El amor de una mujer generosa

.Alice Munro, autora de narracions breus, Premi Nobel de Literatura 2013

Acaben de concedir el Premi Nobel de Literatura a l’escriptora canadenca Alice Munro. I això em fa molt contenta. Aquests darrers anys han estat guardonats escriptors i escriptores desconeguts per a mi o que em sonaven vagament. Això mostra les meves mancances, però, consultats alguns lectors més à la page que jo, tot sovint han mostrat una desconeixença evident sobre la persona guardonada; coses de l’estratègia sociopolítica, d’equitat, d’oportunitat , i de “padrins” de cada candidatura que envolten aquest i altres guardons, per no dir tots. Però aquest any és diferent. Vaig descobrir-la fa un parell d’anys i em va agradar, cosa que, per desgràcia, no puc dir d’altres nobels, tots interessants i valuosos però llegits per curiositat i prou.

Alice Munro va ser una jove de vida dura i intensa, nascuda i arribada a l’edat adulta en un ambient rural i en una família d’origen escocès, de severes creences religioses. La seva mare morí quan era petita i ella es va casar molt jove. Acostuma a explicar que escrivia aprofitant el son de les seves tres filles, fet que la portà a conrear la narració curta. En els seus relats, de base molt autobiogràfica, apareix sovint la dona ofegada per l’entorn i per la família; de vegades, submisa, i ,de vegades, rebel i trencadora com va ser ella mateixa. Com en els relats de Mercè Rodoreda, hi apareixen noies i dones corrents, vulgars, a les quals sembla que no els passa res, o res d’especial. I el que passa és un torrent d’emocions i de vivències que pugnen per sortir.

Com en altres escriptors americans, a molts dels seus relats hi ha gent molt sola, però jo no hi he trobat la pulsió autodestructiva o el nihilisme que abunda en altres escriptors, sinó la serenitat de qui exposa els fets. Aquesta desfilada de gent corrent és la base del llibre Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni/Odio, amistad, amor, noviazgo, matrimonio. Em va agradar molt Vista des de Castle Rock, el menys literari dels seus llibres pel que fa a la ficció. És la narració del viatge de tornada al lloc d’origen de la seva família. Explica qui eren i on vivien, com va anar l’emigració cap al nou continent i l’establiment a les gairebé ignotes terres dels llacs canadencs, a Ontario. Vides de gent senzilla, de gent corrent que no expressen gaire els seus sentiments, com trobem a Pedra de tartera, de Maria Barbal. Fets crucials de la vida com el naixement, la mort, la separació per sempre, el trencament de les relacions familiars, la lluita per la subsistència i els somnis de futur són explicats amb naturalitat i amb serenitat. Per aquesta profunditat mancada d’èpica hi ha a qui li entusiasma Alice Munro fins al punt de dir en una ressenya del diari que la seva lectura fa millors persones i que és “una guia per salvar ànimes”. Com que els amants del llibres també som molt diversos, per aquests mateixos motius hi ha lectors a qui no agrada Alice Munro.

Agustina Rico
Santa Coloma, 14 d’octubre de 2013.

El amor de una mujer generosa

El passat dimecres, 20 de novembre, a la darrera sessió del Club de lectura 2 (adults), vam comentar un llibre d’aquesta escriptora canadenca, El amor de una mujer generosa. El llibre està format per vuit relats protagonitzats per dones, i tots ells contenen la necessària dosi d’ambigüitat que permet diverses interpretacions. Com que la professora Agustina Rico, per celebrar l’atorgament del Premi Nobel de Literatura a Alice Munro, havia escrit per a Fòrumgrama l’article de presentació que acabem de llegir, amb el seu permís el publiquem ara al blog de l’institut perquè tots els nostres lectors puguin conèixer aquesta autora i ens puguin enviar els seus comentaris sobre els relats d’aquest o de qualsevol altre dels seus llibres. Gràcies per la vostra col·laboració.

2 pensaments a “El amor de una mujer generosa

  1. El amor de una mujer generosa. La lectura de los ocho relatos que componen este libro puede producir en un primer momento extrañeza o incomodidad a quien no haya leído otros libros de Alice Munro, bien por algunas particularidades del estilo que parecen más propias de las novelas que del cuento (por ejemplo, la acción no siempre se desarrolla de manera lineal, unas veces retrocede hacia momentos culminantes del pasado, otras avanza irregularmente, a saltos, dejando que el lector imagine qué ha pasado mientras tanto…), bien por la ambigüedad de algunos desenlaces o por la inestabilidad sentimental en que se mueven algunos de los personajes… Y por una o por otra razón, a veces el lector tiene que volver a releer algún párrafo para poder situarse con seguridad ante lo que lee y estar seguro de que no se le ha escapado ningún detalle significativo: Alice Munro exige lectores atentos. Pero una vez nos hemos acostumbrado a su estilo y a su mundo, sus historias nos conquistan.

    Ahora bien, si hemos de escoger un cuento de este libro, yo escogería “Las niñas se quedan”, aunque no sea el más brillante ni el más sorprendente (de hecho, el final es bastante previsible). Cuenta la historia de Pauline, una mujer casada, madre de dos niñas, que llega a creer que igual que Orfeo bajó a los infiernos para salvar a Eurídice, también a ella su particular Orfeo la salvará cuando lo necesite. Se trata, es verdad, de una historia corriente, y triste pero no trágica: Alice Munro nunca se recrea en el sentimentalismo ni trata de provocar una lágrima fácil en el lector; le basta con sugerir, y en eso radica una de sus gracias.

  2. Lo reconozco, yo no conocía a Alice Munro hasta que le concedieron el premio Nobel y en aquel momento aún no me planteé leer ningún libro suyo. Poco después, en varias conversaciones casuales, descubrí que varias personas de mi entorno eran lectores entusiastas de esta autora. Finalmente, se propuso la lectura de un libro suyo para el Club de lectura del mes de noviembre en el Puig. No había duda ya, iba a leer un libro suyo, El amor de una mujer generosa.
    La lectura de este libro no deja indiferente, pues te quedas dando vueltas a algún cuento, a alguna situación concreta, a algún personaje que llama la atención. Acabas de leer un relato y siempre te haces alguna pregunta, algo que parecía de una manera, pero que al final no es así o no está tan claro que lo sea. La sensación que predomina al leer estos cuentos es la inquietud, pues notas que bajo la apariencia de normalidad hay algo que está también ahí, que subyace, que sabes que existe, pero … ¿qué es realmente?
    Más que destacar algún cuento en concreto, quisiera comentar algunas situaciones interesantes e inquietantes al mismo tiempo, sin necesidad de precisar a qué cuento pertenece cada una: la mujer que tiene sueños eróticos con alguien y ni ella misma se explica la razón; el bebé que empieza a querer a su madre justo después de unos hechos llenos de tensión; la mujer que a partir de un simple juego mete a sus nietos y a ella misma en una situación comprometida; la niña, casi adolescente, que no sabe qué hacer para buscar el cariño entre los adultos que la rodean; la mujer que hace todo lo posible (y lo que está más allá) para conseguir el amor; las personas que se pasan la vida pensando en las antiguas parejas, que ya no están con ellos. Que los nuevos lectores de Alice Munro descubran estas y otras interesantes situaciones planteadas de una manera sencilla y natural, como la vida misma… ¿o quizás no tan sencilla ni tan natural?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *