Al voltant d’Expiació

Expiació, de Ian McEwan

“Benvolguda senyoreta Morland, faci’s càrrec de la naturalesa tan terrible de les sospites que ha madurat.”

El llibre comença amb una cita de la novel·lista Jane Austen en què ja es planteja el fet que precipitarà el drama a Expiació: la distància entre la veritat i la suposició, el testimoni responsable o l’afirmació temerària… I les conseqüències vitals i morals que se’n deriven.

La literatura com a fet vital

Fotograma de la pel·lícula Sense and Sensibility (Sentit i sensibilitat o Seny i sentiment) (1995), basada en la novel·la homònima (1811) de Jane Austen

Austen (1775-1817) va retratar la vida de família de la classe mitjana rural il·lustrada anglesa i la psicologia i els problemes d’aquelles noies que mai no van tenir les oportunitats que tenen Cecília i Briony, ni per època ni per situació econòmica. Va escriure una primera novel·la, L’Abadia de Northanger (1818),d’on està extreta l’esmentada cita, però l’obra va ser la darrera de les seves a aparèixer. Com la novel·la que escriurà i reescriurà Briony al llarg de la seva vida i conclourà a la vellesa, L’Abadia de Northanger va ser una obra pòstuma de l’autora.

Cee llegeix Clarissa (1748), de Samuel Richardson

Robbie havia comprat El amante de Lady Chatterley (1928) al Soho de sotamà

La literatura, en forma de lectura, d’escriptura, de novel.la, de teatre, de diari, de representació, d’afany de publicació, de professió i de passió, és un dels “personatges” clau d’Expiació. I també com una forma d’acte de contrició. Briony entra al món dels adults com a “voyeur” accidental i com a lectora voluntària d’una nota quan feia de “correu”. Paral·lelament, la seva vocació d’escriptora s’aferma i pren un vol ambiciós, adult, a partir de les experiències viscudes en aquell tòrrid dia d’estiu de 1935.
La seva germana Cecília se submergeix sense un gran entusiasme en les pàgines de Clarissa, història d’una jove dama (1748), novel.la epistolar escrita por Samuel Richardson. És una de les obres més llargues en llengua anglesa ja que voreja el milió de paraules. Malgrat la seva extensió, va gaudir d’un gran èxit, com Pamela o la virtut recompensada (1740), del mateix autor. Richardson, moralista preromàntic, autor de novel·les sentimentals, és un precursor de l’anàlisi psicològica dels personatges.
Gran lector, Robbie tenia el projecte d’estudiar Medicina i creia que seria un bon metge perquè havia llegit. Com a font inspiradora en la seva futura professió, es referia a la novel.la del segle XIX.

Còmic de Germano Giorgiani a partir de la novel·la del mateix títol d’Emile Zola

Émile Zola (1840-1902), pare del Naturalisme francès, recull a les seves novel·les la part més fosca de l’ànima humana. Pulsions irrefrenables, malalties i deformitats, desequilibris emocionals i mentals, originats en l’alcoholisme dels ancestres i transmesos genèticament. Creu en la missió social del novel·lista com a “metge” que assenyala les malalties socials perquè la societat es pugui regenerar.

Robbie Turner era premi extraordinari en els estudis de literatura anglesa a Cambridge. Havia llegit recentment L’amant de Lady Chatterley, de D.H.Lawrence. Considerada una novel·la escandalosa per la llibertat amb què es plasmen les relacions amoroses i sexuals, el llibre va estar prohibit al Regne Unit i als Estats Units. Publicada a Florència el 1928, no aparegué al Regne Unit fins al 1960. Planteja la diferència de classe social entre la parella protagonista, paral·lela a la que es dóna a Expiació: dona de classe alta i home d’origen treballador. La feina (en el cas de Robbie, la feina de la seva mare), l’habitatge, i també els estudis Robbie, depenen de la família de la dona. Com a L’amant de Lady Chatterley, Expiació exposa la desigualtat social com a generadora d’inseguretat i tensió en la parella i apunta una certa “lluita de classes” (Robbie havia militat un cert temps al Partit Comunista)en les actituds de diversos personatges, singularment en la senyora Tallis, Emily, que no entén la protecció del seu marit sobre Robbie i que accepta sense cap dubte la versió que el fa culpable de l’agressió a Lola.

Universitat de Cambridge, on estudien Cecília i Robbie. Briony hi renunciarà

Cecília és universitària, fet molt minoritari entre les dones de la seva època. La Universitat de Cambridge admetia alumnat femení des de 1869 i els atorgava una titulació equivalent a una llicenciatura en Humanitats però fins al 1947 les dones no van ser alumnes amb plena igualtat.

Casa d’estil Robert Adam

Un ambient de solidesa i tradició
La residència de la família Tallis era una construcció de Robert Adam (1728 – 1792), l’arquitecte anglès més important de la seva època, que influí de manera decisiva en l’arquitectura anglesa i americana. Estava voltada d’un gran parc i d’uns espessos boscos . El pas del temps i les successives reformes dels Tallis havien anat canviant la fesomia de la casa i de l’entorn. Dispersa la família, la transformació final de la casa en hotel eliminarà l’encant romàntic d’alguns espais.

Templet de l’illa, construït a l’estil de Nicholas Revett (1721–1804), arquitecte i arqueòleg, especialitat en les ruïnes gregues. “Era prou a la vora de l’aigua, edificat en una riba emergent, per projectar un reflex interessant al llac.”

Un objecte únic, valuós i delicat, apareix en diversos moments de la novel.la. Com a “supervivent” d’una guerra, com a desencadenant de la passió i al final fet miques, com a símbol de la desfeta en part familiar i en part moral dels Tallis: una porcellana de J. G. Hörold.

Porcellana de Meissen

Johann Gregor Höroldt, pintor de porcellana i director de la fàbrica alemanya de Meissen (1723-1731). Una peça d’aquest artista, amb motius xinesos, era un record molt preuat de l’oncle Clem. L’oncle havia mort poc abans de l’armistici de la Primera Guerra Mundial i la delicada peça de museu havia “sobreviscut” mil avatars.

“Tenia una bona raó per sobreviure”

Sortir de la presó per anar a la guerra

Assetjat per la fam i pels bombardejos, ferit, Robbie manté amb els seus companys l’esperança de sobreviure i de començar una nova vida.

Expiació mostra la cruesa de l’espera del rescat de les tropes aliades a la ciutat portuària francesa de Dunkirk (Dunkerque)

L’anomenada Batalla de Dunkirk va ser una operació que enfrontà els Aliats i Alemanya. Va consistir en la defensa de la població i l’evacuació d’uns 300.000 soldats entre maig i juny de 1940. En el rescat hi van intervenir naus i embarcacions de tota mena, inclosos remolcadors, iots i fins i tot flota pesquera de poblacions de la costa i les illes del sud d’Anglaterra.

L’aviació alemanya bombardejava amb els Junkers Ju 87 o Stuka

.El Junker 87, avió bombarder en picat estrenat el 1935, va entrar per primer cop en combat a la Guerra Civil Espanyola, prenent part en la Legió Cóndor. Un dels seus trets característic era el bramar de la sirena que portava incorporada, bram conegut com a «trompeta de Jericó». Era un dels símbols més potents del desplegament militar alemany a la Segona Guerra Mundial.

Memorial de la Batalla de Dunkirk

Com ha mostrat la història, les guerres són un gran laboratori d’experimentació tecnològica, mèdica, logística i també alimentària. I una enorme font de negoci.
La xocolata, un valuós component en la ració dels soldats. Aixecava la moral i era una ràpida font d’energia. No havia de ser una temptació sinó un suport. El sabor era secundari, només havia de tenir més bon gust que les patates bullides.

La xocolata, un valuós component en la ració dels soldats

El suís Philippe Suchard va ser el pioner a introduir un cacau barat i soluble com a substitut del cafè a l’exèrcit suís cap a 1870. El també suís Theodor Tobler (inventor del Toblerone) (1908) i el fabricant de caramels nord-americà Frank Mars (creador dels M&M i del Milky Way, 1923), van ser noms destacats en la investigació de productes de xocolata destinats a les tropes. Les barretes havien de ser molt energètiques, pesar poc i resistir les altes temperatures.

Les xocolatines tenen un alt valor simbòlic en temps de guerra, com ha mostrat sovint el cine

Marshall, el jove amic milionari de Lleó, el germà gran, és un emprenedor enginyós en temps de guerra. Les barretes de xocolata Amo en els paquets alimentaris dels soldats faran multiplicar la seva fortuna. Lord Marsall i lady Marsall –Lola-, la seva esposa, són una parella tèrbola i equívoca, amb trets macbethians. Són el triomf de la vida pràctica i amoral. Ell, suposat violador i mecenes honorable; ella amb trets de Lolita –el nom no és casual-, víctima d’agressió sexual, casada amb l’agressor, poderosa i encara coqueta octogenària.

“Pensava que s’afegia a l’esforç de la guerra”

Florence Nightingale (1820-1910)

Florence Nightingale és la precursora de la infermeria professional moderna. Va adquirir fama per l’efectivitat de les seves cures a ferits en la Guerra de Crimea (1853-1856). Dona de fe molt arrelada, creia en la força inspiradora de Déu en la seva comesa. Fundà, però, la primera escola laica d’infermeria del món. Se l’anomenava “la dama de la làmpada”, pel costum d’efectuar rondes nocturnes per atendre els seus pacients. Va inspirar Henri Dunant, fundador de la Creu Roja, guardonat amb el primer Premi Nobel de la Pau, conjuntament amb el polític pacifista francès Frédéric Passy, l’any 1901.

Infermeres de guerra

El “pur mètode Nightingale” és el sistema que regeix l’escola-hospital on treballen les infermeres de guerra. La Briony i la Cecília podrien estar representades per les joves infermeres de les fotografies. Briony, estudiant en pràctiques, volenterosa, autocrítica i sacrificada, no oblida conrear la seva passió i ambició literària. Cecília arribà a infermera cap de sala. En la realitat, o en la imaginació de la seva germana?

Virginia Woolf (1882-1941), escriptora avantguardista i feminista, era una font inspiradora per a Briony

Briony havia llegit tres vegades Les Ones (1931). La impressió d’aquesta lectura i les vivències com a infermera seran crucials per a la futura novel·lista: “creia que s’estava produint una gran transformació en la naturalesa humana i que només la ficció, una nova classe de ficció, podia capturar l’essència del canvi”.

L’expiació final

Imperial War Museum de Lambeth (Londres)

Briony, gran i malalta, treballa a la biblioteca del Museu de la Guerra. Fa consultes i es documenta perquè la part sobre la contesa bèl·lica que apareix a la novel·la que està escrivint sigui perfecta, com sempre li ha agradat tot a ella. No es permet ni una mínima errada, ni una expressió militar incorrecta, ni una gorra que no hi correspongui… La mateixa cura que ha tingut al respecte el novel·lista Ian McEwan, qui en els agraïments fa constar aquesta mateixa institució museística sobre la guerra.

Novel·lista consagrada, Briony porta tota la vida escrivint i reescrivint una mateixa obra, i ara l’està acabant amb noms reals, com una forma de pública expiació. Però sap que, com L’Abadia de Northanger, de Jane Austen, haurà de ser una novel·la pòstuma, encara que per diferents motius. Apareixerà quan hagi mort el trio (lord i lady Marshall i ella mateixa) que va cometre “el crim” que marcà la vida de Robbie i, de retruc, la de tots els que l’envoltaven.

Barri de Bloomsbury (Londres)

“El taxi ha fet drecera pels carrers de Bloomsbury, per davant la casa on el meu pare va viure després del seu segon matrimoni, i per davant del pis on jo vaig viure i treballar tots els anys cinquanta. Més enllà de certa edat, un viatge per la ciutat esdevé incòmodament reflexiu. Les adreces dels morts s’apilonen (…) Un dia jo també provocaré un moment de reflexió en algun passatger que passi amb taxi.”

Waterloo Bridge, la vista de Londres preferida de Briony

La contempla com una mena de comiat des del taxi, camí de la festa d’aniversari que li ha preparat la seva família: el que queda dels seus germans i cosins,i la promesa de futur en les noves generacions. Retrobament com un cercle que es tanca, a l’antiga casa familiar, convertida en un hotelet amb encant. Els més joves li tenen preparada una sorpresa.

Commedia dell’Arte. Enamorats

Així es tanca la història, amb Les desventures d’Arabella: “Hi va haver un crim. Però també hi va haver els amants”.

Pot la literatura expiar la culpa? Pot esborrar el dolor i la mort? No ho pot fer. Però, com en un conte, pot fer feliços els enamorats abans que les cendres de l’oblit esborrin els seus noms.

Agustina Rico

En el centenario de La transformación

El centenario

Se cumplen en este mes de noviembre cien años de la publicación de La transformación, novela corta de Franz Kafka más conocida como La metamorfosis. Para recordar la que muchos consideran la mejor novela corta del siglo XX, para rendir el debido homenaje a su autor y para animar a que la leyeran los alumnos de nuestro instituto que no la conocieran, se propuso como lectura para la sesión del club de lectores del 28 del pasado octubre, y eso nos da pie ahora para invitar a quienes visiten este blog para que la comenten aquí.

Franz Kafka

El contexto

El otoño de 1912 fue especialmente fructífero para Franz Kafka (tenía entonces 29 años, publicaría a mediados de noviembre su primer libro de relatos, Contemplación, y por sus estudios de Derecho se desempeñaba, sin demasiado interés, como consultor en la Compañía de Seguros de Accidentes de Trabajo del reino de Bohemia). En casa de su mejor amigo, Max Brod, había conocido poco antes, el 13 de agosto, a Felice Bauer, con quien se comprometería, rompería relaciones, volvería a comprometerse y acabaría rompiendo definitivamente el 27 de diciembre de 1917 después de haberle enviado durante esos cinco años centenares de cartas que ocupan 792 páginas en la edición española (las cartas de ella no se han conservado) y que constituyen probablemente el mayor documento epistolar de todos los tiempos. Conocer a esta mujer berlinesa fue un reactivo para Kafka, un caso fulgurante de azar objetivo. Empezó a escribirse con ella el 20 de septiembre de 1912 (le escribe en tres meses más de sesenta cartas, algunas de ellas de más de diez páginas) y, casi inmediatamente, en la noche que va del 22 al 23 de septiembre, escribe de un tirón, durante ocho horas seguidas, La condena, uno de sus relatos magistrales. Por esos días continúa escribiendo El desaparecido —novela que dejaría inacabada—, interrumpe temporalmente su diario el 25 de septiembre (lo reanudaría el 11 de febrero de 1913; de hecho las cartas a Felice Bauer cumplían para él una función similar a la del diario), y escribe La transformación en tres semanas, desde el domingo 17 de noviembre al 6 de diciembre.

Franz Kafka y Felice Bauer

La mañana de ese domingo Franz Kafka se había quedado en la cama algo inquieto e impaciente. Varias veces había preguntado si no había llegado todavía la carta que esperaba. Según recordaría después, se sentía afligido y asediado desde lo más hondo de sí mismo por un cuento que acababa de venirle a la mente. Por fin, hacia las once, Ottla, su hermana favorita, le entregó la carta que acababa de llegar de Felice Bauer y su estado de ánimo cambió inmediatamente. Esa misma noche empezaría a escribir La transformación.

La obra

Cuando una mañana, Gregor Samsa se despertó de unos sueños agitados, se encontró convertido en un monstruoso bicho. Yacía sobre su espalda, dura como un caparazón, y al levantar un poco la cabeza vio su vientre abombado, pardo, segmentado por induraciones en forma de arco, sobre cuya prominencia el cubrecama, a punto ya de deslizarse del todo, apenas si podía sostenerse. Sus numerosas patas, de una deplorable delgadez en comparación con las dimensiones habituales de Gregor, temblaban indecisas ante sus ojos.

El drama de Gregor Samsa, viajante de comercio que vive con sus padres y su hermana Grete, pasa a lo largo de seis meses por los tres momentos clásicos, nacimiento, cenit y ocaso. Nace convertido en un monstruoso bicho esa mañana nublada de otoño en que “se oía el tamborileo de las gotas de lluvia contra la plancha metálica del alféizar”, alcanza su apogeo algunas semanas más tarde (“le gustaba quedarse arriba, colgado del techo; era algo totalmente distinto a yacer en el piso, se respiraba con mayor libertad, un leve balanceo le recorría a uno el cuerpo, y en el casi feliz aturdimiento que embargaba a Gregor allá arriba, podía ocurrir que, para su propia sorpresa, se desprendiese y fuese a estrellarse contra el suelo”) y acaba algunos meses después, en primavera (“Pensó en su familia con emoción y cariño. Su convicción de que debía desaparecer era, si cabe, más firme aún que la de su hermana. En ese estado de meditación vacía y pacífica permaneció hasta que el reloj de la torre dio las tres de la madrugada”).

Die Verwandlung (La transformación) fue publicada por la editorial Kurt Wolff de Leipzig en noviembre de 1915, como volumen 22/23 de la misma colección en que se había publicado como número 3 Contemplación en noviembre de 1912, Der Jüngste Tag (El último día o también El día del Juicio Final), cuyos libros, con tiradas de mil a dos ejemplares, alcanzaron gran difusión por venderse a un precio muy asequible (80 pfennings, es decir, 80 céntimos de marco) y dieron a conocer la literatura del expresionismo alemán. Poco antes de la publicación, cuando supo que el dibujante Ottomar Starke se encargaría de las ilustraciones, Kafka recalcó al editor: “El insecto no tiene que salir dibujado. Ni siquiera de lejos”, y su voluntad fue respetada. El libro conoció una sola reedición.

Die Verwandlung

El monstruoso bicho 

Aunque Kafka había tenido mucho cuidado en no aclarar en qué tipo de insecto se convierte Gregor (un insecto del que no se conoce la especie resulta más estimulante para la imaginación que otro que se clasifica en una categoría conocida), a lo largo del tiempo críticos y dibujantes han especulado con la forma y la categoría del “monstruoso bicho”.

Algunos especialistas han recordado la afición del padre de Kafka a usar insultos degradantes procedentes del campo animal (“bestia”, “perro enfermo”, “gran cerdo”…) y a descalificar a los amigos de su hijo con un refrán: “Quien se acuesta con perros, con pulgas se levanta”; otros han subrayado la extensa fauna que puebla los relatos de Kafka: monos, perros, ratones, topos, insectos… Elías Canetti, por su parte, en un ensayo memorable (El otro proceso) habla del interés de Kafka por las estrategias de transformación y camuflaje de algunos animales para pasar desapercibidos y la relaciona con su tendencia a inhibirse, a pasar a segundo plano y a desaparecer de escena por razón de su timidez, derivada de, entre otros motivos, su extrema delgadez, que guarece bajo su casi omnipresente abrigo. Y el novelista Vladimir Nabokov, con vocación de entomólogo, llega a la conclusión de que si el insecto en que se ha convertido Gregor tiene seis patas, por la forma convexa de su vientre y de su espalda, ha de ser un escarabajo doméstico (aunque no “un escarabajo pelotero”, como lo llama la vieja asistenta que trabaja en casa de los Samsa).

El argumento más sólido para caracterizarlo como escarabajo doméstico lo proporcionan, no obstante, quienes aluden a un pasaje del relato Preparativos de boda en el campo, escrito hacia 1906: […] “Y mientras estoy acostado en la cama tengo la forma de un gran escarabajo, de un ciervo volante o de un abejorro. […] La forma de un escarabajo, sí. Y luego me las ingeniaba para simular un sueño invernal y apretaba mis patitas contra mi cuerpo abombado. Y susurro unas cuantas palabras que son instrucciones para mi cuerpo triste, que está de pie junto a mí, inclinado”.

A pesar de estas referencias, no conviene olvidar que Kafka atribuía a un sueño el origen de lo que él creía que sería un cuento (luego se le fue convirtiendo en una novela corta) ni que no quería que el insecto fuese representado gráficamente. Llamarlo “monstruoso insecto” aludiría a su tamaño (unos noventa centímetros de largo, según Nabokov). Y recordemos, por lo demás, una curiosidad, una extraña coincidencia: el apellido Kavka significa en checo grajo, por lo que este córvido fue el emblema de la tienda del padre de Kafka, pero, por cierto, ¿de qué se alimentan los grajos? De semillas, saltamontes, larvas, escarabajos, etc.

Emblema del grajo

¿La transformación o La metamorfosis?

Die Verwandlung se tradujo por primera vez al castellano en 1925 en la Revista de Occidente con el título de La metamorfosis. No se sabe con seguridad quién fue el traductor, pero se sospecha que pudo ser José Ortega y Gasset, director de la revista, o Fernando Vela, secretario de redacción. El título hizo fortuna y se ha repetido en otras muchas ediciones. Sin embargo, el profesor Jordi Llovet, editor de las obras completas de Kafka, ha defendido la conveniencia de preferir traducir Die Verwandlung como La transformación alegando que esta es una palabra más común, menos técnica y más cercana al tono que maneja Kafka al contar la historia como una sucesión de hechos cotidianos y no sobrenaturales. (Más información sobre la polémica.)

El mar helado

Muchas de las explicaciones que lectores y críticos acostumbran a dar sobre La transformación giran en torno a los elementos más o menos autobiográficos que contiene. Por ejemplo, el nombre del protagonista, Gregor, parece un anagrama de Georg (nombre de un hermano de Kafka fallecido con dieciocho meses, pero también del personaje de La condena); el apellido Samsa lleva a pensar en Kafka por cómo se intercala la  misma vocal entre las consonantesGregor Samsa, como el propio Kafka hasta una edad tardía, vive en casa de sus padres, una familia burguesa, y duerme en una habitación que se comunica con otras piezas, una habitación de paso (de las cuatro paredes, tres tienen sendas puertas y la cuarta una ventana que da a la calle), etc. (Quien quiera profundizar en otras similitudes entre el autor, considerado un “bicho raro” por dedicarse a escribir, y el personaje, transformado en “un bicho monstruoso”, debería leer, por lo menos, Carta al padre, en la que Kafka recuerda muchos momentos en que se sintió humillado y ofendido por su padre.)

Sin embargo, otros comentaristas prefieren ceñirse a diferentes aspectos de la obra, bien argumentales (la soledad, la incomunicación…), formales (no insistiremos en la frecuencia del número tres), estilísticos (“se revela como un escritor en el sentido de Flaubert, para quien nada es trivial siempre que sea exacto”, escribe Canetti), etc. Pero, en fin, que cada lector hable de las impresiones y efectos que le haya dejado el libro, pues aquí, para acabar, sólo anotaremos dos observaciones de nuestro autor.

La primera se refiere al valor que concedía a la literatura: “Mi vida consiste, y en el fondo ha consistido desde siempre, en intentos de escribir, en la mayoría de los casos fallidos. Pero si no escribiera yacería en el suelo, digno de ser barrido” (carta a Felice del 1 de noviembre de 1912).

La segunda se refiere al efecto que los libros tendrían que tener para los lectores:  “Si el libro que estamos leyendo no nos espabila de un mazazo en la cabeza, ¿para qué lo leemos? […] Necesitamos que los libros nos afecten igual que una catástrofe, que nos duelan en lo más hondo, como la muerte de alguien a quien queremos más que a nuestra propia vida […]. Un libro debe ser el hacha para [romper] el mar helado de nuestro interior” (carta de Franz Kafka a su amigo Oskar Pollak, del 27 de enero de 1904).

Albert Camus

Coses d’escriptors

Fa uns mesos, vaig escriure un text a Fòrumgrama sobre anècdotes o fets atribuïts a escriptors, que havia pescat de lectures. En aquella ocasió les protagonitzaven el novel·lista francès Stendhal i la novel·lista anglesa Virgínia Woolf, i en tots dos casos el nexe comú era la relació de l’escriptor i de l’escriptora amb el més enllà. Em va arribar que a uns quants lectors els havia agradat. A mi ja m’havien agradat en llegir-les, així que , contenta de compartir-ho, ara hi torno.

Es commemora aquest any el centenari del naixement de l’escriptor Albert Camus (1913-1960), premi Nobel de Literatura el 1957, amb només 44 anys, i mort als 47 en accident d’automòbil. Va néixer a Algèria en una família de pagesos europeus, els anomenats pieds-noirs, de pare francès i mare d’origen menorquí, de cognom Sintes. Quan era encara un nen quedà orfe de pare en morir aquest en la Primera Guerra Mundial. Va acabar la infantesa a casa de la família materna, amb qui aprengué l’espanyol i el català. La mare, gairebé sorda i muda, era pràcticament analfabeta i es dedicava a feines de neteja. L’àvia, dona de caràcter i cap de la família, malgrat la penúria econòmica que els tenallava, va saber entendre i acceptar que els dots del seu nét mereixien aprofitar la beca que el seu mestre, el senyor Germain Louis, li havia aconseguit.

El record i la gratitud al seu mestre de primària van perdurar en Albert Camús. Al cap de pocs dies de rebre la notícia que li era concedit el Nobel, Camús li escriu una carta on diu que se sent desbordat per un honor massa gran, que no creu merèixer, i afegeix: “quan vaig saber la notícia, vaig pensar primer en la meva mare i després en vostè. Sense vostè, sense la mà afectuosa que va estendre al nen pobre que jo era, sense els seus ensenyaments i el seu exemple, no m’hauria succeït res de tot això. No és que hi doni una gran importància, a un fet d’aquest tipus, però m’ofereix l’ oportunitat de dir-li el que vostè ha sigut i continua sent per a mi, i de corroborar que els seus esforços, la seva feina i el cor generós que hi va posar continuen sempre vius en un dels seus petits escolars, que, malgrat el pas dels anys, no ha deixat de ser el seu alumne agraït.”

I la carta de resposta del mestre comença així : “ El meu petit Albert: …” També al seu mestre va dedicar Albert Camús el discurs de recepció del premi, un text sincer i vibrant, carregat de vivències i reflexions sobre la tortuosa etapa històrica que li va tocar viure.

Ara una història curta i lleugera, de fa més d’un segle però que podria ser molt actual. Protagonista, Mark Twain (el seu nom real era Samuel Longhorne Clemens, 1835-1910), el creador d’aquelles delicioses aventures de dos nens a la vora del riu Mississipi: Tom Sawyer i Huckleberry Finn. També va ser un notable humorista, orador i periodista. Es diu que un dia va escriure a les dotze persones més rellevants de la seva població, segurament Connecticut, on va residir un cop casat després de la seva etapa de viatger i aventurer. Les dotze cartes eren iguals i molt breus. El text deia: “Fugiu. S’ha descobert tot.” Diuen que al cap d’una hora no se sabia el parador exacte de cap de les dotze personalitats.

Agustina Rico

El extranjero/ L’estrany

El passat 18 de desembre, al Club de Lectura 2 (adults), aprofitant  que aquest any s’ha commemorat el centenari del naixement del seu autor, Albert Camus, vam comentar L’étranger (traducció castellana, El extranjero; traducció catalana, L’estrany), una novel·la sobre la qual Mario Vargas Llosa va escriure que “como otras buenas novelas, se adelantó a su época, anticipando la deprimente imagen de un hombre al que la libertad que ejercita no lo engrandece moral o culturalmente; más bien, lo desespiritualiza y priva de solidaridad, de entusiasmo, de ambición, y lo torna pasivo, rutinario e instintivo” (“El extranjero debe morir”, assaig recollit al llibre La verdad de las mentiras).

Amb l’objectiu de recordar i tenir molt present aquest pensador, Albert Camus, assagista, novel·lista, dramaturg i referent moral del segle XX, publiquem sencer l’article que la professora Agustina Rico va publicar al seu moment, al mes de novembre, a Fòrumgrama, sota el títol de “Coses d’escriptors (2)“, i obrim el torn d’intervencions dels usuaris i lectors d’aquest bloc perquè tothom que vulgui doni la seva opinió sobre aquest escriptor i sobre la seva obra.