Coses d’escriptors
Fa uns mesos, vaig escriure un text a Fòrumgrama sobre anècdotes o fets atribuïts a escriptors, que havia pescat de lectures. En aquella ocasió les protagonitzaven el novel·lista francès Stendhal i la novel·lista anglesa Virgínia Woolf, i en tots dos casos el nexe comú era la relació de l’escriptor i de l’escriptora amb el més enllà. Em va arribar que a uns quants lectors els havia agradat. A mi ja m’havien agradat en llegir-les, així que , contenta de compartir-ho, ara hi torno.
Es commemora aquest any el centenari del naixement de l’escriptor Albert Camus (1913-1960), premi Nobel de Literatura el 1957, amb només 44 anys, i mort als 47 en accident d’automòbil. Va néixer a Algèria en una família de pagesos europeus, els anomenats pieds-noirs, de pare francès i mare d’origen menorquí, de cognom Sintes. Quan era encara un nen quedà orfe de pare en morir aquest en la Primera Guerra Mundial. Va acabar la infantesa a casa de la família materna, amb qui aprengué l’espanyol i el català. La mare, gairebé sorda i muda, era pràcticament analfabeta i es dedicava a feines de neteja. L’àvia, dona de caràcter i cap de la família, malgrat la penúria econòmica que els tenallava, va saber entendre i acceptar que els dots del seu nét mereixien aprofitar la beca que el seu mestre, el senyor Germain Louis, li havia aconseguit.
El record i la gratitud al seu mestre de primària van perdurar en Albert Camús. Al cap de pocs dies de rebre la notícia que li era concedit el Nobel, Camús li escriu una carta on diu que se sent desbordat per un honor massa gran, que no creu merèixer, i afegeix: “quan vaig saber la notícia, vaig pensar primer en la meva mare i després en vostè. Sense vostè, sense la mà afectuosa que va estendre al nen pobre que jo era, sense els seus ensenyaments i el seu exemple, no m’hauria succeït res de tot això. No és que hi doni una gran importància, a un fet d’aquest tipus, però m’ofereix l’ oportunitat de dir-li el que vostè ha sigut i continua sent per a mi, i de corroborar que els seus esforços, la seva feina i el cor generós que hi va posar continuen sempre vius en un dels seus petits escolars, que, malgrat el pas dels anys, no ha deixat de ser el seu alumne agraït.”
I la carta de resposta del mestre comença així : “ El meu petit Albert: …” També al seu mestre va dedicar Albert Camús el discurs de recepció del premi, un text sincer i vibrant, carregat de vivències i reflexions sobre la tortuosa etapa històrica que li va tocar viure.
Ara una història curta i lleugera, de fa més d’un segle però que podria ser molt actual. Protagonista, Mark Twain (el seu nom real era Samuel Longhorne Clemens, 1835-1910), el creador d’aquelles delicioses aventures de dos nens a la vora del riu Mississipi: Tom Sawyer i Huckleberry Finn. També va ser un notable humorista, orador i periodista. Es diu que un dia va escriure a les dotze persones més rellevants de la seva població, segurament Connecticut, on va residir un cop casat després de la seva etapa de viatger i aventurer. Les dotze cartes eren iguals i molt breus. El text deia: “Fugiu. S’ha descobert tot.” Diuen que al cap d’una hora no se sabia el parador exacte de cap de les dotze personalitats.
Agustina Rico
El extranjero/ L’estrany
El passat 18 de desembre, al Club de Lectura 2 (adults), aprofitant que aquest any s’ha commemorat el centenari del naixement del seu autor, Albert Camus, vam comentar L’étranger (traducció castellana, El extranjero; traducció catalana, L’estrany), una novel·la sobre la qual Mario Vargas Llosa va escriure que “como otras buenas novelas, se adelantó a su época, anticipando la deprimente imagen de un hombre al que la libertad que ejercita no lo engrandece moral o culturalmente; más bien, lo desespiritualiza y priva de solidaridad, de entusiasmo, de ambición, y lo torna pasivo, rutinario e instintivo” (“El extranjero debe morir”, assaig recollit al llibre La verdad de las mentiras).
Amb l’objectiu de recordar i tenir molt present aquest pensador, Albert Camus, assagista, novel·lista, dramaturg i referent moral del segle XX, publiquem sencer l’article que la professora Agustina Rico va publicar al seu moment, al mes de novembre, a Fòrumgrama, sota el títol de “Coses d’escriptors (2)“, i obrim el torn d’intervencions dels usuaris i lectors d’aquest bloc perquè tothom que vulgui doni la seva opinió sobre aquest escriptor i sobre la seva obra.
Cuando en la adolescencia leí por primera vez El extranjero, sentí una extraña piedad por su protagonista, Meursault. Me parecía entonces que, a pesar de su indiferencia (de la que acaso era su primera víctima), a pesar de su apatía ante las convenciones sociales, había algo entrañable en él: su autenticidad. Meursault rechazaba los prejuicios y los comportamientos adquiridos, vivía fuera de ellos, intentaba ser él mismo aunque eso le supusiera adoptar actitudes incomprensibles para los demás y, por tanto, la condena de quienes lo juzgaran. Meursault no intentaba defender retóricamente su crimen, no se ocultaba detrás de las palabras ni creía mecánicamente en los grandes conceptos (la familia, la justicia, la verdad…). Sentía, en cambio, un interés físico e inmediato por quienes tenía más cerca (Salamano y su perro, Raimundo, María, etc.). No era ajeno a mi sentimiento de piedad el tono de la voz narrativa en primera persona de esta novela, directo y verosímil, sin énfasis ni imposturas, como el de quien habla a su propia conciencia, no para justificarse ni para mostrarse autoindulgente, sino simplemente para contarse a sí mismo qué había pasado desde el momento en que murió la madre.
Otras lecturas posteriores fueron matizando mi opinión sobre el personaje y mi valoración de la novela. Pensé entonces que Mersault vivía encerrado en su propia cárcel mental, que era insolidario e incapaz de empatizar con las víctimas (por ejemplo, con el árabe al que llega a matar sin ningún motivo aparente, o con la mujer a la que golpea y maltrata Raimundo) y, al mismo tiempo, que la novela denunciaba el sistema judicial francés de la época, pues se condena a Meursault por cómo vive y por cómo se comporta durante el funeral de su madre más que por el hecho de haber matado a un ser humano.
Ahora, con motivo de la propuesta del club de lectura en el centenario del nacimiento de Camus, he vuelto a leer la novela con un interés nuevo y he pensado en la grandeza de este autor, capaz de dibujar en menos de 150 páginas con tan plástica precisión el vacío existencial de un hombre, Meursault, que se siente extranjero por haber roto sus amarras emocionales con el prójimo, pero que, al final, cuando está esperando el cumplimiento de la sentencia, al reconocer “la fraternal indiferencia del mundo”, siente una dolorosa y contradictoria necesidad, la de esperar que el día de su ejecución haya muchos espectadores y que lo reciban con gritos de odio. En ese momento parece que Meursault haya aprendido una lección redentora para él: que entre el odio y la indiferencia de los demás, a veces es preferible el odio, pues el odio, aunque sea un sentimiento negativo, implica un reconocimiento del otro como semejante, pero la indiferencia equivale a tratar a los demás como si no fueran nada. Claro que cabría preguntarse si una multitud que vocifera su odio ante la ejecución de un ser humano conserva una pizca de humanidad. Me temo que no, pues igual que la pena de muerte degrada a la sociedad que la aplica, quienes aplauden su ejecución se degradan con ella.