen i ho veuen tot com si estiguessin en un núvol.” “La majoria ni tan sols votarien, i si ho fessin seria portats per l’opinió dels amics.” “És massa important la tasca d’un president, i les decisions que ha de prendre afecten massa gent com per deixar part de la responsabilitat de la seva elecció als joves de 16 anys.”

No és l’edat, és el cap
Una minoria planteja una veritat que tots hem pensat algun cop: la maduresa és qüestió d’edat però no exclusivament. Seguint amb les opinions, hi ha qui no veu madurs ni als de 18: “Al meu germà i els seus amics, que tenen 18 anys i alguns 19, jo no els veig informats ni preocupats per la política.” “S’hauria de votar als 20 anys, com al Japó.” “Per exercir el dret de vot no s’hauria de tenir en compte només l’edat sinó la maduresa real de la persona. Crec que abans de votar s’hauria de passar algun tipus de prova .”
També entre els dels “no” s’hi aporten solucions alternatives com permetre el vot juvenil en les municipals o fer-ne una mena de prova pilot. D’altres no volen saber res de votacions ni de política, tot agafant-se a la inconsciència com un avantatge de l’edat, amb una mena de recança de perdre els privilegis d’una infantesa ja llunyana que, indefectiblement, està cremant els darrers cartutxos.

Puc votar o encara m’he d’esperar?
En el grup dels favorables, hi ha contundència: “Vull votar!”. “Podré votar o encara m’he d’esperar?”, titulen. I argumenten: “Als 16 anys és l’edat en què les persones han de començar a pensar seriosament en el seu futur i prendre decisions: estudiar, treballar, què triar, a què et vols dedicar… Per a mi això vol dir que comences a fer-te una mica més adult i comences a tenir les idees més clares.” I, tot donant-li la volta, mostren la inexperiència com un valor: “Quan una persona és jove comença a raonar ja que es poden escoltar opinions diferents i escollir el que es creu millor. Si això es pot fer per exemple quan s’estudia filosofia, també es pot fer amb la política i amb altres temes de la vida.”

N’hi ha que s’han informat de quins països permeten el vot juvenil: “Hi ha països com Àustria, Argentina o Brasil on els joves poden votar a partir dels 16.” I creuen que així el jove se sentiria més responsable dels afers col·lectius i miraria la política amb més interès : “Som el futur i hem de mantenir-nos informats del que s’està fent en el present.” I reivindicatius: “Hem de fer-nos notar en la societat on vivim.” “Si se suposa que tots tenim els mateixos drets, per què han de fer fora un segment d’edat que per a altres tasques sí que es considera prou madur?”

Conclusió: en aquest tema, i en tots, els joves pensen pel seu compte més del que sembla i més del que molts entre ells mateixos creuen. Només cal donar-los una empenteta. I fer-los-ho posar per escrit, que obliga a pensar i a afinar els arguments.

Agustina Rico

Malala Yousafzai i Kailash Satyarthi reben el premi Nobel de la Pau

Publicat el per
Respon

Aquest any el premi Nobel de la Pau, que s’atorga a Oslo en comptes d’Estocolmo (seu on s’atorga la resta de premis Nobel), s’ha lliurat a la pakistanesa Malala Yousafzai, musulmana, i l’indi Kailash Satyarthi, hindú, dos defensors dels nens i de l’educació.

A una entrada anterior, “Contra la discriminació de la dona” (10 de desembre de 2012), parlàvem de Malala Yousafzai, la jove pakistanesa que havia estat víctima d’un atemptat dels talibans amb un tret al cap per defensar el dret de les nenes a l’educació. Ara, dos anys després d’aquell atemptat a la vall del Swat (Pakistan), Malala, de 17 anys, ha rebut a Oslo el premi Nobel de la Pau i ha proclamat al seu discurs d’agraïment la seva disposició per seguir lluitant fins a “veure tots els nens a l’escola”, perquè encara hi ha milions de nens privats de l’educació al món (66 milions dels quals són nenes).

En coherència amb les seves idees, Malala ha confirmat que dedicarà  la seva part del premi (442.000 €) a construir  a Mingora, el seu poble (a la província de Jaiber Pastunjuà, al Pakistan), un institut de secundària per a nenes, malgrat que ella no pugui tornar-hi, almenys de moment (viu amb la seva família com a refugiats al Regne Unit).

L’altre guardonat, Kailash Satyarthi, menys conegut internacionalment que Malala, és un activista indi de 60 anys, fundador del Bachpan Bachao Andolan (BBA, Moviment per Salvar la Infantesa), que ha aconseguit alliberar fins ara 83.000 nens esclavitzats al seu país.

En rebre el premi, Satyarthi ha declarat que “l’esclavitud i el tràfic de nens, el treball o el matrimoni infantil, l’abús sexual o l’analfabetisme no tenen cabuda en una societat civilitzada”, ha fet una crida a la comunitat internacional per “universalitzar l’educació i compartir la prosperitat” i ha anunciat que amb els diners rebuts (442.000 €) promourà una Marxa Global contra el Treball Infantil.

La seva organització, la BBA, és, més que una ONG, un moviment popular format per 80.000 voluntaris (membres de sindicats, d’associacions de professors, d’oenagés, etc.) que busquen en secret les fàbriques, mines a cel obert, camps de cultiu de te i tallers on treballen nens en condicions d’esclavitud. Un cop localitzats aquests centres, organitzen batudes per tractar d’alliberar els nens i lliurar-los a cases d’acollida fins que els seus pares en puguin fer-se càrrec. Les històries d’aquests nens esclavitzats són esgarrifoses. “Un nen es va oblidar de plorar, perquè cada vegada que plorava li pegaven més, i la majoria han estat maltractats per haver-se quedat adormits mentre treballaven. I en el cas de nens de vuit o nou anys hi ha bastants casos d’abús sexual”, expliquen els monitors de les cases d’acollida.

Als seus parlaments i declaracions, tant Malala com Satyarthi han condemnat reiteradament els abusos, l’explotació i la violència que pateixen els nens a molts països i han advocat pel compliment dels drets de la infància, entre els quals, és clar, figura l’escolarització. Tanmateix, quan veiem que els mitjans de comunicació, l’opinió pública internacional i les xarxes informàtiques sembla que s’hagin oblidat de les estudiants segrestades a Nigèria (veure l’entrada corresponent en aquest bloc, “Per l’alliberament de les estudiants nigerianes”, de 19 de maig de 2014) i que tampoc no organitzen campanyes sistemàtiques de denúncia per pressionar els governs i les organitzacions internacionals per acabar amb l’explotació dels nens als països on encara perviu aquest mal (¿per què l’ONU i altres organismes internacionals permeten que en formin part països que no respecten els drets dels nens?), pensem que encara s’ha de lluitar molt i més coherentment per arribar a un món més just i més solidari. Tant de bo que aquest premi Nobel de la Pau 2014 tingui el millor dels efectes: sensibilitzar els polítics i tota la ciutadania perquè es millorin les condicions de vida i escolarització de tots els nens del món!

Carta de Abraham Lincoln al maestro de su hijo

Publicat el per
97

Cuando empieza el curso escolar, en las escuelas, colegios e institutos es habitual que las familias mantengan sus primeras entrevistas con el tutor de sus hijos para conocerlo y transmitirle sus expectativas. Quizás no todas las familias necesiten hacerlo inmediatamente, sobre todo si ya conocen al profesorado y confían plenamente en el proyecto educativo del centro, pero muchas querrán hacerlo en algún momento u otro del curso para intercambiar impresiones sobre los resultados académicos, el comportamiento o la actitud de sus hijos, pues todas quieren lo mejor para ellos y saben que interesarse por lo que aprenden en clase e involucrarse en su educación son medios para ayudarles a conseguirlo.

Leyendo estos días un libro delicioso, A la carta. Cuando la correspondencia era un arte (Barcelona, 2014), una muy interesante selección de cartas de épocas y orígenes diversos, con memorables presentaciones de sus autores, a cargo de Valentí Puig, he conocido la carta que Abraham Lincoln escribió en 1830 al maestro de su hijo, un documento que puede llevar a pensar en las entrevistas de las familias con los tutores a principio de curso.

Querido profesor:
     Mi hijo tiene que aprender que no todos los hombres son justos ni todos son sinceros, pero enséñele también que por cada canalla hay un héroe y que por cada político egoísta hay un líder dedicado.
     Enséñele que por cada enemigo hay un amigo. Esto llevará su tiempo, mucho tiempo, pero enséñele, si puede, que más vale una moneda ganada que cinco encontradas.
     Enséñele a perder y también a disfrutar correctamente de la victoria. Apártelo de la envidia y enséñele, si puede, la alegría de la sonrisa callada.
     Enséñele a apreciar la lectura de buenos libros. Pero también a maravillarse con los momentos de silencio y en la contemplación de los pájaros, las flores del campo, los lagos y las montañas.
     Enséñele que vale más una derrota honrosa que una victoria vergonzosa.
     Enséñele a confiar en sus propias ideas, aunque los demás le digan que está equivocado. Y a que no haga las cosas simplemente porque otros las hacen.
     Enséñele a ser amable con los amables y estricto con los brutos.
     Enséñele a escuchar a todas las personas, pero que aprenda a discriminar lo bueno de lo malo y, a la hora de la verdad, a decidir por sí mismo.
     Enséñele a sonreír cuando esté triste y explíquele que no hay indignidad en las lágrimas.
     Enséñele a ignorar las voces de quienes sólo reclaman derechos sin pagar el precio de sus obligaciones.
     Trátelo bien, pero no lo mime ni lo adule, porque en el fuego se forja el acero.
     Enséñele valor y coraje, pero también paciencia, constancia y sobriedad.
     Enséñele a creer en sí mismo, porque sólo así podrá creer en la humanidad.
     Entiendo que le estoy pidiendo mucho, pero haga todo lo que pueda. Es un chico tan extraordinario, mi hijo…

Abraham Lincoln

Impresiona y conmueve, sin duda, pero, según parece, esta carta es apócrifa, se le atribuye a Lincoln pero no la escribió él, pues no figura en el listado oficial de sus cartas y, además, no pudo escribirla en 1830, cuando tenía 21 años y no era padre todavía (se casó en 1842 con Mary Todd, con la que tuvo después cuatro hijos). Y, sobre todo, su estilo y su contenido se adaptan demasiado convencionalmente al gusto y a algunas de las necesidades educativas de nuestro tiempo, más que a las del siglo XIX. Por tanto, aunque la carta transmita sensatez y ponderación, no deberíamos caer en la mixtificación de atribuírsela a quien no la escribió, aunque si se hubiera dado el caso, Lincoln bien hubiera podido suscribirla, como tantas familias de nuestros días.

Pero, en fin, puesto que muchas de las ideas que contiene pueden despertar el interés de los lectores de este blog y sugerirles comentarios jugosos, publicamos ahora esta versión de la carta (existen numerosas variantes accesibles en la red, tanto en inglés como en castellano) para abrir el debate y a modo de bienvenida al nuevo curso.

 

Per la diversitat cultural i contra la violència de gènere

Publicat el per
Respon

Joves en Xarxa

Fa uns dies, exactament el 30 de maig passat, va lliurar-se per tercer any consecutiu el premi Joves en Xarxa, dedicat a treballs realitzats per alumnes dels centres de secundària de la nostra ciutat sobre convivència i drets civils. El projecte, que coordina el Servei de Convivència de l’Ajuntament de Santa Coloma amb la col·laboració de diverses institucions públiques i privades, tracta de promoure, entre altres actituds, que els joves aprenguin a actuar de forma autònoma, a utilitzar el diàleg per abordar els conflictes i a rebutjar els comportaments i actituds discriminatòries envers persones i col·lectius. A aquesta tercera convocatòria s’han presentat 16 treballs de diferents centres de secundària, públics i privats, i va resultar guanyador el treball M’estimes? (Prevenció de la violéncia de gènere en adolescents), del grup de 4t C del nostre institut (enhorabona per aquest premi!).

El nostre institut ha participat a aquest concurs des del començament. El curs 2011-2012, a la primera convocatòria del premi, el grup de 4t B va presentar un treball titulat Calen les normes? (veure l’entrada corresponent a aquest mateix blog), on, a partir de la la versió cinematogràfica de la novel·la El senyor de les mosques, els alumnes reflexionaven sobre diferents formes d’organització dels col·lectius. Al curs següent, a la segona convocatòria, el  grup de 4t A va presentar un treball titulat Tothom en contra meva (veure l’entrada corresponent a aquest blog), sobre l’assetjament entre estudiants. Aquest curs, el grup de 4t A ha presentat un treball titulat The Mirror (Una mirada als adolescents de Santa Coloma de Gramenet) i el grup de 4t C,  com hem assenyalat abans, un altre titulat M’estimes? (Prevenció de la violència de gènere en adolescents), tots dos tutorats per la professora d’Ètica Yolanda Moneo.

The Mirror. Una mirada als adolescents de Santa Coloma:

Per realitzar aquest treball sobre la identitat dels joves de la nostra ciutat, el grup de 4t A ha estudiat els llocs, els espais d’oci (bars, parcs, places, disco…), d’estudi i cultura (biblioteques, auditori, Mas Fonollar…), d’esport (Can Zam, Torribera, pistes d’atletisme…), els esdeveniments (festes de Santa Coloma: festa major, passatge insòlit…) i el funcionament i les activitats de diferents entitats (Colla Vella Diables, Rialles…); han entrevistat a 85 joves de 15 a 17 anys per conèixer els seus interessos, les seves prioritats, les seves preferències, les seves idees sobre l’amor, la família, els amics, etc.; han entrevistat i gravat en vídeo a persones de més de 60 anys per veure com eren de joves i poder comparar les seves experiències amb les dels joves d’ara; han escrit dues històries d’amor (una ideal, sense ús de les xarxes socials, i una altra de real); han fet una estadística de les entrevistes als joves per veure com viuen i quins problemes, pors i preocupacions reconeixen com a seus; han comparat diferents paràmetres culturals segons l’àmbit d’origen familiar (musulmans, xinesos, llatinoamericans, paquistanesos, europeus, etc.); han investigat sobre les preferències dels joves en diferents àrees (música, moda, llibres…), etc. A més, han dissenyat i construït a l’aula de Tecnologia una càpsula del temps en forma d’avió per emmagazetmar cinc maletes on han quedat reflectits els resultats d’aquest estudi sobre la identitat dels joves colomencs… I, en definitiva, han treballat en grup i han aprés que més enllà de les diferències culturals, d’edat, nacionalitat, religió, etc., tots tenim en comú la nostra humanitat que ens uneix en la diversitat. (D’aquest treball hi ha publicat a la xarxa una altre vídeo d’entrevistes: https://www.youtube.com/watch?v=MTuib2f7vng)

M’estimes? Prevenció de la violència de gènere en adolescents:

Amb aquest treball, els alumnes de 4t C han estudiat la violència de gènere en situacions diverses de la vida quotidiana i han realitzat tres curtmetratges per transmetre que la violència, tant física com a psicològica, és més freqüent del que normalment es pensa, fins i tot entre adolescents. Segon les paraules dels seus autors, en el primer curt, titulat Sacrifici, han utilitzat l’efecte blanc i negre perquè és un dels que més s’assembla a les cares de l’amor, ja que representa els alts i baixos d’una parella. Aquest fa arribar d’una forma més real els moments que poden passar dues persones, contrastant i deixant veure el petit pas que hi pot haver de l’amor a l’odi. […] Al segon curt, titulat La mitja taronja no sempre és dolça, han utilitzat l’efecte sèpia ja que mostra una situació que no pot tenir color, és un “sense tu res ja no té sentit”, la noia es veu obligada a viure sense el seu estimat. El que provoca l’efecte monocrom simbolitza la falta d’il·lusions, d’esperança, el neguit, el desconcert que implica la inacció. […] A la tercera part, titulada, Game Over, expliquen que han fet servir un efecte que simula un videojoc, perquè l’amor representa anar superant pantalles: Quan et pares a pensar el que ha passat sembla que tu no siguis el protagonista, com si res tingués a veure amb tu i amb la teva vida. […] Aquests curts es fan servir metafòricament com gotes de pluja que antecedeixen a la gran tempesta que és el desenllaç final, amb la violència física. Aquesta tempesta queda reflectida en un Stop Motion protagonitzada per la Barbie i el Ken, un estereotip de parella perfecta. En aquesta parella, el noi és qui mana i la noia és submisa i obeeix el seu xicot.

A les conclusions d’aquest treball diuen els seus autors: “La part teòrica d’aquest projecte ha estat complexa. En començar a tractar el tema de la violència de gènere no enteníem gaire perquè era tan important desemmascarar actituds masclistes d’una banda i submises d’una altra. No teníem clar que aquestes històries anessin amb nosaltres. […] Nosaltres no tenim el perfil de víctimes de la violència de gènere, pensàvem. No vam trigar gaire a desdir-nos. En començar a veure els mites de l’amor romàntic que formen part de la nostra educació, en els contes infantils, en la publicitat i com aquests es reforçaven en l’adjudicació de rols femenins i masculins ens vam adonar que no estàvem tan lluny de caure en l’error de mitificar l’amor romàntic i en conseqüència de no advertir els possibles indicadors que ens haurien d’alertar del perill.”

En fi, com veiem, tant els alumnes de 4t A com els de 4t C han fet treballs seriosos per aprendre i acceptar la diversitat cultural i per descobrir i lluitar contra els estereotips que condueixen a la violència de gènere.  Us invitem a conèixer i a comentar aquests treballs.

Per l’alliberament de les estudiants nigerianes

Publicat el per
Respon

A Nigèria, el país més poblat (170 milions d’habitants) i més ric d’Àfrica gràcies al petroli, només el 44% de les nenes estan escolaritzades i moltes de les alumnes escolaritzades i de les seves famílies, sobretot al nord del país, de majoria musulmana, estan sotmeses a la por, a les pressions i a la violència dels fonamentalistes islàmics que no creuen en l’escolarització de les dones ni respecten els seus drets. El cas més recent d’aquesta violència contra les dones és el segrest el 14 d’abril passat de 267 estudiants de secundària pel grup terrorista Boko Haram (aquest nom vol dir “l’educació no islàmica és pecat”), branca nigeriana d’Al Qaida, que vol fer-les servir com a moneda de canvi perquè el govern de Nigèria excarceri a familiars dels guerrillers. Aquest grup armat ja ha matat a més de 3000 persones des que al 2009 la policia nigeriana acabés amb la vida de Mohamed Yusuf, el líder de Boko Haram.

Les famílies de les nenes segrestades han posat en marxa la campanya Bring Back Our Girls! (Torneu-nos les noies!) per sensibilitzar a l’opinió pública internacional i aconseguir ajuda perquè el govern nigerià posi els recursos necessaris per localitzar i alliberar les nenes segrestades.

Per la seva part, el Departament d’Ensenyament ha volgut afegir-se a la campanya animant les escoles i instituts de Catalunya a participar-hi amb diferents propostes. Una d’aquestes propostes, duta a terme el 14 de maig, dimecres, quan es complia un mes del segrest, consistia en fer fotos de concentracions als centres escolars i posar-les a la xarxa per recolzar la campanya.

Al nostre institut, el Puig Castellar, a les 11 del matí del passat dimecres, alumnes i professors vam baixar al pati a reclamar l’alliberament de les noies nigerianes segrestades i transmetre a les famílies i a totes les nenes de Nigèria un missatge de solidaritat i d’esperança.

Per la nostra part, al nostre blog, venim animant reiteradament l’alumnat a combatre la violència sexista (i de tot tipus!) i a lluitar per la igualtat de drets d’homes i dones (veure, per exemple, l’entrada titulada Contra la discriminació de les dones). Les dones de Nigèria com les de qualsevol país del món tenen dret a l’escolarització! Allibereu les alumnes segrestades! Deixeu-les viure i estudiar en pau!

 

Frankenstein

Publicat el per
3

Para facilitar que todos los que no asistieron a la sesión del Club de Lectura 1 (Jóvenes) del pasado mes de febrero también puedan opinar sobre el libro comentado en esa ocasión, Andrei Bogdan Minciuna, alumno de 4º de ESO, nos ha enviado el siguiente texto:

Frankenstein o el moderno Prometeo es una de las novelas góticas más destacables de la historia, pero el lore tradicional que conocemos de esta novela es más bien erróneo. Por eso, al leerla, te das cuenta de que el conocimiento popular del personaje es una distorsión de la obra original (algo que pasa con frecuencia con muchas otras obras).
Creo que todos hemos deseado en algún momento tener el poder divino de crear vida de la nada. Victor Frankenstein, al igual que Prometeo, toma ese poder y nos lo da a nosotros, los humanos, en la forma de un monstruo, el monstruo de Frankenstein.
Es posible empatizar con este personaje si alguna vez te has sentido rechazado por el resto de personas, o incluso por tus propios padres, así puedes comprender la sensación triste que envuelve al monstruo. Sin duda, el monstruo es un personaje trágico, su deseo es encontrar a alguien que lo quiera, pero ni siquiera su propio creador lo acepta. ¿Puede una persona convertirse en un monstruo cuando la sociedad la rechaza, cuando nadie le da el cariño o siente amor por ella? ¿Convierte esta sociedad al individuo en un asesino? A lo largo de la historia siempre ha habido rechazo social (ya sea por motivos de raza, orientación sexual, estatus social o aspecto físico), lo que ha creado grandes conflictos en los que murieron miles de personas. El no aceptarnos los unos a los otros lleva a la autodestrucción. Victor Frankenstein, al crear y abandonar al monstruo, lo lleva a un paso más cerca de convertirse en la mano vengadora que destruirá su vida, por lo tanto, Frankenstein es su propio asesino (y a la vez,nos recuerda una moraleja: que no se ha de jugar con el orden natural).

Esta novela abre muchas preguntas sobre la ética humana .El monstruo es un símbolo de que todos podemos llegar a ser malvados. La maldad vive junto a la bondad dentro de nosotros, somos tan capaces de actos bondadosos como de actos malvados, depende de nosotros qué acciones decidimos cometer. Obviamente, la naturaleza humana condiciona en muchos aspectos, pero nada llega a justificar algunos de nuestros actos. Por poner un ejemplo, cuando Justine Moritz es acusada y ejecutada por el asesinato de William, Victor se siente culpable, ya que él sabía que fue su creación quien mató al chico. Él cree que la culpa es suya, ya que fue él quien creó al monstruo. No se siente culpable por abandonarlo sino por crearlo. Me gustaría plantearlo de este modo: En vez de intentar arreglar el problema (el monstruo), Victor intenta matarlo, deshacerse de él, como cuando un niño tira su juguete roto a la basura sin antes intentar arreglarlo. En este punto la relación de Frankenstein y su monstruo me recuerda una discusión entre dos niños pequeños en la que uno se niega a cooperar y el otro se intenta vengar. Respecto al final, me gustaría comentar algo que aprendí hace poco. El final en que el creador y su criatura mueren me recuerda a Sócrates, sus ideas sobre la muerte. Sócrates pensaba que la muerte era una bendición, una cura para todos los males, que el cuerpo era una cárcel para el alma y que lo mejor que podíamos hacer era liberarnos de él. Cuando fue juzgado y se ordenó ejecutarlo, Sócrates no tuvo nada en contra y aceptó su muerte como algo natural, como si le estuviesen haciendo un favor. Por lo tanto, me deja con una pregunta: ¿fue para el monstruo (o incluso para el propio Frankenstein) la muerte una liberación?

Antes de acabar tendremos que hablar sobre la autora, ya que no creo que se me disculpe omitir por lo menos algún dato sobre ella. Es sorprendente pensar que esta novela fuera escrita por una joven muchacha de 18 años. En 1816 ella y su marido, el poeta inglés, Percy Shelley, se escaparon de Londres y se instalaron junto a Lord Byron y John Polidori en Suiza. En una noche de junio, Lord Byron sugirió un pequeño juego: las personas presentes tenían que escribir una historia de terror. Es aquí donde nacen dos novelas que marcaran la historia: El Vampiro, escrita por John Polidori, y Frankenstein o el moderno Prometeo de Mary Shelley. Aunque John Polidori marcaría la existencia de la literatura de vampiros y por ende daría lugar a novelas como Drácula de Bram Stoker, sería el Frankenstein de Mary Shelley la novela que sería recordado para la posterioridad como una de las novelas fantásticas más influyentes en la historia. Frankenstein saldría por primera vez en 1818 sin firma, ya que no se consideraba de buen gusto que las mujeres se dedicasen a la literatura, y en una segunda edición, la de 1822, Mary Shelley sería finalmente conocida como la autora.

Aquí he de dejar mi escrito. Espero que las preguntas que he planteado sirvan para dudar de nuestra actitud frente a las personas que son diferentes a nosotros. ¿Somos nosotros mejores que otros por el simple hecho de creernos más normales? Al fin y al cabo, en estos días, ¿qué es lo que se considera normal? Tenemos que reconocer que todos tenemos defectos y que no debemos señalar con el dedo y rechazar a las personas que son diferentes a nosotros, si no, acabaremos destruyéndonos los unos a los otros hasta que no quede nada más por destruir.

Andrei Bogdan Minciuna (4º de ESO)

45è aniversari del Puig Castellar

Publicat el per
4

El nostre institut sempre ha tingut la voluntat de crear llaços,  de fer família entre totes les persones que l’han fet seu al llarg dels anys. Per aquest motiu, des del moment de la seva inauguració al 1968 fins ara, s’han vingut organitzant periòdicament diverses trobades per aplegar alumnes, ex alumnes, professors, ex professors, pares, mares i amics en general, i donar així a tothom l’oportunitat de mantenir vius els vincles entre ells i amb la resta de la comunitat. Si repassem, per exemple, només les convocatòries d’aquest tipus de reunions (deixant de banda comiats, festivals, jubilacions, etc.), ens trobarem documents com els següents.

  • Trobada de companys de curs (1975):
  • Trobada del 15è aniversari (1983):
  • Trobada del 20è aniversari (1989):
  • I ara, amb motiu dels 45 anys del nostre institut, un cop més tenim l’oportunitat de tornar a recòrrer les seves instal·lacions, de recuperar part del nostre passat i de retrobar-nos amb els professors, companys i amics que potser no hem tornat a veure des de fa temps:

Efectivament, el proper 30 de maig (divendres) celebrarem el 45è aniversari de l’Institut a partir de les 18.30 h.  La celebració consistirà, diu la convocatòria, en “un acte amb música, poemes, intervencions, etc., seguit d’un piscolabis a les 20.30 h”.

Abans, però, cal que divulguem aquesta informació entre amics i coneguts i que les persones interessades confirmin la seva assistència a l’adreça de l’AMPA:

ampa@iespuigcastellar.xeill.net

…o al seu facebook (AMPA Puig Castellar).

A més a més, “com que volem muntar una exposició sobre la història de l’institut, us animem a enviar-nos fotos, fotocòpies de notes, llibres de text apreciats, revistes, treballs manuals o acadèmics, caricatures, etc.”, i a l’adreça indicada o a aquest mateix blog comentaris que expliquin anècdotes, impressions o records vinculats al Puig.

Us hi esperem el 30 de maig i, a partir d’ara, els vostres records. Gràcies per la vostra participació.

 

El Grup de Teatre del Puig presenta…

Publicat el per
4

Aquest mes de febrer, el Grup de Teatre del Puig ha estrenat dues peces breus: Espectacle participatiu i Farsa dels petons.

A Espectacle participatiu hi trobem una colla de nois i noies que esperen una baralla anunciada entre dues companyes. Per a tots ells només és un espectacle excitant. No se n’adonen que en un espectacle d’aquesta mena els espectadors fan un paper molt lleig… A la Farsa del petons el vell, ric i mesquí Pantalon vol seduir la bonica Isabella i li compra un teatre, però la picardiosa Colombina, minyona d’Isabella, li acaba espatllant la funció, perquè en Pantalon és incapaç de fer petons d’amor…

Heus aquí els actors i actrius d’Espectacle participatiu:

Noia 1 – Ana Bella

Noia 2 – Cristina Atsuara

Noi 1 – Jordi Garrote

Noi 2 – Eric Costarrosa

Enamorada – Zoany Martínez

Enamorat – Brian Romero

Xicota 1 – Sonia Jiménez

Xicota 2 – Marilyn Domínguez

Xicot 1 – Aarón Marín

Xicot 2 – Pedro Castro

Elvira – Júlia Albesa

Ramona – Nerea Díaz

Direcció – Carles Gil

Llums i so- David Pozo

I de la Farsa dels petons :

Arlequí – Aitor Dorado (batxillerat)

Isabella – Nerea Díaz (4r C)

Pantalon – Aaron Marín (2n D)

Colombina – Sonia Sánchez (4r A)

Pare d’Isabella–Pedro Castro (2n A)

Mare d’Isabella – Julia Albesa (4r A)

Direcció- David S. Murga

Llums i so- David Pozo

Ara, passada l’estrena, us demanem als espectadors i espectadores que feu el vostre comentari sobre la representació: què us van semblar les obres, quina us va agradar més, quines escenes, quins personatges, quins actors; alguna cosa us va desagradar? Tots els que hi hem participat us agrairem les vostres paraules.

Tres sombreros de copa

Publicat el per
34

No es lo mismo leer una obra de teatro que verla representada en un escenario. Desde que se abrió este blog en septiembre del 2011, se han publicado diferentes comentarios sobre obras de teatro: Teatre al Puig Castellar, Leyendas de Bécquer, With a Little Bit of Luck, Cròniques de la veritat oculta, Vivir los sueños o Se suspende la función, pero recalquemos que en todos estos casos se trataba de piezas teatrales o de adaptaciones dramatizadas de obras narrativas representadas en la sala de actos de nuestro instituto, no de obras teatrales leídas individualmente.

Las obras de teatro se escriben básicamente para ser representadas ante el público. Sus autores saben que los actores —con su voz, sus expresiones y gestos, sus movimientos, sus entradas y salidas de escena, etc.— pueden potenciar el significado y los valores dramáticos de la obra, extraer de ella todo su potencial estético y emocionar profundamente a los espectadores (hacer que se conmuevan, rían, lloren…). Esto conlleva que en una representación de teatro se atienda no sólo a la palabra (los diálogos), sino también a la interpretación y a la realización escénica (maquillaje, vestuario, decorados, luminotecnia, música, etc.). Una obra de teatro leída es una obra literaria, pero esa misma obra representada ante un público expectante puede ser un espectáculo total, una experiencia humana en la que se conjugan efectos dramáticos, musicales y plásticos para alcanzar su verdadera finalidad. Por eso puede entenderse fácilmente la necesidad y el interés de los dramaturgos por conseguir que sus obras sean representadas, y la frustración que puede generarles que un texto imaginado y escrito para ser representado permanezca durante muchos años guardado en un cajón, que es lo que pasó con Tres sombreros de copa.

Miguel Mihura (1905-1977) escribió Tres sombreros de copa en 1932, pero no pudo ver representada su obra hasta 1952: ¿por qué? ¿Por qué varias compañías rechazaron representar la obra en su momento? Según parece, por su carácter innovador y vanguardista: resultaba demasiado original para el público tan conformista de aquella época. Los empresarios teatrales de espíritu conservador quieren jugar sobre seguro, no quieren arriesgarse representando obras que sorprendan o incomoden al público; para ellos el teatro es un negocio y no un instrumento cultural para educar el gusto del público. Ante las muchas dificultades para estrenarla, Mihura, aunque pensara que la obra era perfectamente representable entonces, la guardó esperando mejores tiempos. Finalmente, en 1952, una compañía de teatro universitario, el TEU, bajo la dirección de Gustavo Pérez Puig, estrenó la obra en el Teatro Español de Madrid con gran éxito de público. Como ha escrito el gran especialista en historia del teatro Ruiz Ramón, “que Tres sombreros de copa no se representara a poco de haber sido escrita es un hecho lamentable que retrasó el nacimiento oficial y eficaz de un nuevo teatro de humor, y muestra patentemente el provincianismo mental y estético de los responsables  —actores, directores, empresarios— de tal retraso”.

Efectivamente, la obra presenta un nuevo tipo de humor en el que, igual que aparecen personajes del mundo de la burguesía junto a artistas de music-hall, se mezcla lo cómico con lo patético, pues aunque algunos personajes mueven a risa por comportarse como niños (por ejemplo, Don Rosario cuando mira debajo de la cama), también albergan un lado triste o dramático (Don Rosario, desde que murió su hijo, trata a los clientes del hotel como si fueran niños). Un nuevo tipo de humor no sólo basado en el comportamiento inesperado de los personajes o en su manera de hablar (“Me caso pero poco”, llega a decir Dionisio cuando le pregunta Paula si va a casarse), sino también en las situaciones absurdas (Dionisio saca una bota de su bolsillo como si fuera un encendedor) y en el uso inapropiado de los objetos (Dionisio ausculta a Paula con el teléfono como si fuera un estetoscopio). Al final, el espectador (o el lector, en nuestro caso) empieza a tener la sospecha de que ese humor no es inocente, sino que sirve para descubrir o denunciar la mentira cotidiana en la que viven instaladas muchas personas (por ejemplo, Dionisio acabará aceptando la mentira de un matrimonio sin amor a sabiendas de que no será feliz).

La obra, en definitiva, puede hacer reír en algunos momentos, pero también puede llevar a la reflexión (sobre la institución del matrimonio, sobre las relaciones entre hombres y mujeres, entre burgueses y bohemios, sobre los verdaderos motivos que pudieron tener los empresarios teatrales de 1932 para no querer representarla, etc.), y ahora que nuestros alumnos de bachillerato la han leído como lectura obligatoria de Lengua Castellana, seguro que querrán reflexionar sobre ella y comentar algunas de las impresiones que les ha provocado… aunque no sea lo mismo leerla que verla representada sobre un escenario.

[Ver más información sobre la obra.]

Històries de la ràdio

Publicat el per
21

Quan parlem a classe de la premsa, la ràdio i la televisió, diem que són mitjans de comunicació de masses perquè s’adrecen simultàniament a un públic molt ampli i heterogeni per difondre informació, opinions i entreteniments. A aquests mitjans clàssics moltes vegades s’hi afegeixen d’altres, com el cine, el vídeo, la publicitat, els còmics, etc., que també transmeten informació i entreteniment a grans audiències. Quant a Internet, alguns experts consideren que és més que un mitjà de comunicació tradicional, un mitjà omnibus, perquè dóna cabuda i suport als altres mitjans (hi trobem premsa digital, programes de ràdio i televisió, pel·lícules, etc.). Avui, però, en aquesta entrada ens toca parlar només d’un mitjà, la ràdio.

Molts són els científics de finals del segle XIX considerats els pares inventors de la ràdio (el rus Popov, el nord-americà d’origen croat Tesla, l’italià Marconi, l’espanyol Julio Cervera, etc.); no es discuteix, però, que la primera transmissió transoceànica la va realitzar Marconi el 1901, com tampoc que les primeres emissores de ràdio es van crear a Detroit i a Pittsburgh (EE.UU.) el 1920. (A Espanya, la primera emissora de ràdio que va haver-hi, va ser Ràdio Barcelona, que va començar les seves emissions el 1924 des de l’Hotel Colon de la Plaça de Catalunya.)

La ràdio ha exercit històricament una gran influència en la societat. Els nazis alemanys, per exemple, en van ser molts conscients; pensaven que si controlaven la ràdio i la feien servir per difondre la seva propaganda podrien canviar i orientar la mentalitat de la gent. Així, si primer la ràdio va contribuir a l’extensió de les idees del nazisme, després, durant la Segona Guerra Mundial, va continuar sent un arma de la guerra psicològica que els nazis lliuraven contra els aliats. (Veure l’ús de la ràdio durant la Segona Guerra Mundial.)

Ara bé, és clar que les històries de la ràdio no es limiten al seu ús per part dels polítics. Un dels més grans directors de cine, Orson Welles, l’autor de Ciutadà Kane, va protagonitzar des d’un programa de ràdio un fet de gran impacte social. Orson Welles havia estat contractat al juliol de 1938 per la CBS (Columbia Broadcasting System) per dramatitzar i escriure guions per a la ràdio d’obres literàries clàssiques i hi tenia un gran èxit de públic. El 30 d’octubre d’aquell any, com si fos una broma de Halloween, des del teatre Mercury de Nova York, Orson Welles va retransmetre la seva versió radiofònica de La guerra dels mons, novel·la de ciència ficció de H. G. Wells. La novel·la descriu la invasió de la Terra pels marcians. En sentir el relat per la ràdio, milers d’oients nord-americans que no sabien que es tractava d’una obra de ficció van creure que es tractava d’una informació de fets reals, i es va desencadenar una histèria col·lectiva. La gent fugia massivament de la ciutat i les centrals telefòniques de la policia i dels periòdics van quedar col·lapsades per les trucades de persones desesperades que buscaven informació sobre com protegir-se dels marcians.

Malgrat que amb l’aparició de la televisió va semblar que la ràdio es ressentiria de la forta competència (per a moltes persones la imatge sembla més espectacular que la paraula), el cert és que la ràdio té particularitats que la fan també molt atractiva (per exemple, és molt instantània, ofereix moltes emissores entre las quals poder triar i desenvolupa la nostra imaginació en no veure les cares de les persones que hi estan parlant, per no parlar de les veus carismàtiques d’alguns locutors). I de fet, a quasi tots els països del món, en un moment o altre, han ocorregut fenòmens que, per diferents motius, han incrementat l’interès del públic per seguir els relats dels fets per la ràdio. La transmissió radiofònica de determinats esdeveniments esportius (competicions, partits de futbol…), polítics (per exemple, a Espanya, la nit del 23 de Febrer de 1981, anomenada la nit dels transitors, quan una companyia de la Guàrdia Civil sota les ordres del tinent coronel Tejero va segrestar els diputats del Congrés espanyol), culturals (concerts, concursos musicals…), etc., pot tenir un gran ressò. Fins i tot, podríem dir que hi ha fenòmens que resulten igual o més emocionants seguits per la radio que vists per la televisió: pensem, per exemple, en la teatralitat i en la passió d’alguns locutors radiofònics quan transmeten el gol del seu equip de futbol favorit.

Un altre aspecte de la història de la ràdio va ser l’aparició a Europa, a finals dels anys 50 del segle XX, de les emissores de ràdio pirates, anomenades així perquè transmetien il·legalment, sense llicència, o de manera irregular i, fins i tot, en un primer moment algunes emetien des de barcos amb bandera negra des d’aigües territorials internacionals. En qualsevol cas, la història d’aquest tipus de ràdio s’emmarca dins la lluita d’alguns col·lectius per fer-se sentir o, almenys, tenir al seu costat una part de l’audiència.

Ara, al nostre temps, tenim al nostre abast moltes emissores, algunes especialitzades temàticament (música, informació política, esportiva, etc.), unes de caràcter més local, altres amb una cobertura més àmplia… i tothom pot triar el seu programa favorit i el seu moment de sentir la ràdio (de nit, quan anem a la feina, en llevar-nos, etc.). No sabem, però, quines preferències radiofòniques tenen els seguidors d’aquest blog ni les seves raons o moments preferits per sentir la ràdio, i per això hem escrit aquesta entrada, perquè voldríem saber-lo i recollir-ne opinions i comentaris. Gràcies per enviar les vostres respostes.