L’efecte Matilda

8 de març, Dia Internacional de les Dones

Aquest any, aquests dies previs al 8 de març, Dia Internacional de les Dones (o Dia de la Dona Treballadora), hi ha una certa polèmica entre els partidaris de celebrar manifestacions multitudinàries i aquells altres que, per evitar les possibilitats de contagi del coronavirus, preferirien no organitzar de moment grans manifestacions al carrer i centrar-se en canvi en altres formes d’expressió de les reivindicacions feministes (petites concentracions guardant les distàncies de seguretat, xerrades en grups reduïts, exposicions artístiques, difusió d’articles i texts feministes, intervencions telemàtiques, etc.). Per la nostra part, si a l’institut cada any hem tractat de fer d’aquesta diada una jornada pedagògica de sensibilització entorn a la violència i la desigualtat que encara pateixen moltes dones arreu del món, ara voldríem obrir, almenys des de la instància d’aquest blog, un debat sobre un aspecte concret de la discriminació femenina, l’anomenat efecte Matilda i algunes de les seves conseqüències.

Vindicació de les dones que han lluitat pels drets feministes reconeguts com a drets de tota la Humanitat.

El feminisme és més gran que el moviment feminista

De la mateixa manera que hi ha cristians sense Església, hi ha feministes sense moviment. És a dir, les polèmiques entorn a la celebració del 8 de Març ens recorden que el feminisme és més gran que el moviment feminista, ja que aquest gira moltes vegades al voltant de partits polítics que tenen visions parcials, partidistes, i el feminisme és més global i més universal que qualsevol partit. Davant de les lluites partidistes dins del moviment feminista, s’ha de recordar que, com diu el títol d’un assaig de Chimamanda Ngozie Adichie, tothom hauria de ser feminista. I això hauria de ser així malgrat que no sempre agradin les postures i declaracions d’algunes persones que s’erigeixen en representants únics o úniques del feminisme, moltes vegades des de l’altaveu privilegiat d’algun ministeri del Govern. Aquestes acostumen a ser persones dogmàtiques que creuen tenir sempre raó i que pensen que la veritat del feminisme és el que elles diuen. No s’ha de confondre, però, el soroll mediàtic amb la veritat i, com a mètode filosòfic, val més dubtar de qui no té dubtes i de qui pensa que l’únic feminisme és el que representa el seu partit.

Enheduanna, la primera escriptora de la qual coneixem el seu nom.

Tothom hauria de ser feminista

Malauradament, encara hi ha gent, sobretot homes però també dones, que creuen que el feminisme és assumpte de dones i que els homes no hi tenen res a veure. Amb tots els respectes, crec que aquesta és una posició còmoda però equivocada. Perquè, en primer lloc, com deia l’escriptor suís Friedrich Dürrenmatt, “els problemes de la humanitat han de ser resolts per tota la humanitat”. Una persona que s’exclogui de la resolució dels problemes de la humanitat, de fet s’està dient a si mateixa que no forma part d’aquesta humanitat, està renunciant, almenys teòricament, a la seva condició. En la mateixa línia de pensament, si el poeta anglès John Donne deia que “la mort de qualsevol persona em disminueix perquè formo part de la humanitat”, ara podríem dir que qualsevol acte contra els drets de les dones em disminueix com a persona i hauria de rebre la corresponent reprovació social, perquè tots formem part del mateix col·lectiu d’éssers humans. El feminisme, per consegüent, tracta de resoldre greus problemes de discriminació, violència i desigualtat que pateixen directament moltes dones arreu del món i, indirectament, la resta de la població (perquè no podem estar tranquils sentint i veient el tracte injust i discriminatori que, en algunes societats més que en altres, reben les dones). Fins que no s’arribi a una situació d’igualtat de drets, possibilitats de realització personal i reconeixement de mèrits entre homes i dones, ningú haurà assolit la seva plena competència com a ésser humà. Hem comprovat al llarg del segle XX i els anys que portem del segle XXI que quan més avança una societat en la igualtat de reconeixement entre homes i dones, més s’eixampla l’horitzó ètic i social de tothom, més equilibrades i harmòniques resulten les relacions entre homes i dones. Així, doncs, com tothom hi surt guanyant amb el feminisme, el feminisme hauria de ser assumpte de tothom, fins i tot d’aquells que s’han de treure de sobre els prejudicis masclistes acumulats durant molts segles de discriminació contra les dones.

Matilda Joslyn Gage (1826-1898), sufragista, pionera del feminisme, al seu honor es va anomenar la discriminació a les científiques l’efecte Matilda.

Dones ignorades

Si se’ns demanés, com va fer recentment el diari La Vanguardia (secció “El repte”, 25 de febrer de 2021), “qui va ser el primer escriptor que va firmar les seves obres?”, potser tractaríem de buscar a les enciclopèdies o en alguna història de la literatura universal el nom d’algun escriptor egipci, xinès o grec, però ens equivocaríem, perquè el primer escriptor que va firmar les seves obres va ser una escriptora, Enheduanna, filla del rei Sargon el Gran, que va viure a Mesopotàmia fa 4350 anys, segons ens explica a l’esmentat diari el periodista Justo Barranco. Hauríem de preguntar-nos ara per què, abans de saber-ho, havíem pensat en un escriptor i no en una escriptora. I la resposta és molt senzilla: perquè, molt freqüentment, el treball de les dones ha estat poc o gens reconegut i perquè moltes dones han estat ignorades al llarg de la història malgrat que el seu treball era tan important o més en el seu camp que el d’alguns homes molt coneguts. Per tractar de combatre aquesta tendència, que és un prejudici injust i interessat més que una mostra de mandra mental, que també, hem de pensar en allò que modernament es diu efecte Matilda, que s’aplica especialment a les dones científiques els treballs de les quals han estat reconeguts als homes que eren al costat o darrera seu, és a dir, a un tipus de discriminació molt específica, però que ens pot servir ara com un exemple de menysvaloració del treball de les dones.

Margaret W. Rossiter (1944), historiadora de la ciència, va encunyar l’expressió efecte Matilda

L’efecte Matilda

Segons hem llegit, l’expressió efecte Matilda va estar encunyada per Margaret W. Rossiter, historiadora de la ciència, al seu assaig “The Mattew/Matilda Effect in Science” (Londres, 1993), per reivindicar el nom i el pensament de Matilda Joslyn Gage (1826-1898), autora del llibre La dona com a inventora (1870). En aquest llibre precursor, Matilda J. Gage descriu per primera vegada el fenomen de les dones científiques que, només pel fet de ser dones, reben menys crèdit per les seves investigacions que aquell que els correspondria objectivament. Aquest fenomen té unes conseqüències perverses perquè moltes vegades el nom de la dona investigadora queda relegat a un segon lloc, marginat, quan no és el cas que se li atribueixen els seus mèrits a un investigador masculí. I aquesta constant marginació dels noms de dones investigadores ha contribuït a formar el prejudici, totalment erroni, que les ciències no són aptes per a les dones. Margaret W. Rossiter, reprenent i ampliant la recerca de Matilda J. Gage, refuta aquest prejudici i hi afegeix nombrosos exemples de científiques que van ser relegades malgrat els seus grans descobriments: Trotula de Salern (metgessa italiana del segle XII que va escriure llibres que després van ser atribuïts a homes), Nettie Maria Stevens (genetista que va descobrir les bases cromosòmiques del sexe), Marie Curie (física i química pionera en els estudis de la radiactivitat), Lise Meitner (física codescobridora de la fissió nuclear), Marietta Blau (física avançada en l’estudi de les emulsions nuclears i en el camp de les partícules), Rosalind Franklin (biòloga avançada en l’estudi de l’ADN) i Jocelyn Bell Burnell (astrofísica, descobridora del primer radiosenyal d’un púlsar). Aquests i altres casos que podríem comentar (Hipàtia d’Alexandria, Sophie Germain, Ada Lovelace, Emmy Noetther, Barbara McClintock, Jane Goodall, etc.) refuten àmpliament, si fos necessari, els prejudicis contra les dones científiques i contra les dones en general. La llàstima és que aquests prejudicis, com a conseqüència del desconeixement i d’una interessada mentalitat masclista, estan fortament arrelats en alguns sectors de la societat i es necessita fer molta pedagogia per eradicar-los. De fet, va ser Albert Einstein qui va dir. “Trista època la nostra! És més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici”.

Trotula de Salern, metgessa italiana del segle XII que va patir l’efecte Matilda.

És veritat, és una evidència: la nostra època encara no ha sabut desfer-se de prejudicis irracionals com els que afecten a les relacions entre homes i dones ni de prejudicis contra la igualtat fonamental dels éssers humans. Tothom hauria d’haver assolit ja, com a mínim, per exemple, una veritat inqüestionable: a la mateixa feina, homes i dones haurien de tenir el mateix sou, però això, lamentablement, encara no és així. Segon un diari d’avui mateix (El País, 5 de març de 2021: “Bruselas obligará a las empresas a compensar a las víctimas de la discriminación salarial”), la bretxa salarial a Europa entre homes i dones és encara del 14,1%. I si això passa a Europa, quina és la bretxa salarial entre homes i dones a altres llocs del planeta? Per què ha de guanyar una dona menys que un home fent la mateixa feina? Per què aquestes diferències?

Nettie Maria Stevens (1861-1912), genetista que va patir l’efecte Matilda.

L’efecte Matilda i aquestes bretxes salarials ens confirmen que vivim en un món injust, un món on els éssers humans no som tractats equitativament. I per això dèiem al començament que el feminisme és assumpte de tothom, perquè els seus guanys beneficiarien a tothom. De la mateixa manera que els obrers que, al segle XIX, no participaven a les primeres manifestacions en defensa de les 8 hores de jornada laboral i d’altres reivindicacions en les condicions laborals i salarials després se’n van beneficiar, amb el moviment feminista passa el mateix: tothom hi sortirà guanyant si aconseguim la igualtat en drets i en reconeixement entre homes i dones. Si volem un món més just, ja és hora que homes i dones tinguin el mateix reconeixement i les mateixes possibilitats de realització personal. Mentrestant, haurem de dir, com aquell altre personatge de l’esmentat Dürrenmatt: “Quins temps tan tristos aquests en què cal lluitar pel que és evident!”. Ens queda la tristesa, potser, però també la lluita feminista i altres lluites pacífiques per un món més igualitari. S’ha avançat molt des de les sufragistes del segle XIX com la mateixa Matilda J. Gage, però si el camí és llarg, l’esperança ho és més. Les generacions més joves ho agrairan.

Mai més l’efecte Matilda ni cap altre efecte discriminatori contra les dones. Al collage, d’esquerra a dreta, primera fila: Ada Lovelace (1815-1852), Barbara McClintock (1902-1992), Marie Curie (18671934), Lise Meitner (1878-1968), Marietta Blau (1894-1970); segona fila: Rosalind Franklin (1920-1958), Jocelyn Bell Burnell (1943-), Henrietta Swan Leavitt (1868-1921), Grace Murray Hopper (1906-1992) i Katherinne Johnson (1918-2020).

Per acabar, volíem proposar que, igual que Margaret W. Rossiter la va encertar en anomenar efecte Matilda el fenomen de discriminació de les dones en el camp de la ciència, intentéssim entre tots descriure i posar-li nom a altres situacions semblants d’abús i discriminació, perquè quan un fenomen d’aquest tipus arriba a ser descrit comença a ser més fàcil de resoldre. I, de pas, ja que les manifestacions de l’efecte Matilda són molt diverses, animem a qui visiti aquesta pàgina que, si vol, tracti d’esbrinar les diferents formes de discriminació que van rebre les científiques aquí citades i ens ho expliqui amb un comentari. Gràcies anticipades a les persones que ho facin.

F. Gallardo

(Altres entrades d’aquest blog sobre dones i feminisme: “Mil dones”, “Pa, sostre, drets i roses”, “Les dones de veritat”, “Dones i poesia”, etc.)

El personal sanitari, protagonista de l’any 2020

Aquest any que ara acaba ha estat marcat per la pandèmia de la COVID-19, per la qual cosa el personal sanitari, que ha hagut de treballar i continua treballant infatigablement als hospitals davant de la malaltia i dels successius rebrots, ha rebut molts aplaudiments, honors i reconeixements. Els seus portaveus, però, han insistit un cop i un altre en què més que elogis i reconeixements retòrics necessiten, a més de sous dignes, més recursos materials: més personal sanitari i assistencial i més mitjans tècnics i logístics per prevenir l’extensió de l’epidèmia, controlar els nous contagis i evitar la saturació del sistema. En aquest sentit, ara s’ha comprovat que .les pancartes del personal sanitari no exageraven quan anunciaven el què està passant: “Retallar la sanitat mata”. Ho deien i ho diuen per protestar per les retallades dels pressupostos dedicats a la sanitat pública des de l’any 2009, i ara s’ha pogut comprovar que és veritat, que retallar la sanitat mata, i molt. Val més prevenir que curar, deia Hipòcrates i diu el refrany, i ara ho estem veient. Els diners que no es gasten en el moment precís per enfortir el sistema hospitalari, després, quan arriben les necessitats (epidèmies i altres emergències), s’han de quintuplicar per tractar d’evitar-ne el col·lapse.

Homenatge de Bansky al personal sanitari

Hem sentit aquest any moltes vegades la paraula “herois” per referir-se al personal sanitari i assistencial. Hauríem de pensar que més que herois les persones que treballen a la medicina són bons professionals que s’enfronten quotidianament, i extraordinàriament si cal, com ara, a la malaltia i tracten de curar els malalts. Es podria dir que aquest sentit del deure, aquesta ètica del deure, està inscrita en els orígens de la medicina per la mà dels seus mestres més antics. Així, per exemple, per Hipòcrates (460-370 aC), metge grec considerat “el pare de la medicina”. A més de diverses contribucions a la medicina clínica, a ell se li atribueix el jurament hipocràtic, veritable i admirable declaració d’ètica professional.

Reconeixement al personal sanitari mort pel coronavirus

Un dels moments més emotius dels actes de lliurament del títol als nous graduats a les facultats de medicina acostuma a ser la lectura pública del jurament hipocràtic, que els nous metges fan seva. És aquest un document que hauria de ser llegit i conegut per tothom. De fet, a molts hospitals n’hem vist una còpia penjada, molt pedagògicament, al vestíbul, perquè tothom pugui llegir-la i conèixer els fonaments ètics d’aquesta professió. I per això ara, a tall d’homenatge al personal sanitari i assistencial, transcrivim aquest document.

Hipòcrates, pare de la medicina

Jurament hipocràtic

En el moment de ser admès com a membre de la professió mèdica davant dels meus mestres i en aquesta facultat de Medicina que m’ha ensenyat tot el que sé, juro que:

  1. Consagraré la meva vida al servei de la humanitat.
  2. Guardaré als meus mestres el degut respecte i gratitud.
  3. Practicaré la meva professió amb consciència i dignitat.
  4. La salut dels meus pacients serà l’objectiu prioritari de la meva feina.
  5. Respectaré els secrets que em siguin confiats en tot allò que amb ocasió o a consciència de la meva professió pugui haver conegut i que no hagi de ser revelat.
  6. Consideraré els meus col·legues com a propis germans i no formularé a la lleugera judicis contra ells que poguessin lesionar la seva honorabilitat i prestigi.
  7. No permetré que prejudicis de religió, nacionalitat, raça, partit polític o nivell social s’interposi entre el meu deure i la meva consciència.
  8. No prestaré col·laboració als poders polítics que pretenguin degradar la relació metge-pacient restringint la llibertat d’elecció, prescripció i l’objecció de consciència.
  9. Guardaré el màxim respecte a la vida i dignitat humanes. No practicaré, col·laboraré ni participaré en cap acte o maniobra que atempti als dictats de la meva consciència.
  10. Respectaré sempre la voluntat del meu pacient i no realitzaré cap pràctica mèdica o experimental sense el seu consentiment.
  11. No realitzaré experiments que comportin patiment risc o que siguin innecessaris o atemptin contra la dignitat humana.
  12. Mantindré la noble tradició mèdica en tot allò que es refereixi a publicitat, honoraris i dicotomia.
  13. Procuraré mantenir els meus coneixements mèdics en els nivells que em permetin exercir la professió amb dignitat i seguretat.
  14. Si arribat el dia en que els meus coneixements, facultats físiques o sensorials no fossin les idònies per l’exercici professional i no abandonés voluntàriament, demano als meus companys d’avui i de demà que m’obliguin a fer-ho.
  15. Faig aquestes promeses solemnement i lliurement, sota Paraula d’Honor, en memòria de tots els que creuen o hagin cregut en l’honor dels metges i metgesses i en l’ètica de les seves actuacions.

Versió del jurament hipocràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona

Gràcies al personal sanitari i assistencial pel seu treball

Dins el darrer blau

Dins el darrer blau de Carme Riera

Als amics i amigues del Club de Lectura del Puig.

Els prejudicis deformen el judici. Alguna cosa semblant és el què m’ha passat amb la relectura de Dins el darrer blau. Fa molts anys vaig menystenir la novel·la, segurament perquè menystenia el gènere de novel·la històrica. Ficcionar fets ocorreguts no encaixava dins les meves preferències. Ara, llegir el llibre en el seu mallorquí original ha estat un plaer i una remoguda emocional.

Dins el darrer blau va obtenir el premi Josep Pla l’any 1994 i, al 1995, el Premi Nacional de Narrativa del Ministeri de Cultura espanyol, el Joan Crexells i el Lletra d’Or.

El fet històric que reviu l’obra és un judici contra la comunitat jueva —o més ben dit, contra els judeitzants— de la Ciutat de Palma a finals del segle XVII. En aquells moments era hàbit del poder imperial espanyol perseguir amb fúria els conversos, els jueus convertits al catolicisme, espoliar-los dels seus béns, cremar els acusats a la foguera, etc. Sempre n’hi queia algun convertit de cor. Eren acusats de practicar d’amagat els ritus jueus. Els no convertits a estones eren més respectats (per això l’avi de Santa Teresa de Jesús es va convertir al catolicisme, va tornar després obertament a la fe jueva amb la il·lusió de viure més tranquil i més endavant es convertí altra vegada a la fe católica quan es devia desengañar de poder viure millor; i cada vegada que es convertia havia de fer la desfilada ritual amb el sambenito o el capirote mentre era insultat i a vegades apedregat per la població fervorosa). A Mallorca, els descendents dels jueus, encara avui dia, son anomenats “xuetes”, paraula derivada de “xuia”, ‘carnsalada de porc’. Ve a ser un equivalent del “marrano” de la Península. Apel·latiu sarcàstic precisament perquè la religió jueva prohibeix menjar carn de porc, dit també marrà o marrano.

El ritme de la novel·la és pausat al començament, anem coneixent uns i altres personatges. Queda ben definida l’estuctura de poder de la societat que es presenta. Sobretot a través de la tertúlia de les forces vives, una mena de Sanedrí de segona: el nebot del governador, com a representant del poder civil, el poder eclesiàstic, representat per un inquisidor, que no és l’Inquisidor Major, i que aspira a un càrrec més alt; el mateix càrrec al qual aspira un altre togat de tipus més intelectual, poeta místic molt cursi, que és qui rep a casa i ofereix uns dolços molt cobdiciats; també hi ha el cronista de la ciutat com a representant de la premsa. La competència entre l’home d’acció bèstia, que és el pare Ferrando, i el delicat poeta i especialista en hagiografies de sants, el pare Amengual —que encara posa més els pèls de punta pel fet d’escriure bajanades bondadoses de pixapiles en mig de la crueltat regnant— està ben portada i ben resolta. Els tombs que fa el poder, segons les directrius que arriben de Madrid, es reflecteixen allà amb tot el servilisme dels aspirants i tenen els jueus com element útil per reafirmar el poder.

Entre els personatges més lograts hi ha en Gabriel Valls. La seva actitud com a líder dels judeitzants és rica en matisos, en pugna o no amb els seus sentiments. La prostituta Beatriu, Sara de les Olors, Maria Pomar en són d’altres que destaquen per ben portats. Hi ha escenes grotesques ben logrades, com la salutació d’agraïment que fa el miserable d’en Cortina amb les mans mullades pels mocs i les llàgrimes, quan agafen la del pare Ferrando per besar-la, que encara està ensucrada, la dolçor de la qual es percebuda no com a producte de la golafreria del pare en qüestió, sinó com de santedat.

El ritme es precipita en un determinat punt. Els intents frustrats de socórrer, de fer alguna cosa per als condemnats de bell antuvi, per endavant, vaja, precipiten un final sec, però efectiu. El calfred que produeix la Justícia del poder, contra la qual s’estavella tota raó o sentiment de qui no es vol traïr a sí mateix i es creu amb dret de defensar el què defensa, tot i saber que se la juga, em va remetre a fets molt propers. El propòsit del llibre de demanar perdó als descendents d’aquells judeitzants em sembla honest. Encara hi haurà qui pensi que dels disbarats del passat no se n’ha de parlar. Durant el llarg franquisme va ser així: la majoria dels vençuts va callar. La veu dels vencedors anava deixant la seva versió ben ficada dins el cap dels espanyols que creixien. Així s’expliquen la ignorancia i la sorpresa. Llàstima que demanar perdó sempre arriba tard, per definició.

Carme Riera Guilera (Palma, Mallorca,1948)

La Carme Riera ha fet una obra gran i es mereix els honors. Per exemple, ser Acadèmica de la Llengua Espanyola. Ara, és normal ser Acadèmica de la Llengua Espanyola, quan la seva producció més important està escrita en una altra llengua?

Mercè Romaní Alfonso

Aprenent a estudiar durant el confinament

Amics, professors, llibres de text… Tot ha quedat pausat de sobte. Sense que poguéssim fer res per frenar a temps. No només hem hagut de deixar de veure els nostres amics, sinó que  també hem hagut de canviar completament la nostra tradicional manera d’estudiar. De sobte una muntanya de deures se’ns va venir a sobre i cap de nosaltres s’esperava haver d’organitzar-se de nou, oblidant la forma de fer-ho que per a nosaltres ja era normal.

Al començament va ser un desastre (potser només per a mi). Em vaig trobar en una situació desesperant on ja no controlava res del que pensava que ja tenia dominat. Els deures eren massa a la majoria d’assignatures, com si ens tiressin a sobre un munt de feina que els sobrava. Estar en un aula amb els companys era molt diferent d’estar a casa, sense cap amic amb el qual parlar, sense el nostre calendari habitual…

Telemàticament no ho tenim, això, i són coses que es troben a faltar. Perquè encara que podem seguir en contacte, no és el mateix que estar junts de debó. Crec que no m’hi vaig acostumar fins dues setmanes després més o menys. Després d’una reorganització completa vaig veure que hi havia assignatures que ho posaven molt més difícils que d’altres, però al final m’he acostumat a aquest tipus de vida una mica improvisat. Penso que la majoria ja ho hem fet. No perquè volguéssim, és clar. Però hem hagut de fer-ho.

Encara que les classes triguin a ser el que van ser, tots sabem que encara que tot s’hagi tornat molt més confús, d’alguna forma seguim sent estudiants de secundària, ens agradi o no. I hem de continuar avançant perquè quan això acabi, l’esforç i el treball ens hauran fet més forts.

Paula Pérez Verdún (4t ESO)

Ja fa més de 75 dies des del sobtat tancament de l’institut, i encara continuem amb la incertesa de quan i com podrem tornar-hi, sense una resposta clara, ja que pràcticament ens trobem vivint dia a dia.

Tot i això, sí que es pot fer balanç del que hem sentit aquests últims dos mesos i mig, i fer-ne un repàs acurat no és pas senzill, ja que cada poc temps la situació en què ens trobàvem canviava, fent impossible poder aclarir-se amb els sentiments i, sobretot, amb l’esdevenir del curs.

Inicialment, quan el dia 12 de març ens deien que no tornaríem a l’institut en dues setmanes, tots vam pensar que seria una petita pausa temporal, que ens permetria relaxar-nos i no haver de seguir les classes de manera exhaustiva, i així va ser, ja que el professorat ens encarregava petits treballs que es podien portar de manera adient i controlada. La incertesa va arribar, però, quan tots vam poder preveure que aquesta situació s’allargaria, com a mínim un mes més. En aquest moment, el professorat es va començar a preparar i a manar més feines, de manera que podríem continuar el curs de manera virtual.

De bones a primeres, des del meu punt de vista, la idea no era dolenta si es realitzava únicament de manera temporal. Jo entenia que era la forma més adient de continuar el curs, però també creia necessari que un cop tornéssim, hauríem de repassar els conceptes que no es poguessin tractar presencialment. Evidentment, la tornada (passats uns dies) ja es veia impossible, i va ser quan realment em vaig començar a plantejar seriosament si aquesta manera de continuar el curs em permetria assolir conceptes de cara a 2n de batxillerat. La resposta encara no l’he trobat, i evidentment no la trobaré fins que em trobi en la situació de comprovar-ho, d’aquí uns 4 mesos. A banda d’això, també sorgia la pregunta interna pel rendiment. No era capaç d’avaluar si estava rendint al mateix nivell. La meva sensació era que la meva eficiència havia baixat, però alhora estàvem donant el temari de manera pràcticament més ràpida del que estava planejat. Aquests pensaments dividits donaven pas a una angoixa que em perseguia durant tot el dia, sumant-se a les molestes notificacions de les aplicacions utilitzades per donar les classes i entregar treballs, provocant que de vegades em fos impossible concentrar-me.

Tot plegat ens porta a avui, dia 26 de maig, amb un final de curs com mai s’havia viscut, en què la tercera avaluació pràcticament s’ha convertit en una espècie de distopia acadèmica. Un trimestre en què tothom s’ha hagut d’adaptar a noves maneres d’estudi i ensenyament, que evidentment han arribat per quedar-se, espero que amb complementació d’ensenyament presencial.

Robert Vera Campillo (1r de batxillerat)

La ciutat: proximitat física i distanciament social

A propòsit del confinament: La ciutat, proximitat física i distanciament social

Em proposa un amic compartir amb els companys del Puig Castellar algunes impressions i pensaments d’aquests dies d’obligada i, necesaria, reclusió. Com començar? Són tants els nostres sentiments contraposats i estats d’ànim canviants en aquests dies; dies que afavoreixen també la reflexió, que obren nous camins al pensament. El nostre món ha canviat i necessitem repensar-nos, situar-nos de nou en ell.

Diria que, sobretot els primers dies, m’he sentit amarada d’una sensació d’estranyesa i d’irrealitat. Embolcallats en la relativa confortabilitat de les nostres cases podíem verament entrellucar l’horror viscut als hospitals o a les residències d’ancians? No hi estàvem acostumats a aquesta mort massiva i potser encara no ens hi hem acostumat i, tanmateix caldrà aprendre a viure amb aquest escreix d’incertesa que no havíem pas imaginat; inesperada celada que s’abat sobre alguns de nosaltres en l’etapa final de l’existència; llavors penso en els joves, s’hi acostumaran a aquest sentiment de fragilitat i vulnerabilitat en un moment de l’existència en què corren delerosos a l’encontre de la vida? I els nens, tendres criatures que en descobrir-nos de nou la infantesa ens han fet albirar en moltes ocasions el futur que ja no viurem però que imaginàvem seu, com seran ara els seus dies, com protegir-los de les nostres incerteses i pors?

Ens sentíem protegits i segurs i de sobte hem estat expulsats a la intempèrie. De cop i volta, la nostra vida ha canviat. Per salvar-nos, les cases s’han convertit en refugi i la ciutat amb les seves places i carrers ha esdevingut un territori abandonat. La casa i la ciutat s’han convertit en altres. Com no sentir-hi estranyesa? La casa és ara el nostre refugi però també presó, i la ciutat un territori “absent” del qual ha fugit el batec de la vida.

Mentrestant, els meus pensaments s’esmunyien cap al passat, com a vegades acostumo a fer. Al món antic, la casa i la ciutat havien estat espais de civilització que assenyalaven un dins i un afora, uns límits més enllà dels quals s’estenia un territori pel qual calia endinsar-se amb una actitud d’alerta, amatents a un atzar incert; i ara, en el nostre món, de forma inesperada, les nostres seguretats s’havien esvanit, a nosaltres però, no ens havia calgut abandonar la casa i la ciutat a l’encontre d’allò desconegut, el perill s’havia escolat silenciós, a les nostres cases, a les nostres ciutats i no l’havíem vist venir. Immersos en el ritme accelerat d’ocupacions i d’entreteniments de la vida moderna, confiats i enlluernats en les possibilitats, aparentment infinites, de les tecnologies punteres, havíem oblidat la vulnerabilitat intrínseca a l’existència, i ara la pandèmia venia a recordar-nos, de manera brutal, els nostres límits, la nostra fragilitat.

Els canvis a la ciutat en aquells primers dies de confinament esperonaven els meus pensaments d’una manera poc definida que tanmateix s’anava articulant al voltant de dos eixos: d’una banda, la casa i la ciutat i d’altra, les diferències entre comunitat i societat. Un sentiment en principi difús desvetllà les meves reflexions; en aquells dies del mes de març, amb places i carrers buits, érem poques les persones que transitàvem per la ciutat a fer les compres necessàries, i tanmateix, a les botigues o als carrers , hi copsava en les mirades de la gent, en el tracte amable, en la consideració personal de cadascun de nosaltres, aquell sentiment de comunitat que emergeix en moments especials en mig del traüt anònim de la gent; el darrer cop que havia experimentat aquest sentiment, havia estat a Barcelona, a l’agost de 2017 arran dels atemptats a Les Rambles; recordo el silenci de la gent en la ciutat, tothom parlava com en un murmuri; al metro i a l’autobús, les persones ens miràvem amb un sentiment de reconeixença: aquella ferida ens havia tocat a tots. Ara també ens sentíem amenaçats i indefensos i amb aquest sentiment recuperàvem de nou el sentit de comunitat.

Volia aprofundir-hi en aquests idees esparses tot i que els meus pensaments eren una mica desordenats i volàtils; així vaig enfilar el camí una mica intuïtivament, sovint eren les paraules les que em portaven,d’unes a les altres, a una nova percepció, un punt de vista abans no contemplat; les paraules sempre fan drecera, en els camins del coneixement. No es tractava tant de definir i precisar conceptes com de copsar i entendre els significats que romanen amagats en ells.

Em va semblar que el concepte de comunitat implicava una relació de proximitat, de veïnatge i reconeixement mutu entre les persones que hi pertanyen i que el concepte de persona indicava també un caràcter concret: en la comunitat cada membre és algú en relació als altres i d’aquí la qualitat orgànica de tota comunitat, de la qual se’n deriva, probablement, un altre aspecte a considerar: a la comunitat l’èmfasi recau sobre allò comú i col·lectiu i, en aquest sentit, al si d’una comunitat les persones es defineixen per la funció o posició que tenen com a membres dins del grup. En una comunitat, l’elecció d’un o altre destí diferent a l’esperat esdevé quelcom excepcional per al seus membres; en altres paraules, la idea de llibertat, entesa com a possibilitat d’elecció individual, de bon principi, no hi estaria contemplada. La idea de comunitat implicaria no solament ajuda i cooperaració al si de la comunitat sinó també hospitalitat envers els forasters: el rigor de la vida obligava a l’hospitalitat, costum aquest que ha arribat fins a l’època en moltes comunitats camperoles, on, per torn, cada veí havia d’acollir “els pobres caminants”.

Pel que fa al concepte de societat, com abans he dit, provaré no tant de donar una definició acadèmica com d’establir-ne alguns dels elements que la diferenciarien de la comunitat. Al meu parer, en una societat, tot i que és molt més que una suma d’individus, s’acabaria imposant el caràcter més aviat abstracte de la relació entre els seus components, a diferència dels trets de proximitat i reconeixença que abans hem destacat en la idea de comunitat. En una societat, de bon començament, els individus apareixen desposseïts dels seus trets personals i de les seves circumstàncies particulars i, per tant, ens són representats com a éssers anònims; l’anonimat, doncs, seria un tret destacat d’aquesta concepció d’allò col·lectiu. Els individus no vindrien definits en aquest cas per la seva funció dins de la col·lectivitat sinó que serien éssers lliures a l’encalç del seu propi destí.

Serveixin aquests tempteigs per precisar aquests dos conceptes com una breu introducció per provar a delimitar, ni que sigui precàriament, el marc conceptual en què ens hi haurem de moure. Abans, però, enfilem camí amb “la casa i la ciutat”.

La casa (oikos) i la ciutat (polis) eren els dos àmbits en què, al món clàssic (Grècia en particular) es teixia i sostenia la nostra condició humana; una i altra compartien, com ja he apuntat, el fet de ser espais civilitzadors, espais on es preservava i perllongava la vida; em sembla, però, que la seva articulació al si d’aquelles societats no es correspon ben bé amb el paper que una i i altra exerceixen en les nostres societats; en un principi, podria semblar que la casa correspondria al nostre àmbit de allò privat mentre que la polis se situaria en l’àmbit d’allò públic; no obstant això, diria que, al món grec, entre la casa i la polis existia una continuïtat que, probablement, a les nostres societats s’ha anat diluint. A la societat contemporània, la separació entre allò privat i allò públic és molt marcada i en algunes ocasions podríem dir que funcionen com àmbits segregats. Al món clàssic, i en particular al grec, crec veure en la casa un espai preparatori, una mena de llindar necessari abans de l’entrada a la vida pública. La casa i la ciutat es complementaven com a espais d’acollença per a l’infant, la casa, i d’aprenentge de la ciutadania, la polis.

Així doncs, m’agrada pensar que en aquell món, la casa i la ciutat compartien un tret que els era inherent, l’hospitalitat, una i altra eren espais que asseguraven empara i auxili; per als grecs, per als romans, tots els éssers humans eren o podien ser en algun moment de les seves vides, viatgers, i per tant persones necessitades d’ajuda i protecció. Al llatí, la mateixa paraula, hospes, servia per a designar tant al viatger que havia d’hostatjar-se en una casa o ser acollit com a refugiat en una polis o en una urbs, com a la persona que li donava acollida. El mot hospes implicava, doncs, uns vincles de mútua reconeixença, de reciprocitat.

I, com hem comentat anteriorment, l’hospitalitat sol anar unida a la idea de comunitat. Així doncs, la polis no solament era una unitat política, una societat, sinó que encara servava dins seu la idea de comunitat, d’hospitalitat deguda a tot viatger… Hi havia un reconeixement de la humanitat dels altres més enllà dels límits de la polis. És clar que tots coneixem les limitacions dels grecs en relació al mateix concepte d’humanitat, més restrictiu que el nostre, els habitants de cada polis s’identificaven en principi amb els de les altres polis, en un primer cercle d’humanitat: l’ecumene, “la Terra habitada” era l’Hèlade, més enllà dels seus confins hi havia altres pobles, designats com a barbaroi, estrangers. I a l’interior de la mateixa ecumene grega, les dones i els esclaus i els metecs vivien disminuïts també en la seva humanitat. Tanmateix, crec que podríem recuperar el sentit de comunitat i d’hospitalitat de l’antiga polis i portar-lo al nostre present per empeltar-lo al cor de la nostra idea d’ humanitat, verament, més eixamplada que la del món clàssic.

Abans potser, caldria preguntar-se quan es va esvanir aquest sentiment de comunitat? Permeteu una ràpida passejada pel passat per trobar-ne el trencall de camins que ens condueixen al present.

Podríem dir que les societats rurals de les quals procedim —i també les ciutats a la seva manera— conservaren la idea de comunitat fins a l’esclat de la Industrialització. Aquesta, en un procés alhora vertiginós i dilatat en el temps canvià de soca-rel moltes coses. La producció en cadena i el treball massiu esmicolaren els vincles que nuaven les societats tradicionals malgrat les diferències i antagonismes socials que hi podia haver.

La industrialització generà no solament un creixement econòmic sostingut, comportà també una expansió urbana que suposà una revolució en l’estructura i morfologia de les ciutats, tot plegat acabaria produint una “revolució antropològica”: canviaren els éssers humans i les seves formes de vida. El capitalisme necessitava, per a la seva consolidació, individus anònims, sotmesos a les lleis d’un mercat impersonal que no solament desqualificà els coneixements i habilitats tècniques dels antics artesans sinó que reduí cada treballador a mer instrument productiu. Aquesta despossessió d’allò humà tindrà una sèrie de conseqüències que es desplegaran en moltes direccions, algunes de les quals encara perduren. L’afebliment de la idea de comunitat en serà, probablement una d’elles.

L’anonimat dels treballadors, en trencar els vincles que travaven les societats tradicionals, obrí el camí vers una individualitat presentada en els textos dels revolucionaris del XVIII com a condició d’una llibertat que, ultrapassant l’antic marc social i polític, apareixia com un horitzó possible per a tots els éssers humans. Aquesta llibertat, proclamada com a universal pels pares de les Revolucions del XVIII (ells també la necessitaven per legitimar la seva lluita contra els privilegis de les monarquies) acabarà deixant a la intempèrie a molta gent. Per a molts la seva única llibertat serà la d’anar a treballar a les fàbriques per sobreviure. El desarrelament, l’exclusió social i la marginació ja existien, ara però, adquiririen unes altres formes, una despersonalització dels éssers humans, dels homes i dones concrets.

La ciutat fou l’escenari de la major part d’aquests canvis. Així “la ciutat moderna” esdevindrà un espai escindit, format per barris de burgesos que buscaven allunyar-se de la misèria i la lletjor per ells generada, del fum i el soroll de les fàbriques, dels habitatges insalubres on malvivien els obrers; la segregació social, reflectida en l’espai, serà probablement el tret més destacat de la ciutat moderna. En ella, la idea de comunitat serà arraconada, substituïda ara per la d’una multitud anònima d’individus enfrontats en dura competència. En aquest context, els treballadors hagueren de recuperar les velles fórmules d’ajuda i socors mutu que esdevingueren noves formes de solidaritat i de lluita enfront l’explotació, la despersonalització i deshumanització dels homes reduïts a nua comptabilitat.

La complexitat, però de la ciutat moderna, fa que en ella trobem espais on la proximitat física conviu amb el distanciament social. Al centre de les ciutats cosmopolites podem trobar, lluny dels barris exclusius de les classes benestants, espais on el garbuix de la vida es fa més intens, a les places i carrers on conflueixen les vies de comunicacions, a les grans estacions, als suburbans, però també als llocs dedicats a l’esbarjo i al divertiment; en aquests indrets trobarem, d’una banda, el flâneur, el petit burgès culte, passejant ociós que vagareja per la ciutat fruint de tot allò que aquesta li ofereix: cafès, botigues, teatres, però també jardins i boulevards i, en les hores nocturnes, tavernes, cabarets i altres caus per on transita la bigarrada humanitat que habita la ciutat. El flâneur, “el pintor de la vida moderna” pot viure en una certa estretor, tanmateix té una certa disponibilitat econòmica, un coixí personal o familiar que li permet viure a recer; el flâneur, es mou esperonat per la seva curiositat artística o intel·lectual que el porta a explorar la ciutat a l’encalç de la novetat i la sorpresa que el rescati de l’esplin modern; d’alguna manera, hi ha en ell un cert desclassament, la seva figura, però, s’allunya dels éssers que encarnen l’ exclusió i el desemparament social de la ciutat moderna: el rodamón, el vagabund, el clochard, criatures expulsades del món productiu i condemnades a viure a la intempèrie. Aquesta misèria anònima i desemparada que nia en els baixos fons de les ciutats amb els seus persontges desarrelats, com ara els clochards, podria representar, d’alguna manera, la contrafigura del flâneur.

Les nostres ciutats no són pas com el Londres victorià o el Lyon de les protestes de les sederies, tanmateix no hem d’oblidar que continuem sent hereus d’aquelles ciutats: l’explotació i la marginació encara existeixen entre nosaltres. I si gratem una mica en aquesta cara poc amable de la ciutat, les coses es compliquen, s’alletgen; en la ciutat planten el seu cau malfactors que pouen en la marginació i la misèria per a treure’n guanys i profit, persones perilloses que fan difícil la vida i la convivència, especialment en alguns barris i zones. La ciutat, doncs, no és igual per a tots els seus habitants, els problemes de marginació i exclusió social, la violència i l’agressivitat “van per barris” com s’acostuma a dir, tot seguint una distribució que, en gran part, reflecteix la segregació social i espacial a què abans al·ludíem: els barris de les classes benestants solen ser també els més tranquils, mentre la conflictivitat i la marginació és present sobretot en els barris més desafavorits i pobres; realitat incòmoda aquesta, que sovint oblidem o amaguem. A Ciutat Vella hi ha hagut veïns que en aquests dies han hagut de suportar una conflictivitat que ha afegit desassossec i inquietud al seu confinament. Per què no pensar alguns dels reptes de les nostres ciutats a partir de Ciutat Vella? En ella, passat i present fan trena, per què no esbrinar-ne el futur?

Podríem contemplar Ciutat Vella com un espai viu del nostre present i alhora com un jaciment d’una potència arqueològica extraordinària i actual, no em refereixo ara al món romà i medieval sinó al fet que en ella podem esbrinar i resseguir alguns dels aspectes que hem anat esmentant sobre la gran sacsejada urbana que fou el procés industrialitzador i la seva deriva posterior. Així, la seva estructura social encara conserva, malgrat tot el temps que s’ha anat escolant des de l’enderroc de les muralles el 1854, la rica diversitat social de la Barcelona “intramurs”, és clar que hi ha hagut moltes transformacions en la ciutat, algunes d’elles relacionades amb les diverses ones d’immigració que aquí s’han anat assentant al llarg del XX i principis del XXI, tanmateix hi ha zones on perduren alguns dels nuclis de la vella Barcelona, gent del barri “de tota la vida”, restes de les classes menestrals i mitjanes àdhuc professionals que habitaven l’antiga ciutat, o bé carrers amb predomini de les classes populars de sempre, sobre aquest teixit s’han anat afegint àrees amb una elevada població extraeuropea (paquistanesos, magrebins) o bé europea i americana lligada a joves professionals o artistes que s’han instal·lat en alguns del seus barris. Ciutat Vella presenta un mosaic social d’una complexitat extrema, sobretot en relació al seu reduït espai, com no pot ser un bon observatori per aprendre’n, de les ciutats, de les seves possibilitats de transformació!

La varietat de Ciutat Vella es percep també en l’habitatge, majoritàriament cases antigues, respon a diverses tipologies que subtilment marquen la personalitat dels barris, tot i que sovint dins del mateix barri descobrim models d’habitatge molt diferents: des d’ antigues finques “règies”, la majoria del XIX, a immobles més petits en estretes cases entre mitgeres; la diversitat és gran i les línies divisòries, les fronteres interiors, entre barris i fins i tot dins de cada barri són imperceptibles però presents. Hi ha illots tranquils i dos carres més enllà els veïns poden viure “en un infern”. Així, la seva morfologia, edificis, carrers i places, presenta un ventall més variat del que, en un primer moment, ens podria semblar. A tot això caldria afegir la densitat de la seva trama urbana i la multiplicitat d’usos i funcions que col·lapsen l’espai. Àdhuc des del punt de vista simbòlic-social, en ella hi conviuen les representacions més altes de l’ordre polític de la ciutat al costat de nuclis que concentren pobresa, exclusió i marginació social extremes.

Mentre escrivia he pensat, Ciutat Vella és un equilibri fràgil i delicat de tantes coses, un ver miracle, que se sosté per un fil, per més d’un fil potser , cal però estar-hi amatents! Són tants els reptes que s’hi plantegen, que tal vegada podríem albirar-hi algunes respostes als nostres dubtes i interrogants; precisamente, per tractar-se d’un territori on s’ha condensat tanta vida i tanta història, la seva complexitat ens pot ajudar a esguardar millor el present. Repensar, des de Ciutat Vella , la ciutat del segle XXI? Per què no?

Tantes ciutats dins de Ciutat Vella en aquests dies de confinament! En aquestes línies, he volgut fixar-me espai marginal i sovint invisible per a molts de nosaltres, també per a mi, que el tinc tant a prop.

A Ciutat Vella, el nombre de persones que demanen almoina, passavolants o fixos , potser és el més elevat de la ciutat, també les persones sense casa i jaç, els que viuen al carrer són molts. En són tants, que acostumo a passar de pressa a frec seu, enfondida en la indiferència dels vianants, que és la meva; cert que en alguna ocasió m’he pogut sentir colpida, en general, però, els meus sentiments són de temença, de prevenció. Conscient també que quelcom de la meva humanitat s’esberla dins meu amb aquesta actitud; admiro les persones que no tenen la meva prevenció, que s’acosten compassives i afectuoses, als clochards del barri, els saluden, s’interessen per ells… mentre jo m’hi veig incapaç, paralitzada.

El confinament, és clar, ha fet canviar aquesta situació: els clochards, les persones sense llar, han quedat sols en aquests carrers estrets i places petites, llavors, com passar al seu costat ignorant la seva presència, com no sentir-me interpel·ada per les seves vides? Al barri hi ha persones que s’ocupen d’ells, la meva responsabilitat, però, únicamente és meva. Així, he sabut per la gent de la Comunitat de Sant Egidi, que per a les persones sense llar, la situació havia estat molt dura, especialment els primers dies del confinament, sols al carrer, sense veïns i vianants, amb els establiments tancats, el seu desemparament fou encara més gran, la seva vida més incerta. Ara, a poc a poc , el barri va prenent una mica de vida, els veïns tornem al carrer, hi ha alguns operaris que fan obres en algun casalot i que, en les seves anades i tornades, els saluden, també a nosaltres ens saluda un dels clochards de Sant Just, li contesto amblement i segueixo camí, “proximitat física i distanciament social”, em dic, em recrimino.

I probablement ha estat aquesta vivència la que m’ha empès a escriure, perquè no és fàcil viure a tocar de la misèria i la marginació; em fan por, recel potser, l’esgarriament mental, la manca d’higiene l’alcoholisme…i, en canvi, necessito, necessitem recuperar la nostra humanitat, per sentir les seves vides en les nostres, per ajudar-hi d’alguna manera. Perquè de tot això en voldria aprendre, treure’n alguna lliçó que ens ajudés a millorar la ciutat, millorar la ciutat és també millorar les nostres vides, les relacions entre nosaltres, fer-la més humana.

A mode de cloenda, algunes consideracions

En primer lloc, la ciutat continua essent per definició el territori on confluixen moltes vides, i precisament, perquè hi ha tanta i tan diversa humanitat, en ella, no sempre és senzill i planer comportar-nos compassivament, ser-hi humans . Caldria però, entendre aquesta posició de partida no tant com un problema que sí que ho és, sinó també com una condició de possibilitats: la ciutat genera i afavoreix tota mena de relacions entre uns i altres éssers humans, que multipliquen no solament les nostres possibilitats d’aprenentatge i de coneixement, d’esbarjo i de companyonia, sinó també d’ajuda i solidaritat. Viure en la ciutat, paradoxalment, ens fa —ens hauria de fer— més humans.

D’altra banda, malgrat que no he fet esment de manera explícita en aquestes línies, sí que ha estat present el tema de les grans desiguats socials existents en les nostres societats, desigualtas que probablement es mostren amb més cruesa a les ciutats, voldria recoradar que tots els esforços per reduir aquestes desigualtats i per fer una societat més justa en relació a la distribució dels recursos i a l’accés als béns haurien de ser condició imprescindible en la millora de les nostres ciutats.

Tot recuperant de nou el camí que he seguit en aquestes línies, ara per acabar, voldria centrar-me en alguns dels temes i conceptes que han anat sortint per tal de reformular-los de nou, en una lectura que ens ajudés a mirar d’una altra manera el present de les ciutats.

En relació a la deshumanització i a l’anonimat de l’individu en la ciutat moderna, si contemplem aquests aspectes en la seva complexitat hi podríem esbrinar alguns matisos no tant negatius; així, l’anonimat, podria entendre’s com un halo protector, com sinó, podríem preservar la nostra intimitat, frec a frec dels altres, sobretot si aquest són molts? Protegir la intimitat esdevindria, doncs, una condició de llibertat enfront de la intromissió dels altres en les nostres vides.

Però encara podríem dir-ne més; a la ciutat, un cert grau d’indiferenciació és necessari, al capdavall, la cortesia i les regles del respecte social que tant ajuden i serveixen en el tracte amb els altres, els hauríem de dispensar a tothom, independentment de la seva condició social o personal; malament aniríem si únicament fóssim cortesos amb els amics, coneguts i saludats. El mateix concepte de ciutadania enclou una certa indiferenciació, en origen potser a la polis tots els ciutadans es coneixien, però ja a l’Antiguitat l’expansió de l’Imperi Romà i l’ampliació de la ciutadania arreu de l’Imperi no eliminà el sentit de reconeixement mutu que té el concepte però sí que el dotà d’una certa abstracció /indiferenciació, ésser ciutadà marcava l’individu al marge de les seves característiques personals que, per al cas, eren indiferents.

Al fil però del concepte de ciutadania voldria recordar alguns aspectes que ens permetrien aquesta nova lectura a la qual ens hem referit. A les nostres societats acostumem a insistir en el concepte de dret i no tant el de deure quan un i l’altre van indestriablement units. Descuidem així la complexitat de vincles que hi ha al seu darrere: la delicada xarxa de drets i deures , és a dir de reciprocitat, que genera i sosté les relacions socials a les nostres societats, que podríem resumir en la frase: “ els teus drets son les meves obligacions , els meus drets son les teves obligacions”. La grandesa d’aquesta construcció es palesa en el fet que els drets els són reconeguts també a aquells que neguen i rebutgen el pacte social implícit en aquesta reciprocitat. No se m’acut un exemple més clar d’indiferenciació, beneït sigui!

D’altra banda, els problemes i circumstàncies que afecten les nostres ciutats i les persones que hi viuen, evidencien la necessitat d’anar més enllà del concepte de ciutadania per tal d’eixamplar-lo amb el de persona. Potser a les ciutats, lloc de confluència de persones d’orígens, cultures i circumstàncies molts diversos, ens cal avivar i recuperar i el que ja sabíem: tractar els éssers humans com a persones i no pas com a individus indiferenciats. Perquè els éssers humans, com ja hem dit, necessitem un cert grau de diferenciació, que el nostres origen, la nostra situació personal i familiar siguin tingudes en compte. Atendre a les diferències per aspirar a la igualtat, podria semblar contradictori i tal vegada ho és… Aquesta és una drecera difícil i complicada, conflictiva també, atendre no vol dir acceptar i assumir sempre les diferències. Inestable i delicat l’ofici de viure i conviure…

Havíem dit, recuperar els conceptes clàssics per tal d’eixamplar el seu significat, abans d’allunyar-me dels conceptes ciutadania / persona, én les ciutats i més enllà d’elles, les societats del segle XXI hauríem de superar décalage entre “drets dels ciutadans” i “drets humans”, no vull dir que uns i altres siguin “idèntics” en tot, em refereixo al fet que sovint l’accés als drets humans en les nostres societats democràtiques ve mediatitzat pel fet de ser o no ciutadà del país on et trobes, on vius.

Repensar la ciutat en el context en què ho fem hauria d’implicar també una nova redefinició i articulació d’allò públic i allò privat. Primer ens referirem a l’espai públic i l’espai privat en la ciutat.

A la ciutat, la proximitat física dels seus habitants —i més en una ciutat tan densa com Barcelona—, ens empeny a imaginar noves maneres d’articulació de l’espai públic i privat. El continu urbà planteja un complicat joc d’equilibri entre l’espai públic i l’espai privat. Qualsevulla modificació de l’espai públic urbà genera immediatament canvis en les relacions entre els habitants de la ciutat, canvis que a vegades produeixen conseqüències imprevistes on xoquen els interessos i necessitats d’uns i altres dels seus habitants: allò que beneficia uns acaba molestant altres, la recuperació d’un espai per a ús públic ha suposat en alguna ocasió la seva apropiació, mals ús i abús per part de persones diferents d’aquelles per a les quals s’havia destinat la reforma o recuperació d’aquell espai públic. En aquest sentit, a la ciutat és important l’existència d’una intermediació entre els diversos actors urbans. La ciutat hauria de ser territori propici per al pacte i l’acord; es tractaria no tant de defugir el conflicte com de trobar vies per a la seva solució, i aquí les dificultats són grans. Les necessitats i els interessos de les persones, grups, institucions que hi conflueixen són a vegades tan diferents i sobretot tan desiguals, uns que tenen molt a oferir i altres tant a necessitar, com “concertar” tot això, com evitar l’esquinçament social? Fer les ciutats més habitables hauria de passar per la consideració de l’espai públic com un bé comú, com un espai compartit sí però no pas privatitzat o mercantilitzat.

Caldria ara referir-nos a l’habitatge, espai privat sí, però també dret imprescindible per assegurar els altres drets de la persona. El tema és complex i delicat, no hi entraré, doncs. Crec, però, que l’habitatge requereix un tracte i una cura que vagi molt més enllà de les lleis del mercat. Problablement, la ciutat i guanyaria, hi guanyaríem tots.

En aquesta perspectiva que intenta indagar en la relació entre l’espai públic i el privat a les nostres ciutats, tal vegada la concepció més orgànica i dialogant que tenien els grecs de la casa i la ciutat ens podria ajudar a explorar noves formes més integradores de l’espai públic i l’espai privat a les ciutats del present.

Però encara no abandonem aquest tema, la pandèmia ha fet palesa la importància d’allò públic i de les seves institucions destinades a preservar la vida de tots al marge de la seva condició social (metges i infermers, personal sanitari, treballadors de les cures han anat més enllà del seu treball en una mostra de generositat i d’abnegació que se n’ha portant moltes vides); d’altra banda, la crisi sanitària però també social no solament ha deixat al descobert la nostra vulnerabilitat també ha fet emergir el que ja existia, el teixit associatiu i solidari de la ciutat ha estat amatent a ajudar en la desgràcia, a pal·liar la pobresa i la solitud, ha mostrat, en fi, que també entre nosaltres batega i és viu el sentiment de comunitat. La societat i la comunitat han anat de la mà per salvar-nos.

Així en els moments de crisi, el sentiment de comunitat que ja hi era s’ha fet present en l’esforç de tants voluntaris que han incrementat les capacitats d’actuació de les associacions i persones que en la ciutat anònima i despersonalitzada ajuden habitualment als més pobres i vulnerables. Probablement aquesta és una altra lliçó d’aquests dies: la necessitat de fer confluir societat i comunitat per fer una societat més humana. La societat, representada en l’Estat i les seves institucions i serveis públics, ha de tenir un paper decisiu per garantir l’atenció a la salut, les cures i l’assistència als més vulnerables (vellesa, malaltia, discapacitat, pobresa…) però també l’accés al coneixement i a la cultura haurien d’estar garantits…perquè és de justícia. El paper de la societat i els seus serveis públics, no hauria de suposar la retirada de la comunitat, més aviat tot el contrari, en unes societats tan atomitzades com la nostra, la presència de la comunitat, amb les nombroses associacions i iniciatives que treballen a frec de les persones, es fa necessària com a interlocutora i mediadora per nuar la nostra individualitat anònima amb la injustícia i el dolor del mon, que no sempre veiem, no sempre volem veure. Justícia i humanitat es complementen i enriqueixen.

I traslladant aquesta idea a les nostres ciutats, voldria una ciutat més humana en la qual societat i comunitat trenessin noves aliances, compaginar potser la llibertat anònima de la ciutat cosmopolita enriquida pel sentiment de comunitat que encara alena als nostres barris amb el seu ric teixit associatiu.

Asunción Álvarez de Paz (professora jubilada)

Reflexions sobre el confinament

Quan es va anunciar el tancament de l’institut, el sentiment generalitzat entre l’alumnat va ser d’esbalaïment. Passada la sorpresa inicial, molts dels estudiants van alegrar-se amb la perspectiva de quedar-se a casa. Altres, com jo, estàvem preocupats pel futur desenvolupament de les classes. Fora la que fos la nostra reacció, penso que molt pocs imaginàvem la magnitud dels efectes que aquesta crisi sanitària tindria sobre les nostres vides.

Aviat va fer-se evident que el tancament de les escoles només era el principi. La declaració de l’Estat d’alarma i el posterior enduriment de les mesures del confinament van anar acompanyats de notícies cada cop més esfereïdores. El nombre d’infectats i víctimes augmentava vertiginosament, la situació als hospitals era de col·lapse, no hi havia prou recursos sanitaris, l’economia es desplomava… Tots aquests factors contribuïen a incrementar la sensació d’impotència de la qual estic convençuda que tots hem estat víctimes.

Al principi vaig penedir-me d’haver infravalorat l’impacte del virus. Com la majoria, soc culpable d’haver-me distanciat del problema, al sentir-lo llunyà i, fins i tot, inversemblant. Sovint penso que, si l’any passat algú m’hagués dit que hauria de recloure’m a casa a causa d’una pandèmia mundial el curs que havia de fer l’examen més important de la meva vida fins al moment, me n’hauria rigut. Tanmateix, ni les notícies ni les declaracions d’experts ens donaven prou indicis del que passaria. El que és indubtable és que no estàvem preparats, o almenys tot el que pot estar-se, per fer front a aquesta situació.

Si em preguntessin què és el pitjor del confinament, la meva resposta seria, sens dubte, la incertesa. Potser hi ha qui contestaria la por al contagi, l’aclaparament d’estar tancat a casa… però, per a mi, tot això és secundari. No saber si tornarem a l’institut, en quines condicions farem la selectivitat, quan podrem sortir de casa, quan hi haurà la vacuna… Això és el que m’angoixa per sobre de tot: no saber què passarà. L’única certesa que tenim en aquest moment és que tots aquests aspectes estan fora de les nostres mans, i que no podem fer res, excepte esperar.

Crec que, més enllà de les terribles conseqüències que ha tingut i que tindrà aquesta crisi, ens ha fet adonar-nos de la nostra petitesa. La supèrbia que moltes vegades demostrem no té cabuda davant d’un problema d’aquestes proporcions, que ens està donant una cruel lliçó d’humilitat.

Perquè el destí, l’atzar, Déu, o com cadascú l’anomeni ens ha posat en aquesta situació, i l’únic que podem fer és gestionar-la tan bé com puguem. I, sobretot, mantenir l’esperança. Perquè, al cap i a la fi, potser sí que tinc una altra certesa: la fe dels uns en els altres és el que ens farà superar aquesta crisi.

Laia Marcos Cañal (2n de batxillerat)

Aquests dies l’esperança està representada pel personal sanitari.

Llevar-se, fer la rutina del matí i anar cap a l’escola era el dia a dia per començar una altra jornada d’estudi i treball a l’institut amb les amistats. Potser una rutina com qualsevol altra, però una que feia cada dia d’alguna manera productiu i amb alguna cosa a fer: un deure, un treball, alguna xerrada pendent amb els amics. Ara, atesa la situació que vivim a causa de la quarantena, aquests dies queden difosos i llunyans en la meva ment. La sensació de no estar gaudint ni aprofitant els dies es queda com una ombra durant aquesta quarantena, causant una estranya enyorança en mi de l’antiga normalitat.

Llevar-se al matí (o al migdia) i posar les notícies per veure si les coses empitjoren o es mantenen, posar-se a esmorzar intentat agafar la rutina de sempre, revisar correus esperant algun treball o deure dels professors… No sona tan malament al principi, però amb el temps fins i tot el camí cap a l’escola en el meu imaginari es torna com un luxe d’abans. Ara, i quan aconsegueixo un moment de solitud a casa meva, les xerrades amb els companys o el fet de veure un altra cosa que no siguin aquestes quatre parets, les aprecio d’una altra forma i penso com mai realment m’havia imaginat què significaria tenir arravatada aquesta ‘normalitat del dia a dia’. A l’estudiar Història no pots evitar intentar posar-te en el dia a dia del que vivia aquella gent, però només aconsegueixes una caricatura de la sensació real d’aquell moment. Ara, en una situació menys exagerada que una guerra però que una altra vegada tots els veïns compartim, desitjo tornar al temps més senzill i, a la vegada, miro amb por el futur.

Aguantem!

Liz N. Chérrez Vélez (2n de batxillerat)

Apuntes sobre Luces de bohemia

Como de aquí a pocos días los alumnos de bachillerato de nuestro instituto —que ya han leído o están acabando de leer el libro de Valle-Inclán— verán una representación de Luces de bohemia, publicamos estos apuntes por si pudieran resultarles útiles para conocer mejor la obra, a su autor y el entorno histórico en que la escribió.

En el centenario de Luces de bohemia (1920-2020)

El viejo mundo se muere.
El nuevo tarda en aparecer.
Y en ese claroscuro surgen los monstruos.
Antonio Gramsci (1891-1937)

La escena sexta
En cada representación de Luces de bohemia (1924), al llegar a la escena sexta (la del encuentro en el calabozo entre el protagonista, Max Estrella, y Mateo, el obrero catalán), el tono del drama —la seriedad de los parlamentos, los gestos comedidos de los actores, su manera intensa de estar en escena y de dirigirse cada uno a su interlocutor…— y, en consecuencia, el clima emocional de la sala cambian. El silencio del público se vuelve más denso y su compenetración con los personajes más íntima, y eso, en general (está reiteradamente comprobado), se siente así aunque no se esté de acuerdo con algunas o muchas de las opiniones contundentes que allí se exponen (ciertas barbaridades sobre la Barcelona supuestamente semita, sobre terrorismo…). La sobriedad dramática de esta escena (dos desconocidos hermanados por el sentimiento de rebeldía ante la injusticia, más que por la proximidad de la muerte) la diferencia de todas las demás, y por eso mismo, y por lo que transmite si la interpretación es convincente, suele obtener con creces su objetivo comunicativo: latir y respirar con el mismo ritmo que el público asistente. El abrazo fraternal entre el poeta y el anarquista simboliza el deseo del autor de fusionar la poesía y la revolución y convierte esta escena en el corazón de la obra, en el lugar donde radican el núcleo de su sentido y la fuente de su dramatismo.

Primer número de la revista España (1915), fundada por José Ortega y Gasset. Precedente de la Revista de Occidente.

Dos versiones
La primera versión de Luces de bohemia (Esperpento) consta de doce escenas y fue publicada por entregas en la revista semanal España entre julio y octubre de 1920; la segunda (la definitiva) se compone de quince escenas y fue publicada en formato de libro en 1924. Valle-Inclán había añadido o intercalado en esta versión tres escenas (la segunda, la sexta y la undécima) y había introducido en las otras doce diversas modificaciones (la edición crítica de Francisco Caudet las recoge y comenta en notas a pie de página; véase más abajo la bibliografía). En realidad, la segunda escena, más que añadida, había sido recuperada (y no sabemos en qué medida corregida), pues la dirección de la revista la había suprimido “por supuesto contenido blasfemo e irreverente con las prácticas religiosas de los españoles” (véase Alberca, pág. 401). Al margen de esa circunstancia censora, si reparamos en esas tres escenas añadidas, observamos que a la historia principal del protagonista, Max Estrella, poeta y bohemio, se añade otra historia más explícitamente política, la del anarquista catalán. En la escena segunda, la presencia de Mateo puede pasar casi desapercibida, como una sombra fugaz, pues cruza el escenario en silencio, preso, maniatado, entre “un retén de polizontes”, según señala la correspondiente acotación, mientras Max Estrella y sus contertulios “divagan ajenos al tropel de polizontes”; en la sexta, en cambio, la del calabozo, Mateo ocupa un lugar central como único interlocutor de Max Estrella, y en la undécima, después de oírse unos disparos (“llega un tableteo de fusilada”, dice la acotación), un personaje secundario (el Sereno) aclara a quién se ha ejecutado en aplicación de la llamada ley de fugas : “Un preso que ha intentado fugarse”. El público, estremecido, advierte en ese momento que la muerte del anarquista anunciada por él mismo en la escena sexta (“Conozco la suerte que me espera. Cuatro tiros por intento de fuga”) se ha cumplido al pie de la letra.

Primera edición de Luces de bohemia. Esperpento. Imprenta Cervantina, Madrid, 1924

Si pensamos en la funcionalidad de esas tres escenas incorporadas al libro, tal como las conocemos ahora, podríamos deducir que en los años que van de 1920 a 1924, entre la primera versión y la definitiva, Valle-Inclán había radicalizado su orientación política y, consiguientemente, su manera de entender la literatura —y esto sin abandonar del todo su idealización del carlismo tradicionalista—. Y no nos equivocaremos: había aumentado su rabia, su rechazo del sistema político de la Restauración, y había enriquecido su conciencia de que la literatura tiene que revelar y combatir las injusticias. Pero, de hecho, ya en 1920 (tenía entonces cincuenta y tres años), cuando publicó la primera versión de esta obra, habían cambiado sus ideas literarias con respecto a las de su juventud: había dejado de considerar el arte como un mero juego de ingenio y había empezado a sentirse afectado intelectual y artísticamente por los problemas sociales. Por eso declaraba en una encuesta que si el Arte fuera un juego, un artificio, “no debemos hacer Arte ahora, porque jugar en los tiempos que corren es inmoral, es una canallada. Hay que lograr primero una justicia social” (semanario La Internacional, 3 de septiembre de 1920). Es decir, lo que pasaba en la calle, la violencia política y la desigualdad de las clases sociales eran asuntos que le preocupaban y que habían cristalizado literariamente en la teoría del esperpento, expuesta en la primera versión de Luces de bohemia aunque barruntada desde tres o cuatro años antes. Sin embargo, en los años inmediatamente siguientes, en el periodo entre 1920 y 1924, como consecuencia del empeoramiento de la situación política y de su viaje a México en 1921, se habían agudizado su sentido de la responsabilidad del intelectual frente a la sociedad y sus sentimientos de solidaridad con la humanidad sufriente. ¿Qué hechos históricos concretos podrían haber influido en él de modo que dejara atrás su esteticismo y la búsqueda de la belleza de sus obras juveniles para profundizar progresivamente en su reverso, el esperpentismo y la representación de la fealdad como fórmula más apropiada de arremeter contra la trágica realidad social contemporánea? Lo veremos a continuación.

Barcelona, Semana Trágica (1909)

Contexto social y político
Situémonos en la España de la Restauración borbónica (entre 1874 y 1931) y, más concretamente, pongamos nuestra mirada en los hechos de la Semana Trágica de Barcelona (1909), cuyo recuerdo, quince años después, impulsa a Valle-Inclán a rendir homenaje a sus protagonistas encarnados en la figura del anarquista catalán que aparece en el corazón de Luces de bohemia (1924).

España, bajo el reinado de Alfonso XIII (1886-1931), cuando todavía no había restañado las heridas producidas por las guerras civiles carlistas, ahonda su crisis social y política en 1898 con la pérdida de sus últimas colonias de ultramar (Cuba, Filipinas y Puerto Rico) y, poco después, en parte para tratar de compensar el fiasco, se deja embarcar temerariamente en una nueva aventura militar en el norte de Marruecos, la Guerra de Melilla (de julio a diciembre de 1909), en defensa de los intereses económicos del consorcio —formado por la familia Güell y el conde de Romanones— que explotaba las minas de hierro del Rif. Los rebeldes rifeños atacan las obras del ferrocarril minero y matan a varios trabajadores españoles. Ante la gravedad de los acontecimientos, Antonio Maura (1853-1925), presidente del gobierno (de enero de 1907 a octubre de 1909), manda movilizar a los reservistas (incluidos los que fueran padres de familia), pero muchos de ellos se resisten a ir a la guerra (como Mateo, el obrero de Luces de bohemia) y se manifiestan contra el envío de tropas a Melilla. En Barcelona, la policía reprime duramente a quienes se niegan a ser embarcados y gritan: “¡Abajo la guerra!”, “¡Que vayan los ricos!”, “¡Todos o ninguno!”. Las protestas contra la violencia policial desembocan en la Semana Trágica (del 26 de julio al 2 de agosto) y se incrementan al conocerse la noticia de la matanza que habían sufrido las tropas españolas el 27 de julio en las cercanías de Melilla, en el Barranco del Lobo, donde murieron centenares de soldados. Este episodio conmueve profundamente a amplios sectores de la sociedad y el dolor se transmuta en esta canción popular:

En el Barranco del Lobo
hay una fuente que mana
sangre de los españoles
que murieron por la patria.
¡Pobrecitas madres,
cuánto llorarán
al ver que sus hijos
a la guerra van!

En cuanto a los sucesos de la Semana Trágica barcelonesa, se saldan con un siniestro balance: 78 muertos, unos quinientos heridos, 112 edificios incendiados, unas 2000 personas procesadas y cinco condenas a muerte (entre ellas, la de Ferrer Guardia, pedagogo anarquista). Por todos estos sucesos se pasa en las manifestaciones del grito de “¡Maura, no!” al más radical de “¡Muera Maura!”, el grito que Max Estrella profiere cuando va a ser detenido, pues Maura, que llegó a ser presidente del gobierno en cinco ocasiones, encarnaba los viejos vicios de la política represiva dispuesta a defender con saña los intereses de las clases dominantes.

A lo largo de la segunda década del siglo XX, a medida que empeora la situación política española (huelga general de 1917, trienio bolchevique en Andalucía de 1918 a 1920, huelga de La Canadiense en Barcelona, pistolerismo patronal, huelga general de 1919, etc.), aumenta la conciencia social de Valle-Inclán y, consiguientemente, su necesidad de encontrar una fórmula artística nueva que, a la vez que canalice su indignación, contribuya a abrir los ojos del público ante la incesante tragedia que España venía viviendo. Y de la fusión entre conciencia política y necesidad estética nace en 1920 su primer esperpento, Luces de bohemia. Ahora bien, diversos hechos inmediatamente posteriores a la publicación de esa primera versión acrecientan el malestar de Valle-Inclán y le cargan de razones para acentuar el elemento trágico del esperpento: la aplicación de la ley de fugas para eliminar sin juicio previo a los detenidos por razones políticas, el desastre de Annual (una de las penúltimas consecuencias sangrientas del colonialismo español en el Norte de África: 12.000 muertos), el golpe de Estado de Primo de Rivera (septiembre de 1923), con el beneplácito de Alfonso XIII y de amplios sectores de la burguesía catalana, y la implantación de la dictadura primorriverista (1923-1930). En referencia a ese último acontecimiento, cabe pensar que la arremetida contra la burguesía catalana en la escena sexta tal vez no sea solo una crítica por los años del pistolerismo y de los cierres patronales, sino también por el hecho de que amplios sectores de esa burguesía hubieran animado a Primo de Rivera a dar el golpe de Estado y a llevar sus riendas con mano de hierro. Sea como sea, Valle-Inclán, abrumado por tantos desmanes políticos y más corrosivo que nunca, afila sus recursos satíricos y publica una serie de esperpentos incómodos para la dictadura: Los cuernos de don Friolera (1921), con el trasfondo de las revueltas políticas y el asesinato de Eduardo Dato en 1921; la versión definitiva de Luces de bohemia (1924), cargada de referencias a la actualidad social, Las galas del difunto (1926), una parodia del don Juan Tenorio ambientada en los años de la Guerra de Cuba, y La hija del capitán (1927), situada en el momento del golpe militar de Primo de Rivera. La edición de esta última obra será secuestrada por orden gubernamental por “denigrar a clases respetabilísimas a través de la más absurda de las fábulas”. A Primo de Rivera, el llamado cirujano de hierro, le molestaban los intelectuales críticos: en la memoria de todos estaba el destierro de Unamuno a Fuerteventura en 1924, y el mismo Valle-Inclán, en 1929, pasaría dos semanas en la cárcel por haber participado en unos tumultos. Pero lo cierto es que la sátira política que contienen los esperpentos, a pesar de las aparentes contradicciones ideológicas de su autor, de las que hablaremos en el apartado siguiente, contribuye a aumentar su popularidad y su leyenda como intelectual de izquierdas.

La espada y la palabra, de Manuel Alberca, la biografía más completa y rigurosa de Valle-Inclán de las publicadas hasta ahora.

Ideología de Valle-Inclán
La biografía intelectual de Valle-Inclán ofrece circunstancias confusas en el plano ideológico que han dado origen a diversas controversias. Para algunos críticos literarios, Valle-Inclán fue siempre coherente en su evolución estética pero no tanto en su evolución política; para otros, su evolución estética y su evolución política son interdependientes y no hay en ellas incoherencia ninguna. Sus obras literarias entre 1895 y 1909 —de estilo modernista— suelen leerse como una exaltación del carlismo tradicionalista, aunque él siempre admitió ser carlista por estética, por haberse deleitado con la historia novelesca del general Carlos Calderón —que le inspiraría el personaje del Marqués de Bradomín— y por la afición a las causas perdidas (si el carlismo hubiera triunfado, hubiera perdido su encanto para Valle-Inclán y se hubiera roto su idilio con la sociedad arcaica que esa ideología reaccionaría predicaba, pero esto es una mera conjetura). Le parecía, además, que el carlismo era una forma de oponerse a la mediocridad de la sociedad burguesa y a sus valores acomodaticios (su gran amigo Rivas Cherif hablaba de “la exaltación heroica de la vida”, para explicar las actitudes de Valle-Inclán totalmente contrarias al espíritu burgués). Aunque esto fuera así, en 1910, él mismo se presenta a diputado por el Partido Carlista, pero no sale elegido. Más tarde, incluso, mantiene ciertas pretensiones aristocráticas y, en 1915 y 1916, solicita del Rey, sin éxito, que le sean reconocidos diversos títulos nobiliarios, entre ellos, el del marquesado de Valle. (Poco podía imaginarse que muchos años después, en 1981, su hijo Carlos Luis, recibiría del rey Juan Carlos el título de Marquesado de Bradomín, en honor del protagonista de las Sonatas.) Sin embargo, durante la Primera Guerra Mundial (1914-1918), en la polémica desatada en España entre aliadófilos y germanófilos, Valle-Inclán se declara aliadófilo y parece distanciarse de los carlistas, que eran partidarios de Alemania. Posteriormente, su visita al frente como corresponsal del periódico El Imparcial, le comportará ver la guerra con una perspectiva más humana y menos heroica que en su juventud. Y al mismo tiempo que su visión de la guerra se humanizaba y perdía los tintes heroicos del pasado, se iba ampliando su perspectiva social de los acontecimientos históricos.

Defensor de la Revolución mexicana (1910-1917) y de la Revolución rusa de 1917, manifiesta su admiración por Lenin (“Opino de la revolución rusa que es la revolución más grandiosa que ha dado la humanidad; y Lenin el más grande estadista de estos tiempos”, declara en una entrevista citada por Caudet; véase bibliografía), y en Luces de bohemia descubrimos que Max Estrella comparte esa admiración (“La Revolución es aquí tan fatal como en Rusia”, dice en la escena cuarta, con la esperanza de que algún día se lograra en España). Estos fervores de Valle no se deben a que fuera socialista ni comunista, que no lo era, sino a que valoraba la determinación con que Lenin estaba conduciendo el destino de su país. Ese mismo sentimiento de exaltación por el liderazgo firme le lleva a expresar —en agosto de 1933, después de una primera estancia de seis meses en Roma— su impresión “magnífica” por el orden que Mussolini había sabido imponer en Italia. Pero estas declaraciones tampoco le suponen una contradicción con el hecho de que dos años antes se hubiera manifestado partidario de la República española y se hubiera presentado, sin ser elegido, como diputado por el Partido Radical de Alejandro Lerroux, pues, al fin y al cabo, él era un inconformista, un rebelde, un hombre sensible a las injusticias sociales y a los abusos de poder, y un activo defensor de la abolición de la pena de muerte. Por esos motivos podía presidir en 1933 la Asociación de Amigos de la Unión Soviética  y convocar el Congreso de Escritores y Artistas Revolucionarios sin renunciar a su idealismo carlista. Porque era un intelectual que, a su manera, quizás contradictoria o incomprensible para algunos, había ido tomando conciencia de los problemas sociales y defendía la necesidad de una revolución cuando sus compañeros de generación (que se habían mostrado tan preocupados por el Desastre del 98) ya empezaban a estar de vuelta de sus inquietudes juveniles. Precisamente por esta evolución tardía, tan personal, Pedro Salinas lo llamó “hijo pródigo del 98”, y otro poeta, Luis Cernuda, fue incluso más lejos en su reconocimiento: “Si la obra de Valle-Inclán es admirable, la dramática esencialmente admirable y única, su vida es ejemplar; aún más, por contraste con las de aquel grupo de traidores y apóstatas (excepción hecha en el mismo, claro, de Antonio Machado), donde se destaca la suya tan noble. Su curva evolutiva, política, estética y literaria, va, de un lado, desde un carlismo (que sólo pudo haber sido una pose) y, de otro, un decadentismo y refinamiento temático y expresivo de filiación modernista, hasta una percepción aguda de la injusticia social en el medio nativo y simpatía con sus víctimas, una palingenesia de la lengua nacional e hispanoamericana y una fusión de elementos trágicos y grotescos a un tiempo, sin afiliación a escuela ni movimiento literario alguno”. Y esta opinión de Luis Cernuda, con todos los matices que se le quieran poner, parece similar a la que anima a los organizadores del II Congreso Internacional para la Defensa de la Cultura cuando, en 1937, durante la Guerra civil, colocaron en el Ayuntamiento de Valencia, a modo de homenaje, tres retratos presidiendo las sesiones: el de Henri Barbusse, el de Máximo Gorki y el de Ramón María del Valle-Inclán. Tres escritores que eran considerados en el ámbito internacional ejemplarmente antifascistas. Y con esa aureola de intelectual de izquierdas, quizás no del todo fiel a la realidad, se sigue recordando a nuestro autor.

Café de Montmartre (París), a finales del siglo XIX y principios del XX.

La bohemia
Si la palabra gitano (una corrupción de egiptano, pues se creía erróneamente que los gitanos procedían de Egipto y no de la India), apareció en castellano hacia el 1425, la palabra bohemio, que servía para designar a los artistas que vivían irregular y libremente (como los gitanos procedentes de Bohemia que en el primer tercio del siglo XIX se instalaron en París), empezó a circular desde que apareció en El último Aldini, novela de George Sand publicada en 1837 (véase el prólogo de Iris M. Zavala a Iluminaciones en la sombra, el libro de Alejandro Sawa). A partir de ese momento, muy pronto empezaron a aparecer estudios, como el de Henri Murger, Escenas de la vida bohemia (1845-1849), que recogían las principales tendencias de los bohemios. En general, la bohemia se caracterizaba por su ansia de libertad artística y vital, su falta de respeto por las convenciones sociales, el cosmopolitismo, la sacralización del arte… y, sobre todo, por su repudio de los valores burgueses (la entronización del dinero, la comercialización del arte, la confortabilidad, etc.). La bohemia, como derivación del movimiento romántico, había heredado la simpatía por los seres marginales (prostitutas, mendigos, suicidas, inadaptados, parias…) y, en política, al menos en algunos sectores, tiende a identificarse con el anarquismo, tal como se manifiesta en el movimiento libertario de La Comuna de París (1871), donde poetas y proletarios lucharon en el mismo bando.

En España, la bohemia más genuina se vivió como una secuela de la bohemia francesa, como en el caso de Alejandro Sawa o de Santiago Rusiñol (que frecuentó la bohemia en París, Barcelona y Madrid). Algunos autores latinoamericanos como Enrique Gómez Carrillo y Rubén Darío también sirvieron de enlaces entre la bohemia parisina y la española. En el ambiente de la bohemia madrileña, Valle-Inclán conoció a Sawa, quien le serviría de modelo para el personaje de Max Estrella. Tal vez por esa amistad, cuando la revista Estampa recogió a los pocos días de la muerte de Valle-Inclán, en enero de 1936, una serie de opiniones sobre él de sus compañeros de generación (véase el artículo de Salinas, “Valle-Inclán visto por sus coetáneos”), Pío Baroja, que desdeñaba a los bohemios por su extravagancia y por llevar un tipo de vida que él consideraba absurdo, “evoca sus recuerdos de hace veinticinco años, la estrechez de vida material de Valle-Inclán, la pobreza de su morada, ‘una cosa de bohemia negra’, y su carácter violento” (en definitiva, una opinión muy poco fraternal). Lo cierto es que no todos los bohemios tenían la misma actitud ante la vida ni la misma relación con el arte. Para los bohemios más auténticos, el artista ideal es el que no se deja comprar por el mercado, el que mantiene su originalidad y su independencia aunque eso le suponga pasar hambre y frío por no tener mecenas ni editor. Es el caso de Max Estrella, que cree ser fiel a sus principios cuando declara: “Me muero de hambre satisfecho de no haber llevado una triste velilla en la trágica mojiganga” (escena undécima). En ese sentido, Manuel Aznar (véase bibliografía) señala con acierto que en la obra de Valle aparecen encarnadas dos maneras extremas de la bohemia: la “bohemia heroica” (la del escritor entregado a su ideal del ‘arte por el arte, es decir, Max Estrella, que representa en la ficción a Sawa) y la “bohemia golfante” (don Latino), “prostituida, acomodaticia, entre el cinismo, el parasitismo y la incapacidad imaginativa”. “La guerra mundial de 1914 y, en España, la huelga general revolucionaria de 1917”, concluye Aznar, “marcan el inicio de unas profundas transformaciones sociales que condenan a la bohemia literaria a su extinción irremediable”. Y Luces de bohemia sería el certificado notarial de esa defunción.

Alejandro Sawa, en quien se inspira Valle-Inclán para el personaje de Max Estrella

Alejandro Sawa
El sevillano Alejandro Sawa (1862-1909), novelista que vive la bohemia madrileña antes de instalarse en París de 1889 a 1896, años que idealizó en las páginas de su libro Iluminaciones en la sombra (1910), publicado póstumamente gracias a la intervención de, entre otros, Rubén Darío (que escribió el prólogo), Manuel Machado (que cedió un poema para su inclusión) y el propio Valle-Inclán, que intercedió para que el libro fuese publicado y ayudase con su difusión a mejorar la situación económica de la viuda (Jeanne Poitier) y la hija (Elena Sawa). Cuando recaba el apoyo de Rubén Darío para la publicación del libro, Valle-Inclán escribe: “Lo mejor que [Sawa] ha escrito. Un diario de esperanzas y tribulaciones.” Sawa, que malvivió del periodismo en Madrid desde 1896 hasta su muerte, refiriéndose a aquellos años de París, escribe en su libro: “a esa porción de tiempo corresponden los bellos días en que vivir me fue dulce” (este recuerdo coincide con la evocación de Max Estrella en la primera escena, cuando le propone a su esposa inútilmente volver a París: “¡Hay que volver allá, Collet! ¡Hay que renovar aquellos tiempos!”. Sawa era un hombre muy elocuente y seductor en las tertulias literarias, pero manifiesta poca fuerza de voluntad para escribir con constancia y regularidad. Su libro transmite una sensación de batiburrillo y de inacabamiento. Está lleno de referencias a los personajes que más admiró en sus años parisinos: Victor Hugo, Verlaine, Musset, Louise Michel… Los años de París fueron sus años dorados, pero, después, Sawa no pudo o no supo admitir que, llegado cierto momento, aquella forma de vida bohemia no podía dar más de sí. En el terreno político, la admiración amistosa de Sawa por un anarquista como Fermín Salvochea (modelo de Blasco Ibáñez en La bodega y de Valle-Inclán en El Ruedo Ibérico) es un precedente de la relación entre Max Estrella y Mateo, el obrero catalán. Una curiosidad en la vida de Alejandro Sawa es que solía ir acompañado de su perro Bel Ami, llamado así en recuerdo de un personaje de Maupassant —y por esa fuerte relación entre Sawa y su perro, Valle-Inclán tal vez estuviera pensando en Bel Ami cuando Max Estrella identifica reiteradamente a Don Latino con un perro—.

Alejandro Sawa, con su esposa y su hija.

Una posible motivación
A veces los escritores (no todos tienen esa debilidad o necesidad) ajustan cuentas con sus rivales a través de lo que escriben. En su libro, Sawa, dolido con Baroja, que lo había caricaturizado previamente en diversas publicaciones, arremete así contra don Pío: “¿Por qué Pío Baroja se ha quitado su zamarra y se ha vestido con la camisa de fuerza de los pobres escritores de ahora? Es porque es un invertebrado intelectual. Es porque carece de consistencia […]” (Iluminaciones en la sombra, pág. 214).

Baroja, molesto por este comentario, no tarda en contraatacar presentando a Sawa como “un pobre imbécil” y a sus amigos como un grupo de desquiciados en el episodio de la muerte de Villasús, en El árbol de la ciencia (1911). Cabe suponer que a Valle-Inclán no le gustara el retrato degradante de Sawa en el personaje de Villasús, y más cuando Baroja, que apenas había tratado a Sawa, se había enterado de algunos detalles de su muerte a través del propio Valle-Inclán, que sí había asistido al velatorio (“He llorado delante del muerto, por él, por mí y por todos los pobres poetas”, le escribió a Rubén Darío al salir del velatorio) y que conocía a Sawa de algunas tertulias y de haber escrito para las mismas revistas. Y cabe suponer también que Valle-Inclán se había guardado para más adelante la posibilidad de recuperar una historia, la de la muerte de Sawa, que consideraba más suya que de Baroja. Así que es posible que Valle-Inclán tuviera cierta motivación reivindicativa para escribir sobre Alejandro Sawa, además de las muy razonadas que señala Aznar:

“La emotiva nostalgia de una autenticidad bohemia perdida, la reivindicación modernista unas iluminaciones en la sombra, la admiración estética de la bohemia heroica, impulsan a Valle-Inclán a escribir su espléndido esperpento Luces de bohemia, epitafio y réquiem elegíaco de la bohemia literaria española finisecular”.

Las motivaciones íntimas, conscientes o inconscientes, pueden alentar la obra de muchos artistas. Sin ir más lejos, pensemos que si en Luces de bohemia, en broma o en serio, se llama Don Benito el Garbancero a Benito Pérez Galdós (es verdad que la expresión se pone en boca de Dorio de Gadex, un personaje secundario de escaso vuelo), esa descalificación puede estar motivada por el disgusto que se llevó Valle-Inclán cuando una obra de teatro suya (El embrujado) fue rechazada en 1912 por el teatro Español, que dirigía Galdós. De la misma manera que todas las puyas de Max contra la Academia (“Yo soy el verdadero inmortal, y no esos cabrones del cotarro académico!”) no son del todo ajenas al desdén y al rechazo con que Vallé-Inclán fue tratado por algunos académicos (Emilo Cotarelo, Julio Casares…). Los sentimientos heridos a veces funcionan como resortes con efecto tardío.

Iluminaciones en la sombra de Alejandro Sawa, en la edición de Iris M. Zavala.

Las luces del título
Para comentar el título de la obra de Valle-Inclán conviene remontarnos a ciertos antecedentes. Recordemos que la obra póstuma de Alejandro Sawa se titula Iluminaciones en la sombra. Este título, un reconocido homenaje, se inspira en el de Iluminaciones, de Arthur Rimbaud, que fue publicado en París en 1886 por el albacea de Rimbaud, Paul Verlaine, a quien tanto admiraba Alejandro Sawa y de cuya amistad se enorgullecía hasta el punto de identificar los años dorados de su vida en París con las tertulias en torno a los poetas parnasianos y simbolistas que encarnaba Verlaine. La palabra iluminaciones parece empleada en un doble sentido: como “conjunto de luces que alumbran un lugar” y como “conocimiento intelectual”; su contraste con la palabra sombras, que parece referirse a la oscuridad y a la pobreza en que vivía el autor debido a su ceguera, nos recuerda que el poeta ve lo que otros, por vivir en la ignorancia, no saben ver. Cuando Valle-Inclán elige el título para su obra piensa en un título equivalente, un título que contraste “luz” y “oscuridad”. Max Estrella vive en la oscuridad de su ceguera como la sociedad vive sin atisbar la verdad que se esconde en la oscuridad, pero Max Estrella (de ahí su nombre), como reconoce el anarquista, “tiene luces que no todos tienen” (y más adelante se lo reitera: “Parece usted hombre de luces”, con lo que se remarca la conexión de estas palabras con el título de la obra). Es decir, el título de esta obra, aunque puede entenderse como una referencia a la luz mortecina y desvaída que apenas alumbra los escenarios por los que discurren Max y don Latino en su deambular nocturno, debe entenderse preferentemente como una alusión a la clarividencia de Max, a las luces mentales que le permiten ver lo que otros no ven y, en consecuencia, generar una nueva manera de entender la sociedad española a través del esperpento. Es decir, las luces del título más que físicas son mentales (como cuando hablamos del Siglo de las Luces para referirnos al siglo XVIII), y la bohemia (heroica) se sitúa en el lugar del pasado desde donde nos llegan esas luces de las que surge el esperpento. La frase de Gramsci parece escrita para advertirlo, pues en Luces de bohemia, el viejo mundo muerto de la política española de aquel tiempo solo puede ser retratado con un género nuevo, el esperpento, que nace en ese claroscuro del que surgen los monstruos.

Representación de Luces de bohemia por el Centro Dramáitco Nacional bajo la dirección de Alfredo Sanzol (2018).

Los personajes
En la obra intervienen más de cincuenta personajes: algunos, identificados por su nombre real (Rubén Darío), literario (Dorio de Gádex…) o ficticio (Max Estrella, Don Latino de Hispalis…), o aludidos genéricamente por su cargo o profesión (el Ministro, la Portera, el Albañil, el Sereno, etc.), otros agrupados en número indeterminado (Turbas, Guardias…), además de diversos animales (perros, gatos, un loro). A los personajes principales con nombre ficticio, por parecer inspirados en personas reales por las muchas coincidencias, se les ha buscado un equivalente en el entorno de Valle-Inclán, una identificación. Así, por ejemplo, Max Estrella podría ser plasmación literaria del escritor Alejandro Sawa; Madame Collet, de la francesa Jeanne Poirier, esposa de Sawa; Claudinita, de Elena, hija de Sawa y de Jeanne Poirier; Zaratustra, del librero Gregorio Pueyo; don Peregrino Gay, del escritor Ciro Bayo; el Ministro de la Gobernación, del periodista y profesor Julio Burell, que fue ministro en tres ocasiones; Basilio Soulinake, del escritor de origen eslavo Ernesto Bark, etc.

Valle-Inclán, rodeado de amigos.

Aunque esas identificaciones están sólidamente basadas en numerosas coincidencias de los personajes literarios con personas reales (por ejemplo, Max Estrella compartía con Alejandro Sawa numerosos aspectos, entre ellos el de ser un escritor bohemio y ciego que vive pobremente con su esposa y su hija y que recuerda nostálgicamente los años de su juventud en París), tiene que advertirse que un personaje literario es siempre creación de su autor y que en él puede combinar rasgos de diferentes modelos o alterarlos según convenga a sus intereses artísticos. No extrañe, por tanto, que no haya una correspondencia total entre la biografía de Alejandro Sawa y la que se atribuye en Luces de bohemia a Max Estrella. Es más, en Max Estrella, como en el Marqués de Bradomín, pueden rastrearse rasgos que parecen emanados directamente de la personalidad de Valle-Inclán, como si el autor los hubiera convertido en portavoces de su verdadero pensamiento, sin que ello suponga su identificación plena con esos personajes. Esto es así, notoriamente, en la descripción del esperpento (escena duodécima), la culminación de las ideas estéticas de Valle-Inclán puestas en boca de Max Estrella, muy alejadas de la perspectiva artística que llegara a tener en vida el escritor Alejandro Sawa. De todas maneras, a efectos literarios y no históricos, lo que importa no es tanto en qué persona está inspirado tal o cual personaje, sino cómo está construido, cómo interactúa con los demás y qué sentido aporta a la obra de la que forma parte.

Max Estrella (“un hiperbólico andaluz”, y no olvidemos lo de hiperbólico), aunque a ratos brille con una aureola de héroe clásico (“su cabeza […] de un gran carácter clásico-arcaico, recuerda los Hermes”), queda caracterizado desde la primera escena como un hombre al borde del abismo. Ha recibido una carta del periódico en que colaboraba y ha perdido así su única fuente de ingresos segura. Ciego, enfermo (su ceguera parece consecuencia de la sífilis, “un regalo de Venus”, según su negra ironía), alcoholizado, sumido en la pobreza más absoluta, su egocentrismo le lleva a proponer a su familia “un suicidio colectivo” antes que reconocer que el estado de pobreza en que se encuentran es, en parte al menos, consecuencia de su debilidad por el alcohol (está dispuesto a gastarse en copas el poco dinero que le dan por los libros vendidos a Zaratustra o el que le da el Ministro). Por otra parte, su dependencia de don Latino —a quien califica de “cínico”, que etimológicamente significa perro—, como lazarillo y compañero de francachelas, no augura nada bueno (como presiente Claudinita). Sin embargo, en algún momento, golpeado por una ráfaga de sinceridad, admite no haber tenido talento y “haber vivido de un modo absurdo”, y piensa entonces misericordiosamente en su familia (“Mañana me muero, y mi mujer y mi hija se quedan haciendo cruces con la boca”), pero solo es un arranque de dignidad pasajero, que ni le impide jugarse a la lotería el dinero obtenido por empeñar la capa ni invitar a la Pisa Bien (“Tome usted lo que guste, Marquesa”). Ahora bien, como se trata de un personaje complejo, contradictorio y muy emocional, en la escena sexta, en el calabozo, ante el obrero, Max mostrará su lado más noble, humano y solidario (llora “de impotencia y de rabia”), lo mismo que en la escena undécima, cuando se siente “estremecido” y “traspasado” por “la voz trágica” de la madre del niño muerto. Sin embargo, sus arrebatos emocionales (o sus exageraciones, con las que conviene tomar distancia) le llevan en varios momentos a proferir barbaridades incluso en los momentos de mayor intensidad dramática: “Muera el judío y toda su execrable parentela!”, dice, irracional y demagógico, para referirse a Maura. Y, más adelante, antes de continuar con su patético antisemitismo (“Barcelona semita, sea destruida como Cartago y Jerusalén”), propone un plan enloquecido y terrorista: “Una buena cacería, puede encarecer la piel de patrono catalán, por encima del marfil de Calcuta”. Que al final muera en la calle, solo, abandonado por su lazarillo y tirado como un perro, es la penúltima imagen de su penosa degradación (la última degradación sería póstuma, en la escena del velatorio).

Madame Collet y Claudinita solo aparecen en dos escenas, la primera y la decimotercera, pero la noticia de su suicidio por atufamiento, en la escena última, sirve para recordar al público que las dos han sido víctimas de la vida absurda de Max, aunque Claudinita, más directa y apasionada, hubiera señalado anteriormente a don Latino como responsable de la muerte de su padre (“¡Ese hombre es el asesino de papá!”). Madame Collet queda dibujada como una mujer paciente y unida a su marido en los momentos de desdicha tanto como se supone que lo estuvo en otros de mayor felicidad en el pasado. En la primera escena ya se muestra dispuesta a seguir a Max hasta la muerte; sólo la reflexión maternal sobre la juventud de Claudinita parece frenarla. En cuanto a Claudinita, conoce muy bien a su padre y a Don Latino, y sabe que cada vez que salen juntos se encaminan a la taberna. En la escena decimotercera, las dos manifiestan su credulidad y buena fe ante las fantasías de Basilio Soulinake respecto al supuesto estado cataléptico de Max. El dolor por la desgracia recibida y por las penurias que presienten las lleva al suicidio sin llegar a saber nada del billete de lotería premiado.

De Don Latino, cuyo modelo real no ha sido establecido, Zamora Vicente (véase bibliografía) sostiene que podría ser un desdoblamiento del propio Max Estrella, su sombra más canallesca y ruin (al fin y al cabo, es de Hispalis, Sevilla, como lo era Alejandro Sawa). Sin embargo, el hecho de que en El árbol de la ciencia de Pío Baroja, en el episodio de la muerte de Villasús, trasunto barojiano de Alejandro Sawa, aparezca un personaje de características similares a las de Don Latino sugiere que ambos autores, Baroja y Valle-Inclán, estaban pensando en la misma persona, alguien del entorno bohemio de Sawa. Además, sería extraño que si los demás personajes son trasunto, en mayor o menor grado, de personas reales del entorno de Alejandro Sawa, don Latino no lo fuera. En cualquier caso, la vileza de don Latino le lleva a estafar a Max, a robarle el billete de lotería y a presentarse después borracho en el velatorio sin que en ningún momento se le ocurra entregar el dinero del premio a Madama Collet y a Claudinita. Su insensibilidad ante el dolor ajeno (el de la madre del niño muerto, el de Max cuando agoniza, el de Madama Collet y Claudinita en el velatorio…) estremece y hace pensar, tristemente, en que el mal lo producen quienes son inconscientes de sus consecuencias últimas. Es un subproducto de la ignorancia, del alcoholismo y de la miseria moral y material.

Zaratustra, el viejo librero de la escena segunda, queda retratado de entrada como un personaje ruin: estafa sin pudor a Max, con la colaboración de Don Latino, aprovechándose de su ceguera (“El librero, al tiempo que habla, recoge el atadijo que aún está encima del mostrador, y penetra en la lóbrega trastienda, cambiando una seña con Don Latino”, señala la acotación). Si representa, como se cree, al editor Gregorio Pueyo, tendremos que pensar que se trata de un ajuste de cuentas, pues su retrato no queda muy favorecido en la obra. Respecto a su nombre, aunque se ha apuntado sin más argumento a Así habló Zaratustra, de Nietzsche, filósofo que se leía en la España de entonces, todo hace pensar que lleva ese nombre por su sonoridad cacofónica, en consonancia con la lobreguez de su antro, más que por su significado filosófico.

Don Peregrino Gay sólo aparece en la escena segunda, la que no quiso publicar la revista España en 1920 por motivos religiosos. Su presencia algo quijotesca no pasa desapercibida (contrasta con otros personajes del entorno literario más desastrados), aunque no por ello deja de estar caricaturizado. Se trata de un intelectual viajero, pero demasiado devoto de lo de fuera (extranjerista o malinchista). En los dos meses que ha estado en Londres, además de copiar el texto de una novela de caballerías como aquellas contra las que arremetió Cervantes, se ha convertido al protestantismo y se ha hecho adepto de la cultura inglesa. Eso no quita para que Max Estrella parezca mostrarle un cierto respeto al tratarlo como a un igual con el que se puede conversar de tú a tú.

Mateo, el preso, evoca por su nombre al anarquista Mateo Morral, que en 1906 arrojó una bomba contra Alfonso XIII, aunque él no se reconoce explícitamente como anarquista (“Soy lo que me han hecho las Leyes”) y, al contrario de lo que haría un anarquista ortodoxo, pone como modelo la Revolución rusa de 1917. Buen observador, advierte enseguida la singularidad de Max Estrella (“Parece usted hombre de luces”). Manifiesta la nobleza del rebelde indomable, pero se deja arrebatar por la pasión destructora (“Barcelona solo se salva pereciendo”) que comparte con Max Estrella. En su boca pone el autor algunas de las ideas que más le interesa destacar en 1924: “En España el trabajo y la inteligencia siempre se han visto menospreciados. Aquí todo lo manda el dinero” y “El ideal revolucionario tiene que ser la destrucción de la riqueza, como en Rusia”. Cuando habla de la burguesía catalana, se tiene la impresión de que el autor lo está aprovechando para ventilar su irritación con la burguesía de los cierres patronales de los años del pistolerismo y, a la vez, contra la que animó a Primo Rivera a dar el golpe de Estado de 1923. De Mateo conmueve oír que presiente que lo van a ejecutar por la espalda, pero que no teme morir.

Dorio de Gadex (pseudónimo literario del gaditano Antonio Rey Moliné) y los demás modernistas aparecen como figuras de la bohemia más desfasada, la que pululaba en torno a los cafés donde se reunían escritores y artistas de más talento como una pequeña cohorte de gorrones y aduladores. Les divierten las puyas literarias de vuelo bajo, tienen una actitud aristocrática propia de la bohemia más rancia, se jactan de estar por encima del pueblo por dedicarse a la poesía y son insensibles a las protestas sociales de los obreros, lo que hace que Max (“Yo me siento pueblo”) no se sienta ya a gusto con ellos.

El Ministro de Gobernación encarna, según parece, a Julio Burell, que había tenido veleidades literarias antes de dedicarse a la política (había sido amigo de Alejandro Sawa y fue quien, siendo ministro, nombró a Valle-Inclán profesor de Estética en la Escuela de Bellas Artes en 1916). Cuando aparece en escena presenta un aspecto esperpéntico: “en mangas de camisa, la bragueta desabrochada, el chaleco suelto, y los quevedos pendientes de un cordón, como dos ojos absurdos bailándole sobre la panza”. (En realidad, Julio Burell  El Ministro le promete a Max un sueldo mensual y Max lo acepta después de haberlo adulado: “Tú has sido un vidente dejando las letras para hacernos felices gobernando”, le dice sin sonrojarse y sin interceder por el preso Mateo ni acordarse siquiera de él. En la conversación entre Max y el Ministro, ante ciertas tretas de Max, que dice que no ha ido a verlo para pedirle ningún favor, es inevitable acordarse de otro ciego memorable, el de El Lazarillo de Tormes. Imaginamos entonces que Valle-Inclán, a quien no se le escapaba una, debió pensar cuando componía la obra en aquel viejo pícaro, tan parecido a Max en varios aspectos (por ejemplo, en su afición al vino: “Si no fuese un borracho ya me habría pegado un tiro”, se justifica Max). Antes de despedirse, el Ministro le pasa disimuladamente a Max unos billetes (se supone que procedentes de los fondos reservados) para acallar su mala conciencia y, de paso, taparle la boca a su amigo. Una contradicción para Max Estrella, que, sin haberla digerido, no tardará en jactarse de “no haber llevado una triste velilla en la trágica mojiganga” (escena undécima). De los usos políticos del Ministro hablan, por lo demás, dos hechos: la facilidad con que dispone del fondo de los reptiles para cubrir las necesidades de los amigos y el nombramiento de su hijo (Serafín el Bonito) para un cargo, un ejemplo de nepotismo.

Don Filiberto y Dieguito representan en la obra a la prensa vendida al poder político. Cuando el grupo de modernistas protesta contra la detención y encierro de Max Estrella, Don Filiberto se escapa por la tangente: “No me decido a recoger en nuestras columnas la protesta de ustedes. Desconozco la política del periódico con la Dirección de Seguridad” (escena séptima). En cuanto a Dieguito, que trabaja de secretario del Ministro, sirve de puente entre el mundo de la política y el del periodismo. Por esa servidumbre habitual de la prensa ante el poder, el Preso y Max Estrella ya sabían lo que iba a pasar: “Van a matarme… ¿Qué dirá mañana esa Prensa canalla?”, se pregunta el Preso; “Lo que le manden”, responde Max.

Serafín el Bonito, el Capitán Pitito, el Llavero, los Guindillas y los demás representantes de los cuerpos de policía, unos marcados por un nombre cómico, caricaturesco, y otros sin nombre siquiera (“retén de polizontes”, “tropel de polizontes”…), parecen haber perdido sus señas de identidad personal para convertirse en representantes de la autoridad más deshumanizada y no saben ser piadosos ni con un pobre viejo ciego ni con un obrero condenado a ser fusilado por la espalda extrajudicialmente. Para mostrarles su desprecio, Max Estrella se muestra especialmente sarcástico con todos ellos.

La Madre del Niño Muerto por un disparo en la sien cuando la policía reprimía la manifestación representa el máximo dolor; todas las frases que pronuncia en la escena son exclamativas, gritos desgarrados de dolor, rabia e impotencia. En torno a ella, los demás personajes van mostrando en contrapunto su actitud ante la tragedia: el Albañil y la Trapera, su solidaridad y su compasión; el Empeñista, el Tabernero, la Portera, el Retirado y el Guardia, su indiferencia ante el dolor ajeno y su defensa de la actuación policial; Max Estrella se siente dolorido y anonadado ante lo que está oyendo; Don Latino, en cambio, insensible y despreciativo.

Basilio Soulinake, figura inspirada en el escritor anarquista Ernesto Bark, de origen ruso, aparece caricaturizado tanto por su comportamiento estrambótico (pretende que Max Estrella no está muerto sino dormido), como por su forma de hablar el idioma, con incorrecciones (“Yo tengo estudiado durante diez años medicina”) y con términos que resultan risibles por lo impropios de la situación y del interlocutor al que se dirigen (“La democracia no excluye las categorías técnicas”…), Por cierto que a Ernesto Bark le molestó el retrato caricaturesco que compuso de él Valle-Inclán, y así se lo echó a cara cuando tuvo ocasión (véase Alberca, pág. 402).

Rubén Darío (1867-1916), muerto ya cuando se supone que sucede la acción de Luces de bohemia, su presencia en la obra contribuye a ensalzar la figura de Max Estrella y, de paso, para dar lustre a la memoria de Alejandro Sawa, de quien fue amigo, pero también para recordar con autoridad que la bohemia ya no tiene sentido (“Max, es preciso huir de la bohemia”). Tanto al conversar con Max (escena novena) como al departir con el Marqués de Bradomín, su reflexión en torno a la muerte está teñida de hedonismo y de supersticioso temor a nombrarla por lo que tiene de incierto: “Max, amemos la vida, y mientras podamos olvidemos a la Dama de Luto”, y en esto disiente de sus interlocutores hispánicos, más aficionados a recrearse en la idea cristiana de la muerte.

El Marqués de Bradomín, protagonista de las Sonatas y personaje recurrente de Valle-Inclán inspirado en el general Carlos Calderón, cuando aparece en el cementerio donde acaban de enterrar a Max Estrella no pierde ocasión de mostrar su genio y figura: ni puede evitar sus fantasías sentimentales (les pregunta a los enterradores por las “viudas inconsolables”) ni quiere esconder su gusto por lo macabro (le anuncia a Rubén Darío que va a vender sus memorias “como si vendiese el esqueleto”). Y como buen álter ego de Valle-Inclán en tantos aspectos, habla con sensibilidad de poeta de las connotaciones de algunas palabras que vienen al caso (cementerio, Campo Santo, necrópolis…) y de la muerte “como única verdad de la vida”.

La Lunares y Enriqueta la Pisa Bien representan dos tipos de mujer convertidas en objetos para uso de los hombres, son personajes marginales socialmente que sienten cierta simpatía por Max Estrella, y viceversa. En cuanto a la Vieja Pintada con aspecto de máscara de carnaval, su presencia recuerda que estamos ante una obra esperpéntica en la que todo es susceptible de afearse y que es la pareja que podría corresponderle a un personaje tan grotesco como Don Latino. Enriqueta, aunque no tenga ideas políticas propias, asume unirse a los manifestantes por seguir a su rufián, el Rey de Portugal. En la última escena, sin embargo, está dispuesta a irse con Don Latino por dinero a pesar de conocer su última vileza: haberse quedado con el premio de lotería en lugar de habérselo entregado a la viuda y a la hija de Max Estrella. Pica Lagartos tiene en ese momento un destello de mínima decencia al recordarle, tardíamente, sus deberes: “Ahora usted hubiera podido socorrerlas”. El Borracho, con su figura y su hablar degradado, cierra la obra, significativamente, con una puya irónica contra Don Latino: “¡Cráneo previlegiado!”. Incluso él en su estado es consciente de que la persona menos indicada para criticar al mundo por esperpéntico es el propio Don Latino.

Una imagen de la escena decimotercera, la del velatorio de Max Estrella.

Estructura
La obra puede dividirse en dos partes: las escenas en que se recogen las últimas horas de la vida de Max Estrella (las doce primeras, que tienen un carácter circular, pues Max acaba volviendo a su casa en la escena doce, el lugar de donde había partido en la escena primera) y aquellas que suceden después de su muerte (las tres últimas). Esta división se justifica no solo por el factor argumental (el fin del recorrido por la ciudad y la muerte de Max en el portal de su casa), sino también por el factor temporal: las doce primeras escenas son consecutivas temporalmente y abarcan aproximadamente doce horas, una por cada escena (de seis de la tarde a seis de la mañana del día siguiente). En cuanto a las tres escenas póstumas, ya no tienen carácter itinerante ni una acción consecutiva (son tres cuadros fijos, estáticos), se sitúan en tres espacios muy diferenciados (la vivienda de Max Estrella, el cementerio y la taberna de Pica Lagartos) y están protagonizadas por personajes distintos en cada caso.

En la primera parte, podría establecerse una subdivisión que estaría marcada por la escena sexta: antes del paso de Max por el calabozo (cinco primeras escenas) y después (el resto de escenas), pues el encuentro con Mateo representa un punto de inflexión, un cambio en el discurso y en la actitud de Max, más crítico a partir de ese momento con la realidad social. Así, si en la escena segunda no había reparado en el pelotón de policías que llevan preso a Mateo ni en la escena tercera, cuando está preocupado por recuperar el billete de lotería, tampoco presta atención a las palabras del Chico de la Taberna, que vuelve herido de la calle por la que ha pasado la manifestación, en la escena novena, en cambio, estará muy atento tanto a los gritos de dolor de la Madre del Niño Muerto como a los disparos de la policía que acaban con la vida de Mateo. Su atención se ha despertado demasiado tarde, cuando está a punto de morir.

Los especialistas que analizan la estructura de Luces de bohemia suelen encajarla en alguno de estos cuatro modelos: el clásico (planteamiento, nudo y desenlace), el narrativo (o itinerante), el poético (o circular) y el religioso (vía crucis).
El modelo clásico supondría que el planteamiento se ofrece en la primera escena, en la que se nos presenta a Max y a su familia abrumados por su situación económica y a Don Latino como lazarillo de Max; el nudo se desarrolla a lo largo de once escenas (desde la segunda hasta la duodécima, en la que muere Max), y el desenlace en las tres últimas, en las que conocemos los efectos que ha tenido la muerte de Max Estrella en familiares y amigos.

El modelo narrativo es el del relato itinerante, como en las novelas picarescas: Max, el poeta ciego, y su lazarillo desvergonzado van recalando en diversas paradas (tabernas, cafés, calles, parques…), cada una de ellas identificada con un estrato social o cultural (la taberna de Pica Lagartos y el café Colón tienen clientelas diferentes) y con una amplia muestra de la variedad humana.

El modelo circular implica, como ocurre en la poesía con ciertos versos (el estribillo), la repetición de determinadas fórmulas o la vuelta a lugares ya visitados anteriormente. La primera escena y la decimotercera representan un círculo cerrado (en la primera Max está vivo en la buhardilla y en la decimotercera, muerto); la obra empieza al atardecer de un día y acaba, veinticuatro horas después, al atardecer del día siguiente, como si las agujas del reloj hubiesen dado dos vueltas cerradas a la esfera… Este modelo circular lleva a pensar en los nueve círculos del infierno de Dante, una imagen que se repite en varios momentos de la obra a través de diversas alusiones —la más directa la proporciona Max en la escena undécima: “Latino, sácame de este círculo infernal”.

En cuanto al modelo del viacrucis, o camino de Max —de descenso o ascenso— hacia la muerte, después de haber pasado por una epifanía o revelación en la que descubre la necesidad de que la poesía abrace la revolución proletaria, suele apoyarse en las referencias religiosas que jalonan la obra: Max exige “resucitar a Cristo” (escena segunda), como una vuelta a las raíces cristianas; posteriormente, en la escena sexta, “bautiza” a Mateo como Saulo (el nombre originario de San Pablo) y le pide que difunda por el mundo la religión nueva, y en el encuentro del Café Colón, mientras cena con Rubén Darío y Don Latino, alude a la Última Cena de Jesucristo con sus apóstoles y pide mezclar el vino con las rosas de los versos del nicaragüense.

En fin, sea como sea, estos modelos no se excluyen entre sí, sino todo lo contrario, se superponen y contribuyen a ampliar el significado de la obra y lo abren a múltiples interpretaciones.

Manifestación socialista en Madrid entre 1900 y 1920.

Premoniciones y paralelismos
La “hora crepuscular” de la primera acotación presagia que entramos en una historia crepuscular: el declinar del día como marco de la acción tiene un significado fúnebre desde el Romanticismo. El día que muere anuncia en este caso otras muertes (la de Max Estrella y su familia, pero también la de la bohemia). Y, si no, pasemos a la primera escena. Max propone a Madama Collet: “Podemos suicidarnos colectivamente”, a lo que ella contesta: “¡A mí la muerte no me asusta!”, un anticipo de lo que después le dirá Max Estrella a Rubén Darío: “Tú la temes [a la muerte] y yo la cortejo”. Si Chéjov enseña que cuando se menciona un arma al principio de un relato, ésta tiene que ser utilizada posteriormente (“Si no va a ser disparada, no debería ser puesta ahí”), Valle-Inclán aplica este principio al aludir al carbón de los braseros con los que, voluntaria o involuntariamene, se atufaban los pobres (“Con cuatro perras de carbón, podríamos hacer el viaje eterno”). Por eso no sorprende en la última escena la noticia de la muerte de Madama Collet y Claudinita por atufamiento: el público ya había sido avisado al principio. Este sería un ejemplo de premonición (o, si se prefiere, de estructura circular). No el único. Cuando al final de la primera escena Claudinita le dice a su madre que el paseo de su padre con don Latino acabará en la taberna de Pica Lagartos, no se equivoca, y cuando el Chico de la Taberna convence a Max Estrella de que no desprecie el número de lotería por ser capicúa de sietes y cincos, como si eso fuera una garantía de premio, tampoco se equivoca. El mismo Chico de la Taberna, Crispín, que aparece con una herida en la cabeza fruto de “un cate” propinado en la manifestación por un miembro de Acción Ciudadana, parece una anticipación del Niño Muerto con un tiro en la cabeza. Si Don Latino estafa a Max con la venta de libros a Zaratustra, ¿extrañará que después le robe la cartera con el billete? No: el espectador ya sabe qué puede esperar de Don Latino. Respecto a la muerte de Mateo en la escena undécima, ya hemos señalado que se trata de una muerte anunciada en la escena sexta, cuando Mateo dice conocer la suerte que le espera (“Cuatro tiros por intento de fuga”). A estos casos podría añadirse la anunciada aparición del Marqués de Bradomín (“Se prepara a la muerte en su aldea”, escena octava), llegado inesperadamente de un mundo fantasmal, para departir con Rubén Dario sobre la muerte (escena del cementerio). Aquí, pues, tenemos varias anticipaciones que se cumplen como si los personajes estuvieran perseguidos por un fátum, un sentido de tragedia procedente del teatro clásico, a veces con una retranca cruel: Rubén Darío habla en la escena novena de San Martín de Tours, que partió su capa para darle la mitad a un mendigo, pero no puede saber que, más tarde, cuando con el frío de la madrugada Max Estrella esté muriéndose de frío y le pida su carrik a Don Latino, éste, un parásito egoísta, se negará a prestárselo, igual que antes se lo había negado en la escena cuarta.

En cuanto a los paralelismos, el más revelador es el que componen el abrazo entre Max y Mateo (escena sexta), por un lado, y el abrazo entre Max y el Ministro (escena séptima), por otro. Diríamos que son como el anverso y el reverso de la dignidad de Max. Si el primer abrazo lo ennoblece, el segundo lo degrada. Con otros personajes se dan situaciones que forman llamativos paralelismos. Max Estrella invita a la Pisa Bien a beber anís y coquetea con ella en la taberna de Pica Lagartos cuando acaba de comprar el billete de lotería y Don Latino y la Pisa Bien, en la misma taberna, celebran juntos el premio de lotería. Max Estrella y Rubén Darío hablan en el Café Colón de la muerte; al día siguiente, Rubén Darío y el Marqués de Bradomín hablan también de la muerte, pero en el cementerio.

Tertulia de Ramón Gómez de la Serna en el Café Pombo de Madrid por Gutiérrez Solana (1920).

Coordenadas espacio-temporales
Al final de la relación de personajes (Dramatis personae), se anota que “la acción [transcurre] en un Madrid absurdo, brillante y hambriento”. Esta observación tiene una importancia extraordinaria pues seguramente sea ésta la primera obra urbana de Valle-Inclán (anteriormente siempre parecía preferir los ambientes rurales), pero no solo porque la acción transcurra en un medio urbano, sino porque la ciudad, con todas sus voces, con todo su trajín de gente que va y viene, con todo su tumulto, parece adquirir la instancia de personaje. Si pensamos en algunas obras de Cela como La Colmena o San Camilo 1936, podríamos decir que aunque tengan modelos más próximos en Manhattan Transfer o en las novelas de El Ruedo Ibérico de Valle-Inclán, bien podrían haber partido del modelo de ciudad enjambre que se presenta en Luces de bohemia, donde aparecen calles y escenarios diversos (tabernas, cafés, despachos ministeriales, redacción de un periódico, calles enarenadas y otras cubiertas por cristales rotos, etc.).

El tiempo dramático en que se desarrolla la acción (unas veinticuatro horas) se reparte entre las doce horas del paseo nocturno de Max Estrella (empieza una tarde de finales de otoño hacia las seis y termina en la madrugada fría del día siguiente) y las tres horas de las tres últimas escenas (el velatorio, a las cuatro; el entierro, entre cinco y seis, cuando va cayendo la tarde, y el cierre en la taberna de Pica Lagartos, cuando anochece). La hora crepuscular, como ya hemos dicho, es un presagio de la muerte; en cuanto a la muerte en la madrugada significa que Max como encarnación de la bohemia no conocerá los nuevos tiempos. Su momento y el de la bohemia ya han pasado.

En cuanto al tiempo histórico, el marco de hechos de actualidad que se entreven o a los que se alude detrás de los episodios de las últimas horas de Max Estrella, diríamos que se ofrece como un crisol en el que se citan sucesos ocurridos en años diferentes. Veamos algunas circunstancias por las que se hace imposible determinar el año en que transcurre la acción.

La muerte de Alejandro Sawa tuvo lugar en marzo de 1909, cinco meses antes de la Semana Trágica en cuyas protestas había participado Mateo. La Ley de Fugas fue aprobada por Eduardo Dato en enero de 1921, antes de la visita que le cursó Valle-Inclán (de quien se decía que iba a ir como candidato por el partido de Dato en las siguientes elecciones) y, por supuesto, antes de su asesinato. Benito Pérez Galdós murió en enero de 1920 —hecho al que se alude como un suceso reciente en la escena cuarta—. Rubén Darío también había muerto en 1916 y, aunque no había estado en el entierro de Alejandro Sawa, sí leyó la carta que le escribió Valle-Inclán dándole cuenta de la situación en que quedaban la viuda y la hija, y de la necesidad que tenían de recibir ayuda. La revolución rusa tuvo lugar en octubre de 1917, y en Luces de bohemia se habla de ella como de un hecho de referencia histórica. El mismo Maura (“¡Muera Maura! ¡Muera el gran Fariseo!”, grita Max en la escena cuarta), cesado después de la Semana Trágica, volvió a ser ministro en 1918, en 1919 y en 1921. “Los ultraístas son unos farsantes”, dice Max, pero los ultraístas no aparecieron hasta el año 1918, nueve años después de la muerte de Sawa. Dorio de Gádex menciona a García Prieto como presidente del gobierno, pero García Prieto fue presidente del gobierno en cinco ocasiones desde 1912 a 1923: ¿a cuál de ellas podría estar refiriéndose Dorio de Gádex? En cuanto al sargento Basallo, un personaje de la guerra de Marruecos cuyo nombre cita Max (escena cuarta) como posible sucesor de Galdós en la Academia, no volvió a España convertido en un héroe hasta enero de 1923.

Todos estos datos de actualidad y otros suponen que en Luces de bohemia, más que registrar los hechos de un año concreto, Valle-Inclán ha querido resumir una época y, prescindiendo de limitaciones temporales, ha preferido que el tiempo histórico de la obra resulte indeterminado (entre 1909 y 1923). Esto tendría que servirnos para recordar que una obra literaria se rige fundamentalmente por las reglas de la ficción, aunque incluya referencias históricas y personajes de la actualidad.

¿De qué mal morirá? , de Francisco de Goya.

El esperpento
Valle-Inclán había empezado a hablar del esperpento antes de que la palabra apareciera como subtítulo de Luces de bohemia en la versión por entregas (1920) y en las siguientes. Incluso varias de sus obras anteriores pueden calificarse de preesperpentos (no podemos pararnos aquí a comentarlas; pero digamos que Pedro Salinas, en el estudio citado más abajo, fue uno de los primeros críticos que analizó los precedentes del esperpento en Valle-Inclán). De hecho, es muy posible (no podemos probarlo) que en la concepción del esperpento de Valle-Inclán tuviera algo que ver el historiador y políglota Julián Juderías, traductor de Pushkin, Gógol, Tolstoi, Andréiev, Chéjov y muchos otros. Juderías, como Valle-Inclán, colaboraba en la revista La Ilustración Española y Americana (1869-1921). Su actividad como historiador causó un fuerte revuelo en los medios intelectuales españoles de entre 1914-1918, pues suya es la resurrección del concepto de leyenda negra, al que se alude en varios momentos de Luces de bohemia (aunque su nombre no sale a relucir cuando se habla de esta obra, al menos que sepamos). Es más, podríamos decir que Valle-Inclán se suma con su negro diagnóstico a las voces que contribuyeron a propagar ese concepto después de que Juderías hubiera intentado refutarlo en La leyenda negra y la verdad histórica. Veamos algunos ejemplos.

Max Estrella, en la escena segunda, quizás haciéndose eco del tópico de África empieza en los Pirineos, atribuido unas veces a Víctor Hugo y otras a Alejandro Dumas, sostiene que “España, en su concepción religiosa, es una tribu del Centro de África”. Más adelante, en la escena undécima, afirma que “La Leyenda Negra en estos días menguados es la historia de España” y en la duodécima añade que “España es una deformación grotesca de la civilización europea”. Así que Max Estrella, al contrario que Juderías, parece tener asumidas las premisas de la llamada leyenda negra, y las utiliza para justificar el sentido del esperpento.

Efectivamente, poco antes de morir, en la escena duodécima, Max Estrella canaliza toda la experiencia de esa noche y de su vida en dar a la luz la teoría del esperpento, como un último destello de su ingenio. Llega a esta teorización después de haber alcanzado en la escena anterior la cima de su vergüenza y de su rabia por la tragedia del Niño Muerto y la ejecución extrajudicial de Mateo: “Nuestra vida es un círculo dantesco. Rabia y vergüenza”, le dice a Don Latino poco antes de invitarle a tirarse los dos por el Viaducto a modo de suicidio regenerador.

Para hacer más gráfica su teoría recurre a Goya (“El esperpento lo ha inventado Goya”), por sus cuadros y grabados con personajes grotescos, y a las imágenes reflejadas en los espejos de la calle del Gato (“Los héroes clásicos reflejados en los espejos cóncavos [de la calle del Gato] dan el Esperpento”). El nombre de Goya remite a muchas de sus pinturas y grabados (por ejemplo, de la serie de los Disparates) en que aparecen personajes animalizados o caricaturizados de manera grotesca. En cuanto a “los espejos de la calle del Gato” (en realidad, la callejuela se llamaba Álvarez del Gato), Pedro Salinas escribe que los recordaba de cuando niño:

“En la pared exterior de un negocio de ferretería […] había hecho colgar el dueño […] dos espejos de deformación: el uno que estiraba las figuras de los mirantes […]; el otro que los ensanchaba sin compasión […] ¿Cómo iba yo a pensar [de niño] que en aquellos espejos donde yo me deportaba inocentemente iba a tomar lecciones de retórica […] don Ramón María del Valle-Inclán?”.

Valle-Inclán no quiere esperpentizarlo todo, no quiere poner delante de los espejos deformantes a cualquier personaje, solamente a algunos. (Este procedimiento diferenciador ya lo había utilizado Goya en, por ejemplo, el cuadro “El 3 de mayo en Madrid”, más conocido como “Los fusilamientos del 3 de mayo”, donde vemos que quienes disparan no tienen rostro, están deshumanizados, mientras que las víctimas son perfectamente reconocibles como personas sufrientes.) La prueba es que en Luces de bohemia no todos los personajes están esperpentizados, no todos aparecen ridiculizados o deformados. Ni Madama Collet ni Claudinita, ni Mateo ni la Madre del Niño Muerto aparecen esperpentizados: ¿por qué? Porque son personajes dignos que le merecen consideración y respeto. Tampoco Rubén Darío y el Marqués de Bradomín aparecen caricaturizados: están vistos con naturalidad, sin gesticulaciones ni actitudes degradantes.

Por eso tiene razón Ruiz Ramón cuando aclara que “lo que se esperpentiza, más que a personajes concretos, es la realidad histórica, el mundo del entorno al que se le ha amputado, hasta hacerla imposible, toda imposibilidad de nobleza y grandeza, propias del mundo de la tragedia [clásica]”, pues, según Valle-Inclán hablando por boca de Max Estrella: “El sentido trágico de la vida española sólo puede darse con una estética sistemáticamente deformada”. Es decir, para que haya esperpento tiene que haber un componente histórico trágico. Por eso la primera versión de Luces de bohemia, aunque se calificara de esperpento, no lo llegaba a ser del todo: le faltaban las referencias más dramáticas a la actualidad política (escenas sexta y undécima).

El entierro de la sardina de Francisco de Goya.

Además de las referencias a los espejos deformantes y a los grabados de Goya para describir lo que significa el esperpento, Valle-Inclán se refirió a veces a la manera de mirar los personajes por parte del artista: “Creo que hay tres modos de ver el mundo, artística o estéticamente: de rodillas, en pie o levantado en el aire. Cuando se mira de rodillas […], se da a los personajes, a los héroes, una condición superior a la humana […] Así Homero atribuye a sus héroes condiciones que en modo alguno tienen los hombres. […] Hay una segunda manera, que es mirar a los protagonistas novelescos como de nuestra propia naturaleza, como si fuesen nuestros hermanos […]. Esta es la manera […] [de] Shakespeare. […] Y hay otra tercera manera, que es mirar al mundo desde un plano superior, y considerar a los personajes de la trama como seres inferiores al autor, con un punto de ironía […] Esta manera es ya definitiva en Goya […] y en los esperpentos, el género literario que yo bautizo con el nombre de esperpentos.” (Gregorio Martínez Sierra, “Hablando con Valle-Inclán”, ABC, 7 de diciembre de 1928).

A esas declaraciones habría que añadir un matiz. Valle-Inclán empezó considerando los esperpentos un “género literario” teatral, pues consideraba que era una variante grotesca de la tragedia, pero más tarde aplicó la misma mirada degradante a los personajes de la novela, y el resultado fueron Tirano Banderas (1927) y la serie de El Ruedo Ibérico (1927-1932). Por tanto, el esperpento, más que un género literario, habría que considerarlo en puridad una forma de tratar una realidad trágica de modo grotesco para acentuar su carácter absurdo y obligar al lector a descubrir lo que la fealdad esconde.

Carlos Mensa (1936-1982)

Expresionismo y esperpentismo
Aunque Valle-Inclán diseña el esperpento como una fórmula para representar la realidad española y lo presenta como resultado esencialista del ser de España, lo cierto es que esa manera de mirar el mundo no es exclusiva del mundo hispánico por mucho que se empeñe el autor. Basta mirar cuadros de algunos expresionistas alemanes (Otto Dix, Max Beckmann, Georges Grosz, etc.) para darse cuenta de que también ellos esperpentizaban o veían grotescos determinados aspectos de su entorno por trágicos que fueran, incluso desde antes de que Valle-Inclán se impregnara de esa mirada. En el campo de la pintura, El Bosco, El Greco o Goya, modelos para el esperpentismo, han sido considerados igualmente precedentes del expresionismo. Pero el expresionismo alemán no abarcó solo el mundo de la pintura y las artes plásticas, sino que se extendió a otros campos, como la música, el cine, la literatura, etc. Ahora bien, aunque todo es comparable y el expresionismo y el esperpentismo presenten a veces unos resultados estéticos parecidos (las pinturas de Gutiérrez Solana y de Carlos Mensa, por poner solo dos ejemplos, son, a la vez, puro expresionismo ibérico y esperpentismo), por razones didácticas y metodológicas tal vez convenga no confundirlos y tener presente siempre que el esperpentismo es un modo de mirar subjetivo definido por Valle-Inclán como expresión crítica de la realidad trágica española.

Pragerstrasse (1920) de Otto Dix

Mecanismos de esperpentización
En Luces de bohemia se emplean varios recursos para conseguir un efecto esperpéntico. El más inmediato, el que primero vemos, es la degradación de los espacios que debieran ser dignos y no lo son: “el guardillón” donde viven Max y su familia, la librería de Zaratustra convertida en una “cueva”, las calles enarenadas o llenas de cristales rotos por las manifestaciones, la taberna mal iluminada de Pica Lagartos donde las personas devienen “bultos” y “sombras”, el despacho del Ministro que parece una casa de juego, etc. Poco después llama la atención la expresividad de los nombres, que tienen una intención paródica o cómica o contrastan con la persona que lo ostenta. Max Estrella, que a sí mismo se llama Mala Estrella, es ciego, no ve la luz de las estrellas, y su estrella, en todo caso, ya está declinando. Don Latino de Hispalis, a pesar de su nombre rimbombante, anda borracho gran parte del día, roba al ciego al que tendría que guiar y escribe novelas folletinescas de baja categoría. El Rey de Portugal es un rufián que vive a costa de su querida. Pitito, otro nombre burlesco que no inspira respeto (lo mismo que el de Serafín el Bonito), es el capitán de la policía. Y así podríamos seguir con otros nombres (Pica Lagartos, el Pollo del Pay Pay, etc.).

Otro recurso consiste en la animalización, unas veces a través de las acotaciones (“Zaratustra, abichado”, escena segunda) y otras por boca de algún personaje: Max Estrella va identificando a Don Latino con diversos animales a lo largo de su travesía: “mi perro” (escena octava), “Como te has convertido en buey, no podía reconocerte” (escena duodécima), “Vengo aquí […] guiado por el ilustre camello Don Latino de Hispalis”, etc. En ocasiones, las personas hablan o se comportan como animales: “¡Miau” (dice el borracho de la escena tercera); “¡Miau!” (dice Don Latino en la escena duodécima); “Don Latino comienza a cocear en la puerta” (escena duodécima)… En otros casos son los mismos animales los que parecen intercalar sus voces en los diálogos: “¡Fu! ¡Fu! ¡Fu!”, dice el Gato; “¡Guau!”, responde el Perro; “¡Viva España!”, replica el Loro (escena segunda). Esta forma de deshumanizar y denigrar a los personajes (la animalización), puede manifestarse de manera ofensiva: “Tú, gusano burocrático, no sabes nada. ¡Ni soñar!” (Max Estrella dirigiéndose al Guindilla, escena quinta). Una variante deshumanizadora sería la cosificación (hablar de las personas como si fueran cosas): “Traigo detenida una pareja de guindillas”, dice Max Estrella a Serafín el Bonito (escena quinta). La intervención de borrachos, de personas que parecen haber perdido su dignidad, es otra constante, a veces trucando o deformando las palabras para acentuar lo grotesco del momento: “Cráneo previligiado”, son las palabras más definitivas contra Don Latino.

Ahora bien, siendo la animalización un recurso degradante, puede sorprender que a Rubén Darío, que no está esperpentizado, se le describa groseramente (“Allá está como un cerdo triste”), pero debe advertirse que es don Latino, un personaje sin credibilidad, quien incurre en semejante comparación y que, inmediatamente, Max Estrella se la desautoriza recordándole que Rubén Darío “¡Es un gran poeta!” (escena novena).

Otros modos tienen que ver con la aparición de los personajes de forma grotesca; es el caso del Ministro, que presenta un aspecto completamente inapropiado para su cargo: “Su Excelencia abre la puerta de su despacho, y asoma en mangas de camisa, la bragueta desabrochada, el chaleco suelto, y los quevedos pendientes de un cordón, como dos ojos absurdos bailándole sobre la panza” (escena octava). O como si fueran fantoches (caso de Zaratustra), locos (“¡Está usted loco!”, le dice Dieguito a Max) o máscaras de carnaval (caso de la Vieja Pintada de la escena décima)…

Pero, en fin, lo más determinante y característico del esperpento en cuanto reflejo de la realidad española es el amargo contraste entre la tragedia que vive España y la actitud grotesca que ofrecen quienes representan al Gobierno. O, en un plano menos abstracto, la tragedia que viven algunos personajes y la respuesta inadecuada y absurda con que responden otros. Así, ante el dolor de la Madre del Niño Muerto, a Don Latino no se le ocurre otra cosa que decir que “Hay mucho de teatro”, algo parecido a lo que dirá mientras agoniza Max: “Estás completamente borracho, y sería un crimen dejarte la cartera encima”. En el velatorio, mientras Madame Collet y Claudinita lloran la muerte de Max, Don Latino llega completamente borracho con un perrito que salta sobre el féretro y tuerce una vela, y Basilio Soulinake, sin mala intención pero con muy poco sentido de la realidad, organiza una comedia macabra en torno al supuesto estado cataléptico en que se encuentra Max. Y en la escena final, un grupo de borrachos presidido por Don Latino habla de las dos mujeres muertas (“las gachís”, las llama el Chico de la Taberna) con desvergüenza y sin la más mínima compasión.

¡Tú que no puedes!, de Francisco de Goya.

La lengua
Todos los procedimientos anteriores para conseguir un efecto esperpéntico son traducibles o adaptables a otras lenguas y a otros ámbitos culturales, no así la expresividad específica de la lengua empleada en los esperpentos. Valle-Inclán tenía un oído prodigioso para escoger o para inventar las palabras más apropiadas para conseguir un efecto de fealdad y mugre (“abichado”, “acucándose”, “ahueca”, “amurriada”, “bebecua”, “briago”, “cabalatrina”, “cachiza”, “carcunda”, etc.) . Igual que ocurre con la poesía de cualquier lengua, que pierde parte de su significado al traducirse, pues nunca se puede obtener en otras lenguas el mismo efecto sonoro que en la de origen, en los esperpentos, por la fuerza de lo que Jakobson llamaba la función poética de la lengua, la materia verbal es tan rica, tan significativa y tan profundamente poética, que es difícil que pueda encontrar una equivalencia total en otras lenguas.

Efectivamente, mientras que se ha discutido a menudo sobre la coherencia política de Valle-Inclán o sobre el alcance moral de los esperpentos, nadie parece poner en duda actualmente que Valle-Inclán emplea una “lengua total”, una lengua de gran riqueza léxica que trata de abarcar diversos registros y niveles lingüísticos (desde el lenguaje más culto plagado de latinismos, al más popular sazonado de vulgarismos). Sin embargo, no siempre fue así: a algunos académicos, como a Emilio Cotarelo (véase Caudet, pág. 345), el castellano de Valle-Inclán les parecía demasiado impuro (lo que más gusta ahora), demasiado abierto a recoger todas las hablas independientemente de su consagración literaria. Por eso mismo, para paliar posibles dificultades de comprensión léxica, muchas ediciones de Luces de bohemia suelen ir complementadas por un glosario, es decir, por una relación de palabras que tienen un significado especial en el texto o que no aparecen recogidas en el Diccionario de la Real Academia (DRAE) por tratarse de palabras poco usuales, de argot o inventadas por el propio autor. La riqueza verbal se manifiesta tanto en las acotaciones (minuciosas, detalladas, más profusas…) como en los diálogos (escuetos, rápidos, cortantes… cuando el ritmo así lo exige).

Valle-Inclán tenía muy buen oído para captar y recordar las particularidades del habla de la gente con la que se encontraba. Sin ir más lejos, en cada escena de Luces de bohemia los personajes que intervienen quedan caracterizados no solo por lo que dicen sino por su forma de hablar. En la primera escena, llaman la atención los giros galicistas de Madama Collet (“No tomes ese caso por ejemplo”, “¡Oh, sería bien!”…), como más adelante llamará la atención el peculiar castellano de Basilio Soulinake (“Yo tengo estudiado durante diez años medicina”). No extrañan, en cambio, los latinismos en boca de Don Peregrino Gay (“¡Salutem plúrinan!”, escena segunda) o de Max Estrella (“¡Alea jacta est!”, escena sexta), pues ambos son escritores cultos y pueden cambiar fácilmente de registro lingüístico según el caso. En la taberna de Pica Lagartos, el Chico de la Taberna ofrece entre sus palabras vulgarismos con viejo sabor popular (“Desque”, “entodavía”…), con algún que otro ejemplo de ultracorrección (“finado difunto”) y coloquialismos de fuerte expresividad (“torció la gaita”, por “torcer el cuello”), y la Pisa Bien deleita con su hablar castizo: “Es menester apoquinar tres melopeas, y este caballero está afónico” (por “Es menester pagar tres pesetas, y este caballero no tiene dinero”). Entre los modernistas de la escenas cuarta y séptima son habituales las citas literarias (“¡Padre y Maestro mágico…!”, en homenaje a Rubén Darío) y el lenguaje metafórico engolado (“el traje de luces de la cortesía”); Max Estrella opta en algunos momentos por utilizar sarcásticamente gitanismos o latinismos (“yo también chanelo el sermo vulgaris”), y en el despacho del ministro se oyen locuciones de tipo administrativo (“Salga usted sin hacer desacato”, dice el ujier).

En fin, bastaría añadir a los ejemplos ya señalados una breve relación de palabras para corroborar la expresividad de la lengua en Luces de bohemia y su diversidad de orígenes: acuñaciones del autor (“billetaje”, “chispones”, “encurdado”…), arcaísmos (“discretear”, “charrascos”…), galleguismos (“agalgada”, “extravagar”, “entrapadas”, “cepones”…), madrileñismos (“beatas”, “pápiro”, “guindillas”…), argots (“coime”, “chola”, “herramienta” referido a la navaja…), esoterismos (“camarrupa”, “elementales”, “karma”, “Gnosis”…), anglicismos (“carrick”., “macferlán”..), galicismos (“Journal”, “madama”…), gitanismos (“cañí”, “mangue”, ”parné”, “dar mulé”, “camelar”, “chanelar”, “apañar”…), americanismos (“briago”…), italianismos (“santi boni barati”…), apócopes (“Delega”, “poli”, “pipi”, “propi”, “apré”…), helenismos (“eironeia”, “eureka”…), coloquialismos (“calvorota”, “chivo loco”, “guasíbilis”…), eufemismos (“colgar la capa” por empeñarla, esperar “la visita del nuncio” por la menstruación…), vulgarismos (“ajuntamos”, “u séase”, “cuála”, “dilustrado”, “espantás”…), expresiones coloquiales (“hacer la jarra”, “quedar de un aire”, “estar marmota”…), lenguaje jurídico (“vindicta pública”…), etc.

Rubén Darío (1867-1916)

El sentido de la obra
¿Qué se propuso transmitir al público Valle-Inclán cuando escribió Luces de bohemia? ¿Qué sentido podemos entrever en su obra? Como toda obra compleja, su significado es polivalente, irreductible a una sola idea. Por tanto, todo lo que se pueda decir al respecto se quedará corto. Además, en una obra de teatro cada personaje representa un tipo humano y sus opiniones, sobre todo las de algunos personajes, los que quedan más descalificados, no tienen por qué identificarse con las de Valle-Inclán. En cuanto a Max Estrella, no olvidemos que Valle-Inclán toma distancias con respecto a él desde la primera línea cuando lo califica de hiperbólico.y, por tanto, advierte que no debe tomarse al pie de la letra todo lo que pueda decir- Pero teniendo en cuenta que los temas y subtemas dominantes siempre apuntan al objetivo que el autor persigue, podríamos hablar de la crítica a la sociedad española de la época, la obsesión por la muerte, la búsqueda de un género literario (el esperpento) capaz de reflejar la especifidad de la tragedia de España, el significado de la religión, la decadencia de la bohemia, la superchería de los sistemas esotéricos, las polémicas entre corrientes literarias, etc.

Las referencias a la actualidad política —vista, a veces, como una prolongación de la Historia— son tan abundantes y directas (“[Nuestro] primer humorista es Alfonso XIII”, dice Dorio de Gádex, por “haber hecho presidente del Consejo de Ministros a García Prieto”), que podría decirse que la obra radiografía la sociedad española de la Restauración y la disecciona como una época de mentira, de violencia, de injusticia, de infamia, de ineptitud y amoralidad política. Como una época que no ha sabido romper con el pasado (“En España siempre reina Felipe II”, afirma Dorio de Gádex) y contra la que de poco vale el desdén del poeta bohemio, ya en las últimas, y menos si cabe la poesía del ultraísmo, escapista y lúdica, según dictamina Max.

Entonces, ¿qué hacer?, se preguntaba a los poetas de la época. Lo que le toca hacer al artista, según Valle-Inclán, lo vislumbra Max Estrella en su abrazo con el obrero: tratar de unir a las fuerzas de la cultura y las del trabajo. Max Estrella ya ha llegado tarde para ver esa unión, pero imagina, al menos, un nuevo género literario, una nueva forma artística de entender la realidad española: el esperpento, donde se cruzan una realidad social trágica y un punto de vista artístico deformante.

La obra contiene asimismo una reflexión sobre cómo afrontar la muerte. Desde el primer momento conocemos la actitud estoica de Max Estrella ante la posibilidad de morir: nada puede ser peor para él que seguir viviendo como hasta ese momento. No le importa hablar de la muerte ni con Madama Collet ni con Rubén Darío, que, en cambio, más supersticioso, no quiere hablar de ella, ni siquiera se atreve a nombrarla por su nombre, sino con una alusión respetuosa (“Max, amemos la vida, y mientras podamos, olvidemos a la Dama de Luto”). Son cinco las muertes que aparecen en la obra: tres ocurren en la calle (el anciano Max, el joven Mateo y el niño anónimo de la escena undécima; el primero muere de frío; los otros, por la acción de las balas de la policía); en cuanto a las dos mujeres, madre e hija, las dos parecen morir por propia voluntad antes que seguir viviendo en la miseria y en la soledad más absoluta. La muerte voluntaria ya había sido evocada como una solución digna por Max Estrella cuando le propone a don Latino arrojarse por el viaducto (“Te invito a regenerarte con un vuelo”), pero Don Latino está muy lejos de esas inquietudes.

En cuanto a la religión, ha de repararse en que aparece en varios momentos, prueba de lo mucho que le importaba a Valle-Inclán como búsqueda de una salida a la incertidumbre de la muerte. En la conversación entre Don Peregrino y Max, se compara el sentimiento religioso en Inglaterra y en España, se censuran el estilo y la concepción religiosa predominante en España y se aboga por una vuelta a las verdades más elementales de los Evangelios, lejos de la pompa del catolicismo: “Hay que resucitar a Cristo”, proclama Max. El tema vuelve a abordarse en la conversación entre Max Estrella y Rubén Darío (escena novena): mientras que Rubén Darío se declara creyente, Max se muestra ahora escéptico o, por lo menos agnóstico, como si no acabara de definirse. En la penúltima escena, se repasa el tema de la religión cristiana en la conversación entre Rubén Darío y el Marqués Bradomín, en este caso para contrastarla con el paganismo y defender que sirva para divinizar a la muerte. (Como curiosidad, debe recordarse que Valle-Inclán, en su lecho de muerte en enero de 1936, rechazó recibir los últimos auxilios religiosos.)

Las referencias al esoterismo, a la numerología (el capicúa del número de lotería), a los horóscopos y a la Teosofía, aunque también frecuentes, suelen estar en boca de personajes poco creíbles, como Don Latino, que las utiliza para darse importancia (“Ustedes acabarán profesando en la Gran Secta Teosófica. Haciéndose iniciados de la sublime doctrina”, les dice a Don Gay y a Max cuando hablan de fundar una nueva religión cristiana). Sin embargo, cuando Don Latino encuentra a alguien como Don Filiberto, que se las da también de experto en esoterismo y teosofía, don Latino retrocede y admite no saber cuáles son sus creencias. Posteriormente, en cambio, ante Rubén Darío, que se las da de aficionado, don Latino vuelve a sacar pecho y presume de entendido en Teosofía. Ante el desdén de Max por el tema, Rubén Darío, opta por ser conciliador y plantea que los seres humanos no comprendemos lo que se esconde detrás de los prodigios del mundo. A partir de lo que se dice sobre estas cuestiones, se deduce que para Valle-Inclán no eran nada más que paparruchadas que habían corrido por las tertulias de la bohemia como una moda pasajera, como una falsa alternativa a la religión. Que lo que contaba y le preocupaba era la muerte y que ante ese temor poco podía la religión, pero menos todavía el esoterismo.

Luces de bohemia, por la compañía La Perla 29, dirigida por Oriol Broggi (2012).

Las polémicas sobre los gustos literarios, tan propias de la bohemia, asoman en varios momentos. Que aparezcan como personajes Rubén Darío, padre del Modernismo en castellano, y el Marqués de Bradomín, protagonista de las Sonatas y sosias del propio Valle-Inclán, significa por varios motivos resucitar la juventud del propio autor aunque sea de una manera indirecta. Es decir, esos dos personajes le sirven a Valle-Inclán para resituarse respecto a su obra modernista. Pero, además, las referencias a otras autores son abundantes. Se cita o se parodia en varios momentos a Calderón de la Barca (“Mal Polonia recibe a un extranjero”, “Yo soy el dolor de un mal sueño”, “Para medrar hay que ser agradador de todos los Segismundos”…), se despotrica contra Ibsen (“¡No me aburras con Ibsen!”, le suelta energuménicamente Max Estrella a Dorio de Gadex), se desdeña a los ultraístas (“Los ultraístas son unos farsantes”) y se rinde homenaje a Shakespeare en una escena con numerosas referencias a Hamlet. Todas estas alusiones literarias deben entenderse como ejemplos de las tendencias estéticas que no podían servir para plasmar la sociedad española contemporánea. Para Valle-Inclán esa tarea ya solo podía encararse con el esperpento.

En Luces de bohemia se dan cita, pues, ciertas obsesiones personales del autor con sus inquietudes intelectuales sobre la realidad social española y sobre cómo captarla artísticamente. Al conjurar sus obsesiones (el miedo a la muerte, las dudas religiosas, la nostalgia del mundo perdido de la bohemia, el recuerdo de Rubén Darío y otros amigos muertos…), parece librarse parcial o totalmente de ellas, y en ese sentido la obra tiene mucho de desahogo, de liquidación de un mundo. En cuanto a la reflexión sobre España y sobre cómo captar artísticamente su tragedia, Valle-Inclán alcanza una revelación: el esperpento. Un hallazgo personal que seguiría cultivando hasta la muerte.

Luces de bohemia, por la Compañía Lope de Vega, dirigida por José Tamayo, en el Teatro Español de Barcelona.

Conclusión
Muchas veces se ha dicho que la literatura no cambia el mundo, sino que cambia a las personas que pueden cambiar el mundo. No podemos saber hasta qué punto Luces de bohemia hubiera podido transformar políticamente al público de su tiempo si la obra se hubiera representado en los teatros de entonces; pero la obra no se estrenó teatralmente en España hasta 1970 (por la compañía Lope de Vega, bajo la dirección de José Tamayo), cuando el efecto revulsivo ya no podía ser el mismo que en su momento. Desde entonces no ha dejado de representarse periódicamente a cargo de grandes compañías (grupo Akelarre, Centro Dramático Nacional, La Perla 29, etc.). En cuanto al efecto que tuvo su lectura en el momento de su publicación, sabemos de la admiración que la obra de Valle-Inclán en general produjo en muchos intelectuales (Rivas Cherif, Manuel Azaña, Luis Araquistáin, Federico García Lorca, Pedro Salinas, Luis Cernuda…), pero no resulta posible establecer en qué medida contribuyó a aumentar la indignación social que llevaría a la caída de la Dictadura de Primo de Rivera y desembocaría en el advenimiento de la II República. Lo cierto es que desde que apareció esta obra ha sido habitual utilizar la palabra esperpento para descalificar algunas acciones políticas. La palabra, con todos sus derivados (esperpentismo, esperpentizar…), ha quedado en la lengua como un recurso para aludir al desbarajuste de ciertas situaciones. Esto significa que el sentido político y estético de la obra fue calando en la sensibilidad del público, incluso entre aquellos que no la habían leído o no la habían visto representar. Es algo parecido a lo que ocurre con términos como dantesco, quijotesco o kafkiano, que han pasado al uso lingüístico sobrepasando el sentido original que pudieran tener. Es más, el mismo adjetivo valle-inclanesco, aunque menos sonoro que esperpéntico, ha pasado a ser su equivalente.

Las obras literarias, salvo casos excepcionales, actúan en la conciencia de la gente a veces con efecto retardado, no inmediato. Sea como sea, el teatro de Valle-Inclán, tanto leído como representado, sigue interesando y sorprendiendo al público, sigue transmitiéndole ideas y emociones, y eso es una demostración de que sigue vivo. Que así sea por mucho tiempo.

F. Gallardo

Bibliografía consultada

  • Valle-Inclán, Ramón del, Luces de bohemia, ed. de Alonso Zamora Vicente. Madrid, 1989 (23ª edición).
  • Valle-Inclán, Ramón del, Luces de bohemia, ed. de Alonso Zamora Vicente y apéndice y glosario de Joaquín del Valle-Inclán. Madrid, 2000 (40ª ed.).
  • Valle-Inclán, Ramón del, Luces de bohemia, ed. de Francisco Caudet. Madrid, 2018 (3ª. ed.).
  • Sawa, Alejandro, Iluminaciones en la sombra, ed. de Iris M. Zavala. Madrid, 1977.
  • Baroja, Pío, El árbol de la ciencia. Madrid, 1982 (20ª ed.).
  • Alberca, Manuel, La espada y la palabra. Vida de Valle-Inclán. Barcelona, 2015 (3ª ed.).
  • Salinas, Pedro, “Significación del esperpento o Valle-Inclán, hijo pródigo del 98” y “Valle-Inclán visto por sus coetáneos”, en Literatura española del siglo XX. Madrid, 1970.
  • Cernuda, Luis, “Valle-Inclán”, en Poesía y literatura I y II. Barcelona, 1971.
  • Aznar Soler, Manuel, “Bohemia y burguesía en la literatura finisecular”, en Modernismo y 98 (José Carlos Mainer), vol. 6 de Historia y crítica de la literatura española (Francisco Rico). Barcelona, 1980.

Adenda.- Según comunicación personal escrita del profesor José María Paz Gago (Universidade da Coruña, 15 de septiembre de 2020), “las cuartillas manuscritas de la pieza de 1918, existentes en el Archivo familiar Valle-Inclán Alsina”, confirman que desde el primer momento la obra de Valle-Inclán constaba de quince escenas, y si no se publicó completa en las páginas de la revista España fue por decisión de su director, Luis Araquistáin. Esta revelación deshace el supuesto de que Valle-Inclán hubiera ampliado la obra en 1924 con nuevas escenas, como se había creído hasta ahora, y anula parcialmente algunas de las premisas cronológicas sobre las que se sustenta nuestra argumentación. Lamentamos este malentendido histórico y agradecemos la aclaración del profesor Paz Gago. 

La Generació Greta

Amb motiu dels actes de cloenda del cinquantenari del Puig Castellar, li vam demanar una conferència sobre algun tema d’ecologia a Antonio Cerrillo, exalumne del nostre institut, periodista i redactor de Medi Ambient del diari La Vanguardia, i ens va proposar parlar de la Generació Greta i l’emergència climàtica. Per l’actualitat del tema plantejat i el seu interès, publiquem ara al nostre blog el text d’aquesta conferència amb l’objectiu que pugui servir de reflexió i estímul per actuar, cadascú amb les seves forces i possibilitats, davant de la crisi del medi natural. D’alguna manera, una jove sueca, Greta Thunberg sembla representar algunes de les principals inquietuds de tota una generació i, fins i tot, marcar un camí i una resposta activa a aquest repte planetari.

La Generació Greta

Moltes gràcies, bona tarda a tothom

Quan em van suggerir que dirigís unes paraules en aquest acte, per parlar sobre alguns dels assumptes d’actualitat, de seguida vaig pensar a parlar sobre l’emergència climàtica i sobre aquest fenomen social que he volgut anomenar generació Greta.

Sens dubte, vaig pensar en Greta Thunberg perquè recordava actes de protesta i d’ebullició juvenil viscuts en aquesta mateixa sala d’actes fa molts anys, quan tenia 13 o 14 anys.

Greta Thumberg és una referència per a molt joves del món.

Ella ha aconseguit que les veus crítiques contra la inacció davant del canvi climátic hagin arribat a guanyar un protagonisme que es també el d’una generació sencera.

La veu d’aquesta noia sueca de 16 anys va sonar sincera, rotunda, diàfana durant la seva intervenció en la conferència de l’ONU sobre canvi climàtic (que va tenir lloc a Katowice, Polònia, el desembre del 2018).

Amb les seves paraules va donar veritables cops a la consciència de molts dels assistents. Greta Thunberg, des de l’estrada, va fer envermellir el govern de la comunitat internacional pels insuficients avenços en la lluita contra l’escalfament del planeta. “La nostra biosfera està sent sacrificada perquè els rics de països com el meu puguin viure luxosament; però el patiment de moltes persones està pagant els luxes d’uns quants”, va etzibar.

Em sorprèn la maduresa d’aquesta noia, que parla com si portés a sobre un enorme pes de responsabilitat, en contrast amb la infantil despreocupació pròpia de les persones de la seva edat.

Ella s’ha erigit en una de les veus de les futures generacions, que demanen un desenvolupament econòmic no destructiu.

A ella, un escalfament molt acusat a final de segle no li sembla un fet tan llunyà i els seus efectes són percebuts com a molt evidents, a diferència dels grans, que veuen la crisi climàtica com un fet a llarg termini.

El 2078, Thunberg celebrarà el seu 75è aniversari. Llavors, “si tinc fills, potser em preguntaran per què la vostra generació no va fer res quan encara hi havia temps per actuar”, va deixar anar en el seu discurs.

Greta Thunberg va fer una meteòrica cursa cap a la fama des que a l’agost es va fer popular al seu país (i a mig món) per la vaga en solitari per protestar contra la inacció davant el canvi climàtic.

Cada matí, aquesta noia diminuta, amb pigues, trenes i somriure esquiu i fugaç, anava fins a la porta del Parlament suec, al centre d’Estocolm, per asseure’s a la vorera i desplegar la seva pancarta per protestar contra la inacció davant l’escalfament.

Vaga escolar pel clima. Greta Thunberg

Al principi, els seus companys de classe no van acceptar la vaga; però al final el seu gest va ser seguit a dins i a fora del país per molts altres joves del moviment per la justícia climàtica, que la van portar en braços a Katowice.

La seva protesta va sacsejar l’opinió pública sueca, tocada per l’onada de calor i els incendis forestals que havien desbordat la capacitat de resposta en l’estiu del 2018, l’any més calorós de la història d’aquell país (amb sèries meteorològiques que tenen 262 anys).

¿Per què fa la vaga?, li van preguntar moltes vegades.

“Estic fent això perquè ningú més no està fent res. És la meva responsabilitat moral fer el que pugui. Vull que els polítics donin prioritat al canvi climàtic, que posin atenció a aquesta qüestió i el tractin com una crisi”, solia contestar als qui li preguntaven per la seva protesta.

El seu activisme adolescent potser és el fruit d’una societat en què els omnipresents missatges a favor de la conservació del medi ambient han reaccionat amb els temors d’un canvi climàtic ràpid i fora de control.

De petita, els seus pares li deien que havia d’apagar els llums de casa, estalviar energia, reciclar, estalviar recursos naturals. Amb 8 anys va començar a sentir parlar de l’escalfament del planeta.

La va commoure “pensar que fóssim capaços de canviar la faç de la terra i la seva preciosa i fina capa de l’atmosfera que ens serveix de llar”, va escriure a The Guardian.

Per això, els seus primers passos cap a l’edat adulta estan farcits de reflexions que posen en evidència les incoherències dels grans.

Si la crisi climàtica és tan greu com diuen els científics, “per què aquesta no és la primera notícia quan encens la televisió, escoltes la ràdio o llegeixes els diaris?”; “si cremar combustibles amenaça la nostra existència, com podem continuar cremant-los?, per què no hi ha restriccions?, per què no és il·legal fer-ho?”, es pregunta. “Si, si, si…”

Greta Thunberg pateix el trastorn d’Asperger i ella mateixa admet que això li fa pensar que les coses són “blanques o negres”. No entén gaire bé “com la gent ha fet les coses tan complicades”.

Ja sabem que les coses són grises.

Però també són grisos els comportaments propis de l’immobilisme.

El seu trastorn també pot ser vist com l’evidència que les mancances personals poden convertir-se en nou potencial, en un missatge extraordinàriament necessari per transmetre al joves.

“Sento la gent dir que el canvi climàtic és una amenaça per a la seva existència; però s’actua com si no passés res”, repeteix.

Ara, és una persona influent.

L’he vista rebuda fa dos dias pel secretari general de l’ONU, Antonio Guterres; ha estat a Davos

Ha transmès als seus pares la seva preocupació per la crisi climàtica; la seva mare, una cantant d’òpera (Malena Ernman), ha confessat que ha deixat d’utilitzar l’avió per no augmentar les emissions de gasos, i ja és la referència per al Partit Verd suec, en un moment dolç (forma part de la coalició de Govern).

Ella ha entès la bretxa entre pobres i rics; entre generacions; entre nacions industrialitzades i en vies de desenvolupament.

I sap que el canvi climàtic és injust; no colpeja a tots per igual.

Els efectes de l’escalfament no obren una bretxa només entre països pobres i països rics, sinó també entre adults i joves, que són els que el patiran més,

Per això demana justícia climàtica.

Conseqüències del canvi climàtic

En aquest sentit, ella denuncia la gran petjada ecològica del seu país i demana als països rics que donin exemple a les nacions en desenvolupament. “Com podem esperar que l’Índia o Nigèria s’ocupin de la crisi climàtica si nosaltres no fem res i vivim per sobre de les nostres possibilitats?”, insisteix.

“Dieu que estimeu els vostres fills per sobre de totes les coses; però ens esteu robant el futur”, va dir a Katowice.

Ella és una veu potent dels joves.

Parafrasejant les seves paraules podríem dir: “Si uns quants nens poden ser notícia a tot el món pel fet de fer vaga i no anar a classe, imagineu-vos tot el que podríem aconseguir si realment es proposéssim fer coses més ambicioses, més destinades a millorar el futur”.

Greta Thunberg ha denunciat la inacció dels governs davant el canvi climàtic. I la seva protesta s’ha estès —i continua avui en dia, en tot el món— com un reguero de pólvora per nombrosos països.

Un dels efectes devastadors del canvi climàtic, el desglaç als pols

Greta Thunberg ha donat una empenta sorprenent al moviment per la justícia climàtica. Personifica els joves convençuts que el canvi climàtic marcarà la seva identitat com a generació.

El leitmotiv es resumeix en un eslògan que ha fet fortuna: “Can­viem el sistema, no el clima”.

Prop de 150.000 estudiants es van manifestar a França i a Bèlgica el primer cap de setmana de grans protesta per exigir als governs i el món econòmic polítiques ambicioses que donin resposta a la urgència reclamada pels científics.

Manifestacions a França i a Bèlgica contra el canvi climàtic

Els joves dels anys seixanta van convertir la guerra del Vietnam i el moviment hippy en bandera d’identitat. Altres protestes que simbolitzen una generació han estat la de la plaça Tiananmen o la primavera àrab.

En aquesta mateixa sala d’actes recordo l’assemblea de les protestes dels alumnes contra l’execució de Puig Antich, una mort horrible i indigerible per als adolescents dels anys 70.

Greta Thunberg està a punt de convertir-se en la líder d’aquesta nova generació. “Ha arribat l’hora d’actuar, i ha de ser ara”.

Una generació que reclama (i que hauria de reclamar) accions immediates per prevenir els efectes de l’escalfament i les seves seqüeles (onades de calor, desglaços de les glaceres de muntanya i al cercle Àrtic, clima extrem, elevació del nivell del mar i desplaçaments humans).

Les temibles conseqüències derivades d’un escalfament superior als 3ºC a finals de segle —com han anunciat els científics de l’ONU— no són, per a aquesta generació, un fet tan llunyà com li pot semblar a una persona d’edat avançada.

Ella ha desvelat amb una intuïció increïble la falta d’acció dels governs davant els efectes del canvi climàtic.

Vull també destacar el caire  de protesta de la mobilització, que té elements semblants als de la campanya antinuclear a Espanya dels anys vuitanta del segle passat, ja que respon a una actitud “educada i responsable” dels seus seguidors, en contrast amb les típiques queixes o explosions de mal humor que sempre culpen un tercer de tots els mals.

Resulta simptomàtic que aquesta protesta hagi tingut més ressò que moltes de les campanyes de sensibilització desenvolupades durant anys per les organitzacions conservacionistes, fet que prova la força de la convicció personal, les potencialitats individuals dels joves com a motor de canvi.

També s’ha erigit en la veu que sent amenaçat el seu futur. “El canvi climàtic posa en risc la nostra supervivència, però molts joves ho veuen d’una manera molt més palpable”, diu.

Aquesta preocupació se suma a la desesperança que molts joves ja tenen després de prendre consciència que “heretaran un planeta amb més males condicions” que el que van rebre els seus pares dels seus avantpassats.

Els científics han donat una clara alerta i ara els joves han pres consciència que són l’última generació amb possibilitats de gestionar aquest problema enorme.
Espanya, no ho oblidem, és un dels països més afectats pel canvi climàtic, amb efectes sobre les costes, l’aigua o els incendis forestals, entre moltes altres repercussions.
El crit de la generació Greta es va sentir com mai el dia 15 de març.

Vaga del 15 de març

Milers d’estudiants van protagonitzar en més de cent països una jornada de vaga contra la falta d’acció dels governs pel canvi climàtic. I la crida del moviment Fridays for Future, impulsat per l’adolescent sueca Greta Thunberg, va tenir un èxit indiscutible, i aquest és fruit de l’aliança dels joves amb les xarxes socials.

Catapultada per les xarxes socials, una consciència generacional global està creuant per primera vegada el planeta des de Sydney fins a Barcelona, des de Tòquio fins a Uganda, des de Berlín fins a Vanuatu.

Ja hem viscut la primera vaga estudiantil planetària i aquesta ha tingut com a fil conductor la demanda d’acció urgent per mitigar un escalfament que supera el llindar de seguretat, segons els climatòlegs de l’ONU.

Els joves van llançar un missatge que oscil·la entre l’amargor i l’optimisme, o entre la reivindicació i un cert caràcter naïf, però es van erigir en portaveus d’una reclamació sincera. Van donar una lliçó als grans: aconseguir un clima estable és l’únic motor d’esperança per a ells.

El 15-M climàtic ha arrelat a les grans capitals del món i ha encimbellat fins a l’avantsala del premi Nobel la diminuta figura de Greta Thunberg.

Antonio Cerrillo

Mil dones

2003

1 Diana Yaneth (28 anys)

2 Rocío Martín Céspedes (35 anys)

3 Zorla (35 anys)

4 Maite  L. (28 anys)

5 Isabel Regina Díaz (49 anys)

6 Silvia Scotto (31 anys)

7 Cristina P. A. (34 anys)

8 Encarnación  S. (80 anys)

9 Mónica P. H. (30 anys)

10 Rosario N. M. (76 anys)

11 María del Carmen Rodríguez (72 anys)

12 Gloria Sanz Silva (28 anys)

13 Manuela Penabella (71 anys)

14 Elena Martelo (28 anys)

15 Inmaculada C. M. (28 anys)

16 Antonia Borja Borja (49 anys)

17 Manuela Hermoso Caldera (38 anys)

18 Isabel María Rodríguez (38 anys)

19 Dora A. G. (40 anys)

20 María José F. (38 anys)

21 Daniela C. M. (16 anys)

22 Silvia B. V. (42 anys)

23 Yaiza Rodríguez (25 anys)

24 Liliana Rocío Moreno Potes (34 anys)

25 María Matilde Díaz (43 anys)

26 Dolores A. M. (48 anys)

27 María José  Robledo (28 anys)

28 Patricia Susana Manuel Conte (29 anys)

29 Cándida  F. (39 anys)

30 María Rosario Toro (35 anys)

31 María Sonia R. J. (30 anys)

32 Francineide (39 anys)

33 Ana María F. E. (52 anys)

34 María Victoria Cózar (35 anys)

35 Francisca Martín M. (45 anys)

36 Teresa G. S. (65 anys)

37 Carmen Amado González (35 anys)

38 Luz María Castillo García (32 anys)

39 Carmen M. G. (47 anys)

40 María M. S. (48 anys)

41 Ana María C. A. (28 anys)

42 Silvia C. C. (29 anys)

43 María Amparo Ebri (36 anys)

44 Felisa P. R. (37 anys)

45 María del Mar Miñana Adell (34 anys)

46 María Teresa González (72 anys)

47 Candelaria Padilla García (37 anys)

48 María Asunción Giménez (60 anys)

49 Margarita Veni Bonet (58 anys)

50 Rosenda Soler Ribas (40 anys)

51 Rocío (… anys)

52 Alejandra S. (20 anys)

53 Emilia del Carmen de Blas (50 anys)

54 Gertrudis Aranda (90 anys)

55 Francisca L. R. (48 anys)

56 Rocío Pereira Arrojo (22 anys)

57 María José (25 anys)

58 Susana Beatriz (30 anys)

59 María del Carmen M. R. (34 anys)

60 María Jesús Pérez Guzmán (27 anys)

61 María José R. G. (45 anys)

62 Dagmar S. (48 anys)

63 Cecilia Guerrero Martínez (31 anys)

64 María Rafaela D. M. (38 anys)

65 Concepción Jiménez (50 anys)

66 María del Carmen (36 anys)

67 Raquel Fuentes Jiménez (41 anys)

68 Gloria Palmira Blanco (57 anys)

69 Glenda Gynesth (26 anys)

70 María José Hidalgo Florido (34 anys)

71 Pilar Fernández Marín (40 anys)

2004

72 Pilar Crevillente (40 anys)

73 Matilde Agueda Moreno (81 anys)

74 Endurance (33 anys)

75 María Isabel Ferrer Segura (34 anys)

76 Laura Navarro (24 anys)

77 Josefa Fernández Loza (79 anys)

78 Verónica Caballero (27 anys)

79 María Elena Bouzos (31 anys)

80 Souad S. (24 anys)

81 Esmeralda Clavería (22 anys)

82 Ana López Alzira (39 anys)

83 Carmen (59 anys)

84 Encarnación Rubio (46 anys)

85 Margarita Pérez (53 anys)

86 María Ángeles T. (76 anys)

87 Luisa Fernanda (… anys)

88 Dolores García Ruiz (46 anys)

89 Irina P. (26 anys)

90 Jennifer Irene Lara Castillo (36 anys)

91 Silvia C. (31 anys)

92 Leonor Pérez (82 anys)

93 Melody Lleixà (15 anys)

94 Isabel (60 anys)

95 Beatriz G. V. (19 anys)

96 Amelia Pallarés (62 anys)

97 Khadija E. L. (24 anys)

98 Noelia S. O. (19 anys)

99 Carla Rodríguez (18 anys)

100 Casimira Martínez Valero (64 anys)

101 Betty de Jesús (42 anys)

102 María Candelaria Segura (70 anys)

103 Josefa A. F. (74 anys)

104 Ezequiela Mercedes Galdeano (60 anys)

105 Josefa Álvarez Pajares (71 anys)

106 Ana María M. (15 anys)

107 Fabiola Dolores G. N. (32 anys)

108 Manuela Morell (46 anys)

109 María del Carmen (40 anys)

110 Sandra Lorena (40 anys)

111 Julie Belvoir (34 anys)

112 Mercedes Bueno (39 anys)

113 Ana María Sánchez (37 anys)

114 María Nadia Lázaro Díaz (28 anys)

115 Carmen Soria (42 anys)

116 Agustina M. L. (52 anys)

117 Alejandra P. L. (31 anys)

118 Yauhenica (19 anys)

119 Antonia N. P. (88 anys)

120 Elisa Calderón Zubilaga (35 anys)

121 Shumei (43 anys)

122 Teodora H. (40 anys)

123 Josefina D. (79 anys)

124 Adama B. A. (27 anys)

125 María Teresa (55 anys)

126 Luz Amelia Duque (41 anys)

127 María Teresa S. G. (66 anys)

128 Alfonsa Mohedano R. (35 anys)

129 Liz Paola (15 anys)

130 Suxia (49 anys)

131 María Teresa Otero Vélez (36 anys)

132 Ana María (15 anys)

133 Christiane H. (60 anys)

134 Manuela V. Ll. (43 anys)

135 María de los Ángeles González (18 anys)

136 María del Carmen C. C. (33 anys)

137 María Victoria L. A. (54 anys)

138 Nicolasa (82 anys)

139 María Luisa Lizarbe (57 anys)

140 Alicia (33 anys)

141 Simona E. (34 anys)

142 Emilse T. T. (21 anys)

143 Rosa María Pinto (31 anys)

2005

144 Jenny Patricia (41 anys)

145 María (84 anys)

146 María Oelia (32 anys)

147 Veronika (26 anys)

148 Inmaculada (22 anys)

149 María M. (61 anys)

150 Amparo (23 anys)

151 Berta (22 anys)

152 Ana Rosa (25 anys)

153 Amina (31 anys)

154 Carmen (84 anys)

155 Renate (68 anys)

156 Irina (19 anys)

157 Isabel (… anys)

158 A. L. (32 anys)

159 María Isabel (21 anys)

160 María Isabel (52 anys)

161 Teresa Asunción (36 anys)

162 Agustina de los Ángeles (26 anys)

163 Rocío (24 anys)

164 Gregoria (44 anys)

165 Aisha (26 anys)

166 María (73 anys)

167 Mamona (34 anys)

168 Rosaura (82 anys)

169 Nelly Sully (44 anys)

170 Claudina (46 anys)

171 Argelin (37 anys)

172 Asunción (66 anys)

173 María Carmen (66 anys)

174 Irlanda Roxana (34 anys)

175 María Consol (55 anys)

176 Esther (35 anys)

177 Julia (39 anys)

178 Ana María (45 anys)

179 María Ángeles (24 anys)

180 Elena (27 anys)

181 María Josefa (41 anys)

182 Celine (… anys)

183 Isatou (18 anys)

184 Guadalupe (84 anys)

185 María Dolores (33 anys)

186 Patricia (17 anys)

187 María Antonia (48 anys)

188 Cinthia (19 anys)

189 María deL Carmen (43 anys)

190 Ana Isabel (38 anys)

191 Aintzane (26 anys)

192 Julia (77 anys)

193 Pilar (76 anys)

194 Dolores (33 anys)

195 Marioara (48 anys)

196 Yolanda (30 anys)

197 Clara Rosa (42 anys)

198 Susana (20 anys)

199 Aicha (38 anys)

200 Ana (31 anys)

2006

201 Piedad (39 anys)

202 Khadouj (40 anys)

203 Begoña (40 anys)

204 Marie Margot (27 anys)

205 Catalina (43 anys)

206 Alicia (35 anys)

207 María Elena (32 anys)

208 María Vanessa (28 anys)

209 Lydia (25 anys)

210 Marta (28 anys)

211 Monsterrat (34 anys)

212 Dominga (51 anys)

213 Ana Lucy (39 anys)

214 Flora (71 anys)

215 Benita (49 anys)

216 Isaura (30 anys)

217 Ana María (59 anys)

218 Susana María (40 anys)

219 Carmen (37 anys)

220 Nilda (36 anys)

221 María Emma (39 anys)

222 Dionisia (65 anys)

223 Mujer finlandesa (65 anys)

224 Elisa (74 anys)

225 Susan Elizabeth (44 anys)

226 María José (39 anys)

227 María (35 anys)

228 Pamela Liliana (35 anys)

229 María Elena (43 anys)

230 Aouchina (40 anys)

231 María Antonia (36 anys)

232 María Idoia (39 anys)

233 Eva María (32 anys)

234 Patricia (68 anys)

235 Ana María (29 anys)

236 Loredana (23 anys)

237 Rosario (70 anys)

238 Desirée (22 anys)

239 Silvana Maribel (18 anys)

240 María Dolores (42 anys)

241 Katarina (63 anys)

242 Ana Isabel (39 anys)

243 María del Rosario (34 anys)

244 María Dolores (49 anys)

245 Ana Belén (28 anys)

246 Vanessa (26 anys)

247 Malia (33 anys)

248 Janeth (32 anys)

249 Rocío (19 anys)

250 Carmen (54 anys)

251 María Mercedes (35 anys)

252 Lourdes (42 anys)

253 Khadija (35 anys)

254 Francisca (75 anys)

255 Carmen (16 anys)

256 Noura (29 anys)

257 Sandra Soledad (30 anys)

258 Lidón (34 anys)

259 Rocío (29 anys)

260 Beatriz (38 anys)

261 María de los Ángeles (74 anys)

262 Concepción (82 anys)

263 Concepción (43 anys)

264 María Josefa (80 anys)

265 Montserrat (31 anys)

266 Ana Belén (22 anys)

267 Ana María (44 anys)

268 María de los Ángeles (60 anys)

269 Beatriz (21 anys)

2007

270 Lidia Mercedes (47 anys)

271 Celia Ignacia (32 anys)

272 Rosario (37 anys)

273 Olimpia Ketti (38 anys)

274 Rita de Cassia (37 anys)

275 María del Carmen (66 anys)

276 María del Carmen (50 anys)

277 Virtudes (34 anys)

278 Noelia (33 anys)

279 Nadiya (25 anys)

280 Ángela (81 anys)

281 Gina Montserrat (35 anys)

282 Mercedes (58 anys)

283 Carmen Karen (25 anys)

284 María Concepción (47 anys)

285 Pilar (74 anys)

286 Fátima (29 anys)

287 Crina Lucía (36 anys)

288 María Rocío (34 anys)

289 Itziar (26 anys)

290 Flor María (30 anys)

291 Laura (22 anys)

292 Consuelo (83 anys)

293 María José (41 anys)

294 Gina (42 anys)

295 Nicoleta (22 anys)

296 Sandra (19 anys)

297 Ramona (29 anys)

298 Davinia (24 anys)

299 Lucía (51 anys)

300 Asunción (35 anys)

301 Isabel (43 anys)

302 Rigmor (67 anys)

303 Lucía (66 anys)

304 Ana Isabel (44 anys)

305 María Luisa (26 anys)

306 Nanci Paulina (30 anys)

307 Estrella (79 anys)

308 Concepción (42 anys)

309 María de los Ángeles (31 anys)

310 Aicha (46 anys)

311 Milagros (46 anys)

312 María del Carmen (45 anys)

313 Velia (76 anys)

314 Ana Mercedes (33 anys)

315 Nuria (47 anys)

316 Jessica María (26 anys)

317 Edelmira (56 anys)

318 Victoria (44 anys)

319 Sorina (20 anys)

320 Francisca (59 anys)

321 Margaret Mary (65 anys)

322 Maríalva (28 anys)

323 Mónica (27 anys)

324 Ascensión (64 anys)

325 Jennifer (29 anys)

326 Juana (57 anys)

327 María Pilar Martina (53 anys)

328 Fuensanta (34 anys)

329 Sara (32 anys)

330 Rosa Natividad (48 anys)

331 Yadira Mirella (25 anys)

332 Lidia (58 anys)

333 Shuwen (51 anys)

334 Francieli Percila (69 anys)

335 Elena María de los Ángeles (28 anys)

336 Yuyan (31 anys)

337 Esvetlana (30 anys)

338 Basilia (76 anys)

339 Marioly (28 anys)

340 María Luz (43 anys)

2008

341 Deborah Jane (42 anys)

342 Tatiana (30 anys)

343 Yolanda (44 anys)

344 Tatiele (20 anys)

345 María Dolores (53 anys)

346 Carmen (60 anys)

347 Ana (44 anys)

348 María Luisa (44 anys)

349 María Sagrario (48 anys)

350 Sophie Ivonne (44 anys)

351 Alexandra (21 anys)

352 Laura (22 anys)

353 Virma (43 anys)

354 María Jesús (55 anys)

355 María Victoria (49 anys)

356 Rebeca (25 anys)

357 Hilaria (61 anys)

358 Juana (54 anys)

359 Lidia (41 anys)

360 María Eugenia (37 anys)

361 Sylvina Jeannette (27 anys)

362 Gisele (33 anys)

363 Laura (19 anys)

364 Xiou (17 anys)

365 María Juana (67 anys)

366 María Jesús (38 anys)

367 María Rosa (39 anys)

368 Ximena (27 anys)

369 Fostine Marie (29 anys)

370 Paulina (80 anys)

371 Fátima (52 anys)

372 Gabriela (32 anys)

373 Josefa (39 anys)

374 María José (37 anys)

375 Eva (40 anys)

376 Tanta (48 anys)

377 María de León (37 anys)

378 Diana Gisela (20 anys)

379 María (18 anys)

380 Estíbaliz (72 anys)

381 Aellyka (25 anys)

382 Kristine (26 anys)

383 Blanca Oliva (42 anys)

384 Margarita (64 anys)

385 Natividad (53 anys)

386 Eki María (21 anys)

387 Laura (28 anys)

388 Fuensanta (46 anys)

389 María (42 anys)

390 Christine (65 anys)

391 Cecilia Natalia (25 anys)

392 Karen Alive (35 anys)

393 Encarnación (34 anys)

394 Vanessa (27 anys)

395 Dorkass (26 anys)

396 Rosa (27 anys)

397 Natalia (50 anys)

398 María Puy (42 anys)

399 Zhaoqin (37 anys)

400 Martha Lidia (41 anys)

401 Hortensia (72 anys)

402 María Teresa (43 anys)

403 Fabiola Mariana (30 anys)

404 Rocío (57 anys)

405 Rosario (25 anys)

406 Silvana (36 anys)

407 Gabriela Midonia Griselda (27 anys)

408 Pilar (71 anys)

409 María Mercedes (37 anys)

410 Anna (48 anys)

411 María del Carmen (42 anys)

412 María (63 anys)

413 Adela (29 anys)

414 Yaneth (24 anys)

415 Hanifa (52 anys)

416 Claritza (35 anys)

2009

417 Orfa Enith (27 anys)

418 Cristina (29 anys)

419 María Nieves (35 anys)

420 Juana María (35 anys)

421 Concepción (55 anys)

422 Francisca (65 anys)

423 María del Mar (26 anys)

424 Fabiola del Socorro (37 anys)

425 María Izaskun (44 anys)

426 María (44 anys)

427 Isabel (75 anys)

428 Yasmin Zamira (54 anys)

429 Carmen Rosa (37 anys)

430 María (45 anys)

431 Emilia Esperanza (32 anys)

432 Francisca (43 anys)

433 Weiyu (34 anys)

434 Isabel (20 anys)

435 Meryem (36 anys)

436 Avril Louise (20 anys)

437 Natasa (20 anys)

438 María Teresa (31 anys)

439 Dulce Nombre de María (79 anys)

440 María Paz (34 anys)

441 Maximina Rosario (55 anys)

442 Nayrobys Yahaira (22 anys)

443 Isabel (58 anys)

444 Ekram (23 anys)

445 María Luz (38 anys)

446 Eva María (33 anys)

447 María Estrella (48 anys)

448 Catalina (52 anys)

449 Ana Encarnación (66 anys)

450 Ubaldina (75 anys)

451 Nadia (19 anys)

452 Laura (22 anys)

453 Graciela (27 anys)

454 María Robiria (42 anys)

455 Isabel (45 anys)

456 Elvira Rosario (34 anys)

457 Inmaculada (31 anys)

458 María Fernanda (31 anys)

459 Gabriela Rocío (24 anys)

460 Nilda (27 anys)

461 Heather Ann (58 anys)

462 Josefa (48 anys)

463 Snezhana Balgdeva (40 anys)

464 Reyes (36 anys)

465 Ionela (26 anys)

466 Carmen (61 anys)

467 María Vanesa (34 anys)

468 Herminia (67 anys)

469 Nelva (19 anys)

470 Mercedes (80 anys)

471 Amelia (42 anys)

472 Judita (24 anys)

2010

473 Josefa (45 anys)

474 Ivana (36 anys)

475 Juana María (42 anys)

476 Viktorya (35 anys)

477 Mayorie (26 anys)

478 Malina Mladenova (25 anys)

479 Isabel (59 anys)

480 Isabel (27 anys)

481 Alla (36 anys)

482 Julia Eulalia (57 anys)

483 Carmen (48 anys)

484 Cristina (33 anys)

485 Teresa (60 anys)

486 Montserrat (53 anys)

487 Silvia Teresa (54 anys)

488 María Victoria (60 anys)

489 Fatima Zhora (47 anys)

490 Emma (26 anys)

491 Vanesa Iris (30 anys)

492 María Alejandra (24 anys)

493 María Isabel (58 anys)

494 Irene (57 anys)

495 Alicia Grimaneza (36 anys)

496 Antonia (67 anys)

497 Fatna (31 anys)

498 Ana (49 anys)

499 Guadalupe (40 anys)

500 Farida (47 anys)

501 María Dolores (54 anys)

502 María Mercedes (36 anys)

503 Mónica (32 anys)

504 Irmgard Elisabeth (61 anys)

505 Inés Delfina (47 anys)

506 Rafaela (41 anys)

507 Felisa (63 anys)

508 Milagros (68 anys)

509 Andrea Valeria (23 anys)

510 Emese Krisztina (27 anys)

511 Zhour (37 anys)

512 Sarah Marie (32 anys)

513 Laila (48 anys)

514 María del Carmen (49 anys)

515 Carmen Cecilia (36 anys)

516 Amelia (42 anys)

517 María Monserrat (43 anys)

518 Niscauris (29 anys)

519 María Belén (42 anys)

520 Damiana (38 anys)

521 Johana Elizabeth (28 anys)

522 María Rosa (34 anys)

523 Rocío (30 anys)

524 Sabrina (38 anys)

525 Rosario (33 anys)

526 Catalina (80 anys)

527 Fatiha (37 anys)

528 Rosa (26 anys)

529 Piedad (51 anys)

530 Saida (47 anys)

531 María Dolores (42 anys)

532 María del Carmen (39 anys)

533 Anne Wanjiru (49 anys)

534 Silvia (16 anys)

535 María Cristina (57 anys)

536 Lidia Esther (32 anys)

537 Dolores Elvira (34 anys)

538 Rosalia (77 anys)

539 Estefanía (23 anys)

540 Cristina (25 anys)

541 Chunli (27 anys)

542 Nadia (44 anys)

543 Rosa María (43 anys)

544 Yolanda (24 anys)

545 Alannah Catherine (31 anys)

2011

546 Ana María (49 anys)

547 Weili (29 anys)

548 Carmen (54 anys)

549 Leidiyeni (34 anys)

550 Julia (74 anys)

551 María Jesús (53 anys)

552 Ramona (45 anys)

553 Esther Julia (41 anys)

554 Carmen (46 anys)

555 Arianny (26 anys)

556 Susana María (37 anys)

557 Gigliola Carlin (30 anys)

558 María Montserrat (32 anys)

559 Khadija (44 anys)

560 Marilyn (55 anys)

561 Natividad (61 anys)

562 Purificación (44 anys)

563 Viorela Alexandra (19 anys)

564 Jeanella Mariuxi (22 anys)

565 Mireia (29 anys)

566 Cándida (71 anys)

567 Arantxa (30 anys)

568 Marisol Consuelo (41 anys)

569 Gloria (19 anys)

570 Rosa María (38 anys)

571 Johanna Marlene (29 anys)

572 Miren Mendia (28 anys)

573 Rosa María del Saliente (42 anys)

574 Inés (64 anys)

575 Teresa (82 anys)

576 Angélica del Pilar (29 anys)

577 Rosario (55 anys)

578 Eliana (29 anys)

579 Julia (30 anys)

580 Mónica (18 anys)

581 Elena Florentina (26 anys)

582 Giovanna (37 anys)

583 Fructuosa (71 anys)

584 Deisy María (36 anys)

585 María Isabel (71 anys)

586 Caridad (49 anys)

587 Lucía (47 anys)

588 Clementina (47 anys)

589 Esther (38 anys)

590 Mina (39 anys)

591 María Dolores (71 anys)

592 Salud (40 anys)

593 Yvonne Philippine (78 anys)

594 Cristina (39 anys)

595 Mara (36 anys)

596 Amaranta (29 anys)

597 Eunice (37 anys)

598 Tatiana (29 anys)

599 Roxana Claudia (53 anys)

600 Sabrina (31 anys)

601 Silvia (41 anys)

602 Fátima (39 anys)

603 Matilde (38 anys)

604 María (52 anys)

605 Yulia (33 anys)

606 Inmaculada (28 anys)

607 Nataliya (54 anys)

2012

608 Antonia (57 anys)

609 Carmen (80 anys)

610 María Rosa (41 anys)

611 Amparo (56 anys)

612 Estrella (45 anys)

613 Anna (33 anys)

614 Manpreet (26 anys)

615 Rhimo (51 anys)

616 Elisa (49 anys)

617 Rosa Dina (42 anys)

618 Julia (65 anys)

619 Caridad de los Ángeles (39 anys)

620 Nicole (28 anys)

621 Rosario (25 anys)

622 Ana María (54 anys)

623 Juventina (74 anys)

624 Carmen (25 anys)

625 María Jesús (77 anys)

626 Mercedes (48 anys)

627 Ioana Elisabeta (28 anys)

628 Encarnación (70 anys)

629 Yajaira Michel (73 anys)

630 Ana María (22 anys)

631 Bolivia Elisabeth (40 anys)

632 María del Rosario (28 anys)

633 Elisabeth (64 anys)

634 Iria (28 anys)

635 Josefa (63 anys)

636 Vanesa (27 anys)

637 María Remedios (42 anys)

638 María Alicia (56 anys)

639 María Magdalena (53 anys)

640 María Marina (28 anys)

641 Neriman Halil (32 anys)

642 Carolina (38 anys)

643 Eva (34 anys)

644 María (29 anys)

645 Concepción (46 anys)

646 Sandra (66 anys)

647 Inge Gisela Freifrau (28 anys)

648 Almudena (32 anys)

649 María Sol (70 anys)

650 Pamela (13 anys)

651 Malika (63 anys)

652 Yulmer Josefina (27 anys)

653 Rosa del Mar (42 anys)

654 Antonia (19 anys)

655 María Teresa (65 anys)

656 Isabel (77 anys)

657 Ana (43 anys)

658 Francisca (75 anys)

659 María Matilde (42 anys)

2013

660 Raquel (33 anys)

661 Thi Thanh Tam (38 anys)

662 Larisa (35 anys)

663 Eleuteria (28 anys)

664 Margalida (50 anys)

665 María del Pilar (28 anys)

666 Guacimara (31 anys)

667 Agniesara (35 anys)

668 Sonia (31 anys)

669 Petra (37 anys)

670 María Eugenia (45 anys)

671 María del Carmen (65 anys)

672 Rosa María (46 anys)

673 Inmaculada (33 anys)

674 Elena (37 anys)

675 Soledad (34 anys)

676 Nicolasa (72 anys)

677 María Asunción (63 anys)

678 Helena (39 anys)

679 María del Salvador (68 anys)

680 Ilham (26 anys)

681 Meredes Gema (42 anys)

682 Gema Diana (39 anys)

683 María (19 anys)

684 Isabel (51 anys)

685 Amagoia (26 anys)

686 Loida Germina (30 anys)

687 Dolores (54 anys)

688 Miriam (21 anys)

689 Ines Remedios (81 anys)

690 Ángela María (29 anys)

691 Ángela del Carmen (31 anys)

692 Catalina (69 anys)

693 Isabel (83 anys)

694 Valya (44 anys)

695 Daniela (21 anys)

696 Manuela (52 anys)

697 María Fátima (48 anys)

698 María Cruz (44 anys)

699 Estefanía (26 anys)

700 Bélgica Amada (38 anys)

701 Alba 32 30-sep-13 Cataluña

702 María Ángeles (27 anys)

703 Sorina (14 anys)

704 Carolina Diana Carmen (48 anys)

705 Hayat (26 anys)

706 María Rosario (52 anys)

707 Andrea Nieves (40 anys)

708 Rosario Carmen (66 anys)

709 Eva (36 anys)

710 Concepción (44 anys)

711 Empar (26 anys)

712 Judit (37 anys)

713 María Isabel (45 anys)

2014

714 Nuria (43 anys)

715 María José (45 anys)

716 María Ángeles (46 anys)

717 María Zulay (37 anys)

718 Patricia (28 anys)

719 Lucina Hanna (51 anys)

720 Dolores (59 anys)

721 María Luisa (50 anys)

722 Alicia (58 anys)

723 María Luisa (37 anys)

724 Mercedes (76 anys)

725 Nuria (43 anys)

726 Ana Isabel (47 anys)

727 Josefa (76 anys)

728 Olha Yuriyiuna (39 anys)

729 María José (49 anys)

730 Andina Reges (35 anys)

731 Fátima (63 anys)

732 María Henar (32 anys)

733 María Dolores (54 anys)

734 Piedad (44 anys)

735 Ana (83 anys)

736 Raquel (42 anys)

737 María Elena (71 anys)

738 María Belén (43 anys)

739 Hanae (23 anys)

740 Maríana (32 anys)

741 María Araceli (60 anys)

742 María Rosa (45 anys)

743 Ena (63 anys)

744 Isabel (47 anys)

745 Verónica (24 anys)

746 Sara (81 anys)

747 María del Carmen (41 anys)

748 María Yolanda (39 anys)

749 Ana María (37 anys)

750 Verónica Ana (39 anys)

751 Mónica (38 anys)

752 Esperanza (87 anys)

753 Emilia (48 anys)

754 Gemma (45 anys)

755 Antonia María (62 anys)

756 Rosemary (76 anys)

757 Gisele (28 anys)

758 Susana (45 anys)

759 Rosa Lidia (42 anys)

760 Andrea (45 anys)

761 Hajiratou (32 anys)

762 Zunilda (32 anys)

763 Adolfina (32 anys)

764 Hanan (19 anys)

765 Ana María (37 anys)

766 Rosa Ana (38 anys)

767 María Luz (58 anys)

768 Liliana María (36 anys)

2015

769 Teresa (70 anys)

770 Gisela Gertrud Anna (69 anys)

771 Sandra (39 anys)

772 Egle (39 anys)

773 Susana (36 anys)

774 Hanane (43 anys)

775 Tamara (23 anys)

776 Davinia (30 anys)

777 Mónica (24 anys)

778 Ana María (29 anys)

779 Francisca María (47 anys)

780 María Isabel (65 anys)

781 Gemma (48 anys)

782 Encarnación (41 anys)

783 María Águila (50 anys)

784 María Ángeles (40 anys)

785 Anne Christina (40 anys)

786 Rachida (36 anys)

787 Verónica (41 anys)

788 Felicidade Rosa (30 anys)

789 Beatriz (68 anys)

790 Ancuta Ileana (22 anys)

791 Laura (27 anys)

792 Anneline Therese (34 anys)

793 Rosario (60 anys)

794 María Sonia (48 anys)

795 Gemma (42 anys)

796 Dolores (33 anys)

797 Maryna (46 anys)

798 Olga (34 anys)

799 Maryna (44 anys)

800 Márquez Hidalgo (23 anys)

801 Leire (67 anys)

802 Antonia (43 anys)

803 Divina (46 anys)

804 Fuensanta (42 anys)

805 María Almudena (39 anys)

806 Maimona (23 anys)

807 Silvina (34 anys)

808 Carmen María (33 anys)

809 María Iris (35 anys)

810 Conchi (38 anys)

811 María José (71 anys)

812 Constantina (42 anys)

813 María Antonia (28 anys)

814 Elvira (45 anys)

815 Isabel Asunción (65 anys)

816 María del Carmen (45 anys)

817 Eva María (42 anys)

818 Svetoslava (32 anys)

819 Ramona (58 anys)

820 María del Castillo (37 anys)

821 Yessica Paola (24 anys)

822 Nancy Lorena (44 anys)

823 Coral (44 anys)

824 Mónica (36 anys)

825 Marina (69 anys)

826 Caridad (79 anys)

827 Dina (25 anys)

828 Anna (31 anys)

2016

829 Mariana Carmen (43 anys)

830 Silvia (33 anys)

831 Mirela (21 anys)

832 Isabel Laureana (59 anys)

833 Lucinda Marina (43 anys)

834 María (73 anys)

835 Lisa Jane (49 anys)

836 Ascensión (46 anys)

837 Ana (40 anys)

838 Henriette (71 anys)

839 Francisca (71 anys)

840 Soraya (37 anys)

841 Victoria (19 anys)

842 Silvia (35 anys)

843 Tatiana (24 anys)

844 María del Carmen (48 anys)

845 Cristina (37 anys)

846 Yolanda (48 anys)

847 Rosario (72 anys)

848 Marina Candelaria (51 anys)

849 Katherin Jissela (23 anys)

850 Lucia (47 anys)

851 Je (32 anys)

852 María Aranzazu (40 anys)

853 Teresa (47 anys)

854 Karla Belén (21 anys)

855 Alexandra Rodica (27 anys)

856 Benita (50 anys)

857 Kristina (43 anys)

858 María Aranzazu (51 anys)

859 Xue Sandra (34 anys)

860 Johana Bertina (32 anys)

861 Juana (56 anys)

862 Jean May Evelyn (58 anys)

863 Florentina (32 anys)

864 Ada Graciela (34 anys)

865 Mónica (32 anys)

866 Stefany María (26 anys)

867 María Isabel (51 anys)

868 Jaqueline Suzzanne G. (75 anys)

869 Yolanda (50 anys)

870 Celia (56 anys)

871 Juana (53 anys)

872 Alia (27 anys)

873 Sara (35 anys)

874 Ana María (25 anys)

875 Elena Mihaela (30 anys)

876 María del Carmen (45 anys)

877 Victoria (57 anys)

2017

878 Matilde Teresa (40 anys)

879 María Estefanía (26 anys)

880 Blanca Esther (48 anys)

881 Antonia (33 anys)

882 Julissa Denisse (40 anys)

883 Virginia (55 anys)

884 Cristina (38 anys)

885 Carmen (79 anys)

886 Laura (26 anys)

887 Ana Belén (46 anys)

888 Lucymai (79 anys)

889 María José (51 anys)

890 Dolores (47 anys)

891 Gloria Amparo (48 anys)

892 Ledy Juliana (34 anys)

893 Natividad (91 anys)

894 Erika Lorena (32 anys)

895 Ana María (42 anys)

896 Yurena de las Nieves (23 anys)

897 María Victoria (44 anys)

898 Andra Violeta (25 anys)

899 María del Rosario (39 anys)

900 Rosa María (45 anys)

901 Raquel (45 anys)

902 Eliana (27 anys)

903 Marisel (48 anys)

904 Valentina (38 anys)

905 Susana (55 anys)

906 Beatriz (31 anys)

907 Encarnación (55 anys)

908 Encarnación (39 anys)

909 Fadoua (30 anys)

910 María del Carmen (66 anys)

911 Irina (38 anys)

912 María Raquel (62 anys)

913 Ana Belén (37 anys)

914 Catalina (48 anys)

915 María Sofía (41 anys)

916 Rosa María (20 anys)

917 Noelia Noemí (32 anys)

918 Ana Belén (25 anys)

919 Ingrid Melissa Luisa Felicita (45 anys)

920 María (66 anys)

921 María del Pilar (38 anys)

922 Lilibet (28 anys)

923 Jessica (28 anys)

924 Katharina (31 anys)

925 Maricica (53 anys)

926 Andrea (20 anys)

927 Kenia (30 anys)

928 Aránzazu (37 anys)

2018

929 Yenny Sofía (46 anys)

930 María del Pilar (56 anys)

931 María Adela (44 anys)

932 María Paz (43 anys)

933 Celia (90 anys)

934 Dolores (41 anys)

935 María del Carmen (48 anys)

936 Patricia (40 anys)

937 Doris (39 anys)

938 María José (43 anys)

939 Silvia (34 anys)

940 María del Mar (21 anys)

941 María Soledad (49 anys)

942 Josefa (43 anys)

943 Francisca J. (40 anys)

944 María Magdalena (47 anys)

945 Raquel (37 anys)

946 María Isabel (84 anys)

947 Martha Josefina (47 anys)

948 Cristina (24 anys)

949 Ati (48 anys)

950 María Judite (53 anys)

951 María Isabel (62 anys)

952 María Paz (78 anys)

953 Heidi Johanna (26 anys)

954 Leire (20 anys)

955 Ana Belén (50 anys)

956 María Estela (35 anys)

957 Ivanka Petrova (60 anys)

958 Natalya (38 anys)

959 María Dolores (68 anys)

960 Yesica (29 anys)

961 Eva (35 anys)

962 Jhoes Esther (32 anys)

963 María (71 anys)

964 María de los Ángeles (41 anys)

965 Nuria (39 anys)

966 Maguette (25 anys)

967 Manuela (44 anys)

968 Ana María (48 anys)

969 Aicha (28 anys)

970 María José (67 anys)

971 Fátima (35 anys)

972 Yolanda (50 anys)

973 Sacramento (36 anys)

974 Rokhaya (42 anys)

975 Susana (57 anys)

2019

976 Rebeca Alexandra (26 anys)

977 Leonor (47 anys)

978 Ermelinda (95 anys)

979 María Soledad (47 anys)

980 Rebeca Pilar (47 anys)

981 Rosa (66 anys)

982 Kellyn (17 anys)

983 Rosa María (60 anys)

984 Daria (22 anys)

985 Sheila (29 anys)

986 Estrella (63 anys)

987 Antonia (58 anys)

988 María José (43 anys)

989 María del Carmen (38 anys)

990 Andrea (39 anys)

991 Nalea (26 anys)

992 María Birgitta (42 anys)

993 Irene (44 anys)

994 Silvia (39 anys)

995 Juana (46 anys)

996 María Lourdes (41 anys)

997 Jessyca Fernanda (39 anys)

998 Piedad (50 anys)

999 Beatriz (29 anys)

1.000 Ana Lucía (49 anys)

Registre de víctimes mortals

Aquesta llista, amb petites variacions, va estar publicada a diversos mitjans de comunicació d’Espanya el 14 de juny de 2019 i dies següents; des d’aleshores, però, el número de dones víctimes de la violència masclista a càrrec de les seves parelles o exparelles, malauradament i tristement, ha continuat augmentant. S’ha d’advertir, a més a més, que des del 2003 (quan va començar a fer-se aquest registre de dones assassinades), hi ha hagut més víctimes que no hi són.

Emergències i peticions d’auxili

El 016 atén totes les víctimes de violència masclista les 24 hores del dia i en 51 idiomes diferents.

Els menors també poden adreçar-se al telèfon de la Fundació ANAR 900 20 20 10, i els ciutadans que siguin testimonis d’alguna agressió haurien de trucar al 112.

Avís

Agrairem la notificació de qualsevol error als noms o les dades d’aquest llistat, així com les reflexions i comentaris de rebuig de la violència masclista que ens puguin arribar a aquesta pàgina.

Recuérdalo tú y recuérdalo a otros

Recuérdalo tú y recuérdalo a otros,
cuando asqueados de la bajeza humana,
cuando iracundos de la dureza humana:
Este hombre solo, este acto solo, esta fe sola.
Recuérdalo tú y recuérdalo a otros.

Luis Cernuda, 1936

El Cinquantenari del Puig Castellar ens ve oferint al llarg de tot aquest curs diverses activitats per recordar els anys viscuts a les seves aules, vivències i aprenentatges, però també per mantenir un vincle amb una vocació i una trajectòria pedagògica. La darrera ocasió la vam tenir el passat 26 d’abril, divendres, quan vam celebrar un acte de memòria històrica en record dels brigadistes internacionals que varen visitar el nostre institut l’11 de novembre de 1996. Aquest acte, organitzat i coordinat per Sònia Torres, professora de Ciències Socials, venia a recordar una visita memorable de vint-i-dos brigadistes rusos al nostre institut i, al mateix temps, altres esdeveniments històrics com són l’exili republicà i els camps d’extermini sobre els quals hi ha una tradició d’interès i d’estudi al nostre institut.

Cotllioure, 23 d’abril de 1992. Professors i alumnes del Puig Castellar al costat de la tumba d’Antonio Machado

Potser perquè al llarg dels anys sempre hi ha hagut en el nostre institut professors que han cregut en la necessitat de mantenir viva la memòria dels fets històrics i el sentit que té l’ensenyament com a transmissió d’un legat, durant molts d’anys va estar i és habitual l’organització d’excursions a Colliure (per veure la tumba del poeta Antonio Machado, mort a l’exili), a Belchite (per recordar episodis de la Guerra civil), a Argelers (per conèixer aquest camp de concentració), etc., o l’organització de conferències i exposicions sobre l’exili republicà i els camps d’extermini.

Belchite, març de 1995

Acte de memòria històrica: exposició i homenatge en record dels brigadistes internacionals, l’exili republicà i les víctimes dels camps d’extermini

Emmarcat en els actes commemoratius del Cinquantenari del Puig Castellar, el passat divendres 26 d’abril de 2019, va tenir lloc l’Acte de Memòria Històrica en record dels Brigadistes Internacionals, l’exili republicà i els camps d’extermini. L’acte va començar amb la inauguració d’una exposició fotogràfica i documental de l’exili Republicà (1939-1945) a càrrec del president de l’ARMHER, Enrique Urraca de Diego,.i Miquel Ángel Cuello Márquez.

Posteriorment, el director de l’Institut, Carles Gil Farré, va dirigir unes paraules als assistents de la comunitat educativa que omplien la sala d’actes i un agraïment als ponents convidats, donant pas a la coordinadora de l’acte, la professora Sònia Torres, qui va recordar la presència dels Brigadistes Internacionals a Santa Coloma l’any 1996, i l’esperada i emotiva rebuda dels vint-i-dos brigadistes russos al nostre institut abans de mostrar unes imatges inèdites d’aquella trobada, amb els Brigadistes Vlassi i Valentina, entre d’altres, acompanyats per la cap de servei de comunicació de l’Ajuntament de Santa Coloma, Dori Morillo.

L’acte va continuar amb la presentació d’Antonio Rodríguez Celada, Catedràtic de Literatura Anglesa, Nord-americana i Canadenca en la Universitat de Salamanca des de principis dels vuitanta. Des de finals dels noranta coordina el Grup de Recerca de les Brigades Internacionals que es dedica a la selecció, traducció i difusió de l’obra d’escriptors i historiadors que varen tenir un paper molt important durant la Guerra Civil espanyola. Actualment director de la col·lecció “Armas y Letras”, referent per a crítics i historiadors. Entre les seves publicacions en destaquen: Los brigadistas de habla inglesa y la guerra civil española (2006); Los Internacionales: English Speaking Volunteers in the Spanish Civil War (2009); Con la pluma y el fusil: Corresponsales y brigadistas británicos en la Guerra Civil española (2010); Boadilla. Edición crítica de Esmond Romilly (2011); La prensa británica y la Guerra Civil española (2013); El libro de la XV Brigada (2019).

D’esquerra a dreta, Enrique Urraca de Diego, Sonia Subirats Silvestre, Antonio Rodríguez Celada, Sònia Torres i Carles Gil

A continuació va intervenir la Dra. Sonia Subirats Silvestre, nascuda a Mèxic DF, (1954), filla i neta d’exiliats catalans. Els seus avis, ja durant la Dictadura de Primo de Rivera, han de marxar a França i no retornen fins el 1934. Durant la guerra el seu avi va lluitar en les milícies de la columna «Los Aguiluchos» de la FAI i el seu pare va estar en la 26à Divisió (excolumna Durruti). En acabar la guerra el 1939 han de sortir de nou a l’exili de França, on tant l’avi com el pare de Sonia varen estar internats en el camp d’Argelés-sud-Mer. Més tard es van trobar tots a Bordeus i varen marxar a l’exili de Mèxic amb en el vaixell «Le Mexique». Els pares de Sonia es van conèixer durant la travessia del vaixell. És Doctora en Psicopedagogia per la Universitat de Barcelona amb la tesi Escuelas y autogestión (1983). […] Resident a Barcelona des de l’any 2001, és la Presidenta la l’«Associació de Fills i Nets de l’Exili Republicà». Responsable de la creació de dues Webs que recullen les entrevistes amb fills i nets de l’exili republicà espanyol. Coautora, amb Aida Albert, del Documental «Desde el silencio, exilio republicano en el norte de África», Barcelona, 2011. És la creadora de la Web «Barcos del exilio», recerca actual que ens ha presentat com a primícia al nostre institut.

Per acabar el torn de ponències va intervenir Enrique Urraca de Diego, nascut a Barcelona (1946), fill de militants de la CNT que varen lluitar en la Guerra Civil contra l’aixecament militar franquista. El 1958 (quan tenia 12 anys) tota la seva família es va exiliar a França per la persecució policial que patia el seu pare, i on al cap d’un temps varen obtenir l’estatus de refugiats polítics. Va viure a França fins el 1989, quan per motius laborals tornà a Barcelona, on resideix des d’aleshores. Familiar de Joan de Diego Herranz, membre de les milícies antifeixistes i lluitador del Front d’Aragó i de Madrid en la Guerra Civil, exiliat a França des del 1939, va formar part del primer comboi dels deportats espanyols al camp d’extermini nazi de Mauthausen. Amb ell Enrique hi va conviure durant 10 anys i va conèixer de primera mà els horrors de la Deportació. Joan de Diego va jugar un paper molt important en els processos contra els criminals de Mauthausen i per la preservació de la memòria junt amb Montserrat Roig. Des del 2003 es dedica a la memòria històrica, ha estat membre de l’Amical de Mauthausen fins el 2005, any que va fundar l’ARMHER (Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica de l’Exili Republicà), també és col·laborador del Memorial Democràtic de Catalunya i d’altres entitats memorialistes. Enrique és el digne continuador de la lluita per la preservació de la memòria que iniciaren els seus pares i familiars.

A continuació es va projectar Nuit et brouillard (Nit i boira), una pel·lícula realitzada el 1955 per Alain Resnais, sobre els camps de concentració i extermini nazis. El títol fa referència a un decret de desembre de 1941 que determinava l’extermini immediat dels opositors al nazisme confinats en els camps de concentració. Impactant en les imatges, serena en el llenguatge i colpidora en els raonaments, manté plenament vigent el seu sentit com a denúncia de l’horror de l’extermini. Però, sobretot, formula un seguit de reflexions i preguntes prou necessàries en el present: la indiferència col·lectiva davant la brutalitat o el perill de creure que allò que succeí en els camps d’extermini és cosa d’un passat llunyà, d’un país concret i que no pot tornar a esdevenir. Europa ja ha conegut les conseqüències del feixisme i, malgrat això, aquest retorna emparant-se en l’oblit i disfressat de solucions demagògiques a preocupacions i pors en temps de crisi. Recordar és, més que mai, necessari.

Finalment una representació del grup d’alumnes de l’estada al Memorial de Buchenwald de 2018, Olaya Cano, Elena Rodríguez, Maria Ureña, Laura Jiménez, Irènia López i Laia Llabrés, varen presentar l’experiència viscuda en aquest viatge amb la projecció d’un vídeo documental i la lectura del «Diari d’una estada a Buchenwald», amb textos de Sònia Torres, Antoni Aguilar, Irènia Lòpez, Pol Melera i Marina Tovar, i dibuixos d’Olaya Cano i Paula Tovar.

Els protagonistes de l’estada a Buchenwald 2018

L’estada al Memorial de Buchenwald és un projecte anual de memòria històrica que organitza l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet, conjuntament amb el professorat implicat dels instituts de la ciutat, i que aquest 2018 ha arribat a la desena convocatòria.

L’alumnat hi participa de forma voluntària i en aquesta convocatòria des del primer moment hi va haver una implicació total dels participants, entre els quals hi havia una bona representació del Puig Castellar.

El preparatius del viatge i les primeres reunions varen començar el mes de juny en l’Espai de la Pau del Mas Fonollar, amb les presentacions, l’intercanvi d’interessos i els projectes. Al setembre es varen dur a terme dues activitats d’aproximació a la memòria històrica de la deportació republicana i l’holocaust: una visita a l’Amical de Mauthausen; i una trobada a Santa Coloma amb Antonina Rodrigo, testimoni extraordinari i vivencial de l’exili espanyol. Premonició de la immersió en la història que ens portaria la tant esperada arribada a Buchenwald, amb una estada de l’1 al 6 d’octubre de 2018. Un viatge del qual ens emportàrem una motxilla ben carregada de records. Una autèntica experiència vital, plena de sensacions colpidores, sentiments a flor de pell, evocacions inesborrables, que hem volgut expressar en un vídeo testimoniatge, i recollir en forma de diari d’una estada a Buchenwald, amb el compromís adquirit de la transmissió dels horrors dels feixismes perquè mai més es tornin a repetir.

01/10/2018
Dilluns 1 d’octubre ens vam reunir a la plaça de la Vila a primera hora del matí per anar a l’aeroport. Estàvem nerviosos, emocionats i amb moltes ganes d’arribar. Mentre l’avió sobrevolava Europa es va incrementar la nostra il·lusió. En arribar a Frankfurt, per fer honor al nom de la ciutat, ens vam menjar un Frankfurt mentre esperàvem el nostre tren. A pesar de que aquell va ser un dia dedicat només al transport vam tenir temps per agafar confiança i conèixer-nos millor entre nosaltres. Quan vam arribar a l’estació de Weimar vam poder donar un primer cop d’ull a la ciutat. A mesura que l’autobús que ens portava a Buchenwald pujava, no paràvem de preguntar-nos com seria el camp de concentració, com serien les nostres habitacions i si estaríem molt a prop del camp. Quan finalment vàrem arribar, coneguérem a la que seria la nostra guia/traductora durant l’estada, la Pamela. Ens varen assignar les habitacions i vàrem baixar a sopar a les sis de la tarda!. Després vàrem tenir una petita reunió per presentar-nos i vàrem compartir el que esperàvem d’aquell viatge i les nostres preguntes i inquietuds. També vam escollir dues fotografies, una que ens recordés el que nosaltres creiem que era un camp de concentració i una altra que ens sorprengués, i les vàrem comentar. Aquella reunió ja va ser el començament d’una experiència que ens faria reflexionar sobre el passat, sobre el present, sobre el futur i sobre nosaltres mateixos. Per acabar el dia vàrem anar a una sala d’esbarjo per jugar al futbolin i al ping-pong, i anàrem a dormir ja ben fosc…

02/10/2018

Dimarts vàrem visitar la ciutat de Weimar. Allà vàrem començar un recorregut pel centre històrics de la ciutat, fent especial atenció en el elements culturals i en els esdeveniments del temps del nacionalsocialisme alemany. L’estació va ser la primera parada, en els primers anys, els presoners destinats al camp de concentració arribaven en tren fins allà i després pujaven a peu fins a Buchenwald. Aquesta és una primera evidència que mostra el coneixement per part del poble del que estava passant. A continuació vàrem baixar fins l’antiga sucursal de la SS, un edifici de grans dimensions, era imponent a la vista i alhora semblava capaç d’ocultar molts secrets. Passant per la Buchenwaldplatz, trobàrem el monument commemoratiu d’Ernst Thälmann, membre del Partit Comunista d’Alemanya que va estar empresonat durant onze anys i finalment va ser afusellat en el camp de concentració de Buchenwald. Vàrem continuar baixant fins el Gauforum, ara plaça de Jorge Semprún, un escriptor i polític que, després de la Guerra Civil Espanyola es va exiliar a París i va lluitar amb la resistència contra l’Alemanya Nazi. En aquella plaça, Hitler solia donar els seus discursos des d’un alt balcó.

Després ens vàrem acostar a una plaça davant del teatre nacional, on hi havia l’estàtua de Goethe i Schiller, dues de les figures literàries més emblemàtiques d’Alemanya. Ambdós havien viscut i varen morir en aquesta ciutat. Vàrem continuar cap a l’hotel Elephant i després amb una visita a les presons de les SS, edificis de la Gestapo que havien estat construïts reaprofitant construccions existents. Dins de l’espai de la presó hi havia una exposició de l’Alemanya nazi i el camp de concentració. Les SS estava plena espies, de persones infiltrades que es jugaven la vida per la resistència antifeixista, com va ser el cas de les telefonistes, assassinades pels que havien estat els seus propis companys.

Després de dinar vàrem visitar la casa on havia viscut Friedrich Schiller, escriptor amb una vida curta i difícil, que va morir de tuberculosi el 1805. Les obres de Schiller van ser tergiversades per Hitler per recolzar els ideals del Partit Nacionalsocialista. Però, en el moment en què una de les seves obres va atacar les idees nazis, Hitler va intentar esborrar tota evidència de la seva existència. Va ser gràcies als presoners de Buchenwald que van replicar l’escriptori de Schiller i als habitants de la ciutat que varen amagar l’original, que aquest emblemàtic moble es va salvar, i ha perdurat al llarg dels anys.

03/10/2018
Avui dimecres hem estat tot el dia a les instal·lacions del camp de concentració de Buchenwald. Al matí hem visitat les ruïnes del que un dia varen ser les vil·les dels oficials dels SS, la cantera i la presó del camp, però també hem descobert l’important paper que va tenir la música, ja que donava als presoners que tenien el privilegi de poder-la practicar com una mena de “llibertat” momentània.

A la tarda hem visitat a fons les restes dels edificis que queden a l’interior del camp, com l’entrada, on trobem la famosa frase: “Jedem das seine” (a cadascú el que es mereix); els crematoris i els fonaments de les barraques.

Després hem fet un homenatge a les víctimes amb lectures i interpretacions musicals amb flautes travesseres. Tot seguit hem visitat el museu del memorial.

Per acabar, hem anat a veure on es troben situades les fosses comunes utilitzades durant l’existència del camp oficial soviètic número 2.

Ha estat un dia molt interessant i productiu, però alhora intens i dur, on hi ha hagut una gran explosió d’emocions i de sentiments.

04/10/2018
Dijous hem anat a la ciutat d’Erfurt, la capital de l’estat de Turíngia situada al peu del turó de Buchenwald, per visitar una presó de la Stasi i conèixer millor la història de la RDA. Vam estar una estona recorrent el carrers, i ens aturem davant d’una plaça que recorda on abans es reunia la gent per escoltar a Hitler, però que ara és un centre comercial, fins a arribar a l’antiga presó de la Stasi, on passarem tot el matí. El nostre guia, el Max, ens anava explicant tot allò que havíem de saber sobre l’època de la RDA i, encara que estàvem cansats perquè la nit anterior no havíem pogut dormir gaire, la visita va ser molt interessant. Ens va impressionat sobretot la zona de les cel·les amb terribles mesures de seguretat i les normes asfixiants que imposaven als presoners.
En sortir vàrem anar a la plaça de la Catedral on hi havia una fira, ens quedàrem allà a dinar i vàrem tenir temps lliure per conèixer una mica la ciutat, pujar a les atraccions de la fira i fer algunes compres.

A la tarda vàrem anar a visitar una antiga sinagoga jueva, que s’havia conservat durant la Segona Guerra Mundial perquè la Gestapo no sabia que existia, i ja al vespre agafàrem el transport de tornada al camp de Buchenwald.

Una jornada molt intensa i, com cada nit, després de sopar vàrem tancar la nit amb una petita trobada, on poguérem fer una posada en comú, reparadora i emocionant, compartint tot allò que havíem après.

05/10/18
Avui divendres, com de costum, ens hem aixecat ben d’hora per aprofitar al màxim el darrer dia d’estada i prendre l’autocar cap al Memorial del camp de concentració de Mittelbau-Dora, que depenia del camp d’extermini de Buchenwald fins el 1943.
En arribar, i després de situar-nos en el marc històric, vàrem visitar el túnels subterranis on els treballadors forçats fabricàvem els míssils V1 i V2, amb els quals es bombardejava la ciutat de Londres durant la Segona Guerra Mundial. Només entrar, i tenint en compte la gran quantitat de roba que portàvem, ens va sorprendre la baixa temperatura, 8ºC de temperatura constant. L’elevada humitat feia que al cap de deu minuts el fred fos ja insuportable. Ens aterria només de pensar les degradants condicions que els presoners havien de suportar allà, obligats a dormir en les galeries laterals dels túnels, amuntegats, sense higiene, pràcticament sense menjar, on les malalties s’hi multiplicaven i la mortaldat va ser enorme, amb una esperança de vida entre dotze i catorze setmanes. Per aquesta terrible situació el túnel rebia el nom de «Forat negre».

Després de sortir dels túnels, ens varen projectar unes colpidores imatges de l’alliberament del camp quan varen arribar els soldats americans.
Per acabar, vàrem fer una visita als exteriors del camp, on hi havia el búnquer o presó, l’Appellplatz o plaça central on es feia el recompte de presoners, i l’antic crematori. Anant cap el crematori hi havia un monument amb una placa en record de les víctimes. Ens corprèn de comprovar la diversitat de nacionalitats dels més de 15.000 deportats en aquest camp, entre els quals hi va haver republicans catalans.

06/10/18
Ha arribat el dia de la tornada a casa… Després d’una jornada sencera de viatge amb diferents mitjans de transport -autocars, estacions de tren, aeroports-, i els petits inconvenients de qualsevol llarg viatge, finalment hem arribat a Barcelona.
L’experiència del viatge ens ha deixat empremta. Hem sortit reforçats i enriquits tant culturalment com en els nostres vincles personals. La barreja de sensacions i emocions que em compartit ens ha unit, ens ha obert la ment, ens ha acostat a la veritat del que va succeir realment en un període històric i uns fets que mai més haurien de tornar a repetir-se, i que ben segur que no oblidarem mai.

Es va acabar amb un torn de preguntes obert als assistents i escoltant l’himne del Puig Castellar.

Sònia Torres Planells
26/04/2019