Arxiu de la categoria: Literatura universal

Albert Camus

Publicat el per
1

Coses d’escriptors

Fa uns mesos, vaig escriure un text a Fòrumgrama sobre anècdotes o fets atribuïts a escriptors, que havia pescat de lectures. En aquella ocasió les protagonitzaven el novel·lista francès Stendhal i la novel·lista anglesa Virgínia Woolf, i en tots dos casos el nexe comú era la relació de l’escriptor i de l’escriptora amb el més enllà. Em va arribar que a uns quants lectors els havia agradat. A mi ja m’havien agradat en llegir-les, així que , contenta de compartir-ho, ara hi torno.

Es commemora aquest any el centenari del naixement de l’escriptor Albert Camus (1913-1960), premi Nobel de Literatura el 1957, amb només 44 anys, i mort als 47 en accident d’automòbil. Va néixer a Algèria en una família de pagesos europeus, els anomenats pieds-noirs, de pare francès i mare d’origen menorquí, de cognom Sintes. Quan era encara un nen quedà orfe de pare en morir aquest en la Primera Guerra Mundial. Va acabar la infantesa a casa de la família materna, amb qui aprengué l’espanyol i el català. La mare, gairebé sorda i muda, era pràcticament analfabeta i es dedicava a feines de neteja. L’àvia, dona de caràcter i cap de la família, malgrat la penúria econòmica que els tenallava, va saber entendre i acceptar que els dots del seu nét mereixien aprofitar la beca que el seu mestre, el senyor Germain Louis, li havia aconseguit.

El record i la gratitud al seu mestre de primària van perdurar en Albert Camús. Al cap de pocs dies de rebre la notícia que li era concedit el Nobel, Camús li escriu una carta on diu que se sent desbordat per un honor massa gran, que no creu merèixer, i afegeix: “quan vaig saber la notícia, vaig pensar primer en la meva mare i després en vostè. Sense vostè, sense la mà afectuosa que va estendre al nen pobre que jo era, sense els seus ensenyaments i el seu exemple, no m’hauria succeït res de tot això. No és que hi doni una gran importància, a un fet d’aquest tipus, però m’ofereix l’ oportunitat de dir-li el que vostè ha sigut i continua sent per a mi, i de corroborar que els seus esforços, la seva feina i el cor generós que hi va posar continuen sempre vius en un dels seus petits escolars, que, malgrat el pas dels anys, no ha deixat de ser el seu alumne agraït.”

I la carta de resposta del mestre comença així : “ El meu petit Albert: …” També al seu mestre va dedicar Albert Camús el discurs de recepció del premi, un text sincer i vibrant, carregat de vivències i reflexions sobre la tortuosa etapa històrica que li va tocar viure.

Ara una història curta i lleugera, de fa més d’un segle però que podria ser molt actual. Protagonista, Mark Twain (el seu nom real era Samuel Longhorne Clemens, 1835-1910), el creador d’aquelles delicioses aventures de dos nens a la vora del riu Mississipi: Tom Sawyer i Huckleberry Finn. També va ser un notable humorista, orador i periodista. Es diu que un dia va escriure a les dotze persones més rellevants de la seva població, segurament Connecticut, on va residir un cop casat després de la seva etapa de viatger i aventurer. Les dotze cartes eren iguals i molt breus. El text deia: “Fugiu. S’ha descobert tot.” Diuen que al cap d’una hora no se sabia el parador exacte de cap de les dotze personalitats.

Agustina Rico

El extranjero/ L’estrany

El passat 18 de desembre, al Club de Lectura 2 (adults), aprofitant  que aquest any s’ha commemorat el centenari del naixement del seu autor, Albert Camus, vam comentar L’étranger (traducció castellana, El extranjero; traducció catalana, L’estrany), una novel·la sobre la qual Mario Vargas Llosa va escriure que “como otras buenas novelas, se adelantó a su época, anticipando la deprimente imagen de un hombre al que la libertad que ejercita no lo engrandece moral o culturalmente; más bien, lo desespiritualiza y priva de solidaridad, de entusiasmo, de ambición, y lo torna pasivo, rutinario e instintivo” (“El extranjero debe morir”, assaig recollit al llibre La verdad de las mentiras).

Amb l’objectiu de recordar i tenir molt present aquest pensador, Albert Camus, assagista, novel·lista, dramaturg i referent moral del segle XX, publiquem sencer l’article que la professora Agustina Rico va publicar al seu moment, al mes de novembre, a Fòrumgrama, sota el títol de “Coses d’escriptors (2)“, i obrim el torn d’intervencions dels usuaris i lectors d’aquest bloc perquè tothom que vulgui doni la seva opinió sobre aquest escriptor i sobre la seva obra.

El amor de una mujer generosa

Publicat el per
2

.Alice Munro, autora de narracions breus, Premi Nobel de Literatura 2013

Acaben de concedir el Premi Nobel de Literatura a l’escriptora canadenca Alice Munro. I això em fa molt contenta. Aquests darrers anys han estat guardonats escriptors i escriptores desconeguts per a mi o que em sonaven vagament. Això mostra les meves mancances, però, consultats alguns lectors més à la page que jo, tot sovint han mostrat una desconeixença evident sobre la persona guardonada; coses de l’estratègia sociopolítica, d’equitat, d’oportunitat , i de “padrins” de cada candidatura que envolten aquest i altres guardons, per no dir tots. Però aquest any és diferent. Vaig descobrir-la fa un parell d’anys i em va agradar, cosa que, per desgràcia, no puc dir d’altres nobels, tots interessants i valuosos però llegits per curiositat i prou.

Alice Munro va ser una jove de vida dura i intensa, nascuda i arribada a l’edat adulta en un ambient rural i en una família d’origen escocès, de severes creences religioses. La seva mare morí quan era petita i ella es va casar molt jove. Acostuma a explicar que escrivia aprofitant el son de les seves tres filles, fet que la portà a conrear la narració curta. En els seus relats, de base molt autobiogràfica, apareix sovint la dona ofegada per l’entorn i per la família; de vegades, submisa, i ,de vegades, rebel i trencadora com va ser ella mateixa. Com en els relats de Mercè Rodoreda, hi apareixen noies i dones corrents, vulgars, a les quals sembla que no els passa res, o res d’especial. I el que passa és un torrent d’emocions i de vivències que pugnen per sortir.

Com en altres escriptors americans, a molts dels seus relats hi ha gent molt sola, però jo no hi he trobat la pulsió autodestructiva o el nihilisme que abunda en altres escriptors, sinó la serenitat de qui exposa els fets. Aquesta desfilada de gent corrent és la base del llibre Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni/Odio, amistad, amor, noviazgo, matrimonio. Em va agradar molt Vista des de Castle Rock, el menys literari dels seus llibres pel que fa a la ficció. És la narració del viatge de tornada al lloc d’origen de la seva família. Explica qui eren i on vivien, com va anar l’emigració cap al nou continent i l’establiment a les gairebé ignotes terres dels llacs canadencs, a Ontario. Vides de gent senzilla, de gent corrent que no expressen gaire els seus sentiments, com trobem a Pedra de tartera, de Maria Barbal. Fets crucials de la vida com el naixement, la mort, la separació per sempre, el trencament de les relacions familiars, la lluita per la subsistència i els somnis de futur són explicats amb naturalitat i amb serenitat. Per aquesta profunditat mancada d’èpica hi ha a qui li entusiasma Alice Munro fins al punt de dir en una ressenya del diari que la seva lectura fa millors persones i que és “una guia per salvar ànimes”. Com que els amants del llibres també som molt diversos, per aquests mateixos motius hi ha lectors a qui no agrada Alice Munro.

Agustina Rico
Santa Coloma, 14 d’octubre de 2013.

El amor de una mujer generosa

El passat dimecres, 20 de novembre, a la darrera sessió del Club de lectura 2 (adults), vam comentar un llibre d’aquesta escriptora canadenca, El amor de una mujer generosa. El llibre està format per vuit relats protagonitzats per dones, i tots ells contenen la necessària dosi d’ambigüitat que permet diverses interpretacions. Com que la professora Agustina Rico, per celebrar l’atorgament del Premi Nobel de Literatura a Alice Munro, havia escrit per a Fòrumgrama l’article de presentació que acabem de llegir, amb el seu permís el publiquem ara al blog de l’institut perquè tots els nostres lectors puguin conèixer aquesta autora i ens puguin enviar els seus comentaris sobre els relats d’aquest o de qualsevol altre dels seus llibres. Gràcies per la vostra col·laboració.

El extraño caso del doctor Jekyll y el señor Hyde

Publicat el per
26

El pasado 23 de octubre, en la correspondiente sesión del club juvenil de lectura de nuestro instituto, se comentó la novela El extraño caso del doctor Jekyll y el señor Hyde de Robert Louis Stevenson. Para todas las personas que no pudieron asistir a la sesión y, en general, para los lectores de este blog interesados en hablar de este libro o de alguno de los temas que plantea, David S. Murga, alumno de 1º de bachillerato, abre el debate con el comentario siguiente.

Dr. Jekyll & Mr. Hyde

                                                             Dijo Platón que los buenos son los que se contentan                                                            con soñar aquello que los malos hacen realidad.

Sigmund Freud

Qué tenebroso puede ser pensar en lo delicadas que son las líneas que marcan los límites de nuestros pensamientos (¿o, más bien, qué emocionante?). Y es que uno entra fácilmente en conflicto con sus principios e ideales al cuestionar hasta dónde somos capaces de llegar como seres humanos impulsivos. Abastecidos con una complejidad cerebral tan fascinante como destructiva.

En El extraño caso del Dr. Jekyll y Mr. Hyde de Robert Louis Stevenson se aborda con una singularidad extraordinaria esta poderosa cuestión: El bien y el mal, divididos pero juntos a la vez, luchando eternamente en lo profundo de nuestra conciencia.

En medio de las oscuras calles del Londres de finales del siglo XIX, donde podríamos cruzarnos con renombrados detectives o misteriosos racimos de uvas, toma lugar una inesperada historia de misterio y terror que, a través de la intuitiva perspectiva de un abogado, el Sr. Utterson, nos adentrará en el más insospechado de los argumentos. Siguiendo las extrañas pistas de dos enigmáticos personajes, tan distintos el uno del otro como tan sospechosos entre sí: un doctor de medicina llamado Henry Jekyll y un inquietante hombrecillo; el señor Edward Hyde.

En esta novela, con sus poderosas resonancias psicológicas, armaremos un rompecabezas de intriga que nos debelará al final la naturaleza humana debatida entre dos fuerzas complementarias, el bien y el mal. Y es que éstas habitan juntas y al mismo tiempo en todo ser humano. Habitan caóticamente en lo profundo de nuestra mente, de nuestra conciencia. Y se enfrentan con la intención de dominar una sobre la otra. Esta idea tan osada radica en la obsesión asesina del Dr. Jekyll, quien acabaría por descubrir que, con la combinación precisa de los ingredientes correctos, podrían separarse ambas fuerzas para hacer vencedora por fin a una de ellas y manifestarse en carne viva.

Son poderosos los conceptos presentados en esta novela. Como cualquier obra maestra de terror psicológico, a su autor le rodean inquietantes sucesos que nos hacen relacionarle directamente con la obra. Y es que R. L. Stevenson, además de, literalmente, soñar su obra, impregnó en ella la idea de que en todo ser humano habita un grado de maldad. No sería demasiado osado pensar que él mismo pudo cuestionarse alguna vez los límites de sus pensamientos. ¿Es que nunca contemplaríamos la idea de la maldad pura manifestada en nuestras acciones?

Entre otras cosas, Stevenson también implantó, sin saberlo, los principios de lo que serían más tarde los conceptos básicos del padre del psicoanálisis, Sigmund Freud, con su Ello, Yo y Superyó. La idea de que dentro de nuestra entidad cognitiva (la mente) habitan estas tres figuras.

La primera de ellas, el Ello, añora y resguarda todos nuestros deseos más atrevidos y primitivos. Mientras que la tercera, el Superyó, alberga nuestros principios morales y éticos, los principios acordes a las normativas sociales adquiridas con éxito en la infancia. Y el Yo es el que modera entre ambas fuerzas.

Sin duda encontramos una fuerte similitud entre estos conceptos y los conceptos de Stevenson sobre el bien y el mal, inscritos en nuestra conciencia, luchando entre sí.
Sin duda, es ésta una novela intensa y emocionante que alberga constantes enigmas que hielan la sangre. Con un especial atractivo lóbrego y, evidentemente, un fuerte contenido psicológico. Una novela para el Yo, que en alguna noche fría, estando a solas en una recámara sombría, puede contemplar dubitativamente a la otra gran fuerza que habita en su interior.

David S. Murga

Un mundo feliz

Publicat el per
16

El otro día (el 17 de abril), en la sesión del club de lectura de jóvenes, comentamos el libro Un mundo feliz de Aldous Huxley, una novela escrita en 1931. Cuando lo escribió, Huxley no había leído todavía la novela Nosotros (1920) del ruso Evgueni Zamiátin, una novela precursora que alude explícitamente al dilema entre felicidad sin libertad o libertad sin felicidad que se les planteó en el Paraíso a Adán y Eva, pero parecía conocer muy bien el alcance de ese dilema. Como se sabe, Adán y Eva escogieron la libertad sin felicidad, al contrario que los personajes de Un mundo feliz, a los que ni siquiera se les plantea ese dilema (se les impone sin más la “felicidad”).

Tanto la novela de Zamiátin como la de Huxley y otras que vinieron después (por ejemplo, 1984 de George Orwell), dibujan sociedades antiutópicas (distopías) en las que las personas han perdido su libertad individual y están permanentemente controladas. Para abrir un debate sobre Un mundo feliz y sobre las sociedades antiutópicas en general, un alumno del club de lectura, David Murga, nos ha enviado el siguiente comentario.

La belleza de nuestra condición humana radica en nuestro imperfecto modo de vivir. Esas aparentes lagunas en nuestra existencia que a cada minuto nos hacen entrar en conflicto con nuestro entorno y nuestras emociones. Las experiencias fuertes y los momentos amargos son ciertamente parte esencial de nuestras vidas. Sin embargo, ¿qué tal si pudiéramos suprimir esas cuestiones negativas de nuestro mundo? ¿Qué tal si no tuviéramos que enfrentarnos nunca más a esos malos momentos? Que nuestras preocupaciones desaparezcan por siempre para no volver jamás. Es esa la realidad que nos propone Aldous Huxley en Un mundo feliz.

Un mundo feliz muestra la visión de un mundo futurista regido por un único modo de vivir: felicidad, individualismo y soma. La sociedad del Mundo Feliz reinventa diversos tópicos de la nuestra y propone un insólito modo de vida: desde la descomposición de nuestro método de reproducción, la invención de variedades humanas y el soma, la droga de la felicidad, hasta la educación mediante el sueño y el control psicológico. Una realidad sugerida, que entre nociones futuristas y un palpitante régimen de felicidad, conceptúa una distopía repleta de enseñanzas y mensajes críticos para nuestra sociedad. Una novela intensa, entretenida e ingeniosa, con personajes curiosos y escenarios sorprendentes, interesantes referencias culturales y políticas, que nos recuerda que en nuestro mundo de circunstancias perfectamente humanas éstas son la esencia de nuestra verdadera felicidad.

No hay arco iris sin un poco de lluvia.

David S. Murga (4º de ESO)

Y ahora, tu turno: ¿Qué te pareció Un mundo feliz? ¿Te gustaría vivir en un mundo “feliz” como el que dibuja Huxley? ¿En qué aspectos podríamos decir que nuestro mundo se parece al de esta novela?¿Piensas que Huxley nos advierte de peligros reales o que exagera? ¿Conoces otras obras —cómics, películas…— sobre distopías? ¿Ves probables las sociedades que esbozan estas novelas de ciencia-ficción? ¿Qué te parece preferible: un mundo feliz sin libertad o un mundo libre en el que cada persona tenga que buscar su felicidad? ¿Imaginas otras alternativas? ¿Cuáles?… Por opinar que no quede.

Algún día este dolor

Publicat el per
4

En la novela Algún día este dolor te será útil, de Peter Cameron, James Sveck, un joven neoyorkino de 18 años, nos cuenta en primera persona algunos episodios de la crisis emocional que atraviesa durante la primavera y el verano de 2003, cuando está a punto de ingresar en la universidad. James vive con su madre y con su hermana Gillian, y periódicamente visita y almuerza con su padre, un reconocido abogado a quien alguna vez —para evitar que siga hablando mal de la madre— tiene que recordarle que cuando alguien se separa de su cónyuge pierde el derecho a comentar las acciones o el carácter de su ex (pág. 43), al menos ante los hijos. Además, como en verano no tiene que ir a clase, James trabaja en la galería de arte de su madre como ayudante de John Webster, el asesor artístico, y, en sus ratos libres pasea a su perro (Miró, un caniche gigante). “Creo que todos hablamos más con Miró que entre nosotros”, resume James al hablar de la incomunicación y de las relaciones entre los demás miembros de su familia —aunque él mismo tiene el sueño de vivir solo y entregado a la lectura en una casa de campo, muy lejos del ambiente familiar.

Lo cierto es que James, que no tiene amigos de su edad —lo que preocupa a sus padres, que lo quieren, evidentemente, cada uno a su manera, aunque no lo entiendan—, manifiesta, en cambio, cariño e interés por otras dos personas de su entorno: su abuela materna, a quien visita a menudo en su casa de las afueras, y John Webster, quien busca pareja en las redes sociales. Las visitas de James a su abuela le cuestan algún reproche de su hermana Gillian: “Hay que ver lo raro que eres” (pág. 67), le dice por visitar a su abuela. Pero esas palabras no desentonan en un contexto familiar en el que escasea el contacto físico; así, por ejemplo, cuando su madre le acaricia en cierta ocasión, James observa: “Su mano en mi cara me producía una extraña sensación, una sensación de rara intimidad. No recordaba la última vez que me había tocado” (pág. 75). Con estos precedentes no es extraño que, en los momentos en que se siente más perdido, James busque la conversación con su abuela, quien, alentada por las confidencias de su nieto, le explica a su vez pacientemente el sentido de algunas experiencias dolorosas y nos da, de paso, un comentario del título del libro: “Tener malas experiencias a veces es una ayuda, te aclara más lo que deberías hacer. Sé que esto parece demasiado optimista, pero es cierto. Quienes solo han tenido buenas experiencias no son muy interesantes. Puede que estén contentos y sean felices de alguna manera, pero son superficiales. Ahora te parecerá un contratiempo, algo que te complica la vida, pero… es demasiado sencillo vivir sin complicaciones. […] Lo difícil es no dejarte abrumar por las malas rachas. No debes permitir que te derroten. Tienes que verlas como un regalo… un regalo cruel, pero regalo a fin de cuentas” (pág. 227). Con esas palabras parece que la abuela le dé la razón al filósofo Nietzsche, quien sostenía que lo que no nos mata nos fortalece, aunque naturalmente esta idea es muy discutible y no puede generalizarse, pues hay muchas clases de dolores y no de todos se extraen lecciones aprovechables para la vida.

 

En esta novela aparecen entreverados diversos temas: la incomunicación entre padres e hijos, la fragilidad psicológica de los jóvenes y su desorientación, el egocentrismo, la desunión familiar característica de la sociedad contemporánea, la frivolidad de las clases acomodadas, la huella que dejó la tragedia del 11 de Septiembre de 2001 en Nueva York, la banalidad de cierto arte conceptual (en la galería de arte de la madre de James se exponen cubos de basura), etc. Para hablar de todo esto, de los personajes y de otros aspectos del libro, se celebraron ayer, 13 de marzo, en la biblioteca del instituto, la sesión del Club de Lectura 1 (jóvenes) y la correspondiente del Club de Lectura 2 (adultos). Y ahora, con esa misma finalidad, abrimos esta entrada en el blog, para que todos los que quieran, asistieran o no a esas sesiones, puedan darnos sus opiniones, comentarios y respuestas a la pregunta principal del libro: ¿puede sernos útil algún día el dolor de nuestros pesares juveniles?.

Roald Dahl

Publicat el per
72

Roald Dahl (1916-1990) és l’autor d’alguns dels llibres que els alumnes han llegit en algun moment al llarg dels seus estudis al nostre centre, com és el cas de Les bruixes, Charly i la fàbrica de xocolata, Charly i el gran ascensor de vidre (que és la segona part de l’anterior) o Matilda, entre d’altres.

Dahl va néixer el 1916 a Llandaff (Gal·les) i va estudiar en escoles britàniques, les quals en aquella època es caracteritzaven per un sistema educatiu força dur i amb una disciplina molt estricta. En aquest sentit, els professors i també alguns dels alumnes més grans dels centres utilitzaven els càstigs físics per a fer palesa la seva autoritat.

Sens dubte, aquestes vivències infantils de l’autor han estat reflectides en algunes de les seves obres, en les quals hi apareixen sovint nens maltractats, deixats de banda, orfes… Un dels grans mèrits de Dahl ha estat transmetre aventures estrambòtiques amb molt d’humor però amb un missatge contundent i un rerefons crític punyent en un món de poti-poti entre el que és quotidià, insòlit, fantàstic i obvi.

Hemos aprendido algo primordial,
Algo que a los niños les hace mucho mal,
Y eso es que en el mundo no haya nada peor
Que sentarles ante un televisor.
De hecho, sería muy recomendable
Suprimir del todo ese trasto abominable.

¿Para qué le sirve a su hijo este invento?
¡Le pudre todas las ideas!
¡Mata su imaginación!
¡Hace que en nada, nada crea!
¡Destruye toda su ilusión!
Su pobre mente se transforma
En un inútil reflector
Con ver figuras se conforma,
¡No sueña, ni evoca, ni piensa, señor!

Fragment de Charlie i la fàbrica de xocolata

Dahl va iniciar la seva carrera literària a la Segona Guerra Mundial quan va patir un accident aeri que el va obligar a deixar el servei militar actiu. Fou en aquell moment que els seus comandaments li van encomanar que redactés descripcions sobre aspectes i records bèl·lics per a la revista Saturday Evening Post. Aquell va ser l’inici de seva prolífica obra literària que més endavant es veuria complementada amb les il·lustracions de Quentin Blake, amb les quals hi apareixien uns dibuixos expressius que van aconseguir connectar d’una manera artística amb les històries de Dahl. Tant és així que aquests dibuixos sempre s’han associat directament a l’escriptor.

Il·lustració de Les bruixes

També algunes obres de Roald Dahl s’han portat a la gran pantalla, com és el cas de Charly i la fàbrica de xocolata i Matilda.

 http://www.youtube.com/watch?v=BGem82vCZNM

 http://www.youtube.com/watch?v=j6uhT7T6YXA&feature=related

 Fet i fet, l’univers de Roald Dahl fa molts anys que es va crear però és més vigent que mai!

“Si piensas llegar a alguna parte en la vida, tienes que leer muchos libros”

(Roald Dahl)

Ignasi Bragulat

Dickens, un autor per a temps difícils

Publicat el per
18

El que llegeix Adrian Mole. Com saben molt bé els alumnes de 3r del nostre institut, hi ha un moment especialment divertit al Diario secreto de Adrian Mole (Sue Towsend), quan l’àvia sorprèn l’Adrian, un noi de catorze anys, i el seu pare llegint a les fosques i menjant mongetes de llauna al costat d’una petita cuina de càmping-gas. El pare, per consolar-lo, li acaba de dir a l’Adrian que viure en aquestes condicions, sense llum ni gas a la casa per no poder pagar les factures, és “un bon entrenament per quan s’ensorri la civilització” (l’àvia, que és una dona que creu que s’ha de reaccionar davant els problemes, no ho veu així, lògicament). Entre els molts detalls significatius de l’escena n’hi ha un que ens interessa especialment ara: el llibre que està llegint l’Adrian, Temps difícils de Charles Dickens. No és casualitat que la família estigui passant per moments d’escassetat i que Adrian estigui llegint aquest títol, perquè hi ha una certa correspondència entre una i altra història.

Els llibres dels manifestants. Gràcies a un reportatge (“Llibres contra porres”) de Carlos Aguiló i Ernest Aló, publicat al diari El Periódico el 29 de febrer passat, hem pogut saber quins llibres portaven els estudiants valencians a la manifestació de suport als alumnes de l’institut Lluís Vives que havien estat víctimes de les violentes càrregues policials. “Aquestes són les nostres armes”, cridaven pacíficament els estudiants, armats amb llibres per manifestar la defensa de la civilització contra la violència i la barbàrie. Segons se’ns explica a l’esmentat reportatge, molts estudiants no van deixar a l’atzar el llibre que havien de dur a la manifestació: “Van optar per portar obres amb una forta càrrega ideològica o títols especialment reivindicatius o irònics”, és a dir, llibres de títols amb segones intencions, per exemple: La rebel·lió dels animals (George Orwell), Algo va mal (Tony Judt), La conxorxa dels ximples (John Kennedy Toole), Relatos de lo inesperado (Roald Dahl), Educar es otra cosa (José Luis Corzo), etc. En aquest context, portar Temps difícils de Charles Dickens —no sabem si algun manifestant ho va fer— hauria estat igualment un acte de coherència.

Vinyeta de El Roto (El País, 23 de febrer de 2012)

L’adjectiu dickensià. A un reportatge de Britta Gürke publicat al diari El País de Costa Rica el passat 4 de març (“Por los buenos viejos tiempos: bicentenario de Charles Dickens”), al mateix temps que es recordava que l’adjectiu dickensià s’associa a descripcions de misèria i d’explotació de nens, es recollia que, a l’agost de 2011, quan es van produir als carrers de Londres i d’altres ciutats britàniques greus disturbis, molts comentaristes es demanaven què hauria dit Dickens davant la situació actual. En aquest sentit, per exemple, segons vam llegir a l’esmentat reportatge, Alex Werner, comissari de l’exposició Dickens i Londres del Museu de la Ciutat, va explicar a la BBC que Dickens “va escriure sobre els problemes financers, d’immigració, educació deficient i pèssimes condicions de vida, temes tots ells molts coneguts pels londinencs d’avui dia”. Al cap i la fi, Dickens ha estat considerat des de sempre per molts crítics com a un heroi compromès amb el seu temps, “el seu testimoni més fidel, el seu jutge més implacable i el seu més prestigiós retratista” (Léon Thoorens). Un heroi que va tenir una gran influència social i política des del primer moment: quan es va publicar Oliver Twist per capítols a una revista (entre gener de 1837 i abril de 1839), com que les descripcions de la pobresa van commoure tant el públic perquè eren molt estremidores, els barris on succeïa l’acció van ser enderrocats per estalviar mals records. I com que a La cançó de Nadal (1843) apareix el personatge de Mr. Scrooge com a encarnació de l’avarícia i de l’egoisme capitalista, alguns crítics s’han demanat quina influència va tenir el retrat d’aquest malvat en la redacció del Manifest comunista de Marx i Engels, escrit a Londres en 1847.

Segon centenari. El passat 7 de febrer s’han complert 200 anys del naixement de Charles Dickens, un autor considerat el més important de la llengua anglesa després de Shakespeare. Efectivament, Charles John Huffam Dickens va néixer el 7 de febrer de 1812 a Porsmouth (Gran Bretanya) i va morir, a la seva casa de camp (Gads Hill Place) del comtat de Kent, el 9 de juny de 1870. El seu pare treballava d’administratiu però era un home que es gastava els diners molt fàcilment i per aquesta situació la família va passar per moments difícils i, fins i tot, el pare va passar tres mesos a la presó per deutes. Aquesta situació familiar va obligar el futur escriptor, quan tenia dotze anys, a abandonar els estudis i a treballar a una fàbrica de betum on coneixeria molt de prop l’explotació dels nens (aquesta experiència quedaria reflectida a la novel·la David Copperfield). Més tard, Dickens començaria a treballar com a periodista i acabaria descobrint la seva vocació de novel·lista. Des d’un primer moment va tenir molt clar que ell, segons les seves paraules, volia deixar una llarga empremta en aquesta època, amb un amor per la classe treballadora que ningú podria esborrar.

La major part de les seves novel·les les va publicar per capítols als periòdics, i immediatament van tenir molt d’èxit popular —per un munt de raons: realisme minuciós, sentit de l’humor i de la justícia poètica, mirada crítica, històries rodones, personatges entranyables, habilitat per la caricatura i la sàtira, emotivitat i sentimentalisme, etc. Segon recorda Icíar González (“Charles Dickens, en el bicentenario de su nacimiento”, Selección Literaria, núm. 41), al seu estudi sobre Dickens, Stefan Zweig resumeix aquest èxit de manera molt descriptiva: “El segle XIX no va conèixer altre cas d’identificació tan cordial i tan infrangible d’un poeta amb el seu poble. La seva fama va pujar com un coet, però sense caure ni declinar mai, suspesa en el firmament immutable i refulgent com un sol. De la primera edició dels Papers pòstums del club Pickwick [la seva primera novel·la, publicada el 1837, i una de les més divertides], se’n van fer 400 exemplars; ja en l’edició 151 va assolir el nombre de 40.000: el triomf va ser immediat i es va imposar amb la força irresistible d’una allau. No van trigar a obrir-se els camins del món. A Alemanya es venien per milers els contes de Dickens en quaderns de deu cèntims, omplint de rialles i d’alegria els forats dels cors més ombrívols, i pels Estats Units d’Amèrica, per Austràlia, per Canadà corrien copiosament les vides de Nicholas Nickelby, del pobre Oliverio Twist i dels milers i milers de personatges que l’enginy inesgotable d’aquest novel·lista va donar al món.”

Llibres i pel·lícules. Com han posat de relleu tots els comentaristes que, amb motiu del segon centenari, han escrit sobre la seva obra, Dickens està molt viu, l’actualitat dels seus llibres queda més que confirmada perquè els nostres són també temps difícils (millions de treballadors a l’atur, desnonaments, acomiadaments, retallades als serveis públics, precarietat laboral, petites empreses que es veuen obligades a tancar, persones sense sostre dormint al carrer, desequilibri entre rics i pobres….). El filòsof Fernando Savater (“La honradez de Dickens”) ha escrit: “En sus novelas, el arte narrativo combina el afán de justicia con la compasión y el optimismo, los ingredientes necesarios de la perspectiva moral. […] Todos los buenos escritores mejoran la literatura, pero muy pocos logran también que el mundo cotidiano sea después de ellos algo mejor. Dickens lo consiguió”.

El curs passat, arran de veure A Christmas Carol, alguns alumnes ens en van donar les seves impressions i vam publicar-les a la revista de l’institut. Ara, amb motiu d’aquest aniversari, encoratgem a tots els usuaris d’aquest blog a llegir més Dickens, i als qui l’hagin llegit (sigui en versions senceres o en versions adaptades per a joves) o hagin vist les pel·lícules basades en els seus llibres, els demanem que ens enviïn els seus comentaris. Llarga vida als llibres de Dickens!

El món de Nàrnia

Publicat el per
58

Nàrnia…

Has sentit parlar d’aquest món meravellós?

Has llegit els llibres d’aquesta sèrie fantàstica?

Has vist les pel·lícules que s’han fet?

O encara no has entrat mai al món de Nàrnia?

A què esperes… endinsa’t ara…

A Nàrnia…  el món on tot pot succeir.

El creador de Nàrnia va ser l’escriptor britànic Clive Staples Lewis (1898-1963), crític, professor, acadèmic i novel·lista, conegut habitualment com C. S. Lewis. Va escriure obres diverses, però, indubtablement, és conegut mundialment pels llibres que pertanyen a la sèrie Les Cròniques de Nàrnia. Lewis, gran coneixedor de la mitologia grega i romana, va ser bon amic del també famós escriptor J. R. R. Tolkien (creador dels llibres de la saga d’El Senyor dels Anells), amb qui compartia una gran passió per la mitologia nòrdica, la qual va marcar les seves obres més importants. Aquests escriptors, Lewis i Tolkien, estan considerats com dos dels principals autors de literatura infantil i juvenil en llengua anglesa.

 Els set llibres de la sèrie Les Cròniques de Nàrnia, ordenats seguint la cronologia dels fets narrats (i no la data de la seva publicació, entre 1951 i 1956) són El nebot del mag, El lleó, la bruixa i l’armari, El cavall del noi, El príncep Caspian, La travessia del navegant de l’Alba, El tron de plata i L’última batalla.

 L’èxit d’aquests llibres ho demostra el fet que s’hagin venut fins ara uns cent milions d’exemplars a tot el món. Però, què tenen aquests llibres, per a que des del moment en què es van a començar a escriure i publicar, fa uns 60 anys, hagin tingut tant d’èxit? Aventures, fantasia, personatges bons enfrontats a dolents i màgia… molta màgia.

A Les Cròniques de Nàrnia es narren les aventures de diversos personatges, sobretot nens protagonistes, que viatgen per diferents mitjans fantàstics al meravellós món de Nàrnia, on els animals poden parlar i la màgia és un fet habitual, tot presidit per l’eterna lluita del bé contra el mal. Entre els personatges més importants destaca el lleó Aslan, creador de Nàrnia, que ajuda als nens en les seves aventures.

 S’han fet diverses adaptacions cinematogràfiques de les obres de Les Cròniques de Nàrnia, les més recents són El lleó, la bruixa i l’armari (2005), El príncep Caspian (2008) i La travessia del navegant de l’Alba (2010), totes tres amb un gran èxit de públic a nivell mundial.

Si vols conèixer millor Nàrnia pots llegir-te els llibres escrits per C. S. Lewis o veure alguna de les pel·lícules que s’han fet. Però, si ja has anat algun cop al món de Nàrnia, pots animar-te a escriure un comentari per ajudar a donar-lo a conèixer als que encara no han anat mai.

Fes la teva elecció, aventurer desconegut;

entra al món de Nàrnia i espera el perill,

o pregunta’t fins embogir,

què hauria passat si ho arribes a fer…

Pau Navarro Jarque