JOAN GUERRERO, EL NEN QUE VOLIA FOTOGRAFIAR EL VENT AMB UNA CAPSETA DE MISTOS

Per AGUSTINA RICO

“Hace muchos años, en mi Tarifa natal, un niño con una cajita de cerillas quería fotografiar el viento.” Amb aquesta frase, dita com si ens parlés a cau d’orella, Joan Guerrero comença a explicar-nos la seva història al documental La caja de cerillas, obra del seu amic el també fotògraf David Airob.

Aquell nen que mirava el món pel forat que havia fet a la capsa de mistos havia anat poc a l’escola, a casa seva hi havia moltes necessitats i va començar a treballar ben aviat, primer a San Fernando (Cadis) i després a Barcelona, quan la família va emigrar. Van venir a viure a Santa Coloma i aquí han viscut i sempre, tot i que el prestigiós fotògraf en què es va convertir en Joan Guerrero Luque ha corregut mon.

EL CINE, UNA GRAN ESCOLA

Quan va arribar a Barcelona, en Joan va treballar en moltes feines i va passar moltes penúries però no es queixava ni creia que la seva vida fos més dura que la de molta gent. Al contrari, sempre es va considerar afortunat per haver tingut aquella vocació tan forta per capturar imatges que seria un motor fonamental en la seva vida. Va formar el seu bon gust per la fotografia en blanc i negre veient molt cinema social del moviment del Neorealisme italià i les pel·lícules de Luís Buñuel; sempre es confessà marcat per Los olvidados del director aragonès. També era un apassionat de la poesia i de la música, que el van acompanyar sempre, sobretot Antonio Machado, a qui admirava i estimava i amb qui se sentia unit en una mena de germanor de l’ànima. Aquestes arts —amb l’imprescindible caliu dels seus— van ser per a ell un refugi important en el duríssim cop que va ser la mort en plena joventut del seu fill Ernesto.

Treballava en les arts gràfiques, tallers on es preparaven i s’imprimien les imatges dels diaris i les revistes abans de l’època digital, quan va començar a publicar fotografies seves a la històrica revista colomenca Grama —que recollia tot el moviment social i la lluita veïnal de Santa Coloma en els anys 70 i 80, moviment que ara podeu veure reflectit en la pel·lícula El 47, ja que a Les Oliveres i Can Franquesa també es van produir segrestos d’autobusos perquè als barris arribés el transport públic. De seguida les fotos d’en Joan van ser habituals en premsa (El Periódico, Diario de Barcelona i sobretot a El País, on treballà molt anys). Les seves fotografies tenien un caràcter especial: senyalaven els problemes i les moltes mancances que hi havia però sempre amb un fons de bellesa, de tendresa i d’empatia que marcaven la diferència.

EL POETA DEL SUBURBI

Guerrero està considerat un poeta del suburbi, el millor fotògraf de la immigració d’abans i de l’actual. També una gran veu solidària, ja que Gramenet Imatge Solidària, l’ONG que fundà amb altres homes i dones de Santa Coloma, va recaptar importants quantitats per obres socials, especialment escoles, en zones indígenes de l’Equador. Treballà també amb el bisbe Casaldàliga a la regió del Mato Grosso al Brasil i col·laborà amb diversos fotògrafs arreu del món per causes solidàries organitzant exposicions i publicant llibres.

Jubilat, tornava a recórrer, sempre amb la càmera a punt, els carrers de Santa Coloma i la riba del seu estimat riu Besòs —que tantes vegades havia fotografiat quan era una claveguera a cel obert i que seguia fotografiant en el seu esplendor actual-.

LA SEVA OBRA A SANTA COLOMA

Encara tenia projectes en marxa i d’altres en cartera quan la mort li arribà sobtadament el passat mes d’abril. La ciutat i els seus amics i companys de Catalunya Imatge Solidària, i la molta gent que l’estima, li vam retre un homenatge el passat dia 30 de novembre amb el lliurament del premi que porta el seu nom i que va ser lliurat al fotògraf brasiler Sebastiao Salgado, considerat el Beethoven de la fotografia social en blanc i negre. I una col·lecció de plafons amb imatges de diferents moments de la vida del fotògraf Joan Guerrero han quedat en una exposició temporal en el mur de la part colomenca del Besòs. També podeu veure obra seva a l’escala de la Biblioteca Central, a la CIBA i en una de les capelles laterals de l’Església Major de Santa Coloma.

La vida, l’obra i el llegat de Joan Guerrero són molt més riques que el que es pot recollir en un article. Us convido a buscar coses seves a internet, a veure els seus llibre a les biblioteques de la ciutat, a visitar l’exposició del riu amb les vostres famílies passejant per la riba el Besòs i també a fer-lo protagonista dels vostres treballs de recerca, de les vostres exposicions orals, de les vostres redaccions, dibuixos o fotografies.

Conèixer millor qui era, com era i què va fer aquest estimat i excel·lent fotoperiodista us aportarà moltes coses. Us pot servir de model i d’inspiració el seu afany de formar-se i de seguir el seu somni malgrat les dificultats i sens dubte enriquirà la vostra qualitat humana, seguint una de les màximes que sempre deia: “Primer la persona, després el fotògraf.

Agustina Rico