.Alice Munro, autora de narracions breus, Premi Nobel de Literatura 2013

Acaben de concedir el Premi Nobel de Literatura a l’escriptora canadenca Alice Munro. I això em fa molt contenta. Aquests darrers anys han estat guardonats escriptors i escriptores desconeguts per a mi o que em sonaven vagament. Això mostra les meves mancances, però, consultats alguns lectors més à la page que jo, tot sovint han mostrat una desconeixença evident sobre la persona guardonada; coses de l’estratègia sociopolítica, d’equitat, d’oportunitat , i de “padrins” de cada candidatura que envolten aquest i altres guardons, per no dir tots. Però aquest any és diferent. Vaig descobrir-la fa un parell d’anys i em va agradar, cosa que, per desgràcia, no puc dir d’altres nobels, tots interessants i valuosos però llegits per curiositat i prou.

Alice Munro va ser una jove de vida dura i intensa, nascuda i arribada a l’edat adulta en un ambient rural i en una família d’origen escocès, de severes creences religioses. La seva mare morí quan era petita i ella es va casar molt jove. Acostuma a explicar que escrivia aprofitant el son de les seves tres filles, fet que la portà a conrear la narració curta. En els seus relats, de base molt autobiogràfica, apareix sovint la dona ofegada per l’entorn i per la família; de vegades, submisa, i ,de vegades, rebel i trencadora com va ser ella mateixa. Com en els relats de Mercè Rodoreda, hi apareixen noies i dones corrents, vulgars, a les quals sembla que no els passa res, o res d’especial. I el que passa és un torrent d’emocions i de vivències que pugnen per sortir.

Com en altres escriptors americans, a molts dels seus relats hi ha gent molt sola, però jo no hi he trobat la pulsió autodestructiva o el nihilisme que abunda en altres escriptors, sinó la serenitat de qui exposa els fets. Aquesta desfilada de gent corrent és la base del llibre Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni/Odio, amistad, amor, noviazgo, matrimonio. Em va agradar molt Vista des de Castle Rock, el menys literari dels seus llibres pel que fa a la ficció. És la narració del viatge de tornada al lloc d’origen de la seva família. Explica qui eren i on vivien, com va anar l’emigració cap al nou continent i l’establiment a les gairebé ignotes terres dels llacs canadencs, a Ontario. Vides de gent senzilla, de gent corrent que no expressen gaire els seus sentiments, com trobem a Pedra de tartera, de Maria Barbal. Fets crucials de la vida com el naixement, la mort, la separació per sempre, el trencament de les relacions familiars, la lluita per la subsistència i els somnis de futur són explicats amb naturalitat i amb serenitat. Per aquesta profunditat mancada d’èpica hi ha a qui li entusiasma Alice Munro fins al punt de dir en una ressenya del diari que la seva lectura fa millors persones i que és “una guia per salvar ànimes”. Com que els amants del llibres també som molt diversos, per aquests mateixos motius hi ha lectors a qui no agrada Alice Munro.

Agustina Rico
Santa Coloma, 14 d’octubre de 2013.

El amor de una mujer generosa

El passat dimecres, 20 de novembre, a la darrera sessió del Club de lectura 2 (adults), vam comentar un llibre d’aquesta escriptora canadenca, El amor de una mujer generosa. El llibre està format per vuit relats protagonitzats per dones, i tots ells contenen la necessària dosi d’ambigüitat que permet diverses interpretacions. Com que la professora Agustina Rico, per celebrar l’atorgament del Premi Nobel de Literatura a Alice Munro, havia escrit per a Fòrumgrama l’article de presentació que acabem de llegir, amb el seu permís el publiquem ara al blog de l’institut perquè tots els nostres lectors puguin conèixer aquesta autora i ens puguin enviar els seus comentaris sobre els relats d’aquest o de qualsevol altre dels seus llibres. Gràcies per la vostra col·laboració.