Els professionals de l’ensenyament saben que el pati d’un centre educatiu és, com altres espais escolars, un aula oberta: un lloc per jugar, per conviure i per aprendre. Un espai amable on a l’hora de l’esbarjo o en altres moments del dia els nois i noies, a més de fer esport, conversen i aprenen sense adonar-se’n. 

Al nostre institut tenim un pati on, gràcies a la gran varietat d’arbres (uns 80, de 28 espècies diferents) i plantes, s’hi poden veure tots els canvis estacionals de la natura, ja que n’hi ha de fulla caduca i d’altres de fulla perenne. És emocionant, per exemple, la transformació de les moreres al llarg de l’any, des que els comencen a sortir els brots verds a la primavera fins que van engroguint a la tardor: 

A l’arbre hi ha una fulla
que ja està a punt de caure
i l’últim raig del dia,
que ho sap,
encar la daura.
Josep Carner

A més ara, des del passat 13 de febrer, que vam celebrar un nou acte del Cinquantenari del Puig Castellar, el nostre pati s’ha enriquit amb dues noves presències que semblen dialogar entre sí i amb l’entorn: una olivera d’uns cinquanta anys de vida i una escultura de ferro, obra de Miguel Ángel Para, home polifacètic, d’Arts (pintura, escultura…) i Ciències (Biologia), antic alumne de l’Institut Puig Castellar i actualment professor a l’Institut Ramon Berenguer de la nostra ciutat. L’acte, que va comptar amb la presència i les paraules de salutació i d’esperança de l’alcaldessa, Núria Parlon, i de Montserrat Domingo, directora dels Serveis Territorials de Barcelona Comarques, va estar presentat per Carles Gil, director del nostre l’institut, i va aplegar un bon grup d’alumnes i d’amics (antics alumnes, professors, pares i mares de l’AMPA…). Si a la pàgina Descoberta de l’olivera i l’escultura del Cinquantenari, podeu veure i llegir un reportatge fotogràfic i literari de l’acte, aquí donem unes paraules explicatives de l’escultor sobre la seva obra, per animar a comentar-la totes les persones que la vegin i es preguntin pel seu significat.

Núria Parlon (alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet), Miguel Ángel Para (autor de l’escultura) i Carles Gil (director de l’Institut Puig Castellar)

Art i natura: Si la natura és la resposta, quina era la pregunta?

Jorge Wagensberg (Barcelona, 1949-2018) va ser professor de Física a la Universitat de Barcelona, divulgador científic i director durant quinze anys de CosmoCaixa, persona amb grans inquietuds per a diferents disciplines del coneixement: art, ciència, filosofia i especialment interessat en la complexitat de la natura. Va escriure un petit llibre d’aforismes titulat Si la natura és la resposta, quina era la pregunta?, on bàsicament el que fa és introduir-nos en el principi de la incertesa i l’atzar que observava en la realitat, la vida, el coneixement i la civilització. És un llibre ple de reflexions des de molts punts de vista sobre la precarietat en què es situa l’ésser humà per tal de donar explicacions a tot allò que ens envolta. Resulta molt interessant el paral·lelisme que estableix entre art, ciència i natura. L’art i la ciència com a formes de coneixement que intenten donar respostes a preguntes formulades de manera i metodologies diferents, però al cap i a la fi que interroguen a la natura, si voleu, al Món.
L’art com tota la cultura és “artifici” que conviu amb la Natura (que és pura Realitat) i curiosament els humans estem constituïts per les dues coses; som alhora natura i cultura, natura que es pregunta sobre si mateixa. I aquesta operació la podem fer perquè els humans som animals de pensament simbòlic capaços de donar significat a allò que inicialment no ho té. Davant d’un quadre podem fer la següent pregunta: això què és? I puc dir, una tela plena de colors. Però si faig la pregunta: Això què significa?, la cosa es complica perquè he de fer una jugada mental, deixar de veure una tela plena de color i començar a donar significat a allò que estic veient.

L’escultura de Miguel Ángel Para i l’olivera del Cinquantenari

Aquestes transmutacions simbòliques són molt interessants quan fas conviure natura, posem per cas l’olivera del pati de l’Institut, amb un artifici, una escultura de ferro que conté un interrogant. Qui interroga? Quina és la pregunta? Potser és la natura? O potser som nosaltres els que interpel·lem?

Plantejant preguntes, cercant respostes…

Com a professor de Biologia em trobo amb moltes preguntes formulades per alumnes que intueixen la gran complexitat del món que ens envolta. Preguntes de difícil resposta o de cap resposta que fan emmudir i reconèixer que no hi ha resposta vàlida i que has de viure i conviure amb moltes incerteses. Molts dels meus alumnes s’enfaden quan els hi dic que la natura no entén de raons; som nosaltres que les hi posem.
En aquest sentit col·locar una olivera i al costat un interrogant no és més que formular una pregunta on la frase no és llenguatge escrit. Però, atenció, l’interrogant sí forma part del llenguatge. Tornem a la dualitat: natura-cultura i si voleu a la convivència natura i cultura. També, per què no? Realitat i artifici.

L’olivera del cinquantenari, un arbre emblemàtic

A l’Institut Puig Castellar, on vaig estudiar fa un bon grapat d’anys, aquest tipus de preguntes ja em rodaven pel cap, potser, sense la concreció en què les pots fer quan ja ets gran. Però encara que fossin precàries, intuïtives, bàsiques, hi eren i les formulava al professorat. Poc a poc vaig anar descobrint que tots plegats vivíem la mateixa incertesa i que potser és aquesta la condició que amb els anys has d’assumir. Com adolescent amb certa rebel·lia, i com adult amb serenor i amb els instruments necessaris que ens aporta la cultura.

Miguel Ángel Para